La primera frase de La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret és tota una declaració d’intencions. Hi llegim unes paraules —«Estàs a punt de llegir l’últim llibre de Joan Todó»—, que calquen literalment la primera frase d’un llibre d’Italo Calvino: «Stai per cominciare a leggere il nuovo romanzo Se una notte d’inverno un viaggiatore di Italo Calvino.»
L’epígon de l’escola de Frankfurt Jürgen Habermas es va posar una mica nerviós quan va llegir Se una notte d’inverno un viaggiatore (1979). Enmig d’aquella magistral sèrie d’inicis de novel·la que s’encavalquen els uns dins dels altres, Habermas perdia peu i se li fonia entre els dits el principi de realitat. En un assaig controvertit, Habermas va dedicar més de quinze pàgines a llegir amb detall el llibre d’Italo Calvino. Intentava treure’n l’entrellat ontològic amb l’anàlisi del joc metaliterari de narradors, lectors i ficcions entortolligades, però no se’n va sortir. De fet, no va acabar d’entendre gaire res. Només va ser capaç de veure un truc enginyós —i a parer seu trampós—, en la segona persona que diu el llibre. Tal com passa a La verda és porta de Joan Todó, aquesta segona persona s’adreça a la lectora que llegeix el llibre que nosaltres llegim. Habermas va concloure que tot plegat era un experiment literari fallit que intentava dur al terreny de la ficció el programa postestructuralista-postmodern.1 Evidentment ni el de Calvino ni el de Todó són experiments literaris fallits. Potser sí que són experiments literaris, en la mesura que avancen a repèl de les convencions i de les expectatives del lector, però en fer-ho produeixen, cadascú per la seva banda, artefactes valuosos i singulars, d’alta potència explicativa.
El díptic que es desplega en el llibre de Joan Todó s’obre amb una novel·la que fabula al voltant de la mort de l’escriptor, titulada «Realitat», i es completa amb una biografia sobre la vida de l’escriptor que es titula «Ficció». No ens trobem davant de cap broma paradoxal i gratuïta. No cal haver llegit (i haver deixat enrere) les elucubracions restretes de Jürgen Habermas per adonar-nos que aquí hi ha també una segona declaració de principis: només la veritat de la imaginació literària és capaç d’oferir una realitat autònoma, incontrovertible i autosuficient. Per contra, la biografia de l’escriptor ens situa en el territori d’una producció de coneixement que no pot mai deixar de ser parcial, esbiaixada i provisional, fictícia encara que persegueixi —com ho fa el llibre de Todó— la verificació empírica, exacta i detallista, el testimoni i la documentació exhaustiva i l’aposta pel matís i la complexitat reflexiva, al marge dels esquemes rodons i de les etiquetes lluminoses. No en va la citació que encapçala el llibre diu: «No sabreu mai qui sóc» J. S. i F.
En un llarg i afinat article que ha publicat el desembre de 2021 a la revista L’avenç, Joan Todó destrena tot de reflexions i connexions que il·luminen el que ha fet a La verda és porta.2 A partir de la lectura del llibre biogràfic i novel·lat que va escriure Emmanuel Carrère sobre l’escriptor dissident i polític nacional-bolxevic franco-rus Eduard Limónov, Joan Todó explora el territori que s’obre entre la ficció i la no-ficció, el territori que han transitat els documentals de ficció de Werner Herzog, o alguns dels llibres de Sebald, Michon o Ibarz. Cal no oblidar que a la portadella de L’horitzó primer se’ns anunciava que érem a punt de llegir una novel·la, tot i que érem davant d’un llibre que d’entrada semblava que es movia en el territori del testimoni personal, i que ens remetia així al pacte autobiogràfic que ens duu a creure que el protagonista que mira i que parla és l’autor i que el que s’hi diu sobre la Sénia és cert i viscut.3 En el seu article sobre Limónov, Joan Todó també explora la possibilitat, que ambiciona Carrère, d’una literatura que pugui arribar a ser performativa, és a dir capaç de produir efectes en la realitat.
Joan Todó ho ha repetit en escrits i presentacions: no li interessa gaire definir què és el llibre, sinó que fa el llibre. Saber a quin prestatge l’hem de desar hauria de ser, doncs, la nostra última preocupació. En el llibre de Todó s’hi narra, s’hi fa ficció, s’hi assaja, s’hi critica, s’hi fa crònica i història literària i, evidentment, s’hi fa biografia. I tot això es fa de forma admirable. I fent tot això Todó no declama en el buit: intervé en el debat literari actual: rellegint-ne el passat, trencant inèrcies i obrint territoris. Ho fa tot alhora, amb graus de predomini diferent d’un o altre gest.
La matèria primera a partir d’on creix la novel·la que obre el llibre, Realitat, ve tant dels llibres que va escriure Joaquim Soler i Ferret com d’alguns motius centrals de la seva biografia literària. Joan Todó en plagia els mecanismes imaginatius, convoca alguns dels temes i els tics del seu món de ficció, remet al seu l’humor arbitrari i al seu gust pels jocs de paraules, reincideix en l’estatisme situacional que creix i es dispara cap als llocs imprevistos i les llargues converses.
En aquesta primera part del llibre, Joan Todó escriu la novel·la que podria haver escrit Joaquim Soler i Ferret sobre l’agonia del cos que es devora a si mateix al llit de l’hospital, però amb una diferència important que pot passar desapercebuda: ho fa amb un model de llengua diferent. No es tracta d’un pastitx mimètic: es tracta d’un exercici de crítica literària hipotètica. Converteix alguns dels trets narratius de l’autor en regles de joc capaces d’activar una obra nova a partir de la seva lògica. No cal haver llegit Joaquim Soler i Ferret per gaudir de la novel·la. Els jocs de miralls que hi puguin haver amb l’obra de Soler els anem intuint després, en la part biogràfica del llibre, quan se’ns van comentant i judicant críticament les seves novel·les a mesura que les va escrivint.
Un dels mèrits del llibre és la posició que Joan Todó adopta cap al subjecte biografiat i cap als seus llibres. S’hi intueix la simpatia i la complicitat, però no cau en la síndrome d’Estocolm d’haver-lo de defensar, fent-ne una apologia. Judica els seus llibres amb una mirada crítica respectuosa, equànime i esmolada. Mira d’entendre’ls, de situar-los i de valorar-ne tant els punts forts com els que no el convencen. I mira de situar-los en el paisatge que l’envolta: en unes tensions entre opcions estètiques, posicions polítiques i capelletes, en un sistema literari precari i premi-dependent, sense editors que produeixin i poleixin els llibres, amb una recepció també precària i distreta.
Quan Joan Todó ens fa entrar en el llibre a través d’aquesta fabulació amb punts onírics, com qui no vol la cosa ens va plantejant de forma més o menys xifrada els temes i motius, les tornades i les cadències que després anirà explicitant la part fictícia del llibre, és a dir la biografia prolixa i reflexiva. Quan l’escriptor moribund al llit de Sant Pau xerroteja xafarderies literàries amb el guionista televisiu i escriptor Joan Crèspols, se’ns transmeten les coses que li venen al cap en els moments de silenci que s’obren enmig de la conversa:
Mirava els seus llibres a la lleixa, i fluctuava: a estones se’n sentia orgullós, s’exasperava perquè no els entenguessin, però en altres moments els hauria rebatut, li semblaven fantasies barates, inarticulades. Hauria d’haver fet una novel·la com les de Cabré, o d’aquelles de Grau, aquelles nissagues familiars que llisquen per dècades, amb mil detalls? O aquells contes que ha acabat fent Quim Monzó, clars, simètrics, impol·luts, en què la Caputxeta vermella se’n va de festa amb el llop? Se sorprèn pensant que, de fet, no hi comptava ningú. Què era Monzó, més que un cap verd? I Cabré, sempre tan ensopit? Sempre havien pensat que els que triomfarien serien uns altres. I ha d’admetre que ell s’hi comptava…4
El fet que Joaquim Soler i Ferret no sigui cap geni extraordinari i singular, que es tracti més aviat d’un escriptor que va anar fent i que es trobava certament sempre enmig de totes les salses, però que no va acabar de ser ben valorat, que no deixava de presentar-se a premis i perdre’ls, que va trigar en emergir i que després va quedar ràpidament descol·locat pels canvis estètics i polítics de la transició, que amb el temps ha quedat en l’oblit i no ha estat gairebé mai reeditat,5 podria fer pensar que resta interès al projecte biogràfic, però és just al contrari. El desajustament de la seva manera literària, descordada i lliure de constriccions, en relació als marcs de recepció del seu entorn i en general el traç peculiar de la seva peripècia vital i literària, permeten a Joan Todó obrir tot de partides simultànies.
A través d’aquest escriptor menor, Joan Todó aconsegueix fer unes quantes coses alhora: aconsegueix que contemplem amb empatia i curiositat gairebé dolorosa la seva aventura vital i literària, la seva aventura esmunyedissa, gairebé quixotesca i tragicòmica, però també aconsegueix que a través seu s’obri una finestra privilegiada per contemplar el camp literari català entre el 1968 i el 1993, entre l’antifranquisme tardoral, la transició i la pax olímpica, entre la modernitat transgressora i la postmodernitat lúdica. Fer la biografia de Soler el posa en condicions de reflexionar sobre els debats, sobre les batalles, sobre els intangibles que suraven per l’aire, sobre les institucions, les patums, les implicacions polítiques, el pas dels discursos del resistencialisme als discursos de la normalització.
El títol del llibre ens remet al capgirament que va fer Joaquim Soler i Ferret de la dita que Josep Pla proposava com a model exemplar d’una prosa natural, endreçada i normativa: La porta és verda. Torna a ser una declaració de principis: Joan Todó subratlla així una altra clau interpretativa del llibre que interroga els límits i les constriccions de la norma literària, transmesa i reproduïda en els criteris, les manies i els rituals de la República de les Lletres.
Que el subtítol del llibre ens remeti directament al títol de la novel·la de Laurence Sterne Vida i Opinions de Tristam Shandy no es queda en picada d’ullet decorativa. Ens anuncia la mena de biografia on ens fiquem. En la novel·la d’Sterne, a base de dilacions i digressions, la vida del protagonista es converteix sovint més en un pretext que en cap altra cosa. De fet, Tristam Shandy triga força en aparèixer, no neix fins que la novel·la ja porta molta estona en marxa. No és exactament el cas en el llibre de Joan Todó, però sí que es correspon a una concepció de la biografia que no es limita a burxar en les interioritats de l’autor biografiat, sinó que intenta convertir-lo en un reactiu potentíssim per poder revelar i posar sobre la taula tot d’altres coses.
D’entrada el llibre descol·loca i desmunta qualsevol idea preconcebuda sobre el que seria previsible en una biografia. Podríem arribar a pensar que avançar a repèl de les expectatives i escapar a les constriccions dels gèneres, en un llibre que és alhora o successivament una novel·la, una biografia, un assaig i una història literària, presenta el risc de conduir a la dispersió de la suma zero: s’obre el perill de fer un llibre que no acabi de ser ni novel·la, ni biografia, ni assaig, ni història; un llibre on la barreja dels ingredients acabi restant-los força i acabi empastant-los en una salsa marronosa de sabor saturat i textura grumollosa. Però no és el cas.
Una de les principals virtuts del llibre és que allò que fa en cada format o gènere literari, carrega de força, esmola i dispara molt més enllà la potència dels altres components que s’hi trenen. La novel·la inicial no fa ombra ni enfarfega: contràriament, obre interrogants, crea expectatives, trena un lligam emocional i imaginatiu indeleble amb l’escriptor que mor, i espurneja en els episodis vitals i en les ficcions que va escriure, projectant-hi angles i ressons enriquidors.
El detallisme factual reflecteix un procés previ de documentació exhaustiva en els papers personals de Joaquim Soler, en les seves obres publicades o inèdites, en tota mena de llibres i assaigs del (i sobre el) període per on es mou Soler, i també en converses i comunicacions amb tota mena de protagonistes més o menys directes. A través del llibre podem saber moltíssims detalls sobre tota mena d’episodis, grups, escriptors o conflictes, com ara els del PEN Català de finals dels setanta o les trifulgues entre els Ubach i els Trencavel. Veiem la polarització entre el PSUC i el PSAN. Veiem el pas del textualisme a la literatura de gènere, amb la gestació i evolució d’Ofèlia Dracs. Veiem la influència dels nous mitjans de comunicació dels vuitanta en els escriptors, i veiem tants altres episodis, com ara els debats entre el «barco» i el «vaixell» al voltant de la Verinosa llengua. També veiem una lectura de Quim Monzó diferent a la que ha quedat més codificada, molt marcada per la contextualització referencial que exemplifica la gran exposició que se li va dedicar al centre d’Arts Santa Mònica. Al marge de tot això, Joan Todó llegeix Benzina en relació al Molloy de Samuel Beckett. Pel llibre hi circula tota una galeria de secundaris de luxe, s’hi parla amb sentit de les renúncies de la transició, del circ dels premis literaris, del pas dels anys setanta als vuitanta, de l’ascendent de figures com Boris Vian, James Joyce, Manuel de Pedrolo o Joan Perucho.
Fins i tot la xafarderia de la crònica s’allunya en aquest llibre de la frivolitat merament anecdòtica i contextual. Els detalls es projecten cap a una reflexió transversal sobre el valor literari, sobre l’èxit i el fracàs, sobre els tensions entre l’autor i l’entorn… Els episodis narrats es posen sempre al serveix d’un estil biogràfic reflexiu i crític, que ens estalvia les digressions teòriques però que de forma concretíssima i narrativa planteja tota mena de debats teòrics.
Va escriure Julià de Jòdar el 22 d’octubre de 2021 en una piulada a twitter que a La verda és porta hi trobava «el goig de la invenció d’un ultragènere literari, o d’un transgènere: el gust de la invenció de l’escriptura, o l’escriptura de la invenció.» El 26 d’octubre encara hi afegia: «El llibre d’en Todó sobre en Quim Soler —La verda és porta— proporciona aquell desassossec i aquella tristesa de la vida que narra juntament amb l’alegria i la serenor que dona la lectura dels bons llibres, perdurables.» Jo no ho hauria sabut dir millor.
- Jurgen Habermas, Postmetaphysical thinking: philosophical essays, MIT Press, 1992. pp. 210-226. ↩
- Joan Todó, «Limónov i la nostàlgia de l’acció», L’avenç, 485, 2001, pp. 30-37. ↩
- Yannick Garcia, «Todó estén la catifa», Núvol, 15-10-2013. ↩
- Joan Todó, La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret, Godall, 2021, p. 70. ↩
- La recuperació de l’inèdit París-Bis el 2013 a càrrec de Ricard Ripoll i amb pròleg d’Àlvar Valls a Lleonard Muntaner n’és una excepció. ↩