Drina amunt, Drina avall

A propòsit d’Orígens, de Saša Stanišić

La literatura és un ciment dèbil. També me n’adono amb aquest text. Evoco tot allò que està il·lès i passo de puntetes per allò que ha quedat destrossat, descric la vida abans i després de la commoció […] No culpo la guerra ni la separació del distanciament de la meva família. Com a exercici d’acostament, fabrico històries que ens uneixin.

Orígens (p. 218)

Històricament, sembla que a Bòsnia no roman mai res. Tot el que es construeix és aviat esbandit i arrossegat Drina avall, de manera que la literatura ha de fer un gran esforç de reconstrucció remant a contracorrent, arreplegant històries abandonades a les riberes, escapçades i infestades de verdet, que es van filant a poc a poc. A la gran obra del Nobel Ivo Andrić, El pont sobre el Drina,¹ aquesta reconstrucció es fa a través del pont que parteix la ciutat bosniana de Višegrad en dues meitats. Aquest pont observa el vaivé de les generacions aparentment desconnectades, i Andrić les recús literàriament mitjançant un imponent mestratge narratiu. A Orígens (Angle editorial, 2020), parcialment ambientada a la mateixa ciutat —la natal de l’autor—, s’hi veu també aquest gest de presentar pedaços i recosir-los, i d’alguna manera narra un capítol més de la història bosniana d’Andrić.

Orígens és una novel·la fragmentària i més o menys autobiogràfica que narra el desencaix identitari de l’escriptor, nascut a Bòsnia i emigrat a Alemanya durant la guerra dels Balcans. Aquesta autobiografia desendreçada es construeix com a resposta a la pregunta sentida fins a la nàusea: «i tu, d’on vens?» D’inici, el narrador no té clar com respondre-hi i alhora el persegueix la sensació que els altres intenten respondre per ell. Aquest qüestionament continu sobre els orígens² es desplega en un relat calidoscòpic fet de retalls que es van sobreimposant: ens porta agafats de la mà per la seva infantesa a Bòsnia, ens parla de l’arribada a una Alemanya que li és del tot estranya i ens fa viatjar amb ell, ja d’adult, al poble dels avis, mostrant-nos un complet àlbum fotogràfic. El conjunt de peces que acaben component la novel·la es presenten de manera anàrquica, aparentment caòtica, demanant un esforç al lector. Les capes triguen  a sedimentar, però val la pena l’espera perquè el resultat final és un quadre coherent, brillant i ple de sentit.

El punt de partida de la novel·la, la necessitat d’explorar els orígens, entenem ben aviat que en realitat és causat pel qüestionament exterior més que no d’un anhel intern; el narrador és sempre l’altre, i se li demana una justificació. Això es manifesta especialment quan el protagonista ha de confegir una història de vida a l’oficina d’estrangeria per sol·licitar la nacionalitat alemanya. Es pregunta què és exactament el que Alemanya necessita saber d’ell i comença el joc d’explicar-se de totes les maneres possibles, que seguirà més endavant quan el qüestionament vingui des de Bòsnia.  Al llarg d’aquest ardu exercici de recerca, es respon la pregunta inicial disparant cap a moltes bandes, cap d’elles és la que intuïm que interessa a l’oficina d’estrangeria; situa poèticament els orígens a la tarda plujosa que va néixer, o bé explora el tòpic rilkià que assegura que «la pàtria és la infantesa», o ens embolcalla amb una dolça nostàlgia iugoslava, o els troba en paraules bosnianes que apuntalen records. Resposta rere resposta, s’imposa una sensació angoixant d’indefugibilitat que acaba constituint la tesi central de la novel·la: no podem fugir dels orígens, no els hem escollit i en canvi determinen profundament la nostra existència.

Per moltes voltes que hi donem, l’origen continua sent un constructe! Una mena de vestit que hauràs de portar per sempre un cop te l’hagin posat. És com una maledicció! O, si tens sort, un bé que no respon a cap talent però que t’aporta avantatges i privilegis. (p. 34)

El protagonista, doncs, se sent engavanyat per les arrels, i la recerca l’ajuda a alliberar-se d’un pes massa feixuc. En diverses ocasions fins i tot intenta escapolir-se’n performant la pròpia identitat: es fa passar per eslovè, juga amb la confusió entre Boston i Bòsnia… Malgrat aquests intents de desfer-se del bagatge opressor, acaba descobrint que és impossible. «El meu fill té les meves cames llargues» (p 88).

En aquest intent de fugida, Stanišić tampoc ens deixa escapar a nosaltres i ens atrapa de mica en mica en una teranyina de records que, com la memòria, no segueixen un patró clar sinó que es presenten a batzegades involuntàries. Per relligar aquests flaixos, això sí, compta amb dues trames que es van entrellaçant. D’una banda, la seva pròpia recerca dels orígens, per exemple remuntant-se a les vides dels avantpassats i rememorant el procés d’aprenentatge de l’alemany. De l’altra, segueix l’avenç de la demència de l’àvia Kristina, el personatge que més el lliga a les arrels, i que fins i tot les acaba simbolitzant. Al nucli de la narració, doncs, hi trobem dos viatges en direccions oposades, el de l’autor que reconstrueix el passat i el de l’àvia a qui el passat se li va fonent. Drina amunt, Drina avall. Aquest joc de miralls funciona com a mecanisme central de la novel·la i vehicula una altra de les claus de volta de la relació de l’autor amb els seus orígens: el sentiment de pèrdua. Els orígens els descobrim en una àvia que perd els records, en un llogarret aïllat i pràcticament despoblat, i en una memòria sovint mentidera. La pèrdua del passat de l’àvia ens evoca la seva pròpia pèrdua i ens explica una part de l’interès de Stanišić per Višegrad: escriure és una manera de fixar, de no deixar perdre.

Un cop acceptat el pes que l’ha acompanyat durant tota la novel·la, l’autor ens reserva un últim joc: Stanišić estructura la part final com un trepidant garbuix escrit a manera de Tria la teva aventura en què la realitat i la ficció acaben de desencavalcar-se. El protagonista i l’entranyable àvia Kristina viatgen per un món lisèrgic poblat de dracs, que serveix com a aventura final, com a punt de trobada del navegant d’aigües amunt i la navegant d’aigües avall i com a comiat emotiu. Situar l’acció en aquest món màgic dona a l’autor carta blanca per fer el que vol i desembarassar-se de l’opressió de la motxilla dels orígens: finalment crea un miratge en què pot escollir. S’ho passa bé, i ens ho fa passar bé, s’emociona i ens emociona i, escampades entre les peripècies, hi trobem petites reflexions de tancament:

Sigui quin sigui el camí que escollim en Gavrilo o jo, sempre tornem aquí. No podem anar més enllà. (p. 342)

A veure si ho entens. No importa el lloc d’on vens. El que importa és on vas. I al capdavall ni tan sols això importa. (p. 339)

La fantasia també permet a l’autor resignificar tot el simbolisme que ha anat inserint al llarg de la novel·la i relligar la narració. Així, els dracs i l’espasa remeten als jocs de rol adolescent, a les llegendes dels avis i a la iconografia ortodoxa, unint simbòlicament els nodes que ens ha presentat. A més a més, ens adonem que ens ha anat deixant pistes des del començament, picades d’ullet metanarratives que anticipaven el joc final. Així i tot, l’estructura de Tria la teva aventura no va gaire més enllà d’un pur divertimento, un artefacte literari que vol ser una metàfora però que fora del recorregut més interessant, més fructífer, si volem «canònic», acusa una certa buidor que no fa justícia a la resta.

L’obra de Stanišić, mereixedora del Premi al Millor Llibre Alemany de l’Any 2019, ha passat sense pena ni glòria per les nostres taules de novetats i fa mesos que s’esllangueix injustament a les lleixes de les llibreries sense que ningú n’hagi parlat gaire. La casualitat ha fet que hagi arribat als lectors catalans el mateix any que Atrapa la llebre, de Lana Bastašić,³ amb qui comparteix temàtica i en part proposta narrativa.⁴ Tots dos autors formen part d’una generació que narra la guerra dels Balcans des de la llunyania —temporal i de vegades també física—, com a part d’un paisatge molt més ampli i amb altres punts d’inflexió. Es comença a superar el marc anterior, i ara la guerra apareix a les novel·les més tangencialment, com a element de fons però no sempre explicitat. Trenta anys després de la guerra dels Balcans, els temes muten, els autors defugen les consideracions morals i eviten entrar al fons més tràgic de la desgràcia, tractant les cicatrius més que les ferides, en una evolució natural impulsada pel relleu generacional.

Si Ivo Andrić escrivís avui un nou capítol del seu pont, segurament ens parlaria d’algú com l’àvia Kristina, com la mare Stanišić, i com el nen refugiat a Heidelberg que acaba escrivint Višegrad en alemany.