La llum a dalt dels arbres es rovella,
una deu diu silenci i una estrella
esquerda la pantalla de la nit:
el vent s’endú la tarda en una esquella.
Carles Dachs
Com sempre, abans de posar-me a treballar m’excuso a mi mateix de fer les coses sense gaire destresa acusant la precipitació, la manca de temps o la meteorologia. En qualsevol cas, sempre es tracta de donar una raó més o menys plausible i de domar la mandra que pugui fer escriure un article, recordant-te que era això, company, el que volies: escriure sobre llibres, pensar-hi, influir, fins i tot, en alguna cosa. La cosa (com tot, d’altra banda) va perdent encant a mesura que hi dediques temps i suors. Hi ha en tot plegat un desencant que és gairebé tòpic, un lloc comú on ens trobem i ens donem copets a l’esquena i som tots amics, com un barot de barriada. Malgrat tot, hi ha alguns autors que encara t’empenyen a fer alguna cosa de profit, a treballar com a lector.
Sempre m’he sentit afortunat d’estar envoltat de gent molt espavilada —això no té res d’extraordinari, ja que tothom està més o menys content dels amics que té— perquè generen una certa pressió per ser una versió no millor, però sí més treballada d’un mateix. L’amistat i l’amor com a salvaguarda davant de la desídia i la incúria pròpies. En una persona altament mandrosa, la tendència a emetre judicis sentenciosos és freqüent i, encara que hi pugui haver encerts, el desencant i la peresa porten a tenir la casa desordenada. És per això que la companyia que s’agraeix no és la del consol fàcil ni la de les lliçons de pamflet de centre del ioga i wellness. Hi ha una tendència en poesia a buscar el consol, a fer servir alguns trops de manera més o menys barroera per confirmar la bondat del propi codi moral o per atacar la moral suposadament imperant —com si «imperar» fos automàticament dolent. Hi ha també una poesia que tendeix a fer elucubracions metafísiques jugant amb una certa materialitat indeterminada en les imatges o bé els poetes del cos, la gana, la carn i altres apetits. Sovint aquestes poètiques tenen components autoajudescos i, segons com, teològics, com si existís una salvació (de què?) que la poesia pot desvelar —en aquests casos l’escatologia resplandeix en tots els seus sentits. També sovint la lectura de la poesia —i aquí agafem la paraula en un sentit molt ampli— abandona el seu paper no fiscalitzador, sinó crític. Trobem habitualment la confirmació d’aquest paper salvífic de la literatura en columnes o a les xarxes, l’intent de fer de l’escriptura i la lectura una activitat (pseudo)mística, en comptes d’observar quins són els mecanismes que utilitza tal o tal altre autor, en comptes d’entendre que la poesia és text i que no hi ha res fora del text.
Això porta a una confusió entre allò que fa la literatura d’esbossar unes coordenades morals i el moralisme, i, encara pitjor, al cofoisme i a una pèrdua d’exigència pròpia en les dues cares de la poesia que són l’escriptura i la lectura. En definitiva, la voluntat d’acompanyar, de tenir cura i d’altres maneres de ser proper acaben fent més nosa que no pas altra cosa.
En aquest sentit, la publicació, fa uns mesos, de La vista als dits, de Joan Todó, actua com un bàlsam. Això ho trobem tant en els poemes com en els múltiples paratextos que els acompanyen directament o indirecta. Hi ha la carta de Raül Garrigasait a El fàstic que us cega; el pròleg de Todó a Galtes de perdiu, d’Andreu Subirats; el pròleg de Josep Pedrals al llibre que ens ocupa, i, sobretot, l’epíleg-resposta del mateix Todó a la carta de Garrigasait. Evidentment aquest cas no és únic i hi ha una certa quantitat de poetes que treballen amb un alt nivell d’exigència i que, per sort per a la resta, ens traslladen aquesta exigència a l’hora de llegir-los. Amb això no vull dir que hi hagi una poesia «que no s’entén» que sigui millor —més encara quan sovint algunes giragonses que trobem en alguns poemes tenen molt d’èxit tot i no significar ben bé res—, sinó que és una poesia que és conscient de si mateixa i que més o menys sap per on camina.
Ja fa molt de temps que hem (o hauríem d’haver) deixat enrere aquella idea del jo romàntic, del geni, i que hauríem de saber que de les entranyes en surten deposicions, no art; que l’art és, entre altres coses, tècnica, i que, com diu Don Paterson, no hi ha cosa més natural que buscar en la pròpia expressió la mateixa regularitat que trobem en la naturalesa. Per això cal desconfiar del qui justifica una expressió incoherent emparant-se en una suposada naturalitat. Justament després d’aquests dos anys de pandèmia, hauríem d’anar veient que la democratització del saber no hauria d’implicar una baixada del llistó: això només pot portar a abaixar la persiana.
Sigui com sigui, el cas de La vista als dits no és únic —no farem allò de citar ara els amics i qui em conegui ja em sap la «capelleta»—, però sí que és exemplar. Com deia, gràcies als diversos textos que acompanyen els poemes ens podem fer una idea de per on van els trets. Ingebord Bachman deia, sobre l’obra de Günter Eich, que
els poemes, tan diferents els uns dels altres, no procuren gens de plaer, però sí que contenen coneixement, com si, en una època de penúria lingüística extrema derivada d’una manca extrema de contacte, haguessin d’acomplir alguna cosa per tal de liquidar aquesta mancança.1
A mi em sembla que aquestes paraules són aplicables a molts autors que treballen justament per establir aquelles coordenades morals que deia més amunt. Això que el mateix Todó diu sobre Carner:
Més enllà de la destresa mètrica, de la creació de llenguatge, hi ha això, que Ferrater va veure prou bé: els versos carnerians són com una pàtria. És a dir, darrere seu hi ha una idea de comunitat, una bella terra i una bella gent, i la possibilitat d’exercir la ironia perquè els qui t’envolten sabran captar cap on gira el sentit d’aquestes paraules.
Doncs bé: sospito que aquesta noció de comunitat ja no té una existència efectiva. (p. 283)
Doncs bé, precisament crec que aquesta comunitat hi és; una mica abonyegada, potser, però que perviu, justament i malgrat tot, en la literatura. Em sembla que Todó respon negativament en excés a uns requeriments que li feia Garrigasait —«Òbviament, no acontentarem les tietes. Però també dubto que aquí hi hagi formes simbòliques on arrecerar trossos de vida i trobar impulsos vitals.» El cas és que la poesia que veiem recollida en aquest volum sí que fa companyia i sí que pot fer de recer. No és amable, potser, o no és condescendent. Però això són, de fet, virtuts que hem d’agrair i no sé si el mateix autor n’és conscient, però ho rebutja públicament perquè és una cosa que fa de mal dir quan parles de la pròpia obra.
Fixem-nos en el poema de la pàgina 219:
De què et serveix, seny malastruc, saber
que el pa te’l roben els garlaires llepes,
que corren més que tu, saluden destres
i glopegen la deixa dolçament.
Esquerp vas créixer entre garrigues seques
i màquies desertes: caragols
i esgarra-robes s’hi passegen durs,
t’escoltaven només arbredes cegues.
I temps enllà, ja vell, hauràs d’admetre
que hauries desitjat tenir un polsim
del talent que exhibeixen, que ets igual,
llord com ells. I que a tu te’n manca l’estre.
Formalment, el poema manté una estructura que es fa encara més evident per la falsa irregularitat del sisè vers, octosíl·lab entre decasíl·labs. Com el mateix autor explica, no fa poesia amb mètrica irregular o «vers lliure», sinó que manté el ritme del vers, que és el que ens importa com a oients-lectors.
El primer vers formula una pregunta que s’acaba resolent en una afirmació perquè, en definitiva, l’autor s’està dirigint a si mateix i no cal parar tanta atenció a la malesa que pugui veure en els avars com en la llavor que en porta un mateix. Per això només una de les tres estrofes parla d’aquests «garlaires llepes» i les altres dues es refereix a si mateix. La segona estrofa comença amb el vers «Esquerp vas créixer entre garrigues seques». Deixant de banda el trabucat accent de la sisena síl·laba —que n’hi ha que feu cara de llegir amb la calculadora i el metrònom— quan la sonoritat del vers, sense fer una al·literació carregosa transmet la sensació de sequedat, de lloc, efectivament, esquerp com ho acaba sent ell. Imaginem-nos que hagués escrit alguna cosa com
isard vas créixer entre bardisses seques
o bé
isard vas néixer entre malesa eixuta.
Hauria resultat un vers somort, inútil, perquè no acabaria de fer ben bé res més enllà d’ocupar un espai lloc. A més, aquestes garrigues es transformen els «esgarra-robes» que podria haver-ne dit «dragó» i no passaria res, però justament volem que hi passi alguna cosa, en un poema. Aquestes connexions donen consistència al poema, en relliguen el significat i en potencien l’expressivitat.
Em volia fixar encara en un parell de poemes més que trobo remarcables. El primer, també sense títol, el trobem a la pàgina 240:
Triomf del dia, vessat
com liquidambre per cada
carrer, per cada terrat,
com la fina pinzellada
que en un retrat holandès
cada detall escodrinya.
Si de l’ombra un contrapès
a cada arbre s’arrapinya,
és que ens avisa que allà
el fet més cruel hi nia:
quan comenci a davallar
la seua mel, morirà,
com cada dia, el dia.
El primer vers ja anticipa tot el poema amb el triomf anunciat a la primera paraula del poema que és matisat a la quarta. Estem parlant del sol de tarda, oblic, que s’escampa com la mateixa paraula «liquidambre», allargassada i eufònica —m’ha recordat aquí aquell sol que llepava les rajoles en un poema de Sarsanedas que no he pogut trobar—; el carrer que, il·luminat amb la posta es confon amb l’espai domèstic d’un terrat, domèstic com l’escena holandesa i barroca de la segona estrofa, com barroc ho és el clarobscur d’aquesta ombra que fa de contrapès i que avisa que aquest triomf amaga un fet cruel. Aquest fet «cruel» fa una rima amb la «seua mel» que evidencia el caràcter dual i dinàmic de la realitat. Com en una vanitas, Todó mostra que la dolçor de la vida no només és fugaç, sinó que duu en si mateixa la seva desfeta. Però no només això, sinó que en la repetició de l’últim vers, «com cada dia, el dia», fa explícita aquesta roda, la inevitabilitat d’un etern retorn de triomf i de mort.
Això ens porta a l’altre poema, que reprodueixo aquí sencer, també:
Un avís de primavera
fa precís cada rostoll,
fa propera cada mata,
fa palpables els turons.
Tot reneix i ja declina,
la calitja ho interromp;
un record de l’aire rònec
i l’oratge salabrós.
I tu penses «bicicletes!».
Resplendeixen sota el sol
les esteses d’oliveres.
Tot reneix i ràpid mor.
I tot torna, cada cop
més nafrat, més ple de cendra.
No sabràs adelitar-te
en aquests trànsits de llum
si l’espill que ens acompanya
no el cofem de solitud,
si no en fem el mirall negre
que ens dibuixa un parell d’ulls.
Reprenem el tema de la vanitat, el tempus fugit i la presència d’una mort que ja s’influeix en el néixer. Un néixer que, de fet, és renéixer, que vol dir que ja es ve d’alguna mort anterior. I així anar fent. El poema sencer fa la roda des del primer «avís de primavera» fins la cendra on s’encamina tot. L’anàfora dels versos segon, tercer i quart, que unifica i amplia l’experiència primaveral reapareix, circularment, en l’última oració del poema, als versos disset i dinou. La reformulació repetida del tema del poema «tot reneix i ja declina», «tot reneix i ràpid mor» també actua com, no m’apedregueu, un mantra, una veritat que, de fet, es resol en si mateixa per la seva constitució repetitiva. Seguint una mica allò que explica Joan Ferraté,2 aquest poema té unes imatges que deriven en una glosa i aquesta glosa, com en el sonet rilkeà, es torna consell. El consell, en aquest cas, és un memento mori, perquè només així és possible algun plaer en el viure i només així les metonímiques bicicletes adquireixen significat.
En definitiva, els poemes de Joan Todó, malgrat el que digui ell mateix, sí que defineixen un espai moral i sí que poden servir de recer per a alguns lectors. Et són amics com ho són aquests amics que amb una falsa deixadesa t’impliquen a millorar la teva condició humana. Dic això no en el sentit d’«humitejar ulls de tietes» ni de respondre a inquietuds emocionals adolescents, sinó en el sentit que apunten amunt, sinó tenint al cap una certa idea de dignitat humana, d’excel·lència que hauríem de voler més o menys perseguir o, com a mínim, que fos perseguida. Cal celebrar els casos en els quals això s’esdevé i mirar d’entendre’n algunes de les virtuts. «Aquesta pressió,» que diu l’autor, «tendent a condemnar el monòleg interior, la riquesa lèxica, les arbitrarietats temporals, el llenguatge indirecte, les digressions», l’hauríem de notar en un sentit invers i, quan això passa, és bo i és bonic perquè és veritat, que diu, platònic, Mazoni.
Per acabar, una anècdota: fa un temps, en una taula rodona sobre les relacions entre Brossa i Vinyoli en la qual participava, un llorejat prosista nostre va preguntar-nos com era que, tot i ser convidats com a poetes, havíem fet unes lectures tan crítiques i diguem-ne intel·lectuals dels dos Joans en comptes de fer-ne una de més poètica o impressionista. La resposta era, evidentment, que per copsar alguna cosa cal anar una mica més enllà de les impressions personals, que són, com ens recordava Ágnes Heller, només unes evolucions del plaer i el dolor, de m’agrada o no m’agrada, i veure si en aquella obra s’hi està dient o no alguna cosa de profit.
