Enguany es complix un quart de segle d’Insuficiència mitral (Lumen, 1997), un tour de force mètric i sintàctic de Jordi Vintró. Consta de dos llibres reïxits en un: l’original català i la seua versió en castellà.1 Ens centrarem en la versió catalana. Vintró hi crea un poema de 1000 versos, organitzats en 500 apariats, agrupats puntualment en 10 pseudosonets monorrims,2 el darrer del quals és seguit per un quartet que posa punt i final al llibre; aquest clímax rimat, aquest darrer «coet», s’oposa al «sense esclat » que llegim al penúltim vers del llibre. L’incaut lector/a ja és advertit des de l’inici que la cosa —el llibre— s’allargarà:
que sense avís de quan s’aturarà
—dura això més que un dia sense pa—
volta més voltes que el filaberquí.
Aquesta imatge metapoètica torna sovint associada al pensament, a la punta «del clau,/ quan penetra la fusta ben endins,/ com la del pensament en els confins/ de la inventiva». La pensa o el molí de l’escriptura són «com el món / que volta i amb les voltes tant confon». Com el «poema inacabat» de Ferrater, llegim en Insuficiència mitral «el del poema sense fi,/ el del salze que plora, el del llumí/ que no s’apaga mai». El poema continua i continua «com el ritme constant de l’enfadós», «que tan rodola com pot rodolar» i «li dona la volta i ho fa tot». El poema vintronià és com els «poemes llargs que cal llegir d’un glop», tan llargs que et dona, lector/a, fins i tot temps per «cogitar/ sobre l’essència abstracta del discurs/ que es conté a si mateix». Davant de tant de moviment imprevist, de tant vaivé, la tasca de l’escriptura no consisteix a posar cap mirall a una roda a la vora de cap camí «sinó observar la peça que, al teler,/ va fent-se, amb algun nus de tant en tant,/ i procurar de subratllar l’instant/ aquell, que sembla separat del temps».
El domini sonor de Vintró és enorme; apuntem només dos exemples breus: fixeu-vos en la rima interna dins «del foc potent, del foc vermell i groc»; i en el ritme d’aquest vers: «quan navega, lliscant sobre el mar blau». Destaca també en el joc sonor la paronomàsia: com en «als ossos costelluts del costellam»; i en aquest «afrontar de front, de cap,/ grisalles grises fins que s’omple el pap». De vegades es juga a l’embarbussament,3 ja siga tradicional (com el de la r i el carro), ja siga vintronià: «un sol amic, opac, però, i poruc,/ molt groc, però privat de foc, caduc»; la paradoxa també és clara.
Sintàcticament el llibre consta d’una macrooració composta per unes 30 oracions juxtaposades (unides per 11 punts i coma i 16 dos punts). En cap moment el llibre «deixa els lectors torbats i esmaperduts»4 sinó que és un macrotext molt «ben sincronitzat». Vintró aconseguix mantindre la tensió i l’atenció de la lectura sense avorrir, ans el contrari, divertint, fet que té un gran mèrit donada l’extensió del llibre. Per mantindre el ritme i el fil lector sovint defuig evidentment l’hipèrbaton; si l’empra, ho fa o bé suaument o bé acompanyat del punt i coma.5
Només utilitza puntualment i pertinent recursos que li convindrien com anàfores i polisíndeta; ens referim a passatges greus com l’omnipresència de la mort (que irromp «tot» i «pertot»); però també a passatges més lleugers on parla de les festes de les creus a Figueres (amb Dalí inclòs) amb els seus parroquians i parroquianes. Als v. 526-534 trobem un altre llistat de persones, com una processó de victòria del Tirant lo Blanc o un homenatge al «passeu, passeu» de la famosa cançó de Sisa; aquesta enumeració diguem-ne quotidiana acaba amb un misteriós vers, potser eròtic: «i una ona negra amb tres o quatre rulls:». Aquest element sorpresa és un dels trets vintronians, així com la mescla entre el discurs greu i el festiu.
En aquest llibre enciclopèdic cap de tot: «instints i llums», pleonasmes i discursos morals, «riures» i «plors», el sagrat i el llec, el dissabte lluminós de Messara i el dilluns de la ciutat amb els seus falsos «celoberts». La mescla de dualitats de vegades fa nàixer la paradoxa i sovint l’humor. Destaquen en Insuficiència mitral, com en la resta de l’obra de Vintró, la mescla jogarrina entre conceptes cultes i quotidians, com en els passatges següents: «que tan ballen, si cal, Els Degotalls/ com el Danubi blau»; Vintró munta el llorer heroic del Laci amb l’escabetx de la fumata blanca papal. Segons convé, sorprenentment, de la mà de Vintró igual som a l’Everest que a Mart, que dues vegades a «Matagalls» i quatre vegades als «Pirineus». El vers de Vintró salta de temps en temps, de suggeriment a suggeriment, s’atura en detalls —com ja practicava a Eugeni i en altres proses— , obri guionets i no els tanca , enllaça idees que desvia però que hi tornen per deixar pas al discurs principal, si és que n’hi pot haver, de discursos principals.
Els guionets són els recursos tipogràfics més emprats.6 Dins d’aquests apareixen les poques exclamacions del llibre, de marcat to humorístic; en copiem una: «fins els turmells/ obliguen a cobrir —fins els més bells/ turmells!—». Els guionets servixen també per a la conya metapoètica com la següent:
—mentre cremen els boscos del contorn
per ordre de Neró, que encara no
s’ha empescat res que rimi bé amb Neró—
Un altre exemple metapoètic irònic és seguit per una reflexió trista i pregona: «i els daurats/ raigs de sol il·luminen els serrats/ —un símil ben poètic— quan el cert/ és només la incertesa». Uns altres passatges tenen un to a la fatalista de Diderot: : «del lloc on / —com passa a tots els altres llocs del món—» i «en la foscor més fosca d’un calaix/ —no se sap si al de dalt o bé al de baix—». Les matisacions entre guionets li donen un to col·loquial i joganer: «van bé —diuen que sí—» i «aquell que tan voldria —això és un dir—». Apareixen acudits com el següent: «inclinat a la dreta —aquest parent/ ben polític resulta»; o observacions genials com que l’orquestra del poble, en la festa major, «que toca sempre quan fa més calor».
Els guionets servixen per al matís risible per sobrer com en els següents exemples: «com l’estel —segons el telescopi—» i «—en un futur llunyà, lluny del present—». Però també introduïxen de vegades pertinents tautologies («diu que sap —i és que sap—») i paradoxes ambigües («el dret —tort— al treball»). Les metàfores entre guionets poden ser simpàtiques com aquesta Carlota de tebeo: «i la tia Carlota amb els seus fills / —setrillera ambulant amb els setrills—» i també imatges belles com la següent, al nostre parer la metàfora més elaborada del llibre: «sota un immens, majúscul abrigall,/ —pollancre immòbil com en un vitrall—».
Vintró esmenta o suggerix molts escriptors (Melville, Proust, Carroll, Espronceda, potser Joyce etc., i obres d’art com L’imperi dels sentits o L’origen del món. La presència de la mitologia clàssica i del ritus catòlics7 són abundants. Cal destacar sobretot l’homenatge de Vintró a dos autors antiassenyats: l’antinoucentista Rabelais8 i Roussel, a qui tan bé ha traduït (explicita el títol Impressions dÀfrica; i potser la tria d’apariats del llibre siga un clic d’ull a La doublure). Trobem també un divertit homenatge a Freud i el seu fàl·lic «panet de Viena» i, per suposat, els peus, en especial els sucats, especialitat vintroniana. Els filòsofs i escritors són desacralitzats («Víctor Hugo, el bípede enterrat/ al Panteó, sota el seu nom daurat») i són víctimes, com tot mortal, del poderoso caballero Don Dinero.9 Entre els nostres escriptors apareixen dobles referències a Ferrater i March. Del primer trobem, és clar, el «poema inacabat» però també «la cambra pintada de color/ verd poma, poma fresca refrescant». L’autor de Beniarjó apareix parodiat en els següents passatges: «com el taup que fa el cau sota el taulell» i «on cada lliri té setanta cards». Hi ha altres clics d’ulls a Riba («d’un enderroc tan pur»), Espriu (es deconstruïx el panglossià «nord enllà»; els turistes oriünds en fugen pel fred), Martorell («tan si són reposades com si no,/ el consol a les vídues») i potser a les joies de les monjoies més pasolinianes i francescvicentines que carnerianes («s’agenollen les monges del convent/ —i el dimoni se’n va més que content—»). Jugueu, lectors i lectores, a trobar d’altres petits homenatges.
Pel que fa a la filologia trobem la crítica al gust per l’arcaisme lèxic («els dubtes sobre l’àdhuc, l’hom i el llur») i pel purisme ortogràfic («clímax dels terrors!»). Es denuncia la sobrevaloració del silenci («temut flagell de la loquacitat!»)10 i de l’hermetisme («prou hermètic perquè no en surti res»); fins i tot cobra l’obra magna de Dant: «sense respir ni aturador, cal esmerçar, per llegir-ne un bocí,/ set vides fins al mig del seu camí».
Els noms il·lustres i els personatges anònims són apuntats però no trobem retrats com a Ludwig ni caricatures com a La bassa de les oques. Tampoc trobem cap narració com en aquest darrer llibre, cap epicitat o heroïcitat, malgrat que, com llegim al propi llibre, ajuden a la posteritat. Encara que mai no s’empre la primera persona podem fer-nos una idea de l’autor/a ideal del llibre: algú escèptic, gens idealista, partidari de la bona taula i dels plaers tots. Un autor/a ideal culte i preocupat pel món que l’envolta, el d’inicis dels anys 90 del s. XX, molt de peus a terra, encara que aquesta -ni la gent- no li agrade.
Insuficiència mitral és una mena de radiografia enciclopèdica d’aquella època, amb preocupacions i «plagues» que, en el fons, són les mateixes que ara. El 1989 el «pop» inundava tota la música; i alhora començava a caure el bloc comunista amb «els vents/ de la història» marxista claudicant davant el capitalisme i el seu «dret de propietat de l’univers». La crítica més constant és a la «falsa virtut» dels diners, sobretot al poder del marc alemany, identificat en metàfores A,B amb un «nou vedell d’or» i «Meca perenne de tot cristià». La crítica vintroniana malauradament continua vigent: trobem la inflació, la inspecció del fisc, les huit llargues hores laborals, els incendis forestals, el mal funcionament dels trens, el costum de llegir l’Eneida amb un resum, l’addició al comandament de la televisió i l’alienació del futbol, la sobreexplotació de la construcció, del turisme i dels boletaires (i el seu «estol/ de llauradors de bosc»), els «tres o quatre» que van a missa i s’hi adormen etc. Fins i tot anticipa la situació més actual: la gent només es creu el que diuen els mitjans de comunicació d’un «món virtual», en part construït per la professió de Vintró, eixa «informàtica» que és alhora «cara» (de diners) i «creu», de tan sofrida.
Trobem obsessions típicament vintronianes com les begudes i el menjar; de vegades atura el flux del discurs i comença a parlar dels tipus d’aiguardent i o de les meravelloses propietats del whisky. Abunden llesques, brous, rostits, els suquets de peix estiuencs i els dolços tradicionals de Nadal (comprats, això sí, a can Foix) i Cap d’any amb «l’home d’un sol nas». També trobem, com sempre en Vintró, l’humor que naix dels numerals; un exemple: «d’onze idees que foren genials,/ o de les parts que foren genitals». De vegades el càlcul li servix per relativitzar el discurs del papa o «suprem Dit»: «restringit el seu discurs/ a la meitat només, perquè el recurs,/ no pas al fals, al que és sols en part ver/ li és interdit:»); i també potser de la psicologia i psiquiatria: «que l’objecte del seu profund desig,/ tirat per zero, mig, partit pel mig».
Les dites i refranys, directes o manipulats, són abundantíssims tant en la versió catalana com en la castellana. De vegades fins i tot n’hi ha una tal acumulació (vegeu, per exemple, els v. 503-505 de l’original català) que ens recorda la Rondalla de rondalles de Galiana. Destaquem com empra les enumeracions per enllaçar expressions amb «curt» (v. 76 i s.) i amb «perdre» (v. 611 i s.). Les enumeracions són molt abundants, ja que permet a la càmera de Vintró moure’s en lleugers tràvelings per les cambres de Freud i els seus objectes sexuats, per un arbre, pels pisos sorollosos els dies de futbol… en definitiva, per una societat viva, la d’inicis dels 90 a ca nostra. Les enumeracions vintronianes són molt variades: en llegim de graduades com «que li priva del tot, molt, gaire o poc», de bíbliques com «tot el que és i serà, tot el que ha estat» i en asíndeton com «el paper blanc, blau, verd, gris, groc, marró».
Vintró en Insuficiència mitral, com en general en tota la seua obra, preferix el símil a la metàfora. Ja hem vist abans les que apareixen entre guionets. En copiem una A és B de to moral: «en un temps on les mitges veritats,/ les ironies, les mordacitats,/ són la boia, la corda i el tauló/ d’un gran segment de la població». El cor, eixa «víscera del pit», és identificada així en una metàfora A,B: «i que trontolli el cor, el gran tendrum». Cal destacar, al costat d’imatges corrents com «núvols de cotó» o «maigs, mesos de les flors», unes altres molt més elaborades i brillants: «Caront/ d’aigua encefàlica, que fa el transport/ d’àtoms subtils robats al viu i al mort»; la nostra preferida és la següent: «per la teulada blanca del xalet/ pintat al calendari del dilluns»; quina manera més subtil d’esborrar el cap de setmana! La mort es fa molt present cap a la fi del llibre i se l’esmenta amb circumloquis; és igualadora, ja que qui sembla «més» dret» acaba caient cau: l’arbre més gros, l’imperi més potent, l’educació nacionalcatòlica («el full escrit amb sang» però «oblidat»). La mort apareix sota eufemismes: «l’endemà infal·lible», un «mes enllà» anàforic, «fins que s’acaba tot i ve el despit/ indòmit, i l’espàrrec ben fregit/ on enviar, per força i per escrit,/ el company, i la mosca, i el mosquit»; de segur que hi heu trobat una frase feta camuflada. Els dos animals esmentats són molt vintronians.
Les imatges més delirants s’associen a animals; per exemple les truites vintronianes —que diuen «papà i mamà»— s’autoenfarinen i «estrafan un somriure d’esquelet»; els dofins són «tan intel·ligents/ que saben caçar mosques amb les dents» i el pop —en sinestèsia— «pispa llum quan giravolta el far». Fins i tot hi ha un apunt de faula (v. 673 i s.) i una recreació divertida de Patufet i el pet del bou. Esmentem ara dues escenes humanes ben divertides: en la primera compara els salts de les ballarines del Palau amb el canvis morals/immorals dels espectadors d’aquell temple; en la segona veiem com s’abolix la lluita de classes un cop aquestes s’acomoden al tren i deixen les altres de peu. De vegades l’humor naix de les perepunyetades: les vaques («sagrades o seglars») són millors rostides que crues; la mà és al braç i aquest pegat al cos; el son respon només «a la son,/ com respon la rialla a l’acudit,/ el mal al cap». Fixeu-vos en l’exemple següent: «a la vareta màgica del mag/ que fa sec el desert i humit el llac,/ perquè la millor màgia és el seny»;11 la fi, sorprenent per paradoxal, és una metàfora A és B.
Al llibre s’exposen uns altres debats, com aquest de la màgia i el seny. Per exemple, entre el seny i la bogeria, entre si la virtut és al mig (tan eròtic) o als extrems, entre l’ideal i el corrent, entre l’excés i l’aurea mediocritas. Les virtuts socialment admeses són posades en qüestió: la de la virginitat, la de felicitat i els diners, la preferència del cel a l’infern (però si aquest ol millor!) etc. La veritat és molt difícil: «excelsa veritat/ que s’amaga en un lloc molt amagat». I la saviesa no ve amb l’edat: «cansats […] tan madurats/ que quan veuen un gos diuen que han vist/ un gos i prou, un gos, un trist/ gos»; a més hi ha la demència senil i els «esculls de la memòria». No hi ha res «fix» —ni la certesa— sinó que tot és mòbil, incert, hiperbòlic: el millor dit fàl·lic és tan lleig que no és un dit però és estimat igual perquè l’amor és cec; el millor dimoni és el més camuflat etc.
Un pessimisme o si voleu una luciditat apareix puntualment a Insuficència mitral malgrat el to general humorístic. Som «en un món adolorit/ que dóna voltes sense cap profit» i només ens hi queden els «ossos d’esquena de mirar de lluny/ com es fon tot:». Vindrà l’àngel amb «els quatres cavalcants«? Ningú —sobretot els poderosos— fa res per canviar «un món que està ben decidit […] pels camins del desengany». Rere les preguntes metafísiques de sempre el poema continua i es camufla entre una selva verbal que ens fa gaudir quan, de sobre, reapareix la mort per recordar-nos que som matèria: «què hi pinta l’enfarfec aquest del cos/ en un món que existeix únicament/ perquè algú el pensa amb el seu pensament». La mort ocuparà «tots els forats/ imaginables i no imaginats». Potser no hi ha «presons d’or» ni «sopes divines», potser les «cebes ideals» són les perilloses perquè no hi ha res pur del tot i en el fons/decorat del Teatre del Món no hi ha «nord ni far» per a la humanitat, ja que és «pertot el tot idèntic al no-res». Qui ha creat el món, potser no sap on va. La «certesa mitral», divinal, no és suficient. De fet, el poema acaba amb un «Bisbe Impur»12 que, al contrari que Godot, apareix almenys a la fi. Ens l’imaginem —per empatia— amb algú de «perfil obès», amb un anell i dit boteruts, «decadent» com els imperis, «amb porpra i amb ermini o sense dents».
Fins ací aquesta lectura d’Insuficència mitral de Jordi Vintró. Per favor, que algú, que alguna torne a publicar aquesta meravella, si pot ser en bilingüe. Quan més sucre, més Vintró. Gràcies per avançat.
- De vegades les dues versions es retroalimenten. Per exemple, si en la versió catalana diu que a París hi ha molta gent perquè París mai tanca, en la castellana trobem una «cigüeña diligente». Si en la versió catalana apareix «una lletra al menjador» que costa molt de llegir, en la versió castellana esmenta el mot «neurona»; aleshores, podem intuir que la lletra és de metge i que potser diagnostica una malaltia letal. ↩
- Vos recomanem el pseudosonet protagonitzat per Ramon Llull, on, a banda del bon treball rimaire, trobareu un savi nudista! La monorrima sembla un homenatge a Lo desconhort del mallorquí. Hi ha rimes riques com les següents, que apocopem: deca/dents, genia(t)ls, p(l)any, abri/gall, se/ver, l’a/vall, Ri/poll, esc/ulls, gabi/net Mar/rock … També llegim el joc categorial amb «cau» (nom/verb), el consecutiu «far» i «fur» etc. No rimen en consonant tres parelles: «quan/guant», «senders/després» i potser metapoèticament «Avui/ui!». ↩
- També trobem la quasi cacofonia següent: «i van vivint, malgrat els molts paranys/ que els para el pas imparable dels anys». ↩
- Trobem, a l’inici del llibre, una altra captatio benevolentiae: «la del temor que un model tan bonic/ no neixi sols del gust per l’embolic/ on fer caure de peus l’autor filós». ↩
- Hi ha algun hipèrbaton interessant com aquest: «el de l’acer més dur que fer-se pot». Un altre empra la catàfora: «ha passat, i només en queda vent,/ dels grans amors». O invertix una dita popular: «el gran cabàs / —un cabàs com un cas—»; o fins i tot una paraula: la «glòria vana». ↩
- Al llibre apareix entre guions només una interrogació directa: «—i qui no el pren/ amb més prestesa que no pren el tren?». Entre cometes només apareixen aquestes paraules: «D’aquí no em moc» i «Perdó»; no sembla que estiguen relacionades. O sí, si ho llegim així: perdó, però d’ací, del món terrenal, no em moc. El «perdó» apareix dins d’una de les escenes més divertides de l’obra, que preferim no desvetllar. ↩
- Les referències cristianes són abundants: el Papa i la fumata blanca, el cap de Sant Joan Baptista, el fang d’on surt la pilota on són «tots el que són terra i qui són pols», l’al·literada «d’una ànima diàfana, mannà»; la divertida «la resurrecció/ de la carn, la que hi ha vora el mugró», el fill pròdig, el camell ben lubricat de Baltasar, la trinitat o «els tresets». A més el nou déu és el Colesterol! ↩
- Llegim açò: «equilibri polític i del gust,/ de la frase serena, del mot just,/ de tot allò que, sense ser cap gos,/ s’empassa Gargantua d’un sol mos». ↩
- Veieu el carnaval: «l’home es fa déu, l’inculte, poliglot» i «el toro, bou,/ la mona, musa, perquè l’art més pur/ no en queda al marge». Juga amb la Mona Lisa, la cornamusa, la mona vestida de musa que mona es queda? ↩
- Aquestes dues crítiques tenen forma de metàfora A —B!—. ↩
- L’epítet és emprat també per Vintró: «les ombres nocturnes». Potser l’exemple més clar d’epítet d’Insuficiència mitral siga el següent: «i la lluna, més blanca que la llet,/ i l’ocell més nocturn, que, fet i fet,/ no és pas més negre del que ho és la nit,/ quan els llavis s’aboquen a l’oblit». ↩
- La concepció de l’«impur» apareix al llibre sovint associada amb l’isomot «tort», i puntualment a «desviat». ↩