Hospitalitat amb Dostoievski

Amb motiu del bicentenari del naixement de Fiódor Dostoievski, hem vist aparèixer i reaparèixer tota mena de treballs que han volgut abastar diverses dimensions d’aquest creador conspicu. D’una banda, hi ha tot el que podríem interpretar com a biografies. Al llarg de les darreres dècades del segle xx i ja en el segle xxi, els estudis sobre la vida de l’escriptor s’han anat actualitzant a partir de fonts històriques cada vegada més ben documentades, amb la qual cosa s’han acabat d’aclarir alguns dels punts foscos que tradicionalment havien enterbolit la comprensió i la interpretació de diversos moments de la convulsa vida de Dostoievski. D’altra banda, els estudis dostoievskians són i han estat especialment prolífics en llibres i articles que aborden àmbits del pensament de l’autor, sobretot pel que fa a la seva filosofia, així com tot el que té a veure amb la seva religiositat. Vida, filosofia i religió són, doncs, els camps de recerca més explotats de l’autor.

Però l’autor en qüestió resulta que era un escriptor i que es va dedicar a la literatura, sobretot a la ficció. I és per això que la teoria literària també ha produït obres substancioses sobre la poètica de Fiódor Dostoievski. En aquest camp, i més enllà dels nombrosos articles i estudis apareguts a l’òrbita acadèmica, en el camp de la divulgació literària cal destacar alguns dels capítols que Stefan Zweig va dedicar a la creació dostoievskiana en el llibre Drei Meister (Balzac, Dickens, Dostojewski), així com les profundes reflexions estètiques (i ètiques) que George Steiner aventurà en el seu assaig Tolstoy or Dostoevsky. En l’àmbit de la teoria literària, cal subratllar l’estudi exhaustiu sobre la poètica de l’autor que va modelar Mikhaïl Bakhtín en els seus Problemi poétiki Dostoiévskogo (Problemes de la poètica de Dostoievski). Una obra crítica, d’un gènere híbrid, que representa una mena d’assaig de filosofia de la literatura dostoievskiana i que posa el focus també en els elements lingüístics de la proposta de l’autor.

Bakhtín s’ocupa de la veu literària de l’escriptor, que no és una de sola. Bakhtín és, de fet, un dels teòrics que ha sabut exposar millor què és això que coneixem com a polifonia dostoievskiana i quina finalitat té. Parafrasejant el crític i teòric rus, amb la polifonia Dostoievski ens ofereix una pluralitat de veus i de consciències independents, que representen un seguit de vivències psicològiques individuals, que són iguals en drets i que es donen simultàniament i en concomitància.¹ Aquesta polifonia es manifesta d’una manera polièdrica, i una de les eines de què se serveix Dostoievski per articular-la és el discurs divers dels personatges i l’estil que aquesta diversitat imprimeix a la narració. Ja s’ha fet notar molts cops que Dostoievski és un autor d’estil complex, incòmode, canviant, feréstec, torrencial, enfebrat i vivaç. Però les traduccions que n’hem pogut llegir en algunes llengües no sempre han produït aquesta impressió, no sempre han reproduït l’estil de l’autor, ja sigui perquè els traductors no han sabut i, per tant, no han pogut reproduir-lo o, el que seria molt pitjor, perquè no ho han volgut.

A Sobre la traducció,² Paul Ricœur diu que la pràctica de la traducció demana un exercici d’hospitalitat lingüística, «rebre a casa pròpia la paraula de l’estranger». Aquesta hospitalitat, que Ricœur descriu com a única via per assolir una certa felicitat com a traductor, és una pràctica imprescindible en tot procés traductiu que aspiri a ser complet. Si assumim que al llarg de la història hi ha hagut traductors que no han volgut traslladar l’estil dostoievskià, podem inferir que han renunciat voluntàriament a l’exercici de l’hospitalitat lingüística. I vet aquí per què deia més amunt que aquesta opció és la dolenta, perquè és la prova manifesta que un professional de la traducció desobeeix una de les seves missions principals, la d’acollir: acollir l’altre, el missatge de l’altre, la llengua de l’altre, l’estil de l’altre, i fer-los propis. L’hospitalitat lingüística en la traducció s’ha d’exercir en tots els aspectes, cal fer lloc a la casa pròpia per al paquet sencer que ens arriba dels altres. Perquè, si alguna part en queda exclosa, és possible que a casa nostra l’altre no hi acabi d’estar bé. I això és ben bé el problema que la prosa de Dostoievski va tenir en bona part de les llengües europees fins ben entrat el segle xx: no s’hi trobava bé del tot perquè no havia entrat tota sencera a les llengües d’acollida.

Dostoievski va arribar a l’Europa occidental per mitjà de dues llengües: al darrer terç del segle xix, l’autor només es traduïa del rus a l’alemany i el francès, mentre que les traduccions directes a l’anglès van arribar ja al tombant del segle xx. El francès va servir de llengua pont per a la immensa majoria de llengües europees (grans, mitjanes i petites) a les quals es traduïa l’autor. I és aquí on rau el problema gros: els traductors literaris al francès de la darreria del xix tenien una tendència irrefrenable a la manipulació. Cal dir que el concepte de respecte a l’original encara no s’havia acabat de desenvolupar a tot arreu i en tots els sentits, però és que el cas francès era gairebé extrem. I encara més pel que fa a Dostoievski, un autor que escrivia amb malaptesa, a ulls de la crítica francesa del moment, un autor que calia arreglar perquè agradés al públic local, perquè s’adaptés als gustos i maneres de la França de l’època. La manipulació dels textos dostoievskians en les traduccions franceses n’afectava la naturalesa mateixa: l’estructura, el bony, l’arruga estilística, la tensió incòmoda, la dilació exagerada, la pretesa descurança, la diversitat de veus. Totes aquestes marques genuïnes de Dostoievski havien desaparegut en les versions franceses primerenques.

Aquestes traduccions franceses altament manipulades foren les que van circular com a model per a un gavadal de traduccions a altres llengües, sobretot les romàniques. No va ser fins a la dècada dels 1920 que André Gide alertà sobre la conveniència de tornar a traduir Dostoievski respectant la idiosincràsia estètica de l’autor i prescindint de manipulacions barroeres que no feien més que pervertir-ne la proposta.³ Durant prop de cinquanta anys, doncs, i pel fet que el francès servia de llengua de sortida en l’àmbit romànic (i no només romànic), les obres de Dostoievski van circular, per exemple, en castellà, italià i portuguès en versions força adulterades. De vegades fins a extrems notables.

Tanmateix, el cas català és un xic diferent: a partir d’una extensa investigació sobre la història de les traduccions de Dostoievski al català que veurà la llum en els propers mesos, sembla que podem afirmar que les primeres traduccions que Juli Gay va fer de l’autor a principis dels 1890 van partir d’unes versions en alemany publicades a finals dels 1880. Que la porta d’entrada fos l’alemany i no el francès és rellevant, perquè les traduccions alemanyes de l’època eren infinitament més respectuoses amb l’original que no les franceses. Quan Dostoievski arribà a l’ecosistema cultural català per primera vegada, doncs, no havia passat pel filtre neutralitzador de la literatura francesa, sinó que provenia d’una tradició menys invasiva, menys domesticadora. Això podria explicar per què les revistes catalanes de l’època es refereixen a l’autor en els termes d’incomoditat que hem exposat més amunt, i per què les traduccions del francès (aquestes sí) que se’n van fer a la primeria dels anys 1920 potser no van acabar de funcionar. L’estil propi de Dostoievski no es va reprendre en llengua catalana fins que Andreu Nin i Francesc Payarols no van publicar-ne sengles traduccions directes,⁴ fetes amb un respecte escrupolós per l’original i amb la voluntat de preservar-ne totes les facetes estilístiques. De fet, aquests dos traductors manifesten i practiquen uns principis professionals deslligats de la tradició manipuladora. Són, essencialment, traductors literaris moderns.

Fiódor Dostoievski va tenir força sort en les lletres catalanes. L’exercici d’hospitalitat lingüística que se li va professar de bon principi devia ser volgudament complet. La poètica de l’autor no va passar per cap filtre que en modifiqués invasivament la naturalesa, sinó que va ser objecte d’una bona acollida. Les veus de Dostoievski, doncs, van gaudir de l’hospitalitat que els calia per penetrar en l’àmbit de la llengua catalana amb tots els atributs que tenien en la llengua original o, si més no, amb les pèrdues estrictament necessàries del procés traductiu. Diria que els qui l’hem traduït al català hem fet el que hem pogut i sabut al llarg dels anys per mantenir el grau adient d’hospitalitat lingüística, tant per a la nostra felicitat professional com, sobretot, perquè l’autor es trobi bé a casa nostra, perquè hi pugui fer sentir totes les seves veus.