Gabriel Alomar, de bell nou, retrobat

Fa pocs dies va ser presentada la col·lecció «Fil roig» de l’editorial manresana Tigre de paper. És ben coneguda la seva aposta per l’assaig des dels seus inicis, amb un espectre prou ampli, que inclou diverses temàtiques: antifeixisme, feminisme, economies transformadores, etc. Sempre amb una mirada crítica i orientada des de i cap a l’esquerra rupturista i anticapitalista. Així ho reflecteix el seu catàleg, amb més d’una cinquantena de títols publicats. Tanmateix, l’aparició de «Fil roig» ens situa en un marc nou, molt més específic. Segons els mateixos coordinadors, Xavi Milian i Roc Solà, la col·lecció pretén recuperar «autors i obres clàssiques del pensament polític que són al cor de la pròpia tradició de les esquerres catalanes […] no busquem en la història ni en la nostra herència un record heroic incorruptible […] sinó que, més aviat, pretenem descarregar els nostres referents de llasts de lectures precedents i trasplantar la seva tasca, els seus debats i les seves inquietuds en la terra nova del nostre present». És a dir, aquesta nova aventura s’erigeix en un instrument de memòria, al mateix temps que té una intenció inequívocament programàtica, en el sentit que vol reconstruir un univers de referents, o bé perifèrics, o bé directament bandejats de la història oficial.

No és gens estrany, doncs, amb aquesta declaració d’intencions, que el nom triat per inaugurar la col·lecció sigui el de Gabriel Alomar, del qual ja n’havíem parlat des d’aquesta humil tribuna, en motiu de la publicació del sisè volum de les obres completes a la Nova Editorial Moll. Per tant, no repetirem les reflexions fetes en l’anterior ressenya, entorn de l’heterodòxia alomariana, la seva difícil digestió per part de les esquerres autòctones i la necessitat d’incorporar-lo en el marc de referents intel·lectuals catalans dels segles xix i xx, al marge d’idees preconcebudes.

Xavi Milian i Roc Solà que, a més de directors de la col·lecció, són també coordinadors d’aquesta edició, tant en la introducció, com en el perfil biogràfic, intenten argumentar, constantment, la tria. Al seu parer Alomar esdevé el primer intel·lectual que persegueix una autèntica síntesi entre obrerisme, republicanisme i catalanisme, si bé és cert que ho fa des d’uns postulats liberal-democràtics, almenys en el trànsit de segle, que aviat viren cap a un socialisme liberal d’inspiració francesa, a mesura que avança el segle xx. Cal no oblidar que el pensament d’Alomar se circumscriu en una tradició republicana, laica, lliurepensadora i obrerista, que té les seves arrels, com a mínim, en els anys de la Revolució de 1868 i la posterior proclamació de la Primera República. Com bé s’esmenta a la introducció «un pensament que podem considerar com l’actualització del pensament pimargallià amb la influència del moviment radicalsocialista francès, liderat pel socialista occità Jean Jaurès». Així doncs, Alomar intentarà articular un pol ideològic alternatiu tant al nacionalisme essencialista i conservador lligaire, com al republicanisme lerrouxista. Successivament, participarà dels projectes polítics del Centre Nacionalista Republicà, la Unió Federal Nacionalista Republicana, el Bloc Republicà Autonomista, el Partit Republicà Català i, finalment, la Unió Socialista de Catalunya, de la qual n’esdevindrà president i diputat a Corts. I és que el pensament polític d’Alomar destil·la modernitat pels quatre costats. Proposa un nacionalisme obert, integrador, lluny de conceptes com herència, estirp o raça. Es decanta per una noció essencialment política que beu de les fonts federals i de Renan. En conseqüència, la nació és quelcom que cal construir permanentment, no quelcom preexistent que cal recuperar. El matís és important i determina una mirada inclusiva i cohesionadora. Al mateix temps, també es decanta per ocupar l’espai a l’esquerra del lerrouxisme, com a fórmula per atreure’n la base social i perquè les forces obreres es facin seva la causa de l’alliberament nacional (d’aquí sorgeix la teoria dels tres moments del catalanisme). Només per aquestes consideracions, juntament amb altres teoritzacions rellevants com la noció de la Catalunya-Ciutat o de la construcció d’un futurisme avant la lettre, cinc anys abans del primer manifest de Marinetti, l’escriptor i pensador mallorquí mereixeria un espai preeminent entre els referents ineludibles de l’esquerra nacional, al costat de Francesc Layret, Salvador Seguí, Andreu Nin i tants altres. Malauradament, aquesta circumstància no s’ha produït més que, parcialment, en els darrers quinze o vint anys en el cas de Mallorca, que ha viscut una relativa abundància de publicacions destinades a recuperar-ne el llegat, més enllà de la publicació de les obres completes. Podem afirmar sense por a equivocar-nos que, en canvi, al Principat, on va desenvolupar bona part de la carrera política, periodística i literària, ha estat sistemàticament oblidat, per no dir ignorat. No és una tendència estranya. La mirada continental, sobretot la capitalina, tendeix a ser molt poc donada a exaltar les aportacions perifèriques. Encara que siguin centrals, tant pel que fa al valor de les aportacions, com pel que fa a la repercussió de les mateixes. Alomar, per tant, ha restat en un discret segon pla o, directament, relegat a un vergonyós anonimat, tal com li va succeir tantes vegades en vida, tant a Mallorca, com a Barcelona o a Madrid. Qui el reivindica? Qui se’n declara deutor? Quin lloc ocupa en l’ordenament mental i referencial de l’esquerra catalana? Són preguntes que resten obertes i que, només a través dels fets, de la praxi, a la llarga poden tenir resposta.¹

Si ens atenem estrictament al contingut del llibre, al marge dels estudis introductoris esmentats i d’un epíleg d’Antoni Trobat, podem comptar un total de vint-i-vuit textos de diversa naturalesa i procedència. Trobem, així doncs, tant articles provinents de publicacions periòdiques (La Veu de Catalunya, El Poble Català o La Campana de Gràcia, entre d’altres), com conferències i altres publicacions esparses. I és que Alomar era molt donat a la publicació periodística i molt poc a la llibresca. D’aquí, tal vegada, un dels motius pels quals s’explica una recepció irregular i poc sistematitzada. Tanmateix, si analitzem la naturalesa dels escrits reproduïts en aquesta edició, majoritàriament hi trobem textos ja publicats, ja sigui a les obres completes (recentment s’ha publicat el VIIè volum dedicat als setmanaris La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa) ja sigui en altres volums. Com a relativa novetat, podem citar dos textos traduïts del castellà, «L’harmonització del corrent socialista amb el nacionalista» i «La política idealista: els nacionalismes». El valor principal del llibre, per tant, no està tant en la novetat del material, com en l’ordenament en clau temàtica. L’antologia se centra en la producció política i deixa al marge la producció literària i cultural. Així doncs, per primera vegada, podem accedir a un corpus temàtic, relativament sistematitzat i ordenat cronològicament, que abraça des de 1898 fins a 1922, període en el qual s’articula la conceptualització ideològica d’Alomar. Els temes són diversos, però sobretot es privilegia la reflexió teòrica, molt més atemporal i perdurable, en relació amb els articles d’actualitat més o menys circumstancials. No endebades el títol triat pel recull «Republicanisme, catalanisme i socialisme», ens evoca les tres potes ja anunciades sobre les quals pivota la naturalesa  dels textos. En destacaria, com a corol·lari del plantejament general del recull dos que, per densitat conceptual i precisió, excel·leixen dins el conjunt: el ja esmentat «L’harmonització del corrent socialista i el nacionalista» (1902) i «Catalanisme socialista» (1910). En aquests dos textos, Alomar fa un esforç historiogràfic, teòric i de síntesi per demostrar que conceptes aparentment antitètics, com puguin ser nacionalisme i l’internacionalisme, però també d’altres com emancipació individual i emancipació col·lectiva, poden coexistir i, fins i tot, deixar de ser llegits com a contraposicions consubstancials, per esdevenir ideals humans conjugables en el marc del federalisme universal. 

La col·lecció «Fil roig», així doncs, inicia la seva singladura amb Alomar al capdavant amb una doble voluntat. Per una banda, posar a disposició dels lectors del Principat² en una edició assequible una extensa antologia del pensament polític alomarià³ i, per una altra banda, actualitzar l’edició d’aquests textos, en relació amb la que ja està disponible a les obres completes, amb la incorporació d’algun text inèdit i d’alguna traducció. A aquesta doble intencionalitat, tal vegada n’hi hauríem de sumar una tercera: convertir, definitivament, Alomar en un clàssic del pensament català. Ara bé, malauradament, aquesta escomesa no depèn ni dels editors de Tigre de paper, ni de cap de nosaltres, en particular. Depèn de la capacitat del conjunt del públic lector (moviments polítics inclosos) de llegir Alomar en clau històrica i, a la vegada, en clau de present. I de desllorigar si el seu llegat dibuixa un relat coherent i fecund i com ressona en una actualitat amarada de renou, de llocs comuns i de misèries partidistes i molt mancada de pausa, reflexió i profunditat d’anàlisi. Així doncs, benvinguda sia qualsevol iniciativa en aquest sentit.