Jo us parlaré d’actes
lascius, sagnants, contra natura,
de càstigs i d’assassinats accidentals,
de morts causades per enganys i estratagemes
i, com a desenllaç, d’intrigues que han fallat
i s’han girat en contra de qui les va inventar.
El que us diré és la pura veritat.Hamlet, William Shakespeare,
Acte cinquè, Escena II (trad. Joan Sellent)
Començo amb aquest epígraf perquè fa uns dies vaig anar a veure Hamlet al Cinema Aribau. No estava malament, era bastant entretinguda. Us la recomanaria però crec que ja s’han acabat les funcions. Mentre veia com Horaci declamava aquest parlament amb el moribund Hamlet en braços (perdó per l’espòiler), vaig pensar: ull viu, pren-ne nota, que això t’encaixa amb la ressenya que tens pendent de l’última novel·la del Melcior Comes. Encara la podràs colar en alguna banda i semblaràs un erudit.
«El que us diré és la pura veritat», assevera Horaci. Doncs bé, sembla que ens pregunti Comes: Què és la Veritat? Només n’hi ha una de sola? Podrem descobrir-la mai? Tots els mecanismes és un intent d’explicar com funcionen els diversos poders que mouen el món, les relacions que estableixen i, en última mesura, la farsa que en resulta de tot plegat. Els tripijocs entre esferes econòmiques, empresarials, familiars, polítiques, esportives, criminals i —la que tot ho glossa— periodístiques. També, evidentment, tots els sentiments que porten els homes a moure aquests fils: l’amor, l’enveja, el ressentiment o la necessitat d’afecte i de reconeixement. Tot, sempre, dins el marc de la família —les complicades relacions paternofilials són una constant en la narrativa de Comes. «El quart poder contra el quart manament» (p. 359), com resumeix un dels falsos esborranys de l’autor inclosos al llibre. La idea que només podem arribar a trobar la veritat i la felicitat a través de la ficció novel·lesca —i potser ni tan sols d’aquesta manera. Més enllà d’això, Tots els mecanismes són, també, totes les tècniques narratives que l’escriptor pobler posa al terreny de joc al llarg de l’obra. Una manera d’accentuar la construcció de la novel·la a mesura que es va escrivint.
D’aquesta guisa, trobem capítols en forma d’articles periodístics (p. 32), d’esborranys preparatius de la novel·la (p. 130), de declaracions judicials (p. 76), de confessions off the record (p. 13), de diàlegs creuats en diferents plans temporals (p. 103), de contactes epistolars (p. 361), de veus d’ultratomba (p. 344), d’escenes o monòlegs teatrals (p. 257; p. 609) i fins tot d’una metalepsi —ço és, la inclusió de l’autor com a participant dins de l’obra— que converteix Melcior Comes en un personatge actiu que comparteix escenes amb els seus personatges (p. 130). «Tots els motors, penses, tots els motors i mecanismes» (p. 485) es diu l’alter ego de Comes, que arrenquen i fan avançar una ficció.
No es pot dir que no hàgim estat advertits de bell antuvi del que trobarem en aquesta història quan, al final del primer capítol, el presumpte humorista Quim Castro alliçona el narrador sobre com espera que escrigui la història:
Espero que aprofitis tot aquest material. Ja saps, escriu-ho bé. Com anava allò de l’assassí i la prosa fantàstica? No abusis dels trucs barats. Posa-hi instint de novel·lista tradicional. Grans embolics. Mercaders i carnissers: la novel·la com a producte interior brut. Veus i més veus. Desmesura i detalls minuciosos. La tragèdia de la vida vulgar. Res de prosa de col·legial, que no soni com una puta redacció. (p. 22)
I tot això hi és. La desmesura i els detalls minuciosos —la perspectiva històrica familiar (p. 51)— però també alguns trucs barats —cops d’efecte falsament criminals (p. 474). La tragèdia de la vida vulgar que amaguen també les grans riqueses i els seus sequaços. Al cap i a la fi, com veiem, les baixes passions que podem trobar en la tragèdia shakespeariana i en la novel·la comesiana no estan tan allunyats. És innegable que el clan dels Súbac, protagonistes principals de l’obra, volen ser els reis a l’ombra de l’illa. Alguna cosa fa olor de podrit a Mallorca.
M’ha semblat útil començar amb la classificació entre les dues interpretacions que —obviant l’homenatge al grup Antònia Font— permet el títol de la novel·la. Perquè em serveixen per explicar els encerts i els desencerts que em sembla que conté. D’una banda, l’ambiciosa proposta que planteja, la posada en escena d’aquestes i altres tècniques narratives esmentades, juntament amb la construcció de personatges i la modulació de les seves peripècies. I, de l’altra, la convencional i, a estones, escandalosament tòpica trama que la protagonitza.
La novel·la es presenta com la concatenació de veus i d’escenaris dels seus múltiples protagonistes. Sovint en forma de diàlegs superposats que permeten fer avançar escenes de forma simultània, en una tècnica que recorda l’encreuament de veus de testimonis dels documentals televisius (de fet, un dels secundaris de l’obra, el periodista sensacionalista anomenat Micó, m’ha fet pensar més d’una vegada en un Carles Porta de Crims molt passat de voltes). Aquests capítols, d’entrada, poden semblar una mica un galimaties però un cop s’hi entra i coneixes els personatges funcionen bé. Encara que en més d’una ocasió es fan llargs i redundants en les seves explicacions, sobretot per l’estructura repetitiva que presenten —va dir, va dir, va dir— que no per evidentment buscada, resulta menys pesada de llegir.
Això es deu al fet, també, que la trama que planteja l’escriptor mallorquí, en algunes de les línies dramàtiques, no acaba de ser prou atractiva. Entre d’altres, hi ha un adulteri telenovel·lesc de baixa estofa, diverses investigacions de periodisme extrem, un cavall de curses, un boxejador pusil·lànime, un extennista amb massa temps lliure i hi ha, també, més d’un crim esgarrifós. Tanmateix, els conductes que planteja per intentar resoldre’ls no resulten estimulants. O com a mínim a mi no m’ho han semblat. Saber qui va matar l’empresari alemany Manfred Bökelmann i el seu fill Taddel em generava el mateix interès que una llarga partida al Cluedo. És com quan em toca visitar ma cunyada al poble i em treuen el joc per passar la tarda. Home, per no fer un lleig, doncs hi jugues. Amb la novel·la passa el mateix, segueixes llegint perquè ja hi estàs posat i l’escriptura —sovint aforística, entre l’enginy més esmolat i la dita de peu de banc— de Melcior Comes rutlla amb solvència. Però descobrir qui els va matar realment —la novel·la obre diverses opcions— no és un motiu que t’enganxi a la lectura com diria que es pretén, com diria que és la raó per la qual està plantejada la trama.
En aquest sentit, i això és un gran mèrit, si la novel·la s’aguanta, sovint, és per la llengua de Comes, riquíssima i precisa, mai antropològica, a qui sembla que li caiguin les paraules de les butxaques. Per la facilitat per encadenar llargs paràgrafs de reflexions sobre l’amor i la felicitat (p. 270-276); la societat actual, la veritat i la mentida en què vivim immersos (p. 609). Tot i l’opció covarda d’escudar-se en els fragments d’esborranys (p. 137) o el monòleg de l’humorista (p. 609) per encarar l’espinositat d’allò políticament correcte. Evidentment, l’humor (negre) també hi juga un paper cabdal. I segurament és una (mala) influència del seu agut perfil tuitaire, però encara que hi hagi un personatge amb el nom de Melcior Comes pul·lulant per la novel·la, no deixes de tenir la sensació que el personatge que més s’assembla a l’autor real no és el que porta el seu nom, sinó el de l’humorista anomenat Quim Castro. La conya s’escola també entre la profusió de citacions i homenatges que inclou. La meva preferida, si teniu curiositat, quan defineix les Balears com «Illes dins un riu de Madrid» (p. 210) (Gran, Tomeu Penya, sempre als nostres cors ferits). Amanit, tot plegat, amb uns diàlegs que recullen amb naturalitat i destresa el xerrar mallorquí de bona part dels protagonistes. Tots els mecanismes és una gran novel·la de moments brillants amb d’altres decebedors.
Vull dir que la mateixa audàcia que ha posat Comes a crear una estructura i un estil variat per a cada capítol, no es correspon amb l’originalitat d’una trama que sovint avança amb situacions banals —per ja vistes— com extorsions de caràcter sexual —la pateix l’ex tennista Víctor Torrus— o de corrupció política i urbanística com la de Rafael Juvera. La idea que hi ha un poder real, ocult, que mou els fils a l’ombra i que, com el Doraemon, sempre guanya —representada en les figures de l’advocat Amadeu Truyols i, sobretot, Jacob Súbac— no acaba de generar, diria, la trempera esperable per mantenir el vigor d’una novel·la tan extensa com és Tots els mecanismes.
Això ens porta a fixar-nos, per tant, en quins personatges poblen aquest llibre i l’atractiu que generen. Que puguem anar focalitzant-nos alternativament en els seus protagonistes crea un bon efecte mirall que ens acosta als personatges des de diverses òptiques. Sabem què pensen, aparentment, però també com els veuen els altres. Tot plegat desemboca en un efecte curiós perquè amb el pas de les pàgines podem veure com tots es consideren, mútuament, com a imbècils que es deixen enganyar sense adonar-se’n. És a dir, cada personatge esdevé un titella conscient o inconscientment en mans d’un altre. Fins i tot la figura del gran periodista justicier, Max Riba, que es creu el més llest de la classe, acaba cruelment vençut en part per unes circumstàncies familiars que, sense saber-ho, també l’afectaven (p. 463). Els personatges, ric o pobres, són sempre desgraciats (Max Riba, Quim Castro, Llorenç Súbac o Víctor Torrus). I fins i tot figures que podrien despertar més interès o fascinació (Amadeu Truyols, Baltasar Súbac, el cavall Xaloc) també acaben bastant desinflats.
I és que en el fons l’interès de Comes no és tant elaborar una trama diguem-ne negra o detectivesca atractiva —tot i que això acabi sent una flaca—, sinó fixar-se en les conseqüències personals que comporten aquestes accions. Al cap i a la fi, tot plegat està muntat per veure quin resultat dona l’acostament entre dues famílies poderoses, acostumades a manar i que entren en conflicte d’interessos. Es tracta dels Súbac, mallorquiníssims, i dels Torrus, barceloníssims. I de tots aquells que orbiten al seu voltant. Amb clara preponderància, això sí, del llinatge mallorquí. En l’enfrontament que s’espera entre Jac Súbac i Fèlix Torrus, els patriarques, en surt clarament vencedor el primer. De fet, els Torrus es presenten com uns antagonistes dels Súbac i acaben esdevenint una decebedora comparsa. No tant, però, com les dones de la família. Dotar els personatges femenins d’una suposada vida d’èxit laboral (empresàries o cuineres famoses) no vol dir atorgar-los un paper veritablement rellevant a la trama, on juguen només un rol de dipositàries del desig dels mascles. Molt lluny del carisma que irradiava Dora Bonnín o de la mala llet de Blanca Verdera, protagonistes de Sobre la terra impura, l’anterior novel·la de Comes. Que a mi això no em molesta, però ho consigno amb voluntat notarial perquè estic convençut que algú —és un masculí genèric— sortirà queixant-se per aquí un moment o altre.
La voluntat de l’escriptor pobler és mostrar-nos l’evolució d’aquests Súbac al llarg del temps, com han acumulat el poder en relació amb totes les vicissituds que han afectat l’illa durant el segle XX fins a l’actualitat. Hi ha també, doncs, una radiografia de l’evolució de la Mallorca rural a la destinació turística operada al llarg dels anys. Esmentava fa un moment Sobre la terra impura. Hi torno per recordar un moment molt còmic de l’inici en què un personatge vol explicar detalladament el procés de producció de les sabates de l’antigor, i l’altre l’interromp per dir-li «Prou Balzac, tio» (p. 34). Aquesta irònica lliçó ara no se l’ha aplicada, Comes, que dedica moltes pàgines a indagar en el passat dels Súbac (d’avis i besavis) per tal de relligar-lo amb l’actualitat. Moltes d’aquestes pàgines —les dedicades al passat del repadrí Baltasar Súbac (p. 361-370, per exemple)— es fan una mica feixugues. Encara que és cert que, cap al final de l’obra, reprenen un valor simbòlic farcit d’humor negre que segurament les rescabala.
Una altra idea recurrent que ja trobàvem a Sobre la terra impura és la del personatge justicier, el boig lúcid, el que prenen per ximple i que és qui, en realitat, acaba explicant la història. En Tots els mecanismes el paper estel·lar és per a Bernardí Súbac, l’hereu onomàstic del padrí Bernat (els dos personatges més ben perfilats, al meu modest entendre) i en qui acaba recaient gran part del contingut dramàtic de l’obra. De fet, és ell qui ja li exigeix al personatge de Melcior Comes que faci una novel·la: «monstruosa, fastigosament divertida i victoriosament vulgar. Sis-centes trenta-cinc pàgines capaces d’aturar el món» (p. 156). I, efectivament, la novel·la prova de complir amb aquests requisits, tot i que el que aconsegueix més exactament és el nombre de pàgines, 635, és clar. És aquest personatge el que ens posa sobre la pista dels antecedents familiars i el que protagonitza, també, un dels capítols més ben resolts, que exemplifica la seva alienació mental (p. 465-474). I és, també qui, cap al final de l’obra, promet al personatge de Comes que «Jo et donaré un bon final» (p. 623).
Un bon final, certament, carregat de suspens, en una escena memorable, que reuneix de nou la família Súbac. Aquells qui amaguen actes lascius, sagnants, contra natura, càstigs i assassinats accidentals, morts causades per enganys i estratagemes i, com a desenllaç, intrigues que han fallat perquè, com li passa al benjamí de la família, Bernardí Súbac, s’han girat en contra de qui les va inventar. Tot per obra i gràcia de Melcior Comes, el veritable novel·lista.
Un apunt
No vull deixar passar l’ocasió de comentar la sorpresa que em va generar l’article publicat pel mateix Melcior Comes a l’Ara Balears el 28/01/2022. El vaig llegir amb la ressenya pràcticament enllestida i per això ho comento entre claudàtors. Recordo que fa un temps, Pilar Rahola va fer un exercici semblant amb una de les novel·les que signa: se’n feia una autoressenya a La Vanguardia. No he aconseguit trobar la referència exacta, em sap greu, i tampoc no perdré gaire el temps cercant articles de la intel·lectual badalonina. Però recordo perfectament que, quan va sortir, tot eren ridiculitzacions i ludibris a Twitter sobre el gran ego de l’articulista de capçalera d’Artur Mas. No he vist la mateixa recepció mediàtica amb l’operació d’autopromoció de Comes, més aviat al contrari. Encara que, òbviament, és un autor a anys llum de Pilar Rahola, em sembla una jugada molt estranya. Que Melcior Comes pot escriure el que vulgui a la seva columna, com jo escric el que vull en aquest article, i potser el problema és de l’editor del diari que li hauria de dir: ei, Comes, que en principi et paguem per articles d’opinió, no per planys auto commiseratius i auto(r) promocionals. I que jo estic a favor de l’ego desbocat, és així com es fan grans obres. Simplement, em genera perplexitat. Tampoc no sé si pretén fer-nos creure que la novel·la és molt bona perquè ha dedicat 10 hores a escriure cada pàgina. Jo vaig passar vuit dies per llegir-la (un dia més del que tenia calculat perquè ma mare em va obligar a acompanyar-la a l’al·lergòloga «Et passes les tardes llegint, ara no et vindrà d’un dia!») i he dedicat tres tardes i mitja a fer-ne la ressenya. Que interesant, eh? Apa, ànims i copets a l’espatlla per a tots.
