Altafulla, mon amour

Ho diré ràpid i sense embuts: pocs autors catalans són capaços d’enlairar un relat —amb tants pocs elements i sovint reciclats— com fa Pep Puig. Aconsegueix que cada nova novel·la, construïda sovint sobre materials —escenes, espais o personatges— ja apareguts anteriorment, esdevingui sempre una obra nova, original i llegidora. Un dels secrets és una prosa natural i desimbolta, sempre creïble, tot i la inversemblança de moltes de les situacions que planteja. Hom diria (bé, ho dic jo) que Pep Puig és un autor menys popular del que podria ser. Tot i el premi Sant Jordi del 2015, no sembla que la seva proposta acabi de trobar lectors.¹ Però, vaja, és una percepció purament subjectiva, com totes, potser els té i ell viu tan content, participant cada setmana als nombrosos clubs de lectura del país.² Podem fer un repàs amb alguns exemples de l’obra anterior per veure com treballa. I saltar, finalment, per aterrar a El mar de cap per avall (2021).

Vista en conjunt, l’obra de Puig ha traçat amb els anys una cartografia sentimental al voltant de l’amor, el desamor i el desig. Partint sempre d’un narrador en primera persona, sovint de caire retrospectiu, més o menys autoconscient (L’amor de la meva vida de moment, 2015) o fins i tot autoparòdic (Els metecs, 2018), l’escriptor terrassenc ha escrit sobre les diverses fases per les quals passa l’amor al llarg dels anys. Des del seu despertar a l’adolescència —Les llàgrimes de la senyoreta Marta (2007), La vida sense la Sara Amat (2016), Caminant junts per la lluna (2020)— fins a l’amargor o el renaixement de la maduresa, com trobem a la darreres novel·les, Els metecs o El mar de cap per avall. De l’emoció de la joventut al desengany de la vida adúltera (adulta, quin lapsus). Amb una sèrie de personatges que d’entrada poden semblar prototípics, que juguen un mateix rol, com l’adolescent bon jan enamorat que comença una recerca/investigació per arribar a la seva estimada. I l’estimada en qüestió, que desdenya amb major o menor mesura, però només d’entrada, els desitjos del protagonista.

Moltes d’aquestes obres tenen la seva llavor germinal al recull L’amor de la meva vida de moment. Aquest llibre, doncs, ens pot servir de mapa per orientar-nos. El narrador de la novel·la breu L’amor de la meva vida, que dona títol al recull, comenta divertit, amb sorna matrimonial, que a la seva dona «li fa ràbia que només sàpiga escriure històries d’amor» (p. 163). I és així. Puig juga sovint a confondre autor i narrador, amb personatges de noms semblants i biografies quasi idèntiques. I, certament, en tot allò que escriu, l’amor i el desig hi juga un paper central. No és un retret: per què canviar de tema si se’n surt molt bé? Aquest recull de relats manté un narrador prou ambigu perquè a estones puguem pensar que és el mateix al llarg dels anys. Interessa, però, com deia, veure com en molts d’aquests contes ja trobem la gènesi de personatges i situacions que es reproduiran a la resta de la seva novel·lística. Així doncs, per exemple, el personatge protagonista de «Mon oncle» o la desaparició de «Clara Bou» apareixen de forma similar a La vida sense la Sara Amat. La persecució i la figura detectivesca de «Secrets d’un matrimoni» apareix també a Els metecs. I algunes escenes del relat «Dúgol» són calcades a les que trobarem a El mar de cap per avall. Amb els anys, a més, el protagonista i narrador d’aquests relats també s’ha anat fent gran. I si bé en les primeres obres sentíem la veu d’un adult que rememorava la infància, al relat «L’amor de la meva vida» (2015) ja hi descobríem un pare de família amb un nen petit i certes tensions matrimonials. A Els metecs (2018) ja és un divorciat amb un fill que va a l’escola. I a El mar de cap per avall (2021) el fill s’ha fet gran i aquest divorciat busca refugi lluny de Barcelona. No estic dient en cap cas que es tracti sempre del mateix narrador, perquè canvien certes circumstàncies biogràfiques en cada cas. Sí que hi ha, però, una continuïtat en la línia vital dels seus protagonistes.³

Però sí que podem considerar El mar de cap per avall com una continuació —uns quants anys més tard en el món de ficció— del llibre juvenil Caminant junts per la lluna (2020), que comparteix narrador i escenari amb el llibre que ara ens ocupa. Com un díptic sobre un mateix personatge, el Marcel, que ens explica la seva experiència a Altafulla, primer com a adolescent i ara com a adult. De fet, ja a les pàgines finals de Caminant junts per la lluna apareix el que serà el títol de la novel·la i un dels elements simbòlics més importants, l’aigua: «Regalimàvem amarats de pluja. Plovia a bots i barrals. Era com estar dins d’un mar de cap per avall» (p. 272). Podria seguir amb més exemples de concomitàncies entre unes obres i les altres, com ara que el final d’Els metecs apunta el duel de dos homes per seduir la mateixa dona —que és, al cap i a la fi, el tema que es concreta a El mar de cap per avall—, però crec que ja s’entén la dinàmica. És com si cada obra de Puig fos un esglaó per concebre la següent.

L’escriptor terrassenc basa l’eficàcia de les històries en un to confident que de seguida es fa pròxim als lectors. Gasta una llengua dúctil, que bascula amb naturalitat de l’expressió més genuïna i col·loquial —amb algun barbarisme segurament innecessari a l’hora d’encarar els diàlegs—, al registre més líric quan es posa a descriure el paisatge i l’ambient hivernal del «baix-a-mar» d’Altafulla. Llegir Puig té alguna cosa d’oralitat, de sentir una veu que t’explica una història en comptes d’escriure-la. Això li dona un aire de proximitat, d’aventura quotidiana una mica passada de voltes amb la qual és fàcil identificar-se en un moment o altre. Un altre element essencial —i m’atreviria a dir que quasi contracultural tenint en compte el català que ara es publica— és la mirada ortodoxa masculina que els narradors de Puig transmeten. És un tema que ja es feia molt palès a Els metecs, en què s’exploraven els vèrtexs de l’amistat mascle entre pares feliç o infeliçment casats o divorciats i que, com deia, ara acaba d’explotar en forma de clar enfrontament entre dos homes madurs que s’aproximen a la mateixa dona.

Marcel és un home de mitjana edat que s’acaba de separar. Treballa de traductor —això serà un detall essencial. El divorci el porta a refugiar-se al poble d’estiu de la seva infantesa, Altafulla, concretament a la zona de baix-a-mar, l’escenari on se situa el gruix del relat.⁴ Un punt de trobada d’ànimes més o menys solitàries, que troben refugi en aquest indret. A poc a poc, el Marcel agafarà confiança amb alguns dels habitants del poble, a través de trobades al bar per veure el Barça o en sopars de germanor. Els membres d’aquestes trobades han entès, amb els anys, que el patetisme és tan inherent a l’ésser humà que ja no s’esforcen a dissimular-lo. Es deixen anar en jocs de paraules, bromes privades i un sentit de l’humor més aviat peculiar. Són trobades on hi regna l’alcohol i el bon menjar. Com resumeix el protagonista: «Una de les raons perquè bevem és perquè ens puguin fer gràcia els acudits dolents» (p. 49).

Tot i l’estructura estacional que presenten els capítols (Tardor, Hivern, etc.), l’obra té dues parts ben diferenciades. La cara A, podríem dir-ne, eminentment festiva. I, la cara B, que n’és el revers. Tot dins d’un mateix espai, l’Altafulla fantasmal de fora de temporada turística. La primera meitat narra el procés d’arribada i d’introducció del Marcel dins d’aquest nou microcosmos, com va conformant una nova família amb els amics de baix-a-mar, sobretot la vinculació que estableix amb la Marie, una dona casada i amb fills, amb qui (per excés de covardia?, prudència?, respecte?) no s’atreveix a tenir-hi una relació que vagi més enllà de l’amistat. Marcel se sent a gust en aquest ambient perquè té la sensació d’encaixar-hi. El barri de baix-a-mar li sembla el lloc on han anat a parar personatges com ell, solitaris, nouvinguts, que fugen del passat i troben en aquest racó d’Altafulla el racó del món on tornar a començar. Així va passar amb la Marie, que és d’origen francès, amb el personatge del Baldiri, pintor que ve de Barcelona, o amb l’Edu, el trompetista de jazz que serà l’antagonista del Marcel.

Aquesta idea de l’estrany, l’estranger, l’home que sempre se sent fora de lloc, ja apareixia a Els metecs (homenatge al gran Moustaki) i ara pren volada també a El mar de cap per avall. Al Marcel, només de començar la novel·la, li encarreguen una nova traducció de L’étranger, d’Albert Camus. Això ens porta a una altra de les característiques de l’obra de Pep Puig, que és la constant referència a altres obres artístiques, ja siguin literàries, musicals o cinematogràfiques. L’habilitat amb què les introdueix l’autor terrassenc a les novel·les, però, és molt bona perquè ho fa d’una manera tan explícita i evident que l’allunya de qualsevol ínfula elitista.

De la mateixa manera que la Sara de La vida sense la Sara Amat llegia obsessivament Guerra i pau mentre s’amagava de la seva família; que a Els metecs s’hi parodiava el Rulfo de Pedro Páramo amb Moustaki i Gardel ressonant de fons; ara, a El mar de cap per avall, la traducció encarregada de Camus traçarà paral·lelismes constants entre la vida de Marcel i la de Marseult —la semblança fonètica entre noms és òbvia—,⁵ amb variacions de jazz o de Nino Rota com a banda sonora. Això és important perquè, així com Puig concep cada nova obra com si comencés de cap i de nou, sense que li importi reutilitzar el material que ja ha escrit, les seves novel·les entaulen un diàleg franc amb tots aquests elements melòdics, lírics o cinèfils sense manies per explicar-nos-els. Perquè aquestes obres acompanyen i trasbalsen els personatges de la mateixa manera que ho poden fer amb nosaltres. Els narradors de Puig ens tracten de tu a tu, una veu confessional que sap generar interès i empatia.

Que el narrador (i escriptor) de la novel·la sigui un traductor literari comporta, d’alguna manera, també, la interpretació del text que té entre mans. El Marcel comença més d’una vegada els capítols o subcapítols amb reflexions al voltant de la seva feina que són veritables claus de volta de sentit estètic. Així, per exemple, es parla sobre la concepció dels personatges, la versemblança o no que poden transmetre i també el bon o mal ofici de certs novel·listes i com això es nota a l’hora de traduir els seus textos. El joc que planteja Puig és estimulant, perquè des del moment en què ja presenta uns personatges com a reals (Marie, Fran, Baldiri), que existien abans de ser escrits (p. 38), o com a inventats (la bibliotecària Gradisca, p. 78), ja genera unes expectatives en el lector sobre els seus comportaments o actituds. Tot i que sapiguem, lògicament, que tots són ens de ficció, que el mateix Marcel afirmi no saber si el seu antagonista, l’Edu, és un personatge ben o mal aconseguit acaba de perfilar el favor del públic.

Aquest Edu, doncs, serà l’altre personatge cabdal a l’obra, el que ens portarà a la segona meitat, a la cara oculta de la novel·la. Amb ell es tancarà el tercer vèrtex del triangle que conforma amb el Marcel i la Marie. Arriba un any més tard que el Marcel a Altafulla. Trompetista esquerp i apàtic, el narrador hi veu un seu «jo del passat» a qui intenta acollir de la mateixa manera que van fer amb ell. Establiran una verinosa relació d’amistat-enemistat ambigua, perillosa, d’atracció i odi mutu, que s’enfosquirà a mesura que avancin les pàgines. Un joc de miralls entre l’aparença i la realitat dels dos personatges. D’aquesta manera, la novel·la, com qui no vol la cosa, anirà agafant cada vegada un to més obsessiu i angoixant. Derivarà de les festetes i les brometes innòcues de madurets cap a un enfrontament més o menys soterrat, fruit de l’enveja i un fals sentiment d’usurpació. Les tempestes i la pluja, com el títol de l’obra indica, tindran un fort element d’epifania o de redempció (p. 98 o 434).⁶ L’Edu i el Marcel, els dos últims estrangers arribats a Altafulla, competiran amb més o menys èxit per acostar-se a la figura d’amant o confident de la Marie.

La novel·la, en conseqüència, des del moment en què es planteja el fals duel entre el Marcel i l’Edu (i dic fals perquè segurament només el Marcel el percep com a tal), agafa una profunditat psicològica que porta a estones la novel·la per escenes probablement prolixes que, tanmateix, ressegueixen perfectament el tarannà embogit del seu narrador. Les accions s’encavalquen i creixen amb la mateixa torrencialitat que cau la pluja sobre Altafulla i els seus boscos. En alguns d’aquests moments es té la sensació que la prosa de Puig es desboqui una mica⁷ en el seu afany de narrar i narrar malaltissament les pruïges de Marcel —especialment patètics i tendres els dies en què s’autoconvenç que ell també pot ser trompetista i emular l’Edu. Però tot sigui per arribar a escenes tan sintèticament commovedores com la de la pàgina 434: «El que vaig fer pertany a la meva intimitat, i no vull que se’m jutgi». I serà millor no anar gaire més enllà en l’explicació de la trama per no esguerrar-ne la lectura.

Amb El mar de cap per avall l’autor ens torna al plaer de la narració, d’endinsar-nos en unes vides de mentida que podrien no ser-ho. El comentari final, sobre la lleialtat del Marcel (p. 465), esdevé una nova ironia.⁸ Més encara amb la seva darrera lliçó magistral sobre la traducció (i la traïció) a l’escola on estudia el fill de la Marie (p. 448-458). Entendre la traducció com un acte d’amor. Ja se sap, l’amor, ho dèiem a l’inici, l’únic tema sobre el qual sap escriure Pep Puig. I que duri.