El fotògraf Joan Fontcuberta torna a sorprendre’ns amb una exposició que ens remou des de la visceralitat tota teorització sobre la fotografia. Al palau de la Virreina s’hi pot trobar fins al gener el treball Ça-a-été? Contra Barthes, en què posa en dubte a través de la presentació de fotografies de temàtica cruenta el concepte d’«això ha sigut» que el filòsof francès desplega al que possiblement és un dels llibres de fotografia més citats, La càmera lúcida, aparegut poc abans de morir, en què, amb aquell estil assagístic tan propi, a través de diverses escenes d’experiència personal, realitza grans aportacions a la teoria fotogràfica. Qui ha estat seguint el treball de Fontcuberta sap de la voluntat de deconstrucció de tot idealisme que es pugui atribuir a la fotografia i que la vinculi amb el concepte de veritat, tot esdevenint un element que, per l’efecte fascinador i de creació d’una il·lusió que posseeix en general l’art visual, podria ser utilitzat com a eina de control i poder. Té la fotografia la capacitat –fins i tot l’obligació o la responsabilitat- de mostrar la realitat? I, en tot cas, quina realitat? Sempre hi ha alguna cosa de fetilleria en les imatges: sembla que ens ofereixin una revelació. Fontcuberta tracta de desllastar de sacralització la imatge fotogràfica, ressituant-la com a allò que sempre ha estat: la imatge fotogràfica dona compte d’alguna cosa, però que estableix una relació amb l’objecte que evidencia la supeditació de la mirada fotogràfica a una intencionalitat i a un marc històric i polític que la determina.
A Ça-a-été? Contra Barthes s’hi presenta tota una sèrie de fotografies de crims, detencions policials, acusacions i fins i tot l’exposició de cadàvers després d’una mort violenta. L’element que agermana la seqüència com una cadena de muntatge que segueix una lògica fatal és una mà assenyala el crim, assenyala el culpable. L’exposició reprén fonamentalment dos dels temes que apareixen a La càmera lúcida, i són el fet que la fotografia sembla assenyalar una presència absent i eternament recuperada pel gest fotogràfic, la qual serà vinculada als criteris de realitat o de veritat; en aquesta línia, Barthes ens proposa que la fotografia posa de manifest que «això ha sigut» (ça-a-été), és a dir, que la fotografia dona compte d’alguna cosa que ha ocorregut, i que en la línia de les reflexions de Walter Benjamin sobre la fotografia i el concepte d’aura, deixa entreveure tant la permanència d’una presència real com ara l’elaboració d’un afecte. La temàtica del cadàver té a veure amb la idea de Barthes sobre la metaforització en la fotografia. Ens diu, textualment: «En la Fotografia, la presència de la cosa (en un determinat moment del passat) no és mai metafòrica; i en el cas dels éssers animats, la seva vida tampoc no ho és, llevat que fotografiem cadàvers». Barthes fonamenta aquesta idea en el fet que històricament la fotografia ha estat un art de la persona, de la identitat. La fotografia atorga –i preserva- la condició de vivent a l’objecte –a la persona-, malgrat que aquest ja hagi desaparegut. El cadàver és metafòric en tant que s’erigeix, per la mateixa especificitat de la fotografia, en element vivent, que es confon amb la noció de realitat.
Segueix Barthes: «en atestar que l’objecte ha estat real, indueix subreptíciament a creure que és vivent, a causa d’aquell cimbell que fa que atorguem a allò Real un valor absolutament superior, com etern; però en deportar aquest Real vers el passat (“això ha estat”), ens suggereix que ja és mort». S’espera insistentment que hi hagi alguna mena de comunicació quan contemplem una fotografia; se li demana a l’objecte que ens obre el misteri que clou l’instant caçat de la representació. Fontcuberta s’oposa a aquesta predominança de l’objecte com a element nuclear de la fotografia, que al capdavall no deixa de respondre a una visió ontològica de la realitat fotogràfica que procura tothora satisfer una casuística que culmina en un desvetllament essencial. De fet, en un dels moments del llibre afirmarà que l’òrgan del fotògraf no és pas l’ull, sinó la mà que dispara, amb la qual cosa cedeix l’objectivitat —o la realitat— a allò capturat, una mica situant la mirada en un emplaçament jeràrquic inferior respecte de l’evidència que és l’objecte de la imatge. La sèrie de fotografies de cadàvers —algunes ens endinsen de ple en l’horror— que corresponen a la vessant més documental o informativa de la fotografia ens posen de manifest, pel simple fet de la brutal exposició, que en realitat la fotografia no ens aporta gaire sobre allò que representa i, per tant, tampoc l’infon de suport ontològic. Barthes es plany que la fotografia no podrà atorgar-li la neutralitat d’un cos, la buidor en la significació. La referència ho omple tot, i la imatge ens farà caure en la trampa del Real: la fotografia reprodueix incansablement una escena que mai no serà superada, convertint-se en contingència i particularitat, i el seu llenguatge és purament deíctic: assenyala, i assenyala allò que està infinitament a punt de donar-se.
Però assenyalar un cadàver no significa res més que això, i tampoc no és possible lligar la imatge a la referència. Quina responsabilitat té l’instant fotogràfic sobre la referència de realitat? Pensar en referències, sentits ulteriors d’allò materialment visible i que es presenta insistentment en un únic i definitiu acte, és obrir il·limitadament el llenguatge, que és obrir la fotografia al camp de la metàfora, de la fantasia, de tal manera que el «això ha estat» acaba no essent revelació, sinó literatura, fins i tot deliri. Els cadàvers de Fontcuberta exemplifiquen allò que no admet més referències possibles enllà de si mateix, perquè el cadàver només és comparable a si mateix. La radicalitat de la seva presència desmunta tot intent de representació que evoqui una fenomenologia a partir d’allò que es mostra. Darrere del cadàver no hi ha res, ni tan sols construcció d’un pensament sobre allò que es veu, per tant, «això ha estat» no té sentit a l’hora de voler vincular els objectes a les referències, sinó, i únicament, per evidenciar textualment la realitat abassegadora de la presència del cadàver. «Allò que ha estat» és el cadàver, que també és una forma de dir: la fotografia, l’acte fotogràfic, en realitat, no aporta molta més informació sobre allò que exposa, com ens ho manifesta Fontcuberta. Tampoc el concepte de la mort: el cadàver llueix fora de tota possibilitat d’ésser absorbit per la cadena simbòlica.
Joan Fontcuberta ens ofereix una visió de l’art fotogràfic que ressalta la seva capacitat documental, lluny d’assumir que sigui capaç de bastir una estructura de sentit fonamentada en una ontologia. El fenomen «això ha estat», en ésser sotmès a la infinitud de relats que malden per traduir-lo, queda lluny de recuperar una veritat, i resta a mercè d’infinites interpretacions que reforcen el fet que la veritat de l’acte fotogràfic és la informació i la retenció, tot i que aquest fet no implica que no se n’elabori un afecte, o que es deixi de considerar el seu interès estètic. Allò que fa de la fotografia una eina comunicativa és la intenció de qui l’executa i les condicions que permeten que en pugui néixer una visió i intencionalitat determinades.
