Són bojos, aquests romans?

Aquest és un article que parlarà sobre Junil a les terres dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís. Abans, però, m’agradaria fer una breu marrada —serà curta, no us espanteu— per recordar un dels primers relats de Quim Monzó. Em refereixo a «En un temps llunyà»,1 un microconte en què el geni de Les Corts imagina el primer homínid. S’alça sobre les potes del darrere, observa el paisatge i diu, no sense certes dificultats, les seves primeres paraules: arbre, cel i aigua. A continuació, es fixa en la terra que l’envolta:

La va assenyalar amb l’índex i va vocalitzar dificultosament: Pa pso pacost païco pasio ta, i ja amb més calma: Paaï sos ca atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n’acabava d’organitzar. (p. 22)

Més enllà de la conya d’imaginar el primer homínid parlant català i batejant el país —més divertit encara si pensem que un nombre gens menyspreable d’espanyols estan convençuts que Espanya devia néixer així—, m’interessa fixar-me en la idea de creació d’un món. Situats en un passat remot, el primer que fa l’home és batejar allò que té al seu voltant, perquè només a través d’una llengua, pot assentar les bases per entendre’l i explicar-lo. Monzó, ultra la imatge despreocupada que ha conreat sovint en públic, és un dels autors que més ha treballat per reinterpretar i reescriure —sovint amb peces de ben poques pàgines, com aquesta— el llegat de la literatura occidental. De la mateixa manera que amb el relat «A les portes de Troia»2 es va ventilar tota L’Odissea, podem dir que «Amb un temps llunyà» bandeja el llibre de la Gènesi bíblica i obre la porta a una còmica visió del naixement de l’espècie.

Llegint la darrera novel·la de Joan-Lluís Lluís, hi he pensat sovint, en aquesta idea d’inventar un nou món, i de les eines que s’han de menester per construir-lo. La primera de totes: una llengua que el defineixi. És aquest el motiu pel qual Junil a les terres dels bàrbars té més forma de novel·la d’aventures que no pas contingut. Vull dir que manté l’estructura que podríem esperar d’una novel·la d’aquest tipus: uns capítols breus, un viatge llarg, la suma de personatges que van desfilant-hi i la persecució, en definitiva, d’un objectiu a aconseguir. Però aventures, aventures, grans perills com a tals —per ser més exactes—, no se’n viuen gaires. En realitat, la gran descoberta que fem conjuntament protagonistes i lectors de la novel·la és que, a les terres dites bàrbares, els humans s’organitzen pràcticament igual que a l’Imperi.

Aquesta empatia que mostren gairebé tot els personatges potser entela la versemblança del relat, però crec que està fet expressament perquè, precisament, el que vol mostrar l’escriptor perpinyanès va més enllà d’un seguit de peripècies entretingudes. La ruta que emprenen Junil i tots els seus acompanyants és ja de per si un camí molt utòpic: arribar a la terra dels alans, el poble que no té esclaus. Per tant, és natural que els protagonistes tinguin un comportament adequat per tal d’aconseguir-ho. Això ens porta també a un dels temes habituals a l’obra de Joan-Lluís Lluís: el xoc entre la innocència dels seus protagonistes i la crueltat del món. En tindríem exemples a El navegant (2016) o Jo soc aquell que va matar Franco (2018). Personatges que a través del viatge o de la fuga —com li passa a Junil—, partint des de cert candor, són capaços de madurar. Segurament, l’evolució dels personatges, el seu creixement al llarg de les pàgines, és una de les virtuts de la narrativa de l’escriptor nord-català.

Una altra és l’habilitat per saber intervenir o deixar fluir la història. A Junil hi ha un narrador omniscient que juga sovint a no ser-ho, o més ben dit, a no semblar-ho (p. 127). Un narrador que ens avança informació però que, més d’una vegada, es mostra sorprès per l’arribada d’un nou personatge de qui afirma no saber-ne coses. És una veu que es camufla sovint en el discurs indirecte lliure, que cedeix, per tant, la veu als seus personatges i que intervé, sembla, només, quan és imprescindible introduir algun matís o apunt al relat. És una voluntat metaficcional que es fa explícita ja a la primera pàgina, que comença amb la clàusula habitual dels contes infantils «Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla» (p. 9) i que de seguida ja posa sobre la taula la seva voluntat d’artifici: «Aquesta història ha començat amb la primera frase, quan el pare i la filla, a penes esbossats, s’han posat a existir, a respirar, a moure’s en la ment de qui escriu i potser també en les ments d’aquells que ara per ara pensen que val la pena continuar llegint» (p. 10).

I així avança la novel·la, podríem dir, de forma paral·lela. Amb la doble construcció d’aquesta novel·la-història que és, a la vegada, la projecció d’un nou intent de societat. Deia Umberto Eco que construir una novel·la era una feina cosmològica, que per contar calia, primer que res, construir-se un món, tan moblat com fos possible fins als darrers detalls.3 La gràcia de la darrera obra de Joan-Lluís Lluís és que, com a lectors, assistim a la progressiva construcció d’aquest món. No és simplement una reconstrucció o decorat d’un passat històric més o menys conegut. És el seu engendrament. En som espectadors de la naixença i, mai més ben dit, de les seves primeres passes.

Una nova realitat, aquesta, que es basa en la literatura i el seu aprenentatge en totes les formes possibles. Una visió del món filtrada a través de la ficció. Des del moment en què Junil té accés als llibres i a l’alfabetització canvia la seva percepció del món. Comença una nova existència amb un gran moment fundacional, en què ingènuament es fa una deïficació dels escriptors i de l’escriptura, com a Déus creadors omnipotents (p. 32). Un fet que la conduirà, en conseqüència, a entendre la lectura com una pràctica religiosa, com una nova porta al món. En aquest punt de la història, i en relació amb la innocència que comentava més amunt dels protagonistes imaginats per Lluís, és molt divertida la pregunta que es fa Junil davant del seu company Tresdits quan li porta un text d’Ovidi: hi ha autors vius que valgui la pena de llegir? (p. 33) Aquesta fe cega de la lectora Junil, la portarà, fins i tot, quan s’assabenta que oficialment han destruït els seus textos, a oferir la seva virginitat per poder continuar llegint-lo (p. 48).

La literatura, doncs, en aquest món, és un aliment tan important com ho pugui ser el menjar i és també una font de poder i de càstig. Junil entén de seguida quin és el seu valor. I és un abús fraudulent de la literatura el que condemnarà el seu pare (un fals autor) a morir en una venjança poètica més literal que mai. Fet que donarà el tret de sortida a la fuga i propiciarà l’eixamplament dels límits físics coneguts fins aleshores.

Traspassar la frontera de l’Imperi implica, per tant, endinsar-se en un món desconegut que, com he dit, no representa tampoc gaires perills diguem-ne físics. Realment, la història es desenvolupa en un temps remot que només la referència ovidiana permet fixar. Si no fos així, costaria trobar referents que ens orientessin. El mateix amb un espai que es difumina entre paisatges tan naturals com impersonals. Tots els desconeguts amb qui es van topant Junil i els seus tres primers acompanyants (Tresdits, Lafàs i Dirmini) tenen comportaments «civilitzats». I és que, al cap i a la fi, ser o no ser un bàrbar depèn només de la banda de la ratlla on et situïs. El bàrbar sempre és l’altre, ja ho sabem. És dins d’aquest món virginal, gairebé fora del temps, en espais enormes però indeterminats, on les coses i els personatges encara no tenen nom (o en tenen masses), que es desenvolupa el relat, la creació.

Junil s’instal·la en un nomadisme que va formant, poc a poc, una nova societat. En realitat, a la segona part de la novel·la —que narra el gruix del viatge— el protagonisme de la jove perd pes en favor de la resta de personatges que van conformant el grup de fugitius. Durant aquest temps va creixent una petita societat que és un assaig d’aquest món filtrat per la importància de la llengua i de la literatura que se’n deriva.

Des de la primera trobada amb una tribu desconeguda queda clar que no parlen el mateix. I, de fet, un dels detalls importants de l’obra, és que no s’anomena mai, concretament, el nom de cap llengua. Tal com passava amb el temps i l’espai. Tot i que, evidentment, si Junil i els seus companys llegeixen Ovidi vol dir que parlen llatí, sempre s’anomena la «llengua de l’Imperi» i s’esmenten altres llengües sense mai concretar-les. Encara que de bon principi trobin providencialment —una altra suspensió de la versemblança— un personatge que els fa de traductora (Verdapell), Lluís presenta de manera molt eficaç la idea de continu dialectal. De manera que a mesura que avancen en la ruta, els nous personatges poden interactuar, progressivament, amb els darrers personatges apareguts, perquè són amb qui tenen més semblances lèxiques.

És a partir d’aquesta barreja de llengües diverses que acaba sorgint una mena de koiné que serveix als membres de la fugida per poder comunicar-se els uns amb els altres. Fonamentada, sobretot, en la voluntat empàtica i constant de voler comunicar-se, de cercar els ponts lingüístics que es poden traçar entre idiomes:

És la llengua bocins i la llengua trossos. I parlen i s’entenen, i quan no s’entenen ho proven amb altres mots, altres declinacions, altres improvisacions […] S’entenen per l’afany d’entendre’s. (p. 208-209)

Perquè fundar una nova societat, implica també fer aflorar un nou llenguatge. Aquest joc també és aplicable als déus bàrbars que Joan-Lluís Lluís inventa, a imatge i semblança dels que formen part del món politeista grecoromà. Déus de la Sang, de la Saliva, del Semen i del Foc. Fins i tot encara més tarambanes. Una mostra més, com passava amb la idea d’estrany o de bàrbar, que demostra que els déus són invencions humanes plenament intercanviables. Evidentment, cada vegada que entren en acció déus antics és inevitable recordar Les cròniques del Déu coix (2013), una de les novel·les més originals —i m’atreviria a dir que infravalorades— de l’autor. Vist amb la perspectiva de l’Hefest imaginat per Lluís, és impossible, ara, no veure els déus delectant-se amb el fum cada vegada que a Junil o algun del seus companys creu necessari oferir alguna bèstia en sacrifici. Creguin o no, com li passa a Lafàs, en la seva veritable utilitat.

I si parlem de credibilitat o de mentides cal invocar el gran leitmotiv de l’obra, la creació d’històries. És el que impulsa Junil a fugir però és, també, el motiu que acaba agombolant tota la colla. Entenen que viure —més enllà de sobreviure— implica també fabular, imaginar o mentir, fins i tot. I que això també és una font de distracció, de plaer i, per tant, d’alegria. És el pas de la llengua a la literatura A la novel·la això apareix de forma molt natural amb el personatge del gladiador jubilat Dirmini (p. 223), quan tots plegats assumeixen tranquil·lament les mentides amb què va amanint les seves aventures de joventut perquè així són molt més llargues i amenes. També amb el paper del Vell «parlador de contes» (p. 167), que cada nit asseu el poble al seu voltant per narrar-los històries inacabables.4 És gràcies a aquest do, segurament, que salva la vida. Al contrari del que li passa al pare de Junil. El bon o el mal ús de la literatura també premia o castiga. El mèrit comú l’apunta el personatge de Dirmini, en una definició involuntària del que pot ser la literatura:

Perquè tinguin ganes de creure’m he d’explicar coses que no han vist mai, ni n’han sentit a parlar. M’he adonat que només m’escolten de debò si els porto cap al desconegut. El que els agrada és la foscor que a poc a poc es va obrint, sabeu? (p. 227)

El darrer pas de rosca és l’evolució de la llengua oral a la fixació per escrit. Junil guardarà com el tresor més preuat la còpia d’una de les Metamorfosis d’Ovidi. I és a partir d’aquest text que diversos membres del grup transhumant aprendran a llegir. Quan els personatges n’aprenen i veuen, després, el seu nom fixat per primera vegada en una pedra, sentiran reafirmada la seva identitat (p. 213).

Aquesta nova societat inaugurada per Junil, doncs, ja té una llengua i uns referents reals i inventats en els quals emmirallar-se, com qualsevol grup humà ha tingut al llarg de la història. Com una nació nòmada minúscula. I en aquest aspecte torna a aparèixer el Joan-Lluís Lluís més juganer quan inclou referents literaris inventats, com poden ser Milcià i la seva obra Falconada, que suposadament, relata un viatge similar al que estan fent els nostres protagonistes. Una literatura falsa per consolar i acompanyar una aventura imaginària. Una invenció o no, és clar, perquè mai podrem saber quants autors i quants relats hem anat perdent pel camí al llarg dels segles. I si mai va existir un relat com el de Falconada? Quantes invencions no ens han arribat trastocades? Junil persegueix Ovidi. Un dels més grans, com Virgili o Horaci. Com sabem, però, si tots aquests autors no van ser superats per algú de qui mai n’hem tingut notícia? Tot és qüestió d’imaginar-s’ho —com fa el bon novel·lista—, de seguir fent avançar la roda de la ficció.

  1. Dins del recull Uf, va dir ell (1978). El títol del conte, «En un temps llunyà», ja sembla que faci referència a la data original de publicació. 1978, Déu-n’hi-do.
  2. Dins de Guadalajara (1996).
  3. «Postil·la» a El nom de la rosa. «Llibres a mà», Ed. Destino i Ed. 62. Trad. Josep Daurella, 1985, p. 582.
  4. Aquest fragment recorda una mica massa l’episodi d’El navegant (2016) on el protagonista sobreviu anys allargassant el conte d’En Patufet. Igual que abans esmentava el record inevitable que certes escenes també remeten a Les cròniques del Déu coix (2013), sempre m’ha semblat molt curiosa la fina línia que separa l’autohomenatge de l’autoplagi entre els autors que ja tenen certa trajectòria.

(Barcelona, 1991). Filòleg i professor d'institut. Expert en literatura catalana contemporània i també en sèries de TV3. Autor del llibre Memòria, oralitat i ironia a la narrativa de Jesús Moncada (2019).