Per casualitats lectores, el nou llibre del mallorquí Sebastià Alzamora, Ràbia (Proa, 2022), em va arribar just quan començava a llegir Sicília sense morts de Guillem Frontera, publicat l’any 2015 per Club Editor. Fins al moment, no n’havia llegit res ni d’un ni de l’altre, malgrat conèixer la rellevància dels seus noms. Sicília se centrava sobretot en explicar el funcionament de la corrupció política i les dinàmiques de poder institucional –intra i extra autonòmiques–(clientelisme, tràfic d’influències, desregularització del sòl, etc.) vinculades a l’explotació urbanística de l’illa de Mallorca (ports esportius, ampliació d’autopistes, terminals aeroportuàries, urbanitzacions de luxe, etc.), i ho feia a través del personatge de José Antonio Bergas, jove president de la Comunitat Autònoma, a qui un dia li arriba un paquet anònim que conté una rata morta en avançat estat de putrefacció. La primera part de Ràbia intenta recollir, de manera explícita (p. 66), les conseqüències físiques (sobreturistificació i gentrifiació), ecològiques (assolament i contaminació del territori) i humanes (malestar i crispació social) d’aquelles formes de perversió i destrucció narrades per Frontera, i ho fa per mitjà de les passejades diàries d’un escriptor frustrat i solitari, amb la seva gossa, la Taylor, ubicades al barri fictici de Bellavista i les seves contrades. En aquest sentit, crec que la poètica del paisatge alzamorià, construïda a partir d’imatges de la descomposició, complementen a la perfecció la crònica periodística-detectivesca de Frontera:
Els turons, els comellars i les codines, així com els camps de conreu, van ser aplanats i migpartits per l’autopista, que va anar sumant carrils a banda i banda al mateix ritme que l’aeroport acumulava terminals i edificis. El creixement descontrolat de l’aeroport el va convertir literalment en una altra ciutat […] les urbanitzacions i la restes de municipis en constituïen la perifèria. Mers annexos de l’aeroport, la segona corona, la conurbació habitada per una població irrellevant, o sobrera: la vertadera població, la productiva, eren els turistes que entraven i sortien de les terminals. […] Quan parlàvem de paisatges, ens referíem a allò que sobrava en el trajecte entre la costa, el nucli urbà i l’aeroport. Tot allò que ja no era a les afores de res, tan sols eren restes. (p. 61)
La nouvelle escrita per Alzamora està composta per dues parts ben diferenciades. La primera s’estén al llarg de tres capítols, que ubiquen la història tant en termes de present immediat de la narració (estiu de 2019) com de confluència i superposició d’espais (la Mallorca turística, la rural, la popular, la dels baixos fons) i d’èpoques passades (la de la guerra civil, la pre-turística, la pre-digital), sempre a través dels recorreguts i els encontres que tenen el protagonista i la gossa amb l’entorn i els personatges que l’habiten. El tercer capítol se centra en l’agonia de la Taylor emmetzinada, molt ben compassada, per cert, amb la que sofreix també el seu amo. La segona part de l’obra, on no es manté aquesta tensió narrativa i ètica, l’ocupen les morts successives i aparentment injustificades de la gossa i d’un conegut del protagonista –tot això ja s’explica a la sinopsi del llibre–, i la reacció erràtica del personatge principal.
El fet que tot això no provoqui un esperable esclat de ràbia del personatge, sobretot en relació a la gossa, contrariant així tots els indicadors, inclosos els paratextuals –només cal veure’n la portada–, relega l’esdeveniment de la mort de la gossa a la categoria de l’anècdota, i el que s’explica després, acaba imbuït per aquesta reducció. Ara bé, aquest enfocament desenrabiat ha estat celebrat ja per algunes lectures de l’obra, per part de Ponç Puigdevall o J. Pons Alorda, com un efecte sorprenent encaminat a explorar altres dimensions del terreny de les emocions i els afectes, atès que, en gran mesura, el que persegueix l’obra és assenyalar com part d’aquesta maldat infundada, aleatòria i gratuïta explica l’estat rabiós que pateixen les nostres societats actuals.
Crec, però, que la proposta no acaba de funcionar. No tant pels episodis trivials i els llocs comuns amb què de tant en tant topem –hi ha pocs textos que se salvin de no contenir-ne–, ni per la qüestió moral, que en definitiva, és sempre un judici, sinó perquè la novel·la perd el seu vigor en la segona part del llibre. Amb l’excepció de l’escena dedicada a l’enterrament del cadàver de l’animal a la zona del l’antic polvorí, i el tancament, si bé un poc forçat, de la història, l’obra dona la sensació d’estirar-se a partir de vicissituds arbitràries, escenes estereotípiques farcides de diàlegs i reflexions massa simplistes (i.e. la conversa amb la Bali a la festa de la platja o la referència als presos polítics catalans i la relació amb la guerra de Iugoslàvia), a banda d’un univers caricaturesc de personatges pel quals, majoritàriament, abans no s’hi havia mostrat gaire interès. D’alguna manera, és com si la mort de la gossa deixés un buit tan espès que només pot omplir-se amb observacions superficials. Qüestió que, tanmateix, posa en dubte la pèrdua d’importància que s’acaba atribuint a la mort del ca. I és que quan la presència de l’animal desapareix, no només la història, sinó la manera d’explicar-la perd pistonada.
D’altra banda, Alzamora demostra una destresa finíssima a l’hora de compondre les imatges de l’enrunament col·lectiu i de la transformació de l’illa, de la superposició tant dels diferents plans històric-temporals com dels estrats cimentats i geològics que vol recollir la novel·la. També és destacable la descripció del clima d’asfíxia angoixant i l’ambient de brutor i desídia que comporta la colonització turística estival, amb la visió dels locals que ja viuen prou turmentats amb els propis conflictes. En conjunt, però, crec que Ràbia és més aviat una novel·la preludi, que funciona com a idea preliminar però que presenta poca consistència narrativa, que tendeix a la captura fotogràfica de qüestions sociopolítiques, morals i humanes d’alt voltatge, però que roman en una superfície emergida, i de la qual caldria esperar-ne una versió ampliada.