I
El 17 de gener de 1834 la princesa Natàlia Petrovna Golítsina, una de les figures més remarcables de l’alta societat de Sant Petersburg, dama de companyia de la cort russa des de 1756, fa noranta anys. Al cap d’uns dies, a la revista mensual Biblioteka dlia txténia (‘Recull de lectures’) es publica un relat d’Aleksandr Puixkin que es titula La dama de piques. Tres mesos més tard, l’autor apunta al seu dietari: «La meva Dama de piques està molt de moda. Hi ha tot de jugadors que aposten sobre el tres, el set i l’as. A la cort s’han fixat en la semblança entre la vella comtessa i la princesa Golítsina, però no sembla que estiguin enfadats…»
Segons el testimoni escrit de diversos coneguts de Puixkin, el punt de partida de la narració va ser una anècdota —verídica o no— que el calavera Serguei Golítsin, nebot net de la princesa Natàlia, havia explicat a l’escriptor. Un dia, en Serguei, que ho havia perdut tot jugant a cartes, es va presentar a casa de la tia àvia per demanar-li un préstec. La venerable dama, en lloc d’ajudar-lo amb diners, li va confiar un truc que li havia revelat, anys enrere, el comte Saint-Germain —amb qui suposadament havia tingut una relació romàntica durant una de les seves llargues estades a París—: consistia a apostar tres cops seguits sobre tres cartes determinades. El jove va seguir les indicacions de la princesa, va recuperar la quantitat perduda i encara en va sortir guanyant.
Al relat de Puixkin, la princesa es transforma en comtessa (el seu cognom és substituït per tres asteriscos entremaliats), i el nebot net bocamoll, en l’oficial Tomski. Delerós de suscitar l’enveja dels companys de joc, en Tomski presumeix d’una àvia posseïdora d’un secret que fa guanyar. És ella qui, de jove, havia viscut a París, havia jugat, un dia ho havia perdut tot i l’endemà tornava a ser rica gràcies al consell màgic del comte Saint-Germain, un aventurer famós a l’època. La xerrameca d’en Tomski encén la imaginació d’en Hermann, jove oficial rus d’ascendència alemanya, que al principi de la narració és tan prudent que s’absté de jugar i només observa; en saber la història de la comtessa, però, se sent obsedit pel desig de fer-li confessar el secret. L’ambició i la cobdícia, les úniques passions que el mouen a partir d’aquest moment, el converteixen en el causant de la mort de l’anciana —el fantasma de la qual li fa una visita memorable— i l’acaben portant a la perdició i la follia.
La introducció, tan subtil com inquietant, d’elements sobrenaturals en una narració realista era un recurs inusual en Puixkin, que no només va sorprendre i entusiasmar els lectors de l’època. Gairebé mig segle més tard, Dostoievski diria —en una carta a la cantant Iúlia Abazà— que La dama de piques és un cim de l’art fantàstic. «Et fa creure que en Hermann, en efecte, va tenir una visió, i una de coherent amb la seva percepció del món. En acabar la lectura, però, dubtes si aquesta visió havia sortit de la naturalesa d’en Hermann, o si ell realment havia entrat en contacte amb un món diferent, el dels esperits malignes i hostils a la humanitat.»
II
Tot i que el protagonista del relat és en Hermann, el personatge que Puixkin descriu amb més precisió i perspicàcia és la comtessa. La retrata com una vella malcarada, egoista i hipòcrita. Maltracta la Lisaveta, la seva pupil·la, i munta grans recepcions per guardar les aparences, però ja no és capaç de reconèixer cap dels convidats. Els servents i els familiars li amaguen la mort de persones de la seva edat per no deprimir-la, o potser perquè ja els convé que no tingui gaire contacte amb la realitat. De jove havia estat una gran bellesa i, a París, els admiradors li deien «la Venus moscovita». Aquest detall, manllevat tal qual de la biografia de la princesa Golítsina, devia fer que els lectors de l’època, especialment els cortesans, lliguessin caps. El tarannà despòtic de la Natàlia Petrovna i el seu rebuig a acceptar la decrepitud contribuïen a reforçar la sospita.
El llibret de l’òpera homònima de Piotr Txaikovski (1890), escrit pel germà del compositor, Modest Txaikovski, i basat en el text de Puixkin, se’n desvia en molts aspectes. El relat se situa al Sant Petersburg decimonònic, mentre que l’acció de l’òpera transcorre a la mateixa ciutat al segle xviii. Hermann, que en la ficció puixkiniana és un cognom, a l’òpera esdevé un nom propi, Herman, amb una sola ena. Al llibre, el protagonista fingeix estar enamorat de Lisaveta per accedir a la comtessa; a l’òpera, se n’enamora de debò. El Hermann de Puixkin acaba boig, i el narrador diu a quin hospital està ingressat: arriba a especificar fins i tot el número de l’habitació, com si convidés el lector a visitar-lo. La Lisaveta, mentrestant, es casa amb un home com cal i adopta, al seu torn, una pupil·la. A l’òpera, tant en Herman com la Lisaveta se suïciden. En Ieletski, el promès de Lisaveta, que ella rebutja a favor de Herman, només existeix a l’òpera, i el cert és que la meravellosa ària del principi del segon acte en justifica l’existència.
Pel que fa a la comtessa, la de Txaikovski, a grans trets, fa el mateix que la de Puixkin: mor d’espant, amenaçada pel jove cobdiciós, i després se li apareix, li diu que ha d’apostar pel tres, el set i l’as, i se’n revenja. Ara bé, la comtessa de l’òpera no és ben be la mateixa del llibre. No és tan freda i cruel. A l’escena segona del segon acte, quan torna del ball, es queda sola, comença a recordar la joventut i cantusseja, en francès, una ària manllevada de Richard Coeur-de-lion d’André Grétry, amb una tendresa i una tristor que, de sobte, la fan propera.
Saber si la princesa Natàlia Petrovna Golítsina sí que era tan terrible com la comtessa puixkiniana no és fàcil, a hores d’ara. L’únic que sabem del cert és que va viure més que la comtessa —morta als vuitanta-set—, i va sobreviure a Puixkin i tot. Tots dos van morir el 1837: Puixkin, el 29 de gener, als trenta-set anys, i ella el 20 desembre, als noranta-tres. L’edifici on vivia, al carrer Màlaia Morskaia de Sant Petersburg, encara es diu, popularment, la Casa de la Dama de Piques.
Una versió més breu d’aquest text va aparèixer al llibret Temporada d’òpera 2021-2022, editat per Amics del Liceu.
