Jordi Vintró (Barcelona, 1943), poeta de trajectòria sòlida i variada, ha traduït llibres que un altre consideraria intraduïbles. I ho ha fet sempre amb el màxim rigor formal i una gran inventiva lingüística, sense que l’exigència de fidelitat eclipsés en cap moment l’exigència de bellesa. D’un llarg poema propi, Insuficiència mitral, que consta d’una sola frase en decasíl·labs que dura setanta pàgines, en va fer una versió castellana en hendecasíl·labs, tan lliure en els detalls com fidel a l’esperit de l’original, qualificat de poema riu o poema zapping. Les dues versions van ser publicades en una edició bilingüe a Lumen el 1997. El 2014 va publicar un altre tour de force, Noves impressions d’Àfrica de Raymond Roussel, un immens trencaclosques de 1264 alexandrins rimats, que inclou un joc complex de frases entre parèntesis i notes a peu, també rimades. La versió de Vintró, que va sortir a Labreu, satisfà les exigències formals i estructurals de l’original amb un gran virtuosisme verbal i una aparença de facilitat absoluta. El poeta barceloní també és autor d’unes versions esplèndides, i gairebé introbables avui dia, de Paul Éluard, recollides en el número que la revista Papers de Versàlia va dedicar al poeta francès el 2015. El treball més recent de Vintró és la traducció de quaranta-dues faules de La Fontaine, seleccionades i il·lustrades per Henri Galeron i publicades enguany per Animallibres. És en relació amb aquest llibre que li vaig enviar unes quantes preguntes per correu electrònic, i el poeta traductor me les va respondre amb una generositat poc comuna en el nostre gremi.
~
Czesław Miłosz, que tenia un domini envejable de —com a mínim— tres llengües estrangeres (l’anglès, el francès i el rus), deia: «Quan llegeixo poesia en un idioma que no és el meu, és com si entre els versos i jo hi hagués un vidre.» A mi també em passa. A vegades el vidre és gairebé translúcid; d’altres, és gairebé opac. I tu, quan llegeixes poesia en francès, notes alguna mena de vidre?
Sí, és clar. Llegir poesia en altres llengües no és mai com llegir-la en la pròpia. Fins la poesia en castellà em costa de llegir. La veig molt lluny. Malgrat això, m’agraden Góngora i Joan de la Creu (poetes d’altres èpoques, ho reconec).
Amb la poesia en francès noto també aquest vidre que dius, més o menys emboirat. Jo considero que porto el francès bastant bé, però el tal vidre no té a veure només amb el coneixement de la llengua. Va més enllà.
El que crec és que la manera d’abordar la lectura no és la mateixa quan es pretén traduir el text, o es té el projecte de traduir-lo. Aleshores, a base de dedicar-hi temps i neurones, el vidre es va netejant a poc a poc fins que es torna diàfan. O potser tot és només una al·lucinació, i precisament en traduir el que fem és posar-hi a sobre capes de pintura. El text ens sembla diàfan, però de fet no veiem res del que s’ha de veure. Ja ho diuen: traductor, traïdor.
Abans de traduir La Fontaine, vas traduir Roussel i Éluard. El que vas aprendre traduint Roussel i Éluard, t’ha servit d’alguna manera per traduir La Fontaine? O potser cada traducció t’ha fet sentir com si comencessis de zero?
Amb la traducció sempre se n’aprèn; però cada casa és un món.
Jo vaig traduir Roussel espontàniament. És a dir, vaig agafar les Impressions d’Afrique, que és un llibre que m’havia enganxat molt i que no es coneixia en català, el vaig traduir de cap a cap, el vaig portar a l’editorial (Labreu) i els vaig dir: «Tenim això. Us sembla que es pot publicar?» Van dir que sí, i ho vam tirar endavant.
En el cas d’Éluard i en el de La Fontaine les coses han anat a l’inrevés. Eren projectes d’uns editors (Papers de Versàlia i Animallibres respectivament) que buscaven un traductor i es van fixar en mi. En cap dels dos casos es tractava d’un llibre sencer, sinó d’una selecció de textos. Les seleccions ja estaven fetes.
El que passa és que el traductor pot tenir més o menys afinitat amb l’obra a traduir, pot trobar-se més o menys còmode amb la seva feina. La meva comoditat amb Roussel estava garantida d’entrada. En canvi, jo no m’havia plantejat mai traduir La Fontaine, un autor, d’altra banda, traduït mil vegades. Quantes versions hi ha de «La llebre i la tortuga», en opuscle o en recull per a infants? Però, enfrontat a la tasca, vaig veure que em trobava en una situació similar a la que tenia amb Roussel. Els problemes no eren gaire diferents. Es tractava d’apunts de la vida quotidiana, amb personatges aquí representats per animals, escrits en versos estrictes. L’ideal. La panacea.
Éluard és diferent. No és un autor gens de la meva corda. És un autor surrealista, un dels personatges fundacionals del moviment surrealista, això és indubtable. Però, de fet, escrivia poemes d’amor. Sempre estava enamorat. Els seus són poemes esfilagarsats, esborradissos, amb múltiples interpretacions. S’han de traduir amb molta fidelitat, sempre a la vora de l’abisme. Posats a traduir surrealistes, o afins al surrealisme, jo hauria estat molt més còmode amb Raymond Queneau, per exemple. Però precisament per ser com era, el repte de traduir Éluard per a mi va ser doble.
Mentre traduïes les Faules, en consultaves alguna de les traduccions al català o a altres llengües? Què n’opines, de les versions de Carner, Riba i Benguerel?
Em vaig fer amb la versió de Carner i amb la de Benguerel. Tothom parla de la versió de Riba, però jo no he estat capaç de localitzar-la. Sí que hi ha un article de Riba intitulat «La Fontaine traduït per J. Carner», aparegut a La Veu de Catalunya l’any 1921, quan la primera edició acabava de sortir, sota la signatura de «Jordi March», que ha estat reproduït, a tall d’introducció, en edicions posteriors de la traducció de Carner. Però, com que tothom parla de les traduccions de Riba, hauré d’admetre que existeixen i que no he sabut trobar-les. Probablement es tracta d’alguna selecció il·lustrada destinada a la mainada. És sabut que Riba tenia molt en compte aquest segment de lectors (vegeu Sis Joans, etc.). M’agradaria que algú m’aclarís això.
La traducció de Carner és parcial, com la meva. Algunes de les faules seleccionades coincideixen amb les que m’ha tocat traduir a mi, i d’altres no. La de Benguerel és l’única traducció catalana, que jo sàpiga, que inclou la totalitat de les faules.
Però jo, per no «contaminar-me», vaig optar per no llegir cap traducció, ni al català ni a cap altra llengua, abans d’enllestir completament la meva. En canvi sí que vaig consultar, a fons, l’edició recent de La Pléiade amb comentaris. També per Internet vaig trobar comentaris sobre les faules, que em van servir per aclarir punts obscurs.
Un cop acabada la traducció sí que vaig comparar-la amb la de Benguerel i, quan era possible, amb la de Carner, i he de convenir que vaig fer uns quants canvis degut a aquestes lectures, en descobrir algun matís que se m’havia escapat.
De vegades s’ha escaigut que tots els traductors hem triat la mateixa combinació de mots. El francès és una llengua llatina, i pot passar que els mots rima siguin pràcticament iguals en francès i en català. La rima aleshores es manté sense fer cap esforç. La solució és, en aquest cas, fàcil i fidelíssima, i no és estrany que tots els traductors hi coincidim. Per exemple «interrompre/corrompre», a la fi de «La Rata de vila i la Rata de camp». o «bou/ou», al començament de «La Granota que vol fer-se tan grossa com el Bou».
Les dues traduccions son excel·lents. Podem comparar el començament de la primera faula del primer llibre de La Fontaine.
Carner:
La Cigala, tot cançó
en el temps de la calor
no tingué casa parada
en venir la fredorada:
ni un trosset, en son xopluc,
de mosqueta o bé de cuc!
Benguerel:
La Cigala, que es desviu
per cantar al llarg de l’estiu,
es trobà desprevinguda
quan el fred va ser més rude.
No tenia a l’aixopluc
cap tros de mosca, cap cuc.
Jo:
La Cigala ha adornat tant
amb el cant
l’estiu, que les inclemències
l’enxampen sense existències.
No té per al seu consol
ni mosca ni vermitxol.
La Fontaine:
La Cigale, ayant chanté
Tout l’Été,
Se trouva fort dépourvue
Quand la Bise fut venue.
Pas un seul petit morceau
De mouche ou de vermisseau.
Veiem que Carner escriu en passat, com La Fontaine, Benguerel en present i en passat, i jo només en present. Vaig fer, com l’original, el tercer vers trisíl·lab. I tan justos que anem de síl·labes! Un dels problemes més grans que he tingut traduint versos és que em sobren síl·labes. La traducció tendeix naturalment a ser més llarga que l’original. La decisió d’escriure la rima «inclemències/existències», junt amb aquest segon vers curt, em va empènyer, per pura necessitat, a fer ús del present.
Ja es veu que tots ens hem hagut d’escarrassar, però que cadascun ho ha fet a la seva manera i amb el seu estil. Tots els traductors som una mica autors, també.
Has traduït les Faules amb rima consonant i metre (que és com s’hauria de fer sempre, al meu parer). Creus que una traducció en prosa d’aquests poemes podria funcionar, o bé estaria condemnada al fracàs? I una traducció amb rimes assonants?
No és segur que sempre s’hagi de traduir amb rima consonant i metre. Una norma de la Bernat Metge és, o era, que la traducció dels versos s’ha de fer en prosa, i s’imprimeix acarada amb la versió original en vers. Se suposa que la cultura del lector és suficient per entendre i valorar els versos llatins o grecs, i la traducció, tan literal com sigui possible, li serveix només per constatar que la seva lectura ha estat la correcta. Amb el mateix criteri, Mallarmé va traduir poemes de Poe en prosa.
Però si del que es tracta és que el lector de la traducció tingui, en la seva llengua, una experiència de la lectura tan pròxima com sigui possible de la que té el de la versió original en la seva, el traductor ha de traslladar no solament les paraules, sinó també la forma en què aquestes estan arrenglerades. No sempre això és possible sense trair excessivament el sentit, però cal esforçar-s’hi tant com es pugui. I si els versos estan comptats i amb rima consonant, alternant rimes masculines i femenines, com és el cas, així és com s’ha de procurar que quedin els de la traducció.
L’edició d’Animallibres, a més, no inclou la versió original, de manera que la principal excusa per traduir en prosa no existeix.
Però penso que sí, que una traducció en prosa, o en prosa retallada, és a dir, en versos no comptats, amb rimes assonants o sense rimes, eliminant fragments de les faules i afegint-n’hi d’altres, etc., també podria funcionar molt i molt bé, especialment en una col·lecció adreçada als infants. És més, estic segur que ja existeixen versions d’aquestes. Queda el dubte de si se’n poden dir traduccions.
En tot cas, he fet el tipus de traducció que a mi m’agrada, i m’ho he passat molt bé fent-la. M’agradaria que el lector se n’adonés. M’agradaria poder-li encomanar una part d’aquesta eufòria.
Pot semblar que no és una versió per a nens. i potser no ho és. Diguem que pot ser adequada per a un públic juvenil. La Fontaine deia que les seves faules servien per als grans i per als joves. Els grans hi trobarien la confirmació de les seves experiències, i els joves, els coneixements que els calen per anar pel món. Si l’autor ja va pensar en els joves, doncs, el traductor només ha de procurar ser tan fidel com pugui, sense adaptar res.
Quins problemes t’ha plantejat la mètrica de La Fontaine?
La mètrica de La Fontaine és complexa. Té tongades d’heptasíl·labs (amb algun vers molt curt entremig), que són els que més m’han costat de traduir, perquè donen molt poc joc. Però el més normal és que faci servir alexandrins, octosíl·labs i algun decasíl·lab escadusser. Els alexandrins tenen, és clar, cesura. El primer hemistiqui és normalment agut. Pot ser pla, però aleshores ha de poder enganxar-se amb el segon per sinalefa, de manera que l’últim accent del vers caigui sempre en la dotzena síl·laba, no en la tretzena, com en algun alexandrí de Carner (El Paó planyent-se a Juno):
una cua tan rica que bé podria ser
Benguerel també fa versos d’aquests. Però La Fontaine (o Racine, etc.) no, mai. I jo tampoc:
una cua tan rica, i que ens sembla l’excels
He d’admetre que a vegades m’he quedat mirant el que havia de traduir amb la impressió que no me’n sortiria, amb els recomptes, les rimes, les síl·labes, les cesures, els versos masculins i femenins i tota la pesca. Però a la fi sempre he trobat la manera d’esquivar els obstacles, canviant l’ordre dels mots, buscant sinònims o directament canviant el sentit. Crec que si canvies un bocí de text per un altre de ben diferent però que fa el mateix paper que el fragment original, si acabes transmetent el mateix encara que sigui d’una altra manera, no traeixes l’autor tant com això.
La llengua de La Fontaine és el francès del segle xvii. La llengua de les teves versions és el català del segle xxi, un català viu, àgil i, sovint, de to conversacional. T’ha suposat algun problema la distància temporal entre original i traducció? Mentre traduïes, tenies en ment algun model de llengua, ni que fos vagament?
Bé, la veritat és que escric amb el català que em surt. Em costaria molt més, vaja, seria incapaç de fer-ho, traduir al català del segle xvii. A més, em sembla que no soc infidel a La Fontaine, perquè el seu francès, especialment en els sucosos diàlegs, és viu i àgil també, amb una gran varietat de registres, una meravella. Aquí he intentat fer el que devia fer ell: posar-me dins la pell dels personatges.
Tanmateix hi ha una sèrie de punts que no són ben bé del català del segle xxi. Per exemple, faig servir sempre el passat simple, no el perifràstic.
Temps ha, la Rata de vila
portà la Rata de camp…
Avui no hauríem dit «portà» sinó «va portar». Això ho vaig decidir per facilitar-me la vida estalviant-me tot de síl·labes. I, també, per evitar el repetitiu «va, vas , van», etc. (Incidentalment, «temps ha» no és tampoc una expressió gaire del dia.)
A més, els animals es tracten normalment de vós (de «vous», en francès). En el català d’avui el tractament més normal seria el de tu. O, en tot cas, de vostè. Però jo he mantingut els dos tractaments tal com apareixen a l’original. He prescindit del tractament de vostè per massa cerimoniós, i perquè la tercera persona presentava certes probabilitats de confusió en alguns casos, i això obligava a fer aparèixer la partícula «vostè» i enfarfegava el text.
No tots els traductors han tingut aquest criteri. La llebre i la tortuga de Benguerel, per exemple, es tracten de tu, cosa que no fan les de La Fontaine.
Però crec que he aconseguit que aquests diguem-ne arcaismes «passin», és a dir, que siguin creïbles. Aquestes marques fan que el lector tingui present, per si ho havia oblidat, que el que està llegint no és un text d’ara, sinó la recreació d’un del passat.
A l’altre costat hi ha expressions que tinc dubtes que s’empressin el xvii:
Cent traus un avortí de mosca li encasqueta.
Els Reis i els Déus fiquen haca i barraca,
tot junt, a la mateixa saca.
Hi ha, això sí, al·lusions que el lector d’avui, jove o gran, difícilment copsarà:
El Caut diu segons la saó
«visca el Rei» o «visca la Lliga»
No tothom té present, ara i aquí, les guerres de religió a França a finals del segle xvi. Però m’he estimat més deixar-ho com està (no s’entén la referència, però sí el sentit del que l’autor vol dir), abans que desenterrar algun fet històric més pròxim i recent, que sí que hauria comportat un anacronisme flagrant.
Ens podem preguntar per què el jutge de la faula «El Gat, la Mostela i el Conillet» és un gat. És perquè la denominació despectiva «chat fourré» s’aplica als jutges ja des del temps de Rabelais. El terme «fourré», que apareix, per cert, dues vegades a la faula, es refereix a l’ermini amb què estaven folrades les capes d’uns certs jutges. El gat jutge és anomenat indistintament Raminagrobis i Grippeminaud, els noms de dos personatges de Rabelais. Rabelais ja aleshores era un clàssic conegut per tothom, i aquestes al·lusions es podien fer sense cap mena de pedanteria.
Raminagrobis, barreja de «ruminer» (ruminar) i de «grobis» (gat gros mascle) és com es diu un poeta decrèpit vaticinador, que deixa anar uns pronòstics incomprensibles i, per tant, inútils. Grippeminaud, o Grippeminault, de «gripper» (atrapar, però també robar) i «minet» (gat) és l’arxiduc dels «chats fourrés», una mena de president del poder judicial. La descripció que fa Rabelais de Grippeminaud i els seus «chats fourrés» és apocalíptica.
Aquests noms del gat al lector català no li dirien res. Vaig pensar en noms de jutges nostrats i, ai las, només em venien a la memòria jutges reals, no de ficció. Al final vaig optar per inventar-me un nom, Pispamixet, a imitació de Grippeminaud.
Entre la primera versió de cada poema i la versió definitiva, hi hagut molts canvis? Hi ha cap faula que t’hagi sortit, com qui diu, a raig? Quant has trigat a traduir tot el recull?
Cap de les faules no m’ha sortit a raig. Me les he hagut de suar totes. Les que més m’han costat han estat les de versos curts, com ja he dit, però, per sort, també elles són curtes. Un cop escrites, les he rellegides molts cops i hi he aportat canvis més o menys significatius. La intenció era sobretot millorar la fidelitat a l’original i la fluïdesa.
Jo disposava de cinc mesos per fer la traducció, i els vaig necessitar tots. Naturalment, no m’hi dedicava de manera exclusiva. Costa una mica saber quantes hores hi he esmerçat.
El que passa és que, davant d’una feina obsessiva com aquesta, els punts que no t’acaben d’agradar et van donant voltes al cap a totes hores. No hi ha repòs total. Potser s’hauria de desaconsellar la conducció de maquinària en aquestes condicions. Aleshores, ocasionalment, de cop, surt la guspira i cal apuntar la idea en un bocí de paper abans no s’esvaeixi per sempre. És entretingut.
A vegades tradueixes «renard» per «guineu», d’altres per «guillot». De què depèn?
Aquesta bèstia apareix molt sovint a les faules, personificant l’astúcia. El diccionari dona clarament la prioritat a la forma «guineu» (mamífer carnívor de la família dels cànids, etc.) sobre «guillot» (mascle de la guineu). El que passa és que «renard», en francès, és masculí, i el seu comportament a vegades es guia pel que s’atribueix, convencionalment o no, als homes.
Sempre que he pogut, doncs, he posat «guineu» (o, algun cop, «guilla»). Passo a repassar les excepcions.
A «El Guillot i la Cigonya», em va semblar que la invitació mútua a sopar evocava segones intencions quan era entre persones de diferent sexe (encara que del que es tractava, al capdavall, fos de ridiculitzar l’altre). A més, el començament «La comare Guineu convidà la comare Cigonya», amb repetició de la «comare», queda fatal.
A «El Gall i el Guillot», vaig trobar que l’expressió, cap al final, «s’alça les calces, fuig corrent» («tire ses grègues, gagne au haut»), que és molt gràfica i que jo volia conservar, sembla més escaient quan es tracte d’un mascle. Per «calces», en aquest cas, s’entén «pantalons». En els cas de les dones, el que s’entén per «calces» és una altra cosa. «Tirer ses grègues», segons el diccionari, vol dir «fugir». (Per cert, «gagner au haut», més sovint escrit «gagner le haut», també significa «fugir», de manera que La Fontaine repeteix el mateix amb dues fórmules diferents.) I les «grègues» són «chausses allant à mi-cuisse, légèrement rembourrées, formées de bandes qui, partant de la ceinture, rejoignaient la cuisse en exhibant une doublure lâche». Venen a ser els bombatxos («pantalons amples, bombats i generalment curts»).
Finalment, a «El Guillot i el raïm», reconec que vaig triar «guillot» per motius de versificació. És una faula molt curta i amb poques possibilitats de fer passar els mots d’un vers a un altre. I, encara que els mots «guillot» i «guineu» tinguin el mateix nombre de síl·labes, els adjectius i articles respectius en femení en tenen una més. «Una certa guineu gascona, segons alguns normanda» és un vers massa llarg i que no va enlloc. És clar que podria posar «certa guineu gascona, segons alguns normanda», però seria un d’aquells falsos alexandrins amb el darrer accent a la tretzena síl·laba que m’havia proposat d’evitar. A més és un alexandrí pla, quan en francès és agut.
Benguerel escriu en tots el casos «renard», masculí, i així liquida el problema. Però estrictament un «renard», en català, és només una «pell de guineu adobada per a servir d’abric o d’element d’una peça d’abric».
Carner escriu sempre «guineu», però de les tres faules que he esmentat només tradueix «El Gall i el Guillot» (en el seu cas, «El Gall i la Guineu»). El vers que he esmentat abans, «tire ses grègues, gagne au haut», el tradueix per «s’escapoleix i tira amunt». Però «gagner au haut» és simplement fugir, no especialment cap amunt (tot i que en origen sí que devia ser fugir cap amunt).
La meva solució m’agrada més, tot i la vacil·lació de gènere.
Hi ha una faula que no he acabat d’entendre, «El Mico».
Hi ha un Mico a qui havien cedit
muller, a París, ho diu la brama.
Fent de Mona d’algun marit,
li pegava: la pobra Dama
ha hagut d’aguantar tant, que a la fi ja no hi és.
El fill al dol molts planys ajunta
i esclata en xiscles en excés.
Se’n riu el pare; ella és difunta.
Té altres amors el Simi ja,
a qui es preveu que pegarà.
Freqüenta la Taverna i beu fins que es desploma.
No espereu res de bo del Poble imitador,
tant si és Mico com de la ploma.
I el pitjor de tots és l’Autor.
El meu problema principal és el darrer vers, que no sé relacionar amb la resta. Com l’interpretes?
La faula és terrible, però, de fet, és un mer suport del darrer vers. És aquí on hi ha l’essència del que La Fontaine volia dir. Apareix, com en un joc de mans, dins d’un argument que no sembla tenir-hi res a veure.
És una de les darreres faules que La Fontaine va publicar (consta en el llibre XII, l’últim), i els crítics coincideixen a dir que no és de les seves millors, però va ser un encert que Henri Galeron la seleccionés, perquè li va donar el tema d’una de les seves il·lustracions més aconseguides, al meu entendre.
Al final de la seva carrera, La Fontaine estava mortificat pels imitadors de les faules, i amb algun d’ells havia tingut polèmiques públiques i conflictes davant d’organismes com l’Académie Française.
Ara, suposar que imitar les faules sigui un delicte més greu que la violència masclista és suposar molt, i no sembla políticament presentable (encara que també avui trobem en certs mitjans comparacions igual d’aberrants).
La ironia és que La Fontaine va inventar la idea de posar les faules en versos francesos, però de les faules en si en va inventar ben poques. Quasi totes estan inspirades, i no se n’amagava, en escrits sobretot d’Isop i de Fedre, o en el Pantxatantra, i no és segur que tampoc aquestes obres fossin originals dels seus autors. De fet, es pot dir que els arguments de les faules no tenen autor. O que n’és l’autor la humanitat.
Per mi, una de les versions més brillants del llibre és «El Gat i la Guineu». Entre altres coses, m’encanta el neologisme «llepacrestes». També m’agrada «La disputa és sempre un gran què; | sense ella no faríem re», que transmet molt bé, i amb la llibertat necessària, la barreja de picardia i indolència dels versos originals: «La dispute est d’un grand secours; | Sans elle on dormirait toujours.» Hi ha alguna versió de la qual estiguis particularment satisfet, o alguna solució concreta que t’hagi fet especialment feliç?
És clar que hi ha solucions que em semblen especialment satisfactòries, però no sé si el lector coincidirà amb mi. Miro de trobar exemples.
- El començament de «El Cigne i el Cuiner»:
Dans une ménagerie
De volatiles remplie
Vivaient le Cygne et l’Oison.
Una «ménagerie» és una mena de parc zoològic petit, un conjunt d’animals que s’exhibeix. El més semblant a una «ménagerie» que conec és el Parc Samà de Cambrils (en recomano la visita). Un «oison» és una oca jove.
Tenim aquí els difícils versos curts (heptasíl·labs). El «oison» només el puc traduir per «oca», i és millor que la traslladi a un dels dos primers versos, que tenen terminació femenina. La «ménagerie» la puc reduir a «parc» perquè la presència de molts volàtils ja l’elevarà a la categoria de «zoològic».
Vivien el Cigne i l’Oca
en un Parc amb no pas poca
pluralitat de moixons.
- El començament de «El Llop i la Cigonya»:
Les Loups mangent gloutonnement.
Un Loup donc étant de frairie,
Se pressa, dit-on, tellement
Qu’il en pensa perdre la vie.
Una «frairie» és una festa, en general popular, amb diversió i bon menjar. M’ha semblat que «costellada» era una traducció escaient. Estic particularment content del quart vers, «que ja ensumava la dinyada», que sembla fet amb vocabulari de costellada.
Els Llops mengen goludament.
Un Llop, en plena costellada,
s’adelerà, diuen, talment,
que ja ensumava la dinyada.
Em fa gràcia el «diuen» («dit-on»), que fa pensar que el narrador és omniscient però sense exagerar.
- El final de «La Llebre i la Tortuga»:
« Hé bien, lui cria-t-elle, avais-je pas raison ?
De quoi vous sert votre vitesse ?
Moi l’emporter ! et que serait-ce
Si vous portiez une maison ? »
—I doncs —li cridà aquesta—, us he ben guanyat, oi?
De què us val ser bellugadissa?
I més gran fora la pallissa
si portéssiu la casa a coll!–
Faig rimar aquest «coll» final amb «oi». És una llicència, però tinc l’esperança que la rima sigui consonant en alguna varietat del català.
També en aquesta faula hi ha un fragment que posa en dubte la sapiència de l’autor:
Així es feu. La penyora, els dos
la deixaren allà, a redós.
De què es tractava? No hi ha dades,
ni de qui havia d’arbitrar.
- A «Els animals malalts de la Pesta», la confessió de l’ase:
L’Âne vint à son tour et dit : « J’ai souvenance
Qu’en un pré de Moines passant,
La faim, l’occasion, l’herbe tendre, et je pense
Quelque diable aussi me poussant,
Je tondis de ce pré la largeur de ma langue.
Je n’en avais nul droit, puisqu’il faut parler net. »
Li tocà el torn a l’Ase, i digué: —En una prada
de Monjos, tot passant, empès
per la fam, l’ambient, l’herbei i, tal vegada,
per un diable de pagès,
en vaig pelar un tros ample així com tinc la llenga.
Jo no hi tenia dret, ja que cal ser sincer.—
El dialectalisme «llenga» em permet rimar poc després amb «arenga».
- El començament de «El Gat, la Mostela i el Conillet»:
Du palais d’un jeune Lapin
Dame Belette un beau matin
S’empara ; c’est une rusée.
La traducció no és del tot literal, però crec que està bé i dona el to:
Dona Mostela, matinal,
desposseí del seu casal
un Conillet mitjacerilla.
Marianne Moore va trigar vuit anys a traduir les Faules completes de La Fontaine a l’anglès. Va ser un encàrrec que li havia arribat per recomanació de W.H. Auden. En acceptar-lo, no s’imaginava fins a quin punt la faria patir. Un cop acabada la feina, però, deia que havia valgut la pena, per tot l’aprenentatge formal que li havia proporcionat. En l’estructura d’alguns poemes de Moore, en efecte, es percep la influència del poeta francès. Si a tu t’encarreguessin la traducció de totes les Faules, acceptaries? Creus que la teva poesia se’n podria beneficiar en algun sentit?
Abans de comprometre’m, fem càlculs. Em surten 240 faules recollides en els 12 llibres, més 4 fora de col·lecció, en total 244 faules. Si per traduir 42 faules he necessitat 5 mesos, per traduir-ne 244 en necessitaré 29, pam més pam menys. És evident que jo vaig més de pressa que Marianne Moore.
De tota manera, em sembla que no ho acceptaria. La feina, que ha estat molt estimulant, podria acabar resultant tediosa. I tinc la impressió, que s’hauria de confirmar, que les primeres faules són més interessants i divertides que les darreres.
El que sí que m’avindria és a traduir unes quantes faules més. Es pot dir que m’he quedat una mica amb gana.
I no cal dir que la traducció ajuda, en general, a l’obra pròpia. La manera de llegir un llibre quan se l’està traduint és diferent de la usual. Les virtuts i els defectes, tant de l’original com de la traducció, apareixen amplificats, i això sempre és bo per ampliar o precisar la mirada sobre els propis escrits. És clar que també hi ha el perill que aquest aprofundiment porti al bloqueig. Si l’obra perfecta existeix i ja està feta, quin sentit té escriure?
