Un napalm poc incendiari

Prenc Napalm al cor com a exemple i excusa per qüestionar una opció artística que ens porta al centre de la sensibilitat desesperançada que sovinteja entre aquells qui rebutgen el món d’avui dia tal com és. Encara que les decisions narratives de Guasch la reforcin, és una sensibilitat subtil, potser de tan incrustada. Per perfilar-ne els contorns intentaré mantenir-me a prop del text, entendre’n la configuració. Espero que això també em permeti enfrontar-me a les possibilitats de lectura que s’obren perquè, malauradament, potser se’n tanquen d’altres amb un potencial literari i crític a parer meu més valuoses.  

La novel·la (?) recrea un ambient postapocalíptic cruel. Com a obertura l’escena d’hivern, la sepultura, i l’escena de primavera, l’exhumació, són una declaració d’intencions. Després, la vida moribunda es desperta en escenaris que sempre intenten ser opressius. A la primera part, un poble on la jornada es redueix gairebé a la supervivència, amb els records tristos i les cartes a l’amant com a contrapunts íntims que humanitzen el protagonista adolescent. A la segona part, propera a una road movie on el jove fuig del poble acompanyat de l’amant i el cadàver de la mare, l’escenari és una carretera decorada amb una granja-camp de concentració i una frontera. L’opressió creixeria amb la presència constant de la fàbrica, que s’alça com una carnisseria d’humans contaminada, i de la ciutat més llunyana, mig abandonades com a símptoma d’un imperi en decadència. L’aparició dels homes que parlen l’altra llengua també faria créixer la tensió. Aquesta proposta novel·lesca, però, presenta diversos problemes.

La rastellera d’esdeveniments i escenaris pretenen adquirir una càrrega simbòlica que ens esgarrifi, sobretot pel seu contingut polític implícit. Ara bé, la llengua, la fàbrica, la frontera o la granja, per exemple, manquen de força per esdevenir cap al·legoria kafkiana, o de convertir-s’hi només a ulls dels ja predisposats a l’imaginari de la postapocalipsi sensible. S’acumulen consecutivament al llarg de la narració, un rere l’altre, per acabar convertint-se en tòpics que funcionen com la música extradiegètica embafadora de les pel·lícules, que ens transporta a llocs comuns que funcionen com una droga dura per la ment, per tal de tocar la fibra més baixa. Deixant de banda la meva aversió presumptament injustificada a les novel·les que incorporen imatges, que distreuen l’atenció i no aporten res de nou (excepte una nova decepció que referma els arguments per rebutjar aquests invents), l’associació entre la menjadora de cavalls i l’escola parla per si sola.

I no nego que es puguin fer servir les llengües, les fàbriques, la contaminació, etc. com a elements narratius per conformar una crítica potent a la contemporaneïtat, o fins i tot a la vida humana mateixa. Dic que, si el que pretenia Guasch era un to al·legòric, hauria hagut de ser més insistent. Escollir menys elements, treballar-los des de diferents perspectives i moments, amb més proximitat, com una presència indefugible pel protagonista. Potser això hauria augmentat la sensació d’opressió, d’ofec, en el lector no convençut a priori. Tot hi passa massa superficialment o de lluny, en canvi.

Potser algú argumentaria que el llibre no pretenia ser al·legòric, que s’acostaria més a la literatura obertament política, en la vessant de la ciència ficció o la distòpia política, en diàleg per exemple amb Le Guin d’Els desposseïts o Lessing de Memòries d’una supervivent. Si bé em semblaria infundat, contraargumentaria que la recreació del món se’ns apareix de manera massa indefinida, de manera molt antiliteratura compromesa. No sabem en cap moment què hi passa exactament: com s’organitzen i funcionen les institucions, els grups que lluiten per controlar-les, etc. El poder i el conflicte hi entren en joc com omnipresents però abstractes. Pels qui defensarien que Guasch és prou insistent, prou opressiu, per tal de construir la seva al·legoria, crec que hi ha indicadors narratius bastant evidents del contrari, que aboquen al segon problema del text.

La força de la narració es posa en entredit, tant perquè la composició en escenes breus porta a centrar-se més en el llenguatge que en la cosa, com perquè hi ha capítols directament inconsistents. L’aventura a la granja-camp de concentració il·lumina aquests problemes. Com m’ha fet notar una bona amiga, per què cal que aparegui d’escenari terrorífic, si els protagonistes se n’escapen gairebé com aquell qui res, al cap de poques pàgines? Un dia els capturen, l’altre treballen als arbres, l’altre dormen junts, l’altre planegen la fugida, l’altre ja fugen. I només deixen pel camí el cadàver d’una persona amb qui no han interactuat. De fet, a l’escapada final, que dura amb prou feines una pàgina, el protagonista ens explica que sent com «a dins [seu] brolla una torrentada d’aigua esquitxant-lo», barrejada de «pena» per la mort del noi sense nom, però d’ «alegria» per no perdre l’amant. I, fins i tot, és tan autoconscient que veu «l’escena» com a «ridícula» (p.150). Per tant, no només els surt barata, l’aventura, sinó que s’omple més de lírica i reflexions personals que no pas de repressió i angoixa.

(Hi ha una altra inconsistència que no sé si se m’ha escapat, com a lectora, i que exposo no tant per reforçar els meus arguments, sinó perquè algú em corregeixi o em tranquil·litzi: que jo sàpiga, aquest món no és inodor però, en canvi, a mida que avança la road movie el cadàver de la mare es converteix en una massa texturitzada fruit de la putrefacció, més que no pas pudentíssima. Sense que ambdues característiques siguin incompatibles, per què Guasch insisteix tant en la primera i obvia la segona?)

En qualsevol cas, el darrer problema del text, i el que més m’incomoda, és el vincle del protagonista amb aquest món. Encara que el jove adolescent visqui en un ambient precari i violent, que ratlla la subsistència, sempre s’hi acosta des de la incomprensió, des d’una innocència a prova de bomba. Com ja he insinuat amb la fugida, expressa aquests estats o predisposicions a través del llenguatge poètic. Deixant de banda que tanta expressivitat em sembla molt inoperant en relació amb la selecció social que, al costat de la sort, seria clau en contextos de supervivència, la decisió de construir un protagonista així acaba essent perversa. L’exemple més escabrós: quan el jove assassina un representant-opressor de l’altra llengua sense gaire motiu aparent, s’hi passa de puntetes, com si fos una anècdota lleugera. La innocència del protagonista el redimeix a ulls del lector, que gairebé ni s’adona que això ha passat, preocupat pels traumes de sensibilitat refinada respecte de la mare, el pare, l’amant (que l’indueix a assassinar), la contaminació, la repressió abstracta, etc.

Tanmateix, deixeu-me dubtar que la majoria de nosaltres, si visquéssim el que viu el protagonista, ho sentíssim o expresséssim amb innocència pertorbadora, encara que tinguéssim menys de vint anys. Per començar, vull creure que, si matéssim algú, la nostra mica d’humanitat ens martellejaria el cap una estona (en cas que, com ell, no pertanyéssim a cap grup fonamentalista i tinguéssim una certa tirada a la compassió envers la vida, com indica el record de les gallines). I, enmig de la violència i la depauperació, potser també reduiríem les paraules al mínim: no faria falta expressar-nos tant, perquè la supervivència hi seria massa urgent. O, si ho féssim, potser recorreríem a un llenguatge assilvestrat (penso en opcions narratives com La vida al davant, de Gary), més que no pas a un llenguatge poètic (en aquest sentit, la carta final llarguíssima de la mare, amb un to apassionat més digne d’una adolescent que d’una mare vella i trinxada per la vida, encara em resulta més inversemblant).

Ho reconec: hagués preferit una recreació en la línia de la primera part de Klaus i Lucas de Kristof, amb personatges de llenguatge minimalista i adust, en un món que els tracta sense concessions, però del qual abracen la violència. Si bé és una fília personal, em fa pensar que potser hauríem de començar a abandonar les imitacions a la poètica rodorediana, de mirada sensual i innocent. Els joves i no tan joves que pugem, mentre continuem sent nens afortunats en un món cada vegada més obscur, mai no tindrem la duresa de Rodoreda. Malgrat que m’acusin d’ad hominem, no la tindrem perquè (encara?) no hem viscut el seu patiment (entrevistada per Saladrigas, ella mateixa explicava que la guerra havia aprofundit la seva comprensió respecte la humanitat i que els joves dels setanta havien de viure més per parlar de segons què;1 en aquest cas, per fer-ho segons com). Potser la sensibilitat poètica i la tirada pel grotesc, força generacionals, actuen com una mena de subterfugi per enfrontar la paràlisi davant d’un món que ens va gros de tan complex i incert?

Si ressonen vagament els vells debats estètics sobre com representar l’Holocaust o els camps de concentració, no era això el que volia dir. No nego que la innocència expressada poèticament sigui una opció narrativa vàlida com qualsevol altra, encara que no sigui la que més m’agrada. Tampoc no nego que pugui actuar com una espècie de resistència davant del nostre món per sublimar-lo en el món de la ficció. Més aviat estic qüestionant les decisions literàries de Guasch, que representa escenaris terribles sense modificar la subjectivitat dels personatges d’una manera limitant i acomodatícia, que ens aboca a l’autocomplaença del dolor i la vulnerabilitat. La poètica d’anyell innocent amb què es mira el món el protagonista amaga la nostra contribució quotidiana, menuda, a l’hecatombe. Sense oblidar, a més, que la fallida de l’al·legoria i de la successió narrativa fomenten aquesta sensibilitat subjectiva desbocada. Ara bé, si no ens porta a rautar en la nostra maldat banal i a assenyalar la nostra responsabilitat acomodada al món tal com és, quin sentit té tot plegat? Per què emociona tanta gent?

Entenc que la violència sublimada de la proposta hagi colpit els progres, que defineixo com a gent «d’esquerra» que ho vol tot sense pagar cap preu, amb una ètica teòricament implacable però políticament poc realista. Potser els emociona perquè no fa més que reforçar els seus llocs comuns, que conformen un imaginari on els grans mals (el capitalisme, el patriarcat, etc.) ens converteixen en víctimes innocents. I on sembla que els innocents tindríem la panacea per construir de les ruïnes el paradís terrenal. Per mi, però, aquestes decisions narratives són una estetització de la violència (de manera gairebé paradoxal, segurament els qui la defensen després criticarien l’estetització masculina de la violència, aquelles odes testosteròniques alimentades sobretot pel cinema). Per estetització entenc el fet que s’inverteix molt de temps en com descriure la violència, però al final se’ns en diu ben poca cosa, perquè es desarrela de la nostra quotidianitat social. Com ja he apuntat, és una ocasió perduda per indagar en com els contextos violents ens trastoquen la subjectivitat i, encara més urgent, per començar a assumir que en general som (excepte uns molt pocs) pusil·lànimes egoistes, més insensibles davant la misèria del que pretenem, i sempre a la corda fluixa de ser cruels.

Però té sentit fer una literatura política si no es presenta la vida com una lluita contra aquests impulsos i com un pagar preus constantment, quan embrutim els nostres principis ètics i alhora en patim la renúncia pràctica (cosa que no fa el protagonista quan mata sense cap mena de remordiment)? De fet, en el fons la novel·la (?) acaba parlant de problemes molt més íntims. I no en l’accepció que allò personal sigui polític, sinó en l’accepció dramàtica petitburgesa (i que se’m disculpi l’estirabot d’una altra era). Només cal recordar que la gran preocupació del protagonista és l’amor per en Boris, com ho demostrarien les imatges de comprensió-mar davant la certesa final de la fugida (prescindibles altra vegada per evidents, des del meu punt de vista) i la cita de Rich com a colofó. Per tant, potser alguns lectors argumentarien que no és ni una al·legoria política ni una novel·la compromesa, sinó una història d’amor en forma de Bildungsroman descontextualitzada, atemporal. Llavors, però, preguntaria per què calia tant d’esforç per recrear un món distòpic, estratègia que justament ens ajuda a apropar-nos a la nostra realitat. Hauríem de pensar que la violència era només un teló de fons per realçar l’amor del protagonista?

Llegint Napalm al cor sovint em venia al cap el textualisme, aquell corrent dels anys setanta d’origen teòric i que en molts casos ha envellit fatal, per excés de politització a la moda de l’època i per abús dels fragments esparsos, mancats de fil conductor consistent però que intenten despertar l’emoció d’un lector ja predisposat. Avui en dia no em crec que ningú pugui acabar cap novel·la (?) de Pi de Cabanyes, però diria que Mesquida o Cremades, més poètics, han envellit millor. Això potser salvarà Guasch, que té un vocabulari ric, imaginació pròpia quan vol i opcions narratives suggeridores per captar l’atenció. Si pretén continuar en aquest món de la narrativa, però, espero que sabrà acostar-se als lectors poc inclinats a meravellar-se per la prosa poètica i en canvi més desitjosos de deixar-se arrossegar pel transcurs fluid i potent d’esdeveniments (literàriament narrats, no cal dir-ho) que els entretinguin i, si hi ha sort, els facin pensar. Si no, tampoc no passa res. Està clar que ha trobat el seu públic.

Per acabar, no m’agradaria generar confusió. No reclamo que la revolució es faci en la literatura, déu ens en guardi que la tasca quedi en mans dels escriptors. Pagava la pena intentar, però, demanar als qui com Guasch enfronten la misèria del nostre món a través d’aquest art, que ens facin sentir incòmodes, als lectors, que no ens permetin d’externalitzar la responsabilitat. Només així diria que la literatura pot ser política i literatura alhora.