(Aquest text va ser llegit per l’autora el 7 de novembre de 2021 durant la LXVI Anglo-Catalan Society Annual Conference que es va desenvolupar dins el marc virtual de la Universitat de St Andrews, Escòcia).
Més de vuit dècades després dels fets, encara sovintegen les confusions i els conceptes esbiaixats sobre l’obra i la persona de Josep Carner.
El crític Harold Bloom comprenia i estimava Catalunya. En un correu escrit poc abans del seu traspàs, em deia que admirava Nabí i el seu autor. Parlant de Nabí en una conferència a la Poets House de New York l’any 2006, Bloom diu que, encara que ell és jueu i no pas català, ha après una cosa que ja coneixia del gran Nahmànides, el més important dels jueus catalans, i és que cada pioner català («every Catalan quester») sempre és un Jonàs, un profeta que no pot acceptar el seu propi reeiximent. A continuació afirma irònicament que Catalunya, com Israel o com la diàspora jueva, és una gran insensatesa, perquè els catalans, com els jueus, no han pas acceptat la derrota imposada per mitjà de l’engany i la violència.
D’això darrer, Josep Carner n’és un exemple remarcable. La persecució constant dels catalans per part de poders externs té com a resultat, abans i ara, autocensures i autolimitacions. Carner no les va acceptar mai. No sabem pas si Harold Bloom havia arribat a conèixer les paraules que Josep Carner va pronunciar a Barcelona l’any 1935, recollides en el text titulat Universalitat i cultura. En aquest parlament de Barcelona, Carner posa Israel com a exemple per a les nacions i diu, literalment, que, per ell, el monoteisme, «origen del principat de la consciència, alliberador de l’esperit científic, causa eficient de la fraternitat humana, és la gran i vencedora resposta d’Israel a la persecució». És d’aquí que ve el títol d’aquest escrit.
Un dels versos del poema de Carner Preservació diu «res no viu altrament que combatut». És un dels versos nous amb què Carner transforma allò que, en el llibre El Veire Encantat, havia estat un poema sobre l’esvaïment del desig propi de la joventut. En la composició final, així com apareix en el volum Poesia, hi ha la preocupació per la preservació de la pròpia obra. Tornant al títol de la comunicació, ens podem demanar què és allò que és perseguit, o, en relació amb el vers citat, què és el que és combatut. La consciència, l’ésser, és allò que és combatut. La consciència de l’ésser vivent. Allò que hom és, és combatut. Allò que hom és, és perseguit. Tota la vida Josep Carner entaula una ferma lluita per la maduració i l’enriquiment de la pròpia consciència, i per avançar-hi s’ha de posar a defensar les seves llibertats: la llibertat personal, la llibertat política, la llibertat literària. I en tots aquests tres aspectes és perseguit.
Ja de petit una llumenera, Carner comença a publicar als dotze anys i als vint es doctora amb una tesi de filosofia del dret sobre el pensament polític de Friedrich Nietzsche. Carner, a Barcelona, a partir del moment en què sa mare li ensenya francès, fa la seva via i la fa a la seva manera. S’enfronta l’any 1908 a un Pío Baroja enfurit, que, com diu Carner, voldria per als catalans la mateixa sort dels jueus. El 1919 rebat Miguel de Unamuno en l’obsessió d’aquest a veure la llengua catalana com un fet inútil i depassat, una espingarda, per oposició al màuser que segons Unamuno és l’espanyol. Carner li acaba dient a Unamuno que la llengua catalana, per als catalans, és com la fona de David.
Josep Carner també es casa amb qui vol i quan vol. Va a trobar la núvia, la seva Carme, a Xile, amb diners avançats per Prat de la Riba. Poc temps després, ja amb una filla —Anna-Maria— i un fill —Josep—, el poeta s’ha de guanyar la vida, i el món català, limitat i sotmès, de clares i subtils maneres, a poders espanyols, no li pot donar allò que ha de menester per continuar vivint a Catalunya. L’actitud lliure de Carner no s’adiu amb el control que sobre ell volen exercir les elits provincials de Barcelona. Josep Pla, en l’Homenot que li dedica, ens informa de les idees que, aleshores, circulaven sobre ell. La classe política, diu Pla, a la qual Carner havia servit fins a l’entrada a la seva carrera consular el tenia, literalment, per «un trapella sempre graciós, de vegades genial, generalment perillós». Altes personalitats de la Barcelona del moment, segons Pla, consideraven Carner «un home “impossible”, “immanejable”, d’una “relativa confiança”». Pla afegeix que a Carner l’haurien relegat a «una bohèmia mesocràtica de barret fort i de clavell al trau» si no hagués estat catòlic practicant. A partir d’un determinat moment, dic jo, Carner esdevindrà per a aquesta mateixa gent un catòlic incòmode.
Sobre Josep Carner, Carles Riba l’encerta de ple l’any 1956, en la lectura que va fer de la seva tercera Elegia de Bierville per als oients catalans de la BBC, quan diu que no hi ha dubte «que començà un nou període de la poesia moderna catalana el dia que Josep Carner es va posar apassionadament a aprendre l’anglès a fi de llegir-hi en el text original els grans lírics de les dues illes». Efectivament, Shakespeare, Donne, Milton, Blake, Coleridge, Hood, Salaman o Eliot són entre els més estimats de Josep Carner i és clar que el seu llibre L’oreig entre les canyes ret homenatge a The Wind Among the Reeds de Yeats.
Aquí sorgeix la qüestió del perquè a Riba se li acut de parlar de Carner quan llegeix la seva Elegia tercera. La resposta té a veure amb la segona de les persecucions esmentades, la persecució contra la llibertat política, que també durant la guerra i la postguerra va afectar els escriptors catalans, a favor dels quals John Langdon Davies, en la seva campanya de l’any 1938, havia aconseguit de moure T.S. Eliot. En la lletra del 2 d’octubre d’aquell any, Eliot li expressa la seva preocupació, literalment, per «Manent and the Catalan writers». La raó que té Riba de parlar de Carner es relaciona amb el traductor i llibreter de Londres i d’Oxford, l’editor de The Dolphin Press i activista cultural Joan Gili, a casa del qual va fer estada Riba el maig de 1939, tornant de fer conferències a Irlanda, quan estava exiliat a França. Allà va trobar la inspiració per escriure, després, la tercera de les Elegies de Bierville, dedicada a Gili i la seva muller Elizabeth. I Joan Gili era fill de Lluís Gili, l’editor dels llibres de Carner a Barcelona, i un gran amic del poeta. Segons Josep Pla, «quan el poeta parlava (…) del seu primer editor, Lluís Gili, feia entendrir». El mestratge de Carner va tenir a veure en la decisió del jove Joan Gili d’instaŀlar-se a Anglaterra.
Quan Riba va córrer a publicar les cinc primeres Elegies a la Revista de Catalunya en el número que va sortir a París el desembre de 1939, ja coneixia el gran poema de Carner. Les galerades s’havien enllestit a finals del ’38 per ser publicades a Barcelona per la Institució de les Lletres Catalanes, de la qual Riba era vicepresident i en dirigia la secció d’edicions en aquell moment de desfeta. L’empremta d’aquesta lectura es pot identificar en els versos de les Elegies. Les galerades del Nabí impublicat, encara titulat Jonàs, van romandre perdudes durant cinquanta-cinc anys i no es van trobar fins a l’any ’93 a l’arxiu de l’iŀlustrador Enric-Cristòfor Ricart. Aquest és si fa no fa el moment en què Joan Gili finalment decideix de traduir Nabí a l’anglès en els que van ser els darrers anys de la seva vida, una traducció que l’editorial Anvil de Londres publicà l’any 2001.
Carner va continuar patint altres conseqüències de la constant persecució política dels catalans. Diplomàtic fidel a la legalitat republicana fins al darrer moment, va haver de publicar el seu poema a l’exili, i, encara, l’original va haver de passar darrere la traducció. Carner va trobar, també, animadversió entre els exiliats no catalans, pel fet de ser ell català i defensor de Catalunya. Juan Ramón Jiménez, l’any 1941, reacciona contra el poema Nabí i comença a escriure Espacio. La veu poètica d’aquesta obra conta com esclafa amb el peu un «cangrejo hueco», un «cáncer hueco», un «David hueco», que representa la posició de Carner, la posició d’aquest Jonàs molest de Nabí, aquest «héroe hueco». Jiménez insisteix en la idea d’una Catalunya dins Espanya, en les expressions d’Espacio «Sitjes, Catalonia, Spain» o també «España (Catalonia, Spain)».
A Barcelona, Nabí no arriba al seu públic català fins a l’any 1947, i molt limitadament, en una edició clandestina amb data de 1938 a fi d’evitar la censura. Carner no es pot comunicar amb el seu públic com caldria, i això deixa el camp obert a malentesos i manipulacions. Durant els anys cinquanta i seixanta, hi ha una persecució contra la llibertat literària del poeta menada per Carles Riba, ja retornat a Catalunya l’any ’43. El rebuig de Riba per Nabí, i per l’obra de Carner perfectida i reorganitzada a voluntat de l’autor per al volum Poesia de 1957, mostra un Riba que vol suplantar, d’una banda, el Nabí amb el seu Esbós de tres oratoris, i, de l’altra, anuŀlar la voluntat de Carner sobre la seva obra per mitjà d’una antologia poètica que Riba fa dels poemes de Carner seguint criteris molt propis —i de la qual exclou Nabí. Seguint l’exemple de Riba, Joan Triadú, a la seva Nova antologia de la poesia catalana, no hi incorpora tampoc cap fragment de Nabí, tot i que l’any ’51, en una antologia prèvia, Triadú sí que hi havia posat l’inici del Cant cinquè.
Gabriel Ferrater, que va viure tot això de primera mà, ho reportarà més tard. Diu que Riba va escriure aquests Oratoris, en el mateix metre de Nabí, sobre temes «molt similars» als de Nabí, «o sigui», diu, «sobre temes bíblics», i que, en certa manera, «pretenien destruir, reduir a la inexistència», el Nabí. I aquí no s’està d’afirmar que, tanmateix, «el Nabí és indestructible». Ferrater l’encerta copsant l’oposició de Riba al poema però no en comprèn la causa profunda. Veu temes bíblics en les dues obres, però no s’adona que, en els Oratoris, Riba hi rebutja tota relació amb la Bíblia Hebrea.
Carles Riba tenia per costum de criticar, en algun punt, aquells a qui havia de lloar. Ho fa així amb Antoni-Maria Alcover, ho torna a fer amb Pompeu Fabra i, finalment, Riba hi torna encara amb Josep Carner. En l’«Endreça a Josep Carner» que encapçala el Volum d’homenatge al poeta de 1959, sense esmentar el poema directament, Riba qualifica Nabí d’«apòleg només en aparença evangèlic» i, amb el retorçament irònic d’una frase que aparentment diu el contrari, assenyala que Carner s’ha embadalit «amb les dents blanques» d’una «carronya», en referència a l’interès de Carner per la tradició i el pensament jueus. Ferrater era un home destriat de tota idea religiosa, i això no ho va pas entendre. Es va pensar possiblement que amb l’expressió «un apòleg només en aparença evangèlic» Riba deia que Nabí no era un poema realment religiós. Ferrater va voler explicar Nabí, que ell trobava que era un gran poema de nivell europeu, prescindint d’aquest contingut filosòfic i religiós. Va fer servir el que ja havia esdevingut comú dins la psicoanàlisi —la utilització de la història de Jonàs— i va adaptar aquesta idea en la introducció que va escriure l’any ’71 per al poema.
L’actitud oposada de Carner i de Riba respecte a la Bíblia Hebrea ja s’havia vist l’any 1918. A l’article «Dos Llibres Sants en Català» de La Veu de Catalunya, Carner lloa la traducció que Riba ha fet del Càntic dels Càntics i del Llibre de Rut i relaciona la temàtica d’aquests llibres amb la tradició literària catalana, a més de remarcar la semblança entre la gent catalana i la gent jueva. Riba, en canvi, en el text que encapçala la seva traducció, assenyala explícitament la seva fidelitat a l’Església de Roma. La profunda religiositat de Carner, fruit de molt d’estudi i d’una interiorització personalitzada i reflexiva del seu sentiment religiós, no era pas la religiositat formalista de Riba que veia en l’estructura i el poder de l’Església romana un lloc on refugiar-se, sobretot en els difícils temps de dictadura.
Josep Carner, a Catalunya i a fora, va escriure enmig del seu moment i alhora amb el seu moment, que era el moment de Valéry i el moment d’Eliot, l’obra dels quals respon en les seves obres en el diàleg poètic que estableix amb d’altres autors, europeus com ell. El seu gran amor per Catalunya, les seves lectures —per exemple, de la gran traductora jueva anglesa Nina Salaman— li donen la pauta per crear en el seu Nabí la dona del Cant sisè que representa la Catalunya destruïda per la guerra. El seu poema identifica clarament Catalunya amb Israel. Aquesta identificació es desenvolupa també en poemes posteriors. És la resposta de Carner en la poesia de respostes que és la seva —tal com afirma d’ell la seva segona muller, l’erudita belga Émilie Noulet. Carner acaba d’escriure Nabí a l’octubre del ’38, i aquest poema constitueix un cas excepcional d’identificació pregona d’una cultura europea amb la cultura del poble jueu i un exemple únic de compromís amb l’acceptació i la inclusió d’Israel just quan Europa anava cap als terribles esdeveniments de la Xoà —l’Holocaust.
Pertanyent ja a una generació més jove, Espriu reacciona contra el Nabí carnerià d’una manera diferent de Riba, amb qui no comparteix la idea d’una cultura catalana independent. Espriu, constret per les circumstàncies, veu la cultura catalana com una part de la cultura espanyola. Primera història d’Esther és una paròdia de Nabí. La comença a escriure just després de la publicació l’any ’47 de l’edició clandestina de Nabí a Barcelona. En la seva peça, Espriu estrafà el propòsit de Carner a Nabí. Els jueus de la seva història d’Ester, així com llurs enemics, esdevenen titelles, mentre els catalans habitants de Sinera continuen essent humans. Espriu hi destria doncs Catalunya d’Israel. Un cop fet això a Primera història d’Esther, Espriu, a La pell de brau, passa a identificar Israel amb Espanya, eufemísticament denominada Sefarad, i vincula totes dues obres per mitjà de la presència en l’una i l’altra del personatge que anomena «Iehudi», nom que vol dir ‘jueu’ —a la primera obra un assassí i a la segona un suïcida.
Tant Riba com Espriu van entendre el missatge poètic de Carner i hi van reaccionar en contra, cadascun a la seva manera i moguts per motius diferents, sempre dins la constricció del pensament en un context de manca de llibertats, el qual continua existint avui dia encara que sigui en un altre nivell. Qui va dir, a l’exili de Mèxic, que Catalunya, «en les seves hores de crisi històrica», ha recorregut «a l’afirmació de germanor i de llibertat que el poble sent implícita en la forma republicana», o qui va dir que «la primera institució republicana és la voluntat popular» continua essent incòmode també avui per motius semblants als d’antany. Carner, després, a l’exili de Bèlgica, quan ja es veia que no hi hauria una solució immediata per a Catalunya, va continuar treballant.
Encara que la candidatura de Josep Carner al premi Nobel de literatura comptava amb molts de costats, entre els quals hi havia el de T.S. Eliot, no es va poder sostreure a la persecució espanyola que també aquí va prevaler. A banda de l’anècdota d’Alf Lombard i de l’informe del seu suposat expert, Carner ja comprenia que els senyors de l’Acadèmia Sueca no donarien mai el premi, com va dir el poeta, «a un escriptor d’una llengua minoritària, sense govern» —que era una manera de dir sense estat.
Les mateixes constriccions causades per la manca de llibertat, agreujades pels contextos de cada època, i la poca accessibilitat que continua havent-hi a l’obra de Carner, faciliten l’escampament de valoracions poc fonamentades o intencionadament esbiaixades. Són a la base de les polèmiques que s’han reproduït al llarg dels anys, i fins avui mateix, al voltant del poema Nabí i del seu autor. Tot i la renovació continuada de l’encís dels poemes de Carner entre els lectors de les noves generacions, han persistit les dues grans línies de rebuig de Riba i d’Espriu, per motius de caire religiós i per motius de caire polític. Sovint el maltractament de l’obra de Carner ha consistit en una reducció a la forma, com si Carner no digués res. Totes aquestes circumstàncies han produït un buit en el coneixement i en l’estudi aprofundit de l’obra del poeta i especialment de Nabí. S’ha enquistat una limitació de mires, basada en prejudicis, que ha comportat la malinterpretació i la menysvaloració de Carner i la seva obra.
Per concloure: Entre la defensa més abrandada i l’atac més despietat, entre la sobrevaloració de la forma i l’ocultació del contingut, entre una lectura exageradament catòlica i la negació completa de tota voluntat religiosa, hi ha el camí d’enmig d’una lectura objectiva, no prejutjada, que posi en relleu els grans i valuosos assoliments de Josep Carner. Caldria prendre exemple del criteri carnerià de l’alta exigència. Que allò que Harold Bloom diu de Jonàs —que no podia acceptar el seu propi reeiximent— no pugui ser dit dels catalans.
