Qui l’ha anat llegint ja s’ho sap prou bé: Joan Jordi Miralles és un escriptoràs que sembla que no hi sigui però que hi és, que ja porta publicats uns quants llibres memorables en diferents gèneres i formats (novel·la, teatre, conte) i que ha guanyat uns quants premis de prestigi: Andròmina, Vila de Lloseta, Marian Vayreda, Joanot Martorell…
Però el cas és que no l’acabem de veure, i no acaba d’ocupar la posició que crec que li pertoca. Això és probablement un indici que anem distrets. O potser és un símptoma que els premis no arriben a prestigiar com se suposa que haurien de fer, o que els criteris de visibilitat que apliquem no acaben de funcionar, o potser el problema és que ell concedeix molt poques entrevistes, o que ha anat canviant d’editorials, de gèneres i de formats, i que tendim a encasellar i simplificar: tot plegat excuses de mal pagador.
A Marginàlia Joan Jordi Miralles aplega tres narracions que de fet són gairebé tres novel·les curtes, per la consistència dels mons morals que drecen. Aquesta mena de relat que avança sense presses, que no és limita a narrar, sinó que munta i encadena escenes, veus i mirades amb tres dimensions, perspectives i detalls plens de veracitat, és infreqüent en el nostre repertori, i això ja d’entrada és un punt que cal destacar.
Joan Jordi Miralles en té prou amb 171 pàgines per muntar un tríptic admirable, una trilogia portàtil de ficcions de factura sòbria, sense pirotècnia, ni gesticulacions, ni sacsejades efectistes, amb finals subtils i impecables i d’alt voltatge reflexiu. Potser el secret rau en l’equilibri entre l’atenció a la concreció imaginativa i la sensibilitat cap al llenguatge i la textura de la prosa. Joan Jordi Miralles treballa en el món del cinema, com a investigador com a docent i com a guionista, això és nota no tan sols en les angulacions del dinamisme calculat dels relats, també en el valor que dóna a allò que justament només li pot donar la paraula: la textura, el ritme, el ressò del seu fraseig s’apropa a la música.
Tot i que cada relat fa la seva guerra i es mou en un registre i un territori diferent i singular, els tres contes de Marginàlia estan ancorats en el present immediat del país. Tots tres ens fan entrar en espais imaginatius lluminosos on s’hi van obrint esquerdes des d’on va emergint la foscor. En conjunt plantegen una única reflexió narrativa a tres bandes. Joan Jordi Miralles sap triar-se unes històries amb potencial explicatiu, que ni són pretextos arbitraris ni s’empantanen en la irrellevància de les manies rares del creador encapsulat. Ja només en la tria del que s’hi explica hi ha tot un encert. Més enllà de permetre’ns gaudir amb la bellesa de la paraula exacta i la cristal·lització de la ficció, son històries que al final ens deixen clavats enmig d’uns interrogants morals insidiosos. Sense jargons, ni pedanteries, ni celles corrugades, només amb els girs de la ficció.
El primer relat, Jardins, té la gosadia de conduir-nos als temps del confinament per la pandèmia del Covid-19. Es posa així enmig d’un jardí inclement, que d’entrada ens remet a un material narrativament fèrtil, dur i traumàtic, amb la força d’un mite compartit que encara ens mena. Però és obvi que voreja també un pedregar enverinat pels efluvis del sentimentalisme, la histèria col·lectiva, les intoxicacions mediàtiques, l’opinologia absurda i la propaganda política. Al marge de tota aquesta morralla, dosificant-ne al mil·límetre l’impacte en la seva història, Joan Jordi Miralles se’n surt. Resseguim la rutina obstinada, resilient i impassible d’un jardiner que és alhora fill, pare, vidu, gendre i germà, que s’ha de fer càrrec de més gent de la que en teoria li tocaria, enmig d’aquell context hostil i arriscat. I ho fa. No som davant d’un apòleg ensucrat, ni d’una història èpica de supervivència i de superació que faci vergonyeta, sinó que llegim clavats enmig d’un interrogant moral sobre els vincles i la bondat, sobre per què ho fa, i per què se’n cuida. I sobre l’ombra que sotja aquell tros de vida que se’ns transmet.
El segon conte, Reconquesta, ens condueix al revers de tot això: s’hi explora el mal, l’ou de la serp de la xenofòbia. Lluny de la deshumanització fàcil i recurrent en aquests casos, el relat s’instal·la en la immediatesa de l’àmbit familiar. Se’ns posa al davant de la mare o la dona, veïna d’una catalaníssima població des d’on es pot veure de lluny, al nord, el Port del Comte, una mare o esposa entranyable, carrinclona i bona gent, que es torna intolerant i propera a VOX a partir de la por al veïnat magribí. Això, que d’entrada podria semblar carn de sociologisme literari reescalfat, es converteix en mans de Joan Jordi Miralles en un altre relat admirable, on el protagonisme real no és tant la dona intolerant com la contemplació de com hi reaccionen, com s’hi acomoden o com s’hi enfronten els fills —que viuen molt lluny— o el marit —que perllonga instal·lat al sofà la seva addicció emocionada als avenços i els girs del judici del Procés. El relat explora els camins per on tots plegats sancionen el pas de la desconfiança a la por i el prejudici: en definitiva, examina la xarxa de relacions que fa possible un món on es fa un lloc a la mentida i la ficció estigmatitzadora.
Finalment el tercer relat, que dóna nom al recull, Marginàlia, ja no explora ni el bé, ni el mal, sinó l’ambigüitat moral: el protagonitza un jubilat que va a la seva ja al marge de tot, que no participa en els jocs del profit social, i que viu dedicat al vici estrany i fascinant dels dibuixos i comentaris que esgrafia als marges dels llibres que demana a la biblioteca —la marginàlia—i, en paral·lel, d’una manera també reiterada i absorbent, a l’espionatge dels veïns de Manresa que fan cruising i s’emparellen impúdicament als boscos i els rocams dels afores de la ciutat. Tot d’una ensopega amb una situació imprevista i extrema, que el fa sortir del clos inconseqüent i confortable d’aquest voyeurisme amoral, per implicar-se i fer el que creu que cal fer, i com més ho intenta més s’empatolla, i menys entén què és el realment està passant.
La Marginàlia de Joan Jordi Miralles se situa a les antípodes de l’escriptura recreativa, més aviat onanista i innocua que practica el jubilat del tercer conte als marges dels llibres. Som en aquest cas just al mig dels marges, davant d’un tríptic savi, breu i intens, que amb una discreció estilística eficacíssima, que podria arribar a passar desapercebuda, sap envescar-nos en tres xarxes familiars que ens intoxiquen i se’ns enduen per projectar-nos cap a ressons col·lectius, amb vincles, racons i cruïlles reveladores de la textura moral del present. Marginàlia no és un llibre sobre la pandèmia, sobre la xenofòbia, sobre el procés, sobre el cruising, sobre la prostitució de carretera o sobre la l’escriptura distreta als marges dels llibres. Aquests són tot just alguns dels punts de partida d’una narrativa que sap convertir en discurs reflexiu la ficció a través d’una consciència plena de l’escriptura.
