Literatura txeca més enllà de Kundera: traduccions al català (I)

Si parlem d’autors nascuts a Txèquia, la qüestió sobre quin és el més important per a la literatura universal és senzilla de resoldre: aquest paper correspon a Franz Kafka i l’orgull que senten els txecs per aquesta figura no és difícil d’acreditar. En tenim com a testimonis una gran quantitat de museus, escultures i rutes que es poden trobar per Praga i, fins i tot, lluny de la capital: una de les activitats més curioses és l’experiència que podeu viure a l’Špitál Franz Kafka, a Brno; es tracta d’un palauet de 1913 que es va reconvertir en hospital durant el comunisme i on us podeu allotjar per viure l’experiència d’un intern. Quina relació té aquest lloc amb el cèlebre autor de parla alemanya que li dona nom? Els propietaris expliquen, orgullosos, que l’edifici pertanyia a la mateixa empresa d’asseguradores per la qual ell treballava, i que «va estar pensant de traslladar-s’hi».

Bé, és evident que, com en tots els casos d’autors de fama universal, hi ha una part d’orgull i una part d’escurabutxaques. També és evident que, tot i que sempre remarcaran que Franz Kafka parlava i escrivia perfectament en txec (i en els museus s’encarregaran de mostrar-ne les proves en un lloc destacat), a ningú se li acudeix de reivindicar-lo com un autor que pertanyi a la literatura txeca.

Superat amb escreix aquest debat, quin seria, doncs, l’autor txec per excel·lència? Això, evidentment, és una qüestió molt subjectiva i de difícil resposta. El títol d’aquestes ratlles, que he triat volgudament provocador, ja us dona una pista sobre el que em sembla que contestaria el públic dins de les nostres fronteres: Milan Kundera, autor nascut a Brno el 1929 i que ha gaudit de molta popularitat des de finals dels vuitanta, ha estat traduït a moltíssimes llengües i segurament és el primer nom que ens vindria al cap. Tot i la conegudíssima relació conflictiva amb la seva pàtria (l’autor viu a França des del 1975 i ha arribat a prohibir la publicació de les seves obres en la seva llengua materna), és tan cert que en els darrers anys el públic txec s’hi ha començat a interessar més com que hi hauria molts altres autors que gaudirien de la mateixa o fins i tot de més popularitat entre aquest mateix públic.

És per això que he volgut parlar de «l’altra» literatura txeca, i més concretament de la literatura txeca que tenim disponible en català: no dic res de nou, però evidentment la traducció com a eina per incorporar nous imaginaris a la tradició catalana ha estat clau a l’hora de fer-ne la tria. Cal aclarir també que soc conscient d’haver fet una selecció força personal, com per mi ho és, de fet, posar-me a parlar de literatura txeca¹. Espero que se’m perdoni i que, fet i fet, serveixi per tornar a parlar d’aquests indiscutibles clàssics contemporanis que potser no coneixeu. La línia en què em fixo avui és la de l’humorisme, una tradició que també a casa nostra ha donat grans noms i que, per tant, ens podria ajudar a imaginar un punt de coincidència interessant entre dues tradicions tan diferents.

«Una gran època demana grans homes»

No sé fins a quin punt la literatura d’un país ens pot explicar molt o poc el caràcter de la seva gent —de fet, no crec que ni tan sols sigui important d’establir-ho. En anar a viure a la República Txeca, això sí, em van dir que per comprendre els qui serien els meus conciutadans havia de llegir, sense cap dubte, Les aventures del bon soldat Švejk, de Jaroslav Hašek (1921-1923).² I si donem per bo que tendim a definir-nos a nosaltres mateixos sempre en oposició a un «altre», em sembla d’una gran rellevància un fragment del pròleg de Monika Zgustová a l’edició catalana del text, en què ens situa a la Praga de l’any 1921:

Tombem el cap a l’esquerra i veiem un soldat, ridícul amb el seu uniforme que li queda d’un pengim-penjam espantós; dos altres soldats, un espigat, l’altre rabassut, el condueixen des del Castell cap al barri de Staré Město, o Ciutat Vella; tots tres conversen animosament, riuen. Tombant el cap a la dreta, observem un altre trio: dues persones amb aspecte distant i anònim acompanyen, en direcció contrària a la dels soldats, un home amb aire d’oficinista, pàl·lid com si anés a la mort. […]

El primer dels dos soldats sota vigilància, el rialler, és el bon soldat Švejk, personatge principal de la novel·la homònima de Jaroslav Hašek; els soldats el porten a casa del capellà castrense Katz, el borratxo notori, on han destinat Švejk a fer d’ajudant. L’oficinista pàl·lid és Josef F., protagonista d’El procés, de Franz Kafka; el condueixen en sentit contrari, de Staré Město al castell, per executar-lo en una pedrera veïna. El que acabem de presenciar al pont de Carles és l’encontre de la literatura escrita en txec amb la que es fa en alemany, totes dues a Praga, representades pel més gran escriptor de cada una: Hašek i Kafka, dos contemporanis.³

Aquesta definició del txec rialler, foteta i irònic contraposat al greu i turmentat caràcter alemany del personatge de Kafka és una fantàstica definició del tipus de literatura de què vull parlar i de la qual Hašek és el més gran representant.

El soldat Josef Švejk, del qual seguim les peripècies a partir de l’esclat de la Gran Guerra a l’inici de la novel·la, encarna aquesta actitud en aquestes genials aventures satíriques que el personatge viu durant el temps del conflicte bèl·lic i que el contraposa a l’absurd aparell burocràtic de l’imperi austrohongarès (que pot arribar, per exemple, a condemnar un taverner que ha guardat el quadre de l’Emperador a les golfes «perquè s’hi cagaven les mosques» a deu anys de presó), un imperi que es dibuixa com a aliè totalment a la popularitat txeca. La novel·la, evidentment desvestida de qualsevol èpica militar, es construeix pràcticament com un compendi d’històries i anècdotes de bar que fan palesa la distància entre aquest gran imperi i el simple i humil «soltat txec, grran soltat», que només en pot formar part de manera administrativa.⁴

Precisament gran part de l’humor i la sàtira de Les aventures del bon soldat Švejk es fabriquen sobre la idea de la guerra com un aparat administratiu en el qual els personatges participen de manera pràcticament accidental, en què la Història (en majúscules) els passa desapercebuda al costat de la història (en minúscules), que és la que ells discuteixen i per la qual s’interessen de veritat: què fan les mestresses, els taverners, els adroguers, els criats; com Švejk comença a servir el capellà castrense Otto Katz, cèlebre borratxo, i com després passa a formar part del servei del tinent Lukáš perquè el capellà hi perd jugant-hi a les cartes. Així, tot i la presència d’un narrador extern, la part més important de la narració és la que es basteix com una crònica plural basada en l’oralitat del discurs d’aquests «personatges-titella».

La llengua popular i els malentesos lingüístics són també una de les bases de l’humorisme i la comicitat d’aquesta obra. Per exemple, com d’altres han indicat, un dels principals mecanismes de la creació d’aquest humorisme és la capacitat de Švejk de, com a «bon soldat», deformar la realitat precisament prenent-se les ordres de manera massa literal.⁵ Per exemple, seguint fil per randa les ordres del tinent Lukáš, el soldat s’ha esmerçat a complir «tots els desitjos» de la seva amant, que s’ha instal·lat sobtadament a casa seva. Aquests desitjos han inclòs un cert episodi al seu dormitori, i quan el tinent torna del quarter, Švejk informa sobre els seus bons serveis amb orgull:

—A les seves ordres, senyor tinent. He complert tots els desitjos de la senyora i l’he servida honradament seguint les seves ordres.
—Li ho agraeixo molt, Švejk —va dir el tinent—. Que n’hi ha hagut gaires, de desigs?
—Uns sis —va contestar Švejk—. Ara dorm com un soc després del viatge. Li he fet tot el que li havia llegit als ulls.⁶

En definitiva, no sé si Švejk ens pot ajudar a entendre millor «l’ànima txeca», ni si Jaroslav Hašek és l’autor per excel·lència que en representa millor la literatura i pel qual preguntava retòricament a l’inici. El que sí que és cert és que aquestes Aventures són una obra mestra de la sàtira i de l’humor basat en el llenguatge, alhora que ens expliquen la relació entre l’Home i la Guerra des d’un prisma menys habitual però igual d’important.