Esperant un final sense esperança

Un final, de J. P. Sansaloni, forma part d’aquelles novel·les que, darrerament, recreen un món postapocalíptic per advertir-nos sobre els perills de la contemporaneïtat. Tal com defensa L. J. Salart a l’epíleg, lluny d’aportar un bri d’esperança, Un final ens explica que no n’hi ha cap. Si bé això potser incomoda alguns lectors, sospito que alhora, a d’altres amb tendències mil·lenaristes, els deu generar certa tranquil·litat: la de qui veu com li donen la raó. Tornaré més endavant a aquesta aproximació pessimista que basteix l’obra, però abans endinsem-nos en els aspectes més narratius, el seu punt fort. 

Aquesta novel·la curta presenta la virtut d’una narració ben travada. La brevetat probablement hi ajuda, perquè obliga a escollir un arc clar per cadascun dels dos protagonistes i condensa els esdeveniments en una successió d’escenes-capítols sovint d’alta intriga i impacte. A més, les dinàmiques del món proposat per Sansaloni són enginyoses i ens fan qüestionar el nostre món actual. Deixant de banda l’assumpte de la immortalitat, tot gira al voltant de les pastilles que aporten experiències no viscudes a qui les consumeix i dels dispositius de memòria que extreuen dels individus aquestes experiències, que després permetran crear les pastilles. Raonadament, a Un final el control de la població no deriva només de grans estructures de vigilància i punició, sinó també d’alimentar fins a l’extenuació la nostra recerca de plaer. Tot molt familiar i quotidià. Per aquesta via, Sansaloni sovint recorda clàssics com Aldous Huxley o Philip K. Dick.

Quan comença la novel·la, però, aquest món està en corrosió i descomposició, tant literal com metafòrica, de tal manera que, si bé l’arc narratiu dels protagonistes orbita les pastilles, ja no són una font de plaer. Com que no hi ha cap estructura social que sostingui i organitzi la supervivència de la població, tant les pastilles com els dispositius de memòria esdevenen una amenaça perquè són usats com a armes d’atac i control contra la resta d’individus i grups disgregats. I són també el recurs fonamental per trobar la sortida de l’apocalipsi: l’esperança o bé per morir en pau o bé per descobrir com fugir a un altre planeta. En aquest sentit, penso que Sansaloni l’encerta molt presentant-nos sempre les estratègies de supervivència dels personatges; per exemple, quan els captius de la planta -3 discuteixen les seves opcions d’escapatòria, però com que són desconeguts han de valorar en qui confiar a partir d’inputs molt aleatoris. L’autor plasma així la tensió que implica prendre decisions transcendentals en un ambient d’incertesa extrema.   

Estic d’acord amb Salart que l’acompanyament dels personatges es fa des d’una manca d’empatia. Més que deure’s al seu anonimat, tanmateix, a parer meu passa que la novel·la aconsegueix funcionar com una bona pel·lícula de suspens i terror, on les escenes transcorren sempre en estat d’alerta. La intriga es configura a partir d’esdeveniments que s’encavalquen a molt bon ritme i no deixen indiferent gràcies a la força de les imatges que escull Sansaloni. Com que són inquietants i violentes, empenyen a continuar llegint amb avidesa no tant per comprendre amb precisió l’univers recreat, sinó perquè esperem l’espant i volem conèixer el desenllaç dels personatges en aquest univers. He gaudit especialment l’aventura del protagonista amb ulls X o l’escapada final i violenta dels ja esmentats personatges de la planta -3.

Per la potència del transcurs de la narració, doncs, Un final és una novel·la ben recomanable de llegir. Això no obstant, hi ha hagut una decisió de Sansaloni que no resulta reeixida des del meu punt de vista. En aquest món d’experiències encapsulades per consumir, la robòtica també ha avançat de tal manera que els discursos ja no necessàriament tenen emissor humà. Mentre els protagonistes lluiten per la seva supervivència, viuen envoltats a totes hores d’aquests missatges i, a desgrat meu, com a lectors tampoc no ens en podem escapar. L’exemple més il·lustratiu es troba en un dels capítols finals, en què dos personatges remenen papers cremats (en un món tan digitalitzat, és força curiós, tant de paper). Si bé l’escena està ben plantejada, perquè crea un efecte de contrapunt entre l’activitat de buscar informació als papers escampats i els pensaments de sospita recíproca dels dos personatges, hem d’empassar-nos unes vint pàgines en què tres quartes parts del contingut són frases com

La fascinació que desperten tots aquests canvis, però, ha acabat conduint-nos a entronitzar o deïficar la ciència […] Com sol ser recurrent en la naturalesa humana, l’èxit ens ha portat a la prepotència, una actitud que ens encapsula en una mentalitat excloent i tancada, justament la que sempre s’ha d’evitar quan s’aplica el mètode científic (p.136).

o bé

Tot el que veiem davant els nostres ulls, edificis, ciutats, fronteres, presidents, reis, no són res més que les idees que un dia van ocupar el cervell d’algun ésser humà, idees basades en veritats que consideràvem que eren inamovibles. ¿Quantes veritats s’han desmentit ja al llarg de la història? (p.138).obs

Un primer problema que presenta aquesta decisió és que atura la narració, sobretot perquè la majoria de discursos no tenen cap emissor concret que ens generi empatia o antipatia i ens obliguen a centrar-nos en el contingut. Tot i que al ser gairebé trepidant el ritme es reprèn amb facilitat, a la vegada aquests fragments provoquen estones d’avorriment que desgasten la brillantor de l’obra. Malauradament, Sansaloni recorre a estratègies de construcció novel·lística que recorden a 1984, de George Orwell, amb llargs excursos teòrics que poden arribar a fer-se pesats (per exemple, quan Orwell hi afegeix capítols d’un llibre d’història i teoria política). Val a dir, però, que la brevetat d’Un final, així com la qualitat de la narració, pal·lien les potencials temptacions d’abandonament per sobredosi de teoria. En canvi, l’autor no explora les vies d’altres obres on, si bé es pretén reflexionar sobre la societat, les explicacions s’insereixen de manera més fluida enmig dels esdeveniments, sense recórrer abusivament al discurs teòric directe, que molesta i distreu la immersió del lector. Penso, per exemple, en La carretera de Cormac McCarthy, en aquesta línia postapocalíptica, i també en sagues de fantasia i ciència-ficció com les d’Ursula K. Le Guin o Isaac Asimov. (Disculpeu la meva manca d’originalitat en les cites del gènere, no en sóc cap experta.)

Algú podria discutir-me que la decisió de Sansaloni és coherent. Jo mateixa ho veig: és coherent que, en un món on el sentit ha col·lapsat per sobreabundància, els discursos se’ns presentin de tal manera que a nosaltres també ens acabin col·lapsant. A més, així posa el dit a la llaga en el nostre present on, rebent missatges de tot arreu, ja no sabem què pensar. I, com que ens fa dubtar sobre qui escriu aquests missatges, si els humans o les màquines, planteja una amenaça futura i alhora sembra el perill sobre l’actualitat: tothom com a mínim sospita que els principals lobbies i organitzacions amb poder generen discursos cada vegada més maquinals, amb objectius de control que s’allunyen del que és ser humà des d’una perspectiva humanista moderna (qüestionable, si un vol). Per tant, si l’efecte que buscava Sansaloni era de col·lapsar-nos per fer-nos repensar cap a on anem i el rol important que hi tenen els discursos omnipresents, accepto que ho aconsegueix, encara que això forci a aturar la narració que, per mi, és el punt fort de l’obra.

Hi ha un altre problema, més enllà de l’avorriment que pugui provocar-nos (esperem que a consciència), però, que se m’ha fet més persistent i preocupant. Els discursos sonen naïfs perquè es conformen amb frases pseudocientífiques i pseudofilosòfiques. Encara que el contingut científic i filosòfic hi és, s’expressa amb una retòrica massa efectista i que recorre a paraules grandiloqüents. No pretenc entrar a discutir els continguts amb detall, atès que requeriria un debat aprofundit i poc rellevant pel cas que ens ocupa. Només a tall d’exemple, com que a les cites precedents queda prou clar, em centraré breument en la segona per il·lustrar-ho. Els conceptes clau hi són “idees” i “veritats”, conceptes imposants però que s’utilitzen amb unes connotacions força obsoletes: llegir que la nostra realitat social és fruit d’idees preconcebudes no se sustenta empíricament ni teòrica en l’actualitat (operen constrenyiments materials, canvis exògens i endògens, etc.); criticar la nostra tendència a creure en la veritat resulta bastant anacrònic, perquè el problema avui dia és més aviat el contrari, que amb tants discursos en pugna no en trobem cap de prou consensuada.

La literatura pot abordar qüestions tractades per les ciències socials i les humanitats de forma convincent, perquè són moltes les obres que ho demostren. Tanmateix, a Un final no em sembla que els continguts siguin d’interès, malgrat l’esforç de l’autor per presentar-nos diversos punts de vista sobre les preocupacions que aborda. Altre cop algú em podria contraargumentar que en general les persones emetem discursos que fan vergonya de tan grandiloqüents i poc polièdrics i, per tant, els de la novel·la tindrien valor com a mirall. Malgrat que en tinguessin, però, aquest “realisme brut”, sumat al fet que vivim en un període decadent on ens malfiem del sentit com la mateixa obra insinua, des de l’inici indueix a preocupar-nos de si cal llegir els discursos irònicament. Ens hem de prendre els seus continguts amb humor gairebé negre, pensant que són una farsa que permet preservar el món tal com és? Cal deixar pas a la sensació que tenim quan algú ens posa al davant un lloc comú gastat però demostra amb intel·ligència que se’n riu, i nosaltres també ens en riem, encara que sigui amb la desesperança que travessa Un final?

En alguns fragments de discurs en forma d’anuncis, sembla que la lectura irònica hi és possible, perquè el món del màrqueting tolera la grandiloqüència a la vegada que propicia aquest tipus de lectura (i hi és immune de tan autoirònic). Ara bé, vaig començar a dubtar-ne en llegir que no només els discursos maquinals i sense emissor citats fins ara eren naïfs, sinó que els personatges es parlaven a si mateixos, o discutien amb la resta, amb la mateixa fraseologia pseudofilosòfica i pseudocientífica. En un monòleg introspectiu, per exemple, hi trobem:

Per què soc tan obsessiva? ¿Tan exigent? Per què necessito tanta perfecció? He fet coses detestables, denigrants… Tot pels objectius, les aspiracions, les expectatives… Objectius que en teoria m’havien de fer créixer i havien de millorar el món… però que l’únic que feien era fer-me obsessionar per la manera de complir-los, per crear hàbits i rutines per complir-los… (p.49).

O, en un diàleg, un desconegut (!) diu a la protagonista:

¿Com pretens crear res original, únic, si no ets capaç ni de veure que t’has deixat enganyar per una altra idea tòpica més de salvació o condemna, de més enllà o més enllí? […] El relativisme el solen fer servir les persones egoistes i manipuladores per justificar-se i no sentir remordiments. O els idealistes frustrats… o ferits. ¿Què ets, tu? (p. 24-25)”.

Aquests monòlegs i interaccions dels personatges em resulten poc humans perquè som més complexos psicològicament. No tant perquè la majoria ostentem una capacitat dialèctica refinada i subtil, ni ho dubteu, sinó perquè ens posem trampes per ocultar la veritat als altres i a nosaltres mateixos, quan no ens convé o ens fa mal (parèntesi: crec que la simplificació també bloqueja als lectors la reacció empàtica, prèviament esmentada). Atès que aquesta transparència autoconscient dels personatges es concreta a partir de compartir la retòrica grandiloqüent dels discursos ambientals, potser involuntàriament, Sansaloni indica que no hem de llegir-los ni uns ni altres com a irònics. Si al món que recrea humans i inhumans s’expressen d’aquesta manera, assumim que no hi ha diferència entre plans i, com a lectors, desactivem la possibilitat de lectura irònica, també perquè no hi ha cap altre indici que la permeti. Tanmateix, com que Un final té una clara intenció de fer-nos pensar sobre la nostra realitat, aquesta lectura planera genera incomoditat quan el lector qüestiona els continguts presentats: el potencial de la crítica irònica s’acaba convertint en una crítica força banal. És el que m’ha passat perquè, com he intentat defensar, el nostre món diria que és més opac en expressió simbòlica que el recreat per Sansaloni en els discursos inhumans i humans.

Cap al final, un dels personatges llegeix un fragment de discurs anònim que juga amb la metaficció. Sansaloni ens adverteix que, en una realitat decadent i esgotada,

Tot ha quedat o està essent assimilat, analitzat i comparat amb més immediatesa que mai. Fins i tot aquest llibre que tens davant els ulls, que s’ha escrit per criticar i canviar el sistema, no farà res més que alimentar-lo i enfortir-lo (p.133).

La novel·la en conjunt ens amara d’aquest pessimisme i desesperança. I no seré jo qui la contradigui. Ara bé, la paradoxa és que són les decisions concretes de l’autor les que reforcen el sistema i el banalitzen. Construeix un món de poders invisibles, creadors de sentit a través d’objectes de consum i discursos superficials en totes direccions que ens paralitzen. Ens situa més enllà de la seva victòria destructora, en un escenari postapocalíptic, asocial, amb personatges impotents i solitaris (o gairebé, perquè l’amor és irresistible fins i tot pels més derrotistes). És la fi de la història, però sota l’espera del mil·lenarisme i no pas del triomf modern, liberal, capitalista.

El meu pessimisme i desesperança no són exactament com els de l’autor, perquè aquest final em sembla el negatiu de la propaganda difosa pels defensors de l’statu quo: en qualsevol cas, triomfaria l’individualisme atomitzat. I penso que potser aquesta crítica està estretament relacionada amb l’anterior, atès que la visió postapocalíptica de l’obra se sustenta més fàcilment en personatges aïllats que només poden pensar a partir de clixés, sense capacitat d’imaginar i practicar un canvi per molt fracassat que sigui. Amb tot, aquest excés científic-filosòfic i autoconscient en discursos i personatges també té un costat divertit: ens recorda que en la decadència de la nostra civilització, si és que arriba, haurem d’aguantar tant les cantarelles de crítica iròniques amb ínfules de suficiència, que donava per descomptades, com també les que són embafadores i carrinclones encara que vagin camuflades sota l’hàbit del coneixement i la reflexió.

Per acabar, fins i tot si un no comparteix la visió que ens proposa Un final per fer-nos pensar sobre la nostra realitat, vull tornar a remarcar que la novel·la sobretot ens regala un transcurs àgil d’escenes inquietants i violentes, amb personatges que lluiten estratègicament per sobreviure en un món obscur, on el plaer com a lectors està assegurat. I, de fet, si Sansaloni torna a escriure, espero que la nova obra explotarà aquesta capacitat narrativa, perquè m’hi llançaré.