Estava enamorada, i trastornada (I)

(Apunts sobre l’amor, la bellesa, el sexe i l’escriptura)

Aquest títol pertany a una frase d’Alda Merini del llibre La pazza della porta accanto (La boja de la porta del costat). Sí, un altre llibre sobre amor i follia, com Delirio d’amore (Deliri d’amor), traduït al català per Meritxell Cucurella-Jorba. Potser la fatal associació entre amor i follia no només la devem a Plató i la seva coneguda bogeria amorosa, una de les quatre formes d’alienació mental o espiritual conegudes, tot i que no cal haver-lo llegit per intuir que hi ha en l’amor un arravatament que sovint condueix a la transgressió, a la violència. Dic violència, però també podria dir guerra. Amor, guerra i bellesa, tres de les formes agermanades de la passió. I la passió de mort, la passió de morir-se, tot i que no sigui una mort real, sinó simbòlica. L’escriptura signada per dones no està feta d’amor fàcil, d’amor amable. No hauria de parlar en termes generals, perquè en realitat estic pensant no només en Alda Merini, sinó també en Marguerite Duras, Anne Carson, Annie Ernaux i Angélica Liddell, entre d’altres. Aquesta darrera escriu sobre l’amor que beu de les fonts místiques i religioses, però no per això els seus texts no inclouen menys violència, menys èpica que els de les altres escriptores. També escriu Merini a La pazza della porta accanto: «Mai no he estat una dona d’amor i tampoc una dona inútil, sinó una dona d’acció que ha escrit sobre l’amor a la força, com un crit de venjança. Perquè l’amor incita a la venjança. Sofrir és un art. Cal aprendre a sofrir. I sobretot sofrir sense redimir-se». Terribles paraules de la qui va ser durant un temps considerada la poeta de l’amor —etiquetada així pels companys escriptors (homes) de generació—, qualificatiu al qual ella s’oposa rotundament, i a mi em fa pensar que potser no hi hauria una escriptura específica de dones sobre l’amor si la dona, en general, hagués tingut el domini sobre el seu desig. Potser no hi hauria una reivindicació d’un plaer prohibit, d’un crit exsangüe, d’una sexualitat barroera i cristal·lina, si hagués hagut opció a canalitzar-la —socialment, conjugalment, històricament— d’una altra manera. L’amor de Merini és un amor que no s’entén sense la salut mental i la institució psiquiàtrica. L’exercici de poder que el sistema psiquiàtric, inclús amb el beneplàcit del seu estimat marit, va sotmetre la poeta al llarg de la seva vida, va determinant un impuls de conservació de l’amor que és la reivindicació del desig propi i de la passió pròpia de qui n’està farmacològicament desposseït, sotragada la libido, l’individu desconnectat del seu cos per aquella urgència estructural de dominar el boig, reconduir-lo i reintegrar-lo en una societat de la qual és sistemàticament marginat.

El seu amor és un amor que s’aferra amb urpes i dents en l’arrencament, a l’oblit. Acusada de promiscuïtat i de nimfomania —la por de l’home front a la passió i la sexualitat femenines— en una època difícil, per massa conservadora, per al desenvolupament del desig femení, l’obligatorietat de l’absència de l’objecte de desig es converteix en una afecció religiosa, tot i que també cal dir que el context en què va viure, la Itàlia del segle XX després de les grans guerres, ho afavoria. La relació religiosa —religare—, permeteu-me l’abús, estableix un vincle amb un objecte absent que mai no podrà correspondre als nostres desitjos amorosos, sublimats en la fe. La fe, per tant, té molt de passió. La fe hauria de ser una passió. El sentiment de fe descarrega de connotacions sexuals allò que és eminentment pecaminós: et necessito, et desitjo i no voldria perdre’t, he convertit el teu rostre en l’element prodigiós de la meva mancança. Convertit el subjecte en la titella histèrica de la demanda d’amor —intento parlar en termes psicoanalítics—, el desig apareix subtilment transformat: com que no soc digna de l’objecte d’amor, perquè és la mateixa divinitat, en perpetuo l’absència —de Déu—, i me n’enamoro. Tanmateix, no volia parlar de fe ni de religió en el cas d’Alda Merini, sinó centrar-me en la reivindicació de l’amor femení, i de l’escriptura del desig femení. És evident que la passió fa por, i vull pensar que Merini va sentir molta por —i molta buidor— amb la mort del seu marit, uns quants  anys més grans que ella, a qui va estimar de veritat malgrat les dificultats econòmiques, familiars i psíquiques que va haver de travessar. Delirio d’amore i La pazza della porta accanto —aquest darrer amb una estructura de tant en tant desorganitzada són relats autobiogràfics del dolor i del sofriment, de l’abandó d’algú travessat per l’estigma de la malaltia mental. Veig en aquesta escriptura valenta el crit de qui reivindica el seu desig, el cos que li pertany. Veig aquí l’escriptura com a facilitadora del relat sobre si mateixa i que la institució sanitària prohibeix per erigir-se ella amb la universalitat del coneixement i de la història dels símptomes i patiments d’altri. La boja està malalta d’amor, i l’escriptura n’és el canal.

*

I què hi ha amb les altres escriptores? M’agrada que l’escriptura autobiogràfica sigui el canal del desencant i del dolor, del desig que esdevé imperatiu. Una escriptura que desitja, una escriptura carnal, de vegades impúdica —sobretot la de l’Annie Ernaux— es fa necessària per posar de manifest la invisibilització del desig de la dona, del sexe de la dona, el desig de la dona explicat des de la dona. L’arravatament i la follia tenen a veure amb allò que escriuen, una follia amorosa o desitjant. Per a Marguerite Duras, no hi ha desig sense escriptura, i no hi ha escriptura sense desig, i el desig és inesgotable per natura. La trobada amb l’altre inaugura el desastre, ja sigui una trobada en el pla físic o una trobada en el pla simbòlic, trobada que pot ser també destrucció de la identitat individual per formular una identitat d’alteritat, com ocorre d’una forma ben palesa   a llibres com ara Détruire, dit-elle (Destruir, diu ella), o bé La maladie de la mort (La malaltia de la mort). L’Anne Carson , amb el seu meravellós i formalment exquisit Beauty of the Husband (La bellesa del marit), necessita extasiar-se en la bellesa per vincular-la a l’amor, però en realitat aquesta bellesa allò que inaugura o posa de manifest és l’esquerda bogíssima del desig glatint el desesper. L’actualitat de l’Anne Carson és l’aplicació de la teoria platònica de les idees, l’ideal de bellesa quasi neoplatònic o renaixentista que desplega al llarg del llibre des de l’òptica de la dona que reivindica la seva posició de sotmetiment a l’home a causa del seu desig, i escriu, sense vergonya, aquest llibre des de la més àcida ironia i desencant: «La bellesa. No té gaire secret. No em fa vergonya dir | que el vaig estimar per la seva bellesa | Com tornaria a fer-ho | si s’acostés. La bellesa convenç. Ja saps que la bellesa | fa possible el sexe».

*

De vegades tinc la sensació que tot en la vida de l’escriptora es conjura perquè pugui escriure-la. Profecies autoacomplides? Viure en el tauler d’escacs en què l’única mà que juga és la de l’escriptura: tot és estratègia i torsió de la veritat històrica perquè pugui escriure, perquè la vida se’n va darrere del desig d’escriure. Dono fe que la follia amorosa de Plató és real així com la carn ho és. Hi ha una escriptura que, així com es fa catarsi de la dolorosa bellesa de qui és estimat però no estima, de qui maltracta i al qual restem enganxades, s’alimenta de la mecànica sexual. En aquest sentit, Ernaux i Merini s’assemblen. Ambdues s’enamoren —o creuen haver-se enamorat, perquè, com diria el meu analista, quina és la relació que estableix el subjecte amb el significant amor?— i tenen sexe per poder-ho, després, escriure. El desig d’Ernaux és volcànic, és el més sever deliri que he llegit mai. El de la Merini, com hem vist, raja la follia, la follia real: o l’amor o el manicomi.

*

Escriure, també, a causa de l’impacte d’una mort per amor. Marguerite Duras explica a Xavière Gauthier com va quedar fascinada pel fet que la dona del vicecònsol, tan discreta i elegant, hagi pogut ser la causant del suïcidi d’un jove per desamor. Entengui’s això que acabo d’escriure: ella no n’és la causant directa, però el noi es va suïcidar per amor d’ella, i el fet que aquesta dona, tan elegant i discreta, hagi estat el detonant d’un acte tan extrem per desig, per amor, i que tota aquesta història fos inesperada i secreta fins la mort del jove, atrapa per sempre més Marguerite Duras, fins al punt d’afirmar que si no fos per la història d’ella, de l’Anne Marie Stretter, potser mai no hauria escrit.

*

Dubto si l’escriptura algun dia podrà ocupar el lloc de l’amor. Estimar l’amor —potser confonem l’amor amb la demanda— i estar trencada, estimar l’amor i venir aquí a expressar aquesta marca sense que la idea se’m quedi fluixa, sense que les paraules no tinguin el regust de l’estultícia que rebutjo. D’alguna forma, també quan escric conjuro la por —sense referir-me a quan escriure fa por, talment escriu Roland Barthes a Le plaisir du texte—, i també, potser, estic escrivint per perversió. Amb perversió no em refereixo a cometre actes èticament reprobables, sinó a, senzillament, demanar —suplicar, suggerir mitjançant l’extorsió o la seducció, encara que sigui en el pla imaginari i amb enginys simbòlics— amor. De vegades penso, després de llegir-les, que la seva escriptura és una demanda d’amor, tot i que, en realitat, caldria preguntar-se: quina escriptura no és una demanda d’amor, una demanda a l’Altre o una defensa contra el desig de l’Altre? L’escriptura esdevé perversa quan, d’una forma més o menys evident, ens diu: vull una prova d’amor, vull que, llegint-me, em desitgis, m’estimis. Però escriure des d’aquest punt de vista no és conscient. La petició amorosa és subjacent al sentit del text —a la seva estructura— com un pòsit que espera l’ull que en destriï el fat. La meva petició d’amor es troba en la manera com es configuren les imatges poètiques, com conjuro, amb la forma, els dimonis interiors. Si hi ha una forma, si hi ha un fil que enllaci els poemes de tal manera que l’estructura de l’obra queda ben falcada, ben travada, sembla que el buit és menys profund, la súplica, fins i tot, queda justificada. L’escriptura també és aquest embolcall amb què la passió tracta de convèncer la raó. La raó no vol embrancar-se en els designis amorosos, però les passions són industrioses, emmetzinen la raó i la confonen. Aquesta perversió textual la trobo en els llibres d’Annie Ernaux, en què, d’alguna manera, ella alimenta el dolor de l’absència, el fiçó en què es converteix el desig constant que troba de manera intermitent el seu objecte. El seu desig es dol i alhora s’alimenta de la capriciosa absència de l’home que desitja. D’això Freud en deia, ai las, neurosi histèrica. Fins on som culpables (responsables) de no poder fugir d’aquesta atracció fatal de la carn, de l’atracció fatal, millor dit —perquè si no semblaria un comentari massa purista— d’un desig que excava el dolor, que ens desvetlla el seu rostre més tenebrós?

*

El dolor justifica la bona escriptura? L’Ernaux és capaç d’introduir elements sucosos des del punt de vista de la psicoanàlisi, sobretot els referits a l’escissió psíquica en relació amb la realitat, la corporalitat i el desig. No defuig presentar (i representar) el dolor que no deixa que s’esmunyi entre les imatges, sinó que el prem contra si i l’acull entre els seus braços. D’una banda, m’encantaria poder exposar així les misèries, perquè això significa que no tem els seu interior convuls, que no tem l’explosió de plaer i desig que, se suposa, no li correspondria a una dona amb la seva edat. Aquest acte de valor i transgressió em fascina, intento prendre com a model aquest parlar del desig de la dona des d’una posició quasi reivindicativa. Però d’altra banda, em neguiteja aquesta vinculació perversa amb l’escriptura d’un desig dolorós convertit en cadena simbòlica, en llenguatge de l’amor que forneix les bastides d’un relat coherent d’amor i despassió.

En canvi, Marguerite Duras, malgrat que segurament hi ha qui no en veu distinció, trobo que escriu perquè per a ella escriptura i desig, desig i escriptura, sigui un o l’altre el sentit de la fletxa, són indestriables, però també per trobar resposta a una pregunta, encara que ho ignori. Escriu per exposar uns fets determinants en què reincideix al llarg de la seva vida —reincideix en el text—, i tracta de fer-ne un exorcisme, d’expulsar-los de la memòria. Però és aquest un bucle fatal, un laberint d’imatges que apareixen desenganxades de la persona que les viu per esdevenir història sense història, despossessió, fulguració de la imatge sense contingut. I si l’escriptura no resol res sinó que encara ens confon, ens situa en el cor del problema i ens fa produir una fantasia d’acabament i redempció? Duras escriu per salvar-se de la mort i la follia que ha travessat la seva biografia; Ernaux escriu per posseir l’amor, per accentuar el desig i que mancança de l’objecte retroalimenti aquesta escriptura. Ernaux escriu per l’obsessió d’acabar el llibre, per poder dir que fa l’amor i escriu amb el mateix desig de perfecció. Si la perversió travessa l’escriptura en tant que petició o súplica d’amor, de culminar un desig d’amor, de materialitzar una il·lusió, a què juguem? No serà que l’escriptura ens posa de manifest allò que hi ha al nostre interior, que l’extreu, que el fa visible?

València, 1993. Escriptora i metgessa. Ha publicat els llibres de poesia Clarobscur (2014), Extrema al·legoria (Premi Literatura Breu de Mislata 2015), L’usurpador (2017, XIX Premi de Poesia Maria Mercè Marçal) i em>L’agulla (2020). Ha col·laborat amb els artistes plàstics Vall-Palou, Anna Llimós i Jordi Pagès. També escriu a El Temps de les Arts sobre art, imatge, teatre i representació.