Llegeix la primera part de l’article aquí.
Et veig constantment en tot el que escric des de la teva mort. No puc evitar sentir un dolor agut, lancinant, cada cop que intento teoritzar el sofriment. La teoria, ja ho saps, és una forma de defensa contra el món, contra un trauma. Això és la neurosi, un conjunt d’alteracions psíquiques que tenen la seva arrel en la infantesa, i que donen forma a la personalitat de l’individu. Sento vergonya d’aquestes pàgines, en realitat. Em provoquen al mateix temps un desig irremeiable de cridar, d’imprimir-les i cremar-les. L’incendi seria el seu millor destí, però el text sempre farà de mirall, el referent de la validació externa que necessita el dolor per ésser objecte, per extreure’l i reïficar-lo. Escric per entendre el teu dolor, per apropiar-me’l i així restaurar una ferida antiga, possiblement. Em perdo en les meves cabòries. Soc tota llenguatge des que soc conscient que hi ha una darrera imatge teva que no vaig viure. No sé, tampoc, què és millor a l’hora d’iniciar aquest treball de dol, que és, per a mi, treball de l’obra. Tinc els dits plens de sang, tacats d’un cos sense vida, i tinc por de tornar-me boja. L’escriptura és l’argolla que estabilitza, el sinthôme. Durant un temps vaig viure una doble vida, així com les escriptores sobre les quals escric. Així Ernaux quan feia classes, quan feia de mare, quan s’ocupava de la casa, però actuava de manera automàtica, com si un geni li hagués posseït cos i ment, i aquest geni fos una mena de daimon eròtic que controlava les seves passes, el seu desig. Enganxada a la història amb un amant rus, casat, sabedora que per a ell era només «l’altra, la puta, l’escriptora, l’estrangera». L’absència i l’espera de les trobades furtives la consumeix, i així ho escriu. La doble vida, la que és real, és la vida simbòlica del relat del text.
Aquesta doble vida és la vida automàtica de la rutina, i l’altra, aquella que em semblava real, era la vida de les imatges i del discurs que afigura aquests fantasmes. La realitat era l’escrit, però cap paraula podia abastar l’arrencament. Cap discurs podrà mai tocar, per fi, la indestructible potència de la mort, ni tampoc la intransitivitat del sofriment de l’altre, malgrat que amb aquest altre establim una relació de desig. És per això que també Marguerite Duras escriu a El dolor que cada dia dorm amb el seu mort a la vora. La mort del seu marit, Robert Antelme, autor, per la seva part, del llibre L’espèce humaine (L’espècie humana) és aquí una mort simbòlica, donat que en el moment de la redacció ell és viu —però ella no ho sap i és menys dolorós matar-lo en el text perquè així, si descobreix la mort de la persona, l’inconscient hagi estat preparat—, però ens avança un detall important: en una lectura que vagi més enllà dels fets relatats, simbòlics o no, que ella escrigui que dorm amb un mort a la vora recull un dels nusos de la seva obra: la vinculació inseparable del desig i de la mort, relació que recull molt bé Maurice Blanchot quan analitza el llibre Maladie de la mort, també de Duras. Si l’altre esdevé mort, trencarà per sempre amb la possibilitat de saber-ne d’ell, trencarà per sempre amb la possibilitat de conèixer el seu desig, d’apropiar-nos-el. I això és molt dolorós, però és un dolor que ens remet constantment a la ferida narcisista, així com ocorre, en realitat, molt sovint en els afectes: l’altre transfereix la seva mort al meu cos, l’infectarà, la mort s’estendrà per la meva carn com si fos una metzina. La por del contagi també travessa la història de la bogeria. En la psicosi, el detall afigura relacions generals inesperades: si ell mort, potser aquest fet el que em revela és el següent: ja no seràs mai més posseïdora del teu desig. És més, ja no desitjaràs mai més, perquè també estàs morta.
*
Entro en el record, insinuo l’esbós del que haurà de ser aquesta història. A poc a poc, acuden les paraules, que arrosseguen imatges. Aquesta activitat muda em farà sortir, novament, cap al vagareig de la desaparició. Sovintejo el record d’una blaüra que encara pernocta al braç dret, justament a l’alçada del pit. Aquesta petita agonia s’ha convertit en l’objecte que me’l recupera, en l’entrada visual cap a l’agonia sexual. La blaüra va ser visible al llarg de quinze dies. Cada dia la mirava per continuar erigint-me com a dipositària del seu desig. Canviava de color, tot posant de manifest les transformacions que sofreix la sang aturada als teixits. Quina forma de posseir-lo, perquè aquesta lesió era una petita victòria, una forma de dir: he posseït la teva bellesa. Es tracta, per això, d’una bellesa bèl·lica, la del cos superant-se en la lluita, sortint del seu estat habitual, de calma i ordre, per tal de convertir-se en una altra cosa. Un monstre? Una perla preciosa? De vegades tinc poc d’aquest sacseig, és com tenir por d’una balconada, de la possibilitat de caure, de la possibilitat de morir. Això és un estat de setge, també el domini. No el domini de qui encarna el dinamisme del cos fora de si, sinó el domini de qui rep la força de la seva passió. El domini és, en realitat, el del feble, el de qui calla i esdevé fet de blaüres. Marguerite Duras escriu a Le ravissement de Lol V. Stein (L’arravatament de Lol V. Stein): «Ningú no hauria de curar-se de la passió».
*
La bellesa pot esdevenir insuportable. La bellesa és un infern productor de desig, i va més enllà d’un desig d’escriure-la, o de descriure-la en tant que experiència agradable als sentits i res més. La bellesa conrea tempestes. No parlo, evidentment, d’una bellesa canònica, d’uns atributs físics o espirituals concrets, sinó aquell fet ineludible que ens travessa, ens arravata, i pel qual alguna cosa a dintre de nosaltres queda anul·lada, aniquilada, en la fascinació. Alda Merini: «la bellesa no és només un fet estètic. És un fet jurídic». No és que escrivim per un anhel extenuant de bellesa? Si la sublimació és el procés pel qual una situació traumàtica és transmutada en construcció artística i amb una finalitat estètica, trobo que l’adequació no podria ser millor: per què conservar aquest dolor sense forma, sense rostre, quan podem jugar al drama de la seva vivència en l’espai de l’escriptura, en el de l’art, en el de qualsevol circumstància que ens condueixi a l’experiència estètica? No m’és aliena la possibilitat que aquesta febre de bellesa pugui ésser transformada en una delectació per l’horrible, tot estetitzant el sofriment. M’agradaria trobar el terme mig on aquesta passió de transformació del dolor no s’esgoti, però sense caure en l’extrem d’anhelar la tragèdia individual perquè es consideri com a única possibilitat d’autoreconeixement. Raó i passió es confonen, de vegades no troben la mesura, tensen el subjecte i perforen el cos com dues bèsties famolenques.
*
«I l’existència depén de la bellesa. | Finalment. | L’existència no s’aturarà | fins que encalci la bellesa» (Anne Carson). Durant un temps em vaig decantar per les escriptures que aborden la qüestió amorosa. Inicialment van arribar a les meves mans llibres que tocaven un estil semblant al de la literatura mística, o almenys que hi compartien imaginari; posteriorment, una estètica més profana i moderna es va imposar: Annie Ernaux, Marguerite Duras, Anne Carson. Les novetats per mi foren Carson i Ernaux, les quals desenvolupen a bastament la qüestió d’una perdició per la bellesa, pel desig i la passió per un home. Com és que l’escriptura d’algunes dones ha coincidit en una tortura comuna que es vincula amb l’amor passió o amb un amor dolorós o no correspost? La bellesa. Finalment, l’idealisme platònic fueteja sembla que amb més vivesa l’escriptura signada per dona, tret d’algun cas que ara mateix em ve a la memòria, com ara La mort a Venècia, tot i que l’abordatge de Thomas Mann s’entrebanca molt més amb els conflictes teòrics. Tant Anne Carson com Annie Ernaux freguen el risc de la bellesa del dolor i la bellesa del que esdevé terrible. I sovint aquesta bellesa té molta relació amb la construcció fantasma de l’amor. En poso exemples. Annie Ernaux, a Se perdre, escriu: «Com sorprendre’m de la meva follia en 1958, després de C.G., dels meus dos anys de bulímia, de desemparança, a causa dels homes. Sé molt bé que el que em fa escriure és això, la falta de realització de l’amor, aquest abisme». O bé: «Escric en lloc de l’amor, per omplir aquest buit, aquest avortament, i per sobre de la mort. Faig l’amor amb el mateix desig de perfecció que quan escric». Constantment menciona l’escriptura com a sublimació d’un projecte frustrat on l’amor i la mort es confonen, en l’amor és una estructura il·lusòria que sap que no s’acomplirà mai. Però la desgasta, la deixa tarada, adolorida, delerosa de desig i de plaer. L’escriptura venia a suplir aquesta mancança, però posteriorment, cap al final del llibre, acaba per esdevenir l’únic objecte de desig per un desplaçament de l’objecte perdut de l’amor. És a dir: si l’existència depén de la bellesa, i si la bellesa depén de la passió. Si la bellesa només té a veure amb la passió que condueix al sexe.
*
Què és estimar un home? es pregunta Ernaux. Esperar, esperar que vingui, talment com entengués Roland Barthes l’estat de l’enamorat: Erwartung, l’espera, la terrible espera. M’imagino que alguna cosa semblant ocorre amb l’escriptura, solament que l’escriptura és l’argamassa que omple els forats que queden d’una espera no acomplida. Però quan hi ha impasse d’amor i impasse d’escriptura, llavors què fem del desig i dels afectes? La fantasia els prendrà, maldarà per estructurar alguna cosa digna d’aquest excedent de forces que tensen l’interior i el sabotegen.
Estic esperant i estic buscant. Em veig dirigida cap a algun lloc que encara desconec, una destinació potser fatal, impulsada per una mena de ressort interior que es desplega tant en l’ús de les passions com ara en l’escriptura. El moviment de vegades és erràtic, amb la seguretat dels cecs que avancen a palpentes. De vegades no entenc res del meu interior capriciós i disforme. De vegades no sé què significa amor, ni tampoc què significa sobreviure, i si l’amor té a veure amb el sacrifici. No goso dir-ne res perquè el meu silenci em protegeixi: no en sé res, en realitat, sobre què significa conèixer l’altre. Conèixer de veritat l’altre.
El llibre d’Annie Ernaux, Se perdre, és una continuació de Passion simple, l’únic llibre que he llegit d’ella. Tots dos llibres són la confessió d’un amor-passió que la va deixar molt marcada. Insisteixo: tots dos llibres. L’home en qüestió, senzillament, va desaparèixer de la seva vida, posant de manifest com ella sempre va ocupar la posició d’amant secreta a ulls de si mateix i del món. Ho ha explicat: «Jo era l’escriptora, la puta, l’estrangera». Lichtenberg té un llibre sobre l’amor en què diu a l’inici si realment aquests desamors mereixen que l’individu quedi arrossegat, emmudit, dolgut i nafrat perquè el causant d’aquesta dolència no pugui guarir-se si no és per la correspondència de la passió. Hi torno: dos llibres dedicats a un desamor, el receptor dels quals, potser, desconeix la seva existència. Llavors penso en les estructures de l’amor romàntic, de la projecció i caiguda en les imatges. Inevitablement penso en Lacan, però també penso —i sobretot penso— en la dona, que sembla que és qui s’ofereix en sacrifici, qui s’immola per la passió, i per una passió vinculada a un punxant desig carnal.
Fins quan pot durar una passió? L’Annie Ernaux no se’n pot desempallegar, vincula amor-passió i escriptura així com feia Marguerite Duras en la seva escriptura recurrent que incideix en la ficció autobiogràfica del desig. Fins on i quan la passió d’escriure? És absurd tractar d’encabir l’informe per naturalesa, la condició esquiva i abassegadora de la passió. A mi m’agrada com ens posseeix el cos, i ens atorga aquell estat d’entusiasme –en el sentit que es donava en els texts clàssic de tenir a dintre el déu. La passió ens beneeix amb aquella aura d’enaltiment, transfigura el cos i li confereix una intensitat pròpia com de guerra, de triomf, de bellesa. I «no s’arriba a la bellesa sense fer la guerra», escriu Angélica Liddell. Recupero aquella afirmació de l’escriptora Vivian Gornick: ni la salut, ni la riquesa o la fama, ni tan sols l’amor li ha donat allò que obtenia per a si mateixa amb l’escriptura. M’adono que no puc desfer en mi el pensament que l’escriptura és per mi com una mena de destí, d’exigència interior que a mesura que passa el temps solidifica amb major fermesa. També es torna més inclement, exigeix aquella alquímia de l’estil en què qui juga al llenguatge constantment s’estavella: el dolor de (la) realitat. L’escriptura no suposa, per tant, un tràmit, un joc d’identitats, sinó el lloc on rendir comptes de l’activitat interior del desig. De vegades veig l’escriptura com aquell receptacle de l’energia sobrera que produeix el desig, com si aquest fos una gran màquina de producció que aporta també un excedent que no trobarà mai destinatari. Aquesta energia sense destí la recollirà l’escrit, obrint, en realitat, molt més la fractura, la ferida, el dolor de la no correspondència. Durant uns mesos la meva activitat sexual es va incrementar exponencialment. Com més sexe, més ganes en tenia, més gana de contacte, de morir en cada contacte, més gana de l’èxtasi on és capaç de conduir l’agonia. També, com l’Annie Ernaux, vaig deixar-me caure en aquest forat de sexe, escriptura i mort, sobretot arran de la mort de V., perquè també venia d’una sequera d’escriure i per sobre d’un mecanisme invisible, tot va tornar a voler tenir sentit en la realitat, les peces que abans calibraven la incertesa van començar a girar, els signes en rotació, i a casar, encabir i tenir, per fi, sentit. No hi ha lloc fora del llenguatge, malgrat ens entestem a trobar experiències de sentit no lingüístiques, com ara mitjançant les imatges. Tant és: no hi ha res fora del llenguatge, i aquest text també beu d’aquesta font incontestable d’estigmes que aquí prenen finalment la forma d’un relat potser on m’hi ofego, potser on m’adono que visc esquivament. Sembla que el dolor i la mort activin una parcel·la secreta que només es deixa veure quan les passions són extremes. L’anhel constant és de començar a desitjar, eternament començar a desitjar. I com major és el desig, major és la gana que provoca, ànima desbocada cercant la perdició, l’abisme i la mort. Ganes de morir de desig, ganes d’obrir més i més aquesta esquerda de sang i visceralitat. L. m’aconsella que no hauria de recórrer només a l’escriptura, perquè aquesta no guareix cap buit, cap defenestració de l’esperit que encara no se sap dolgut fins a la ferida primordial. Estaré jo també ferida de mort?
L’escriptura sí em guareix perquè sí que li extrec una experiència de sentit. Tampoc no sé si és l’escriptura en si mateixa o en realitat es tracta d’allò que vull fer de l’escriptura: un espai propi de convalescència i alhora de domini, un espai de sortilegis, al cap i a la fi, per sublimar els dolors existencials de tota vida humana. La reflexió d’Ernaux a Se perdre descarrega l’escriptor d’una possible autogeneració del sofriment quan diu que per què creure que sofreix més per ser escriptora. Escriu i viu, senzillament. Aquesta reflexió, malgrat que pugui semblar molt simple, suprimeix la culpabilitat en l’escriptor que travessa un tràngol. No és el fet d’ésser escriptor, com si d’una qüestió d’essència es tractés —comte amb l’aparent bondat de les vocacions!—, allò que esdevé font de majors turments, sinó —i això ja és aportació meva— que el fet d’exposar-ho en l’obra, és la pròpia obra allò que tenyeix de dramatisme el dolor, en tancar-ho en un relat. Semblaria una tendència masoquista, doncs, escriure per tal de veure relatat el dolor, i així complir amb l’objecte una relació de poder i dominació, o de suggestió. Tanmateix, l’escriptura, quan permet l’objectivació d’una circumstància, podria trencar la cadena d’incerteses que travessen el dolor, i supeditar-lo als signes seria la manera d’enfrontar-s’hi. L’escriptura d’Annie Ernaux em mou a escriure, així com la de Marguerite Duras, i és perquè ambdues obren el camí cap al desig, i de la vinculació de l’escriptura amb el desig. Aparentment descarreguen la literatura d’idealisme, tanmateix, amb el tractament de l’amor i el desig que exposen ambdues albirem la càrrega d’una il·lusió fatal, aquella construcció del fantasma que no deixa d’interposar-se malgrat que el text aparegui descarregat de retòrica, la de la plenitud de l’amor.
És a dir: el desig com a matèria d’escriptura. I encara Ernaux fa aparèixer a Se perdre tret de la psicoanàlisi lacaniana quan parla de la història que hauria d’imposar-li el llibre que desitja escriure sobre una passió dolorosa que acaba esdevenint un dels tràngols més durs de la seva vida. Però hi ha una altra història, la història real, de la qual, diu, encara és incapaç de parlar. Quantes realitats hi ha en la realitat? Hi ha la realitat real? Quantes vegades, amb l’escriptura, no hem tingut la sensació d’estar traint algun principi de realitat? Quantes vegades no hem escrit per emmascarar o adulterar la realitat? I acabem per creure’ns aquesta realitat que s’escriu, perquè serà l’obra allò que obri (i s’obri) al sentit, i semblaria que no hi ha res fora de l’obra, alhora que aquesta rau totalment apartada, desubicada de l’espai temps en què, aparentment, vivim. Ocorre també que, quan fem del desig matèria primera de l’escriptura accedim al risc de l’efímer. El desig, amb la potència d’una presència indubtable, cruel i esponerosa, s’erigeix com a veritat última de l’existència. Tot sembla suplir-ho, tot ho desmunta, inaugura el caos, el pertorba. Però el desig té una data de caducitat, s’estima com ocell malmès contra el tallant de l’abisme. És caduc, massa espectacular per a la curta vida que ostenta. Creiem que serà la realitat, donada aquesta manera de presentar-se així, tan exuberant i vívida. Dubto si els termes veritat i realitat tenen aquí validesa. Les passions contenen una càrrega absoluta de veritat perquè no poden ésser contradites per cap mecanisme de la lògica. No obstant això, la caiguda des de la seva alçada ominosa és terrible. Des de la cúspide, com no pot ésser dolorosa la precipitació al buit que deixa la passió acomplerta, atorgant com a resta una sensació d’irrealitat que trepitja l’absurd, el ridícul de la despossessió de qui, fa pocs minuts, semblava tenir-ho tot.
El desig com a matèria primera de la vida. Marguerite Duras escriu que l’important no és tenir sexe, sinó tenir desig, ja que el desig es configura com a activitat latent que és la promotora de totes les altres, principalment de l’erostisme, l’origen del qual és aquest desig. En aquest sentit el desig s’assembla a l’escriptura, i en aquest punt es fonen i confonen: així com s’escriu, es desitja, i viceversa. Això implica que potser el text no és tan important com manifestar aquest desig. El que vull dir és que l’excés de retòrica i de simbolisme cauen pel seu propi pes davant de l’evidència crua del desig de l’escriptora: desitjo i no m’amago, desitjo i ho escric, i l’important no és relatar unes històries o unes altres, sinó posar-m’hi en joc sempre, sense amagatalls. Però parlava sobre com alguns llibres mouen a escriure. Escriu Ernaux que «la vertadera vida està en la passió, juntament amb el desig de mort». Se’m claven fondament aquestes paraules, no puc sinó sentir-me esquerdada així com la seva autora es devia sentir en escriure-les. Pulsió de vida, pulsió de mort. No és amor, sinó ganes de morir-se. Hi ha un dolor compartit que ens agermana en la condició de dona sotmesa als capricis sexuals d’un home. L’escriptura esdevé com allò que ens sosté i que ens valida com a individus i com a intel·lectuals, malgrat la injustícia, davant de la mirada dels homes. Ni tan sols la carn els és suficient per a l’amor.
*
I si jo també escric per la mancança de l’amor? L’escriptura esdevé emblema, guia i llum al límit de l’abisme quan el dolor ha irromput en la vida. I un dolor concret, no només el dolor que podria ocasionar la incertesa, el vertigen existencial: el dolor de l’amor. Em dilueixo en una espera sense fons. En l’espera que esdevé finalment paràlisi, solitud, quan l’altre que desitjo no arriba, sembla que l’interior s’obre i vessa una substància amarga i antiga. La meva sang s’escorpora. La meva sang basteix un imperi de neurosi i d’il·lusió. La meva pell és un desastre colonial, una infestació d’accidents de l’amor, de petjades enrunades que sortiran lluents de victòria davant la meva consumpció. Si estimar és dir: no moris. Trobo en les teves absències la marca que em corrobora la il·lusió mortífera de viure només per a l’amor.