Damià Huguet i Roig, Canova, poeta i rajolaire, és una figura que no sona gaire –o gota— a fora Mallorca. A l’illa, en canvi, gaudeix de força popularitat. Entre el món lletraferit o campaner (de Campos, la seua vila), és clar. Més encara si l’any passat que celebràvem l’any Damià Huguet. Fa ben poc la Universitat de les illes Balears, a tall d’exemple, li va dedicar, juntament amb Miquel Àngel Riera, unes jornades en les quals es va dar una importància cabdal a la lectura que en feien els joves. També s’ha filmat el documentari Ca meva amb arbres, co-produït per IB3, que tampoc no han pas passat per TV3, ni, per descomptat, per À punt. A Campos l’Obra Cultural Balear cada any dedica una vetllada al poeta, titulada «Peixos dins el rostoll», en què joves lletraferits surten a recitar Huguet. I tot una estiba d’actes que ara mateix no val pas la pena d’anomenar. A fora Mallorca, emperò, han estat minsos els actes que han fet sobre el poeta campaner. Trobo que els podríem comptar amb els dits d’una mà.
L’antologia que ens serveix d’excusa per a parlar-ne, doncs, podrà fer que puguem llegir Damià Huguet arreu del país, sense gaires dificultats per a localitzar-lo. La pell quan plou (2021) és un llibre publicat per l’editorial de Calonge (el del migjorn mallorquí) Adia Edicions, volguda hereva de Guaret, l’editorial que portava Damià Huguet. Tot i ser una editorial de dimensions reduïdes i no estar en una ciutat, a diferència de moltes —o de totes— de les editorials de pobles petits, aconsegueix de difondre els seus llibres arreu dels Països Catalans. Aquesta ressenya, per tant, vol animar els catalans peninsulars a llegir el poeta campaner.
Això ens mena a pensar que és un poeta local. És a dir, que només escriu de fetes, pensaments i emocions que passen a un lloc concret i no les podem pas extrapolar enlloc pus. Que només pot arribar a crear l’acte poètic —dir quelcom perquè un potencial lector en faci una interpetació i, entre tots dos, creïn allò bell— amb uns lectors de la vila o els encontorns. També s’ha dit, més encertadament, que escrivia per «al corral mediterrani». Això és, Campos com a símbol de tot poble mediterrani. I aqueixa afirmació no erra pas gaire. El problema, trobo jo, és que això sigui vist com a quelcom dolent, com a feta que el relega cap a ser un poeta d’un rang més baix. En art, la voluntat de ser universal1 molts cops talla la llibertat de creació, tot autocensurant temes que hom creu que els de lluny no entendran. Que Shakespeare, Mallarmé o Blake són llegits i considerats grans autors a totes les cultures del món? No gens. Que moltes cultures no tenen un art que il·lumina o xarbota els consumidors que pertanyen a una determinada cultura però no pas els que fan part d’una altra? Més que discutir, doncs, si Huguet té el do universal o no i, per tant, cal que sigui més llegit, hem de pensar si la seua obra ens aida a entendre un determinat món i, si ens interessa —o no— conèixer aquest món. Una tria totalment política —en tant que estètica. I triar Huguet és triar la terra, la ruralitat mediterrània, la perifèria catalana, l’europeïtat cinematogràfica. Com també és triar, amb ben poc entusiasme, la virilitat afectada d’encarcarament.
Una de les dificultats que més han pesat a l’hora de difondre Damià Huguet arreu del país és que empra un lèxic «difícil», «de mal entendre». Enric Casasses, tot parlant de En el feu de l’ermitatge, de Miquel Bauçà, afirma amb un xic d’ironia i força veritat que «la dificultat de molts d’aquests poemes és solament aparent: només cal acudir als diccionaris i tot s’aclareix». Amb Damià Huguet passa una cosa semblant a la majoria de lectors. Però amb el campaner, a diferència de Bauçà, no només podem aclarir-nos anant als diccionaris. No. També podem acudir a qualsevol tasser de bar de Campos i escometre «un pagès que fa el conyac i paga» perquè ens il·lumini els mots que considerem foscs. És a dir, no empra un vocabulari expressament difícil i arcaic com sí que fa Bauçà o Andreu Vidal. Fa servir una llengua viva i actual que sent a les places i carrers de la seua vila. Una llengua precisa, plena de localismes però també de mots comuns, que per naps o per cols no han entrat als mitjans de comunicació. Una llengua que, com al cirurgià que opera el pacient, sí que li ve d’un pam. Perquè un revell és un ullastre i és un arbre, però és, abans que tot, un revell.
Amb aquesta llengua tan rica, no és d’estranyar que sigui capaç de crear unes imatges que evoquen tant i de manera tan sòlida. És a dir, que no es gronxen pas gens dins la vaguetat: «el teu niu de fortor s’enravenava | davall les mans que cercaven l’envit». O «clouràs els ulls tot enyorant els freus | on han pecat quaranta mil fantasmes». I un llarg reguitzell de versos, molts d’ells concentrats a Traus badats (1979) o L’encant dels pentenills (1981). A aquestes imatges sexuals que hem vist suara, clares però empeltades a la metàfora, hi podem sumar totes les imatges realistes de caire més aviat sociopolíticocultrual, que diria el crític Damià Pons.
Un poema que em penso que cal destacar és «Èczema», de Els calls del manobre (1984). Val la pena de reproduir-lo
Si hi ha estopeig tothom fa el cul enrera:
els decidits són pocs.
Carrers i carrerons. Caminets, caminois.
Campos sempre està en là quan cremen terra vella.
Olor de rebentats i aspres fels a la llengua.
Residus de porcell esclafats dins el llot.
Albercocs asseguts als bancals de la Sala.
Moraduix al clatell.
Rescabalaran els rics amb paraules grolleres
i el poble traurà el cul al verdanc més sinistre.
No ens voldran ni escarnits: infidels al país.
Campaners sense creu ni senyera.
Barriscar ens ve de vell!
Un poema ple d’imatges clares i realistes de la quotidianitat no polititzada que, evidentment, tenen un segon significat més polític i social. Al primer vers, a tall d’exemple, descriu només què fa la gent quan hi ha mala mar: fer-se’n lluny. Gairebé ningú no gosa de posar-s’hi. Aquesta imatge, però, és clar, també ens mostra la vessant més crítica d’Huguet amb la societat: si van mal dades ningú no es posa mai al davant per a aturar-ho.
És un poema que, per a mi, mostra l’autor més original i autèntic. Això és, que poetitza la crítica social de la segona meitat de segle a través de les fetes dels dies de cada dia. I, amb això, també aida a retratar la societat en què vivia. És a dir, la seua poesia fa dues funcions alhora: crítica social i un retrat més costumista. Sense caure, això sí, en la nostàlgia i la idealització romàntica. Per exemple, «olor de rebentats i aspres fels a la llengua» és una descripció realista d’un tasser qualsevol d’un bar de la vila. Evoca aquella bravada que hom sent quan entra al bar i troba tots els homes d’una edat fent el cafè amb gotes, i s’imagina el gust aspre que han de tenir a les llengües. Tanmateix, aquest realisme va ple d’una crítica social simbòlica. Parla de les enraonies sense fonament, curulles d’odi —de gust aspre—, que hom sent per aquells racons. Finalment, ens etziba, sense fer-ho avinent, com el poble ha venut la mateixa dignitat del poble.
En definitiva, aquesta antologia ens serveix per a dignificar i difondre un poeta que retrata una minoria ja molt minoritària, la del poble mediterrani rural, encarnat en Campos; que, tot i així, critica aquesta minoria. Un poeta que teixeix una obra d’una imatgeria variada i d’orfebreria, sense caure en la mínima luxositat. Ans al contrari, sent una obra construïda a partir de la paraula i l’imaginari popular. En efecte, som davant d’un autor que ens mostra un món ja esvanit, o un món que s’esvaneix, i en retrata el perquè. Un món precís, el qual dibuixa un paisatge humà tensionat que dialoga amb l’altre paisatge. Tenim, doncs, un autor no necessari –com gairebé cap— però sí interessant per a entendre’ns més i desentendre-ne’ns menys. Aquest «damià de sang qui vessa» que hem vist aquí n’és un. N’hi ha pla més. Sou convidats a descobrir-los.
- Universalitat, al nostre entendre, hauria de ser un concepte caduc per a etiquetar qualsevol obra d’art. I, en temps de globalització, pla. Aquest afany d’abastar com més millor com a balança d’un judici de valors, en realitat, no és sinó una forma de bandejar les perifèries que, tot i això, tan sovint apareixen en els estudis acadèmics d’avui en dia ↩
