Caryl Churchill o com resistir a l’apocalipsi

Aquest 7 de desembre va poder-se tornar a veure al Temporada Alta I només jo vaig escapar-ne, de la dramaturga britànica Caryl Churchill (1938), estrenada prèviament el 27 de maig al Teatre Lliure de Montjuïc, sota la direcció de Magda Puyo. En el muntatge, l’esplèndid repartiment (Vicky Peña, Lurdes Barba, Imma Colomer i Muntsa Alcañiz) dona la llum necessària a cada plec —sigui tendre, absurd, rabiós o terrorífic— de l’obra. A més, l’obra va ser publicada també per l’editorial Comanegra en un volum antològic del 2018 amb el títol d’Escapada solitària.1

I només jo vaig escapar-ne, estrenada en la seva versió original (Escaped Alone) a Londres el 2016, és una obra visionària, una espècie de distopia situada en un ambient a la vegada familiar i indeterminat. Com en tota l’obra de Churchill, a I només jo vaig escapar-ne hi trobem la voluntat explícita de portar a escena problemes socials i polítics del món contemporani, amb les seves complexitats incessantment canviants. Per dur-ho a terme, Churchill explora els límits de la forma i el llenguatge. És gràcies a la innovació en la forma teatral que Churchill aconsegueix provocar interrogants polítics.

Per començar, Churchill fa protagonistes quatre dones de setanta anys o més, la Sally, la Lena, la Vi i la senyora Jarrett. Aquest fet no és només una reivindicació o una exploració, sinó la proposta de mirar i explicar el món alternativament. Quan aquestes veus esdevenen centrals, en sorgeix un relat que, en definitiva, construeix un(a visió del) món diferent, nou. Podríem dir-ne feminista, sí. Així doncs, el plantejament de partida ja posa en qüestió el tecnopatriarcat actual. Però és també el treball de la forma el que contribueix a proposar-nos una òptica nova. Les quatre dones es reuneixen al pati del darrere de casa la Sally per prendre el te. Xerren de temes seriosos, de banalitats; també fan broma i donen les seves opinions sobre l’actualitat. Els seus diàlegs, però, són sempre fragmentaris i inconnexos. No completen les frases ni s’acaben de respondre entre elles. Sovint comenten alguna cosa, deixen parlar les altres, i al cap d’una estona, com si la conversa hagués continuat dins del seu cap, recuperen el fil per afegir-ne algun un altre comentari:

Vi: Universos paral·lels
Sally: ficció
Vi: científics
Sally: bones històries
Vi: la segona temporada
Lena: jo estic veient la tercera
Sally: l’Elliott ha?
Sra. Jarrett: no ens ho diguis
Sally: massa universos per a mi
Lena: quan em quedo a casa miro
Vi: tu ho has vist tot
Sally: però et trobes millor
Lena: de sobte desapareix, t’aixeques un matí i està tot bé
Sally: increïble
Lena: com un món diferent
Vi: un univers
Sra. Jarrett: a mi no m’agrada l’Elliott2

La conversa flota en una indefinició que li permet lliscar amb facilitat d’un tema a l’altre. Es tracta d’associacions d’idees en brut, no hi ha elaboració. I és que, segons assenyala el director teatral James MacDonald, com molts autors quan són ja vells, a I només jo vaig escapar-ne Churchill s’interessa més per la forma de les idees que per completar tots els detalls. En els seus últims anys els artistes ja no necessiten dir tantes coses, assegura.3 En la conversa, aquest estil apunta a una complicitat feta tant de sobreentesos com d’interrupcions. Hi ha una certa posada en comú, però també fa la impressió que en gran part aboquen pensaments independents que no acaben de dialogar amb els altres. És una conversa feta d’el·lipsis, com si cadascuna compartís fragments de monòlegs individuals que continuen a l’interior: conversen, potser, quatre solituds.

En efecte, en la xerrada col·lectiva van aflorant elements que finalment desemboquen en monòlegs. La Sally té una fòbia irracional als gats; la Lena està sumida en una depressió; la Vi va matar —d’una forma menys accidental del que sembla— el seu marit maltractador. Cada monòleg té un estil lleugerament diferent, però s’hi repeteixen paraules i frases —que es desintegren—, s’eliminen les comes, s’accelera el ritme. Evoquen la naturalesa cíclica, obsessiva i irracional del trauma. Per exemple, quan la Sally parla de la seva fòbia als gats:

Sally: uf, i coloms com rates porta a gats rates gats les rates són fastigoses, plagues per tot arreu, només som a quatre metres d’una rata?, i els coloms són fastigosos, les rates són fastigoses, els gats són fastigosos, les seves mossegades són verí, et mosseguen i la mossegada supura, però no és això no és això ja sé que això només és una excusa per donar una raó ja sé que no tinc cap raó ja sé que només són els gats són els mateixos gats l’horror perquè són gats i jo els he de mantenir lluny m’he d’assegurar de no pensar mai en cap gat perquè si ho faig m’he d’assegurar que no hi ha gats i podrien ser a qualsevol lloc podrien entrar per una finestra he de donar la volta a la casa i assegurar-me que totes les finestres estan tancades i no sé si ho he comprovat correctament no me’n recordo estava massa espantada per adonar-me’n he de tornar a revisar totes les finestres un altre cop he de tornar a revisar totes les finestres un altre cop.4

Al final de cada monòleg, però, cap d’elles rep rèplica. Es reprèn la conversa com si l’exposició del trauma no hagués tingut lloc. Però al costat dels traumes personals, hi trobem la catàstrofe col·lectiva. L’obra es divideix en vuit blocs. Al final de cada bloc el personatge de la senyora Jarrett, que és qui arriba última a la trobada veïnal, talla la conversa per narrar-nos, com si fos una Sibil·la o una Cassandra moderna, un món apocalíptic. Els seus monòlegs dibuixen un món distòpic en què les disfuncions contemporànies s’han accentuat i la societat ha esdevingut una deformació grotesca, absurda i emmalaltida. Heus aquí un exemple:

Sra. Jarrett: Els productes químics es van filtrar a través d’esquerdes als diners. Els primers símptomes van ser irratibilitat i nàusees. Va augmentar la violència domèstica i es van produir incidents al metro. Es va triplicar l’absentisme escolar i noranta-set escoles van haver de prendre mesures especials. Els qui tenien gossos netejaven el vòmit de les seves mascotes o corrien el risc de ser multats. Els avortaments  espontanis eren freqüents, cosa que va dur a un augment de les oportunitats laborals en el camp de la teràpia del dol. L’increment de malformacions congènites superava en escreix la immigració de cirurgians plàstics. (…) De vegades els càncers començaven als pulmons i d’altres a les puntes dels dits o als ordinadors portàtils. Els ciutadans que quedaven  van ser evacuats en camps del nord del Canadà, on se’ls va ruixar i victimitzar, i la ciutat es va deixar a les guineus malaltes, que aviat també la van abandonar per falta de cubells d’escombraries.5

Podria analitzar-se detingudament cadascuna de les disfuncions que explica la senyora Jarrett en els seus monòlegs en relació amb l’actualitat, i efectivament, descobriríem una lectura tan lúcida com terrorífica del món contemporani. Sense anar més enllà, en aquest text escrit el 2016, la senyora Jarrett parla d’una pandèmia. A més, aquests monòlegs desestructuren encara més el temps i l’espai —ja prou indefinits— en l’obra. És impossible traçar la cronologia que relaciona els elements catastròfics i les tardes de te i conversa, ja que no sabem si són desastres passats, presents o futurs. També dins de la xerrada, els monòlegs de la senyora Jarrett hi són inserits sense justificació. No sabem tampoc si els altres personatges els senten. Potser la senyora Jarrett simplement delira. En definitiva, no coneixem els motius subjacents a les accions i les inquietuds dels personatges. Però tot apunta que, com indica el títol de l’obra, extret de Moby Dick de Melville i al seu torn del llibre de Job de la Bíblia, és ella l’única que n’ha escapat ‒del desastre‒ i ve, potser, per alertar-nos.

La catàstrofe és, per tant, global: individual i col·lectiva. L’aire s’ha enrarit, enverina. Però no és por ni tampoc tristesa el que traspua de l’obra. Dins d’aquest ambient malalt i a pesar de les solituds, les quatre dones conversen i s’ho passen bé. Canten, ballen, prenen el te i s’expliquen trivialitats com si el món no s’hagués devastat o estigués a punt de fer-ho. Potser està tot perdut. Però cap al final, la senyora Jarrett explota i repeteix vint-i-cinc vegades, com presa d’un deliri, «ràbia terrible», i la ràbia és una queixa però també un motor. Per això, potser sí que hi ha una escletxa d’esperança —i això, recordem, ens ho expliquen dones d’almenys setanta anys. El motor de la ràbia i sobretot el que permet, si més no, el consol i la resistència, la senzilla i incompleta companyia.

  1. Churchill, Caryl. Bosc boig. Cor blau. Prou borratxo per dir t’estimo?. Escapada solitària, trad. de Mònica Bofill i Sílvia Ferrando. Barcelona: Comanegra, 2018, p. 251.
  2. Ibid. p. 251.
  3. MacDonald, James a Escaped Alone Resource Pack, p. 9. Referència en línia: https://d19lfjg8hluhfw.cloudfront.net/wp-content/uploads/2016/09/25191802/Escaped-Alone-Resource-Pack.pdf
  4. Churchill, Caryl. Bosc boig. Cor blau. Prou borratxo per dir t’estimo?. Escapada solitària, p. 260-261.
  5. Ibid. p. 253-254.

(Barcelona, 1995) és graduada en Estudis Literaris per la UB i màster en Estudis Teatrals per la Universitat d’Amsterdam. Té experiència en el camp de la docència i en el de la traducció. Així mateix, col·labora en diverses revistes culturals, com ara Núvol, Barcelona Clàssica i 440.