La quotidianitat de l’erotisme com a experiència de l’impossible

Res fascina tant a l’espècie humana com el fenomen de l’eros. De fet, no seria forassenyat afirmar que la filosofia existeix, en part, gràcies a ell, ja que: què genera més admiració, misteri i encís que les passions de l’erotisme? Potser alguns em contradiran i sentenciaran que allò que ens causa realment més interrogants és la mort o bé l’existència i experiència de Déu. Tanmateix, n’esteu segurs que no són essencialment el mateix?  

La genealogia històrica de tots aquells que han estudiat l’erotisme és llarga i probablement inacabable. Per això i per ser breu, faré referència a la figura més important: Plató. Per entendre l’erotisme platònic cal allunyar-nos de l’amor platònic que ens han transmès. L’eros en Plató és el fenomen que enlaira l’ànima fins a contemplar el món de les idees, un amor egoista que posa el seu fi últim no en l’altre, sinó en l’experiència cognoscitiva que desplega. Aquesta idea és la que vertebra realment el concepte d’erotisme i la resta són interpretacions posteriors que si bé poden ser presents al nostre imaginari erosionen el significat real.

Els autors que han tractat l’erotisme a posteriori són, com dèiem, moltíssims. Tanmateix, sembla que la literatura escrita sobre el tema sigui exclusivament de domini masculí, encara que curiosament va ser una sacerdotessa qui va transmetre a Plató les doctrines eròtiques. Sortosament, de mica en mica anem revertint aquesta malaurada situació i ens arriben noms d’autores que han abordat la qüestió. Lou Andreas-Salomé (Sant Petersburg, 1861 – Göttingen, 1937) és una d’elles, la qual a inicis del segle xx va publicar Die erotik, llibre que ara podem llegir en català L’erotismegràcies a la traducció d’Anna Punsoda, que publica Edicions de la Ela Geminada. 

Desafortunadament, Lou Andreas-Salomé ha quedat recordada com «la dona que Nietzsche adorava, que Rilke estimava i que Freud va admirar». Però més enllà de l’incís anecdòtic, Andreas-Salomé va ser una escriptora, filòsofa i psicoanalista prolífica de vida extravagant que va viure entre les acaballes del segle xix i el començament del xx. L’autora, interessada per aquelles qüestions relacionades amb la sexualitat i l’erotisme, va abordar-les tot despullant-les de qualsevol contingut moralista. Volgudament analítica i objectiva, va aproximar-s’hi des d’una perspectiva feminista i reivindicativa, però sense deixar de banda la tradició que la precedia. 

«Agafem per on agafem el problema de l’erotisme, sempre tenim la sensació que l’hem tractat des d’una perspectiva extremadament parcial. Sobretot quan ho intentem fer amb els mitjans que ens ofereix la lògica, o sigui, des de la seva faceta externa» (p.17), enceta Lou Andreas-Salomé l’assaig. El problema de l’erotisme, diu  —subratllem problema perquè el substantiu no és trivial i l’escrit hi gira al voltant. No obstant, seria fals dir que el tema central és el problema de l’erotisme, ans al contrari el llibre rebria aquest títol i no és el cas. En aquest sentit, l’autora a mesura que avança l’escriptura desglossa el terme fins a depurar-lo i trobar allò que li és essencial. 

Altrament, fent referència al problema, a l’inici del llibre la filòsofa conclou el següent: «aquest handicap, aquesta contradicció, és especialment típica del problema de l’erotisme, perquè la seva naturalesa, que oscil·la entre el corporal i l’espiritual, defuig les definicions». Andreas-Salomé indica en aquesta afirmació el que serà, ara sí, l’element central: la complexitat, que no problema, de l’eros a causa de la seva dimensió no només fisiològica-biològica, sinó també espiritual-religiosa. 

Creure que la filosofia complica per se les coses és erroni, ja que són les coses que són complexes en si mateixes; la filosofia només és un intent, si bé no de simplificació, sí d’assumpció d’unes complexitats que cal saber tenir en compte. En aquest sentit, L’erotisme de Lou Andreas-Salomé n’és un bon exercici, ja que s’immergeix en el concepte i l’estudia des de totes les seves perspectives, des de les més lògiques i empíriques fins a les més irracionals i incontrolables. 

Estudiar fisiològicament les conseqüències de l’eros pot ser biològicament engrescador, però allò que ens captiva més és la seva dimensió psicològica. Per això, Andreas-Salomé  s’interessa per la bogeria, la possibilitat segons ella d’accés a allò més originari. D’aquesta manera, l’autora entreveu en la qüestió de l’erotisme —«o sigui, la sexualitat» (p.20)— l’experiència del transcendent. Caldria, doncs, segons la concepció de la psicoanalista russa parlar de l’espiritual en l’erotisme, a l’estil kandinskià? 

Si tota obra d’art és producte i deutora del seu context, podríem afirmar que l’erotisme o, més ben dit, l’expressió d’aquest, també ho és. Sigui per tabú, herències històriques o foteses vàries —que ben mirat són el mateix—, caure en la grolleria i la vulgaritat eròtica és extremadament fàcil, però Andreas-Salomé no hi cau, i li agraïm. De fet, ella mateixa ens ho adverteix. Certament, el sexe, així com ho és també la mort o l’experiència del sagrat són i han estat tabú. En aquest sentit, la filòsofa no resol la qüestió, però sí que l’emmarca en aquest context per defugir-ne i delimitar el terreny que a ella li interessa: reconceptualitzar el terme tot posicionant la dona al centre. 

«Perdem alguna cosa profundament humana de l’experiència sexual si no tenim prou en compte la bogeria que hi intervé» (p. 33), afirma Andreas-Salomé. Sexualitat, inhumanitat i bogeria són peces d’un mateix trencaclosques que, de fet, fan referència a la mateixa impossibilitat: la d’accedir a l’altre. L’altre és sempre inabastable per l’exterioritat que representa en nosaltres. No obstant, l’experiència eròtica «frega fèrtilment els nostres contorns» i és així com «l’altre es converteix en un mèdium a través del qual ens parla la vida, amb els sons i els accents adequats per fer-se lloc a la nostra ànima» (p. 35). El que Andreas-Salomé expressa no és tan descabellat. Si m’ho permeteu, faré una incisió a Georges Bataille, l’altre filòsof del segle xx interessat en erotisme —de fet, gran apassionat de Nietzsche i, per tant, amb enorme connexió amb Andreas-Salomé—, ja que penso que pot ser clarificador. Bataille deia que l’erotisme —que exigeix el contacte sexual, però no necessàriament a la inversa; pensament igual al d’Andreas-Salomé— era una activitat inhumana, en conseqüència, animal i transgressora, ja que desperta i ens obre al sagrat. En aquest context, cal entendre el sagrat com allò que no és discontinu, a diferència de la vida humana. És a dir, la mort que és continuïtat, s’uneix a l’erotisme perquè aquest últim proveeix instants de continuïtat en tant que ambdós superen els límits de l’experiència de la quotidianitat estricta. D’aquesta manera Eros i Tànatos quedarien units per aquesta continuïtat expressada per Bataille. Si faig referència al francès no és, vull pensar, perquè tingui la necessitat d’aferrar-me al logos d’un home, sinó perquè, al meu parer, complementa la comprensió d’Andreas-Salomé i la fa més accessible. Així, quan anteriorment citava «perdem alguna cosa profundament humana de l’experiència sexual si no tenim prou en compte la bogeria que hi intervé» (p. 33), entenem millor la dimensió que implica. Allò que superi els límits humans esdevindrà sempre colpit per l’irracional, és a dir, la bogeria. 

El contacte amb l’altre, encara que sigui permès, ens altera i és violent, a causa de la seva pura exterioritat i inaccessibilitat. Plató parlava de l’eros com un intermediari entre allò sensible i allò diví; en aquest cas, parlem de l’erotisme com aquell fenomen que momentàniament permet intuir aquesta continuïtat, la qual provoca en Andreas-Salomé una bogeria amorosa que uneix a la creació artística. 

A aquesta bogeria causada pel fenomen eròtic que esmentàvem, l’autora hi troba el seu parentiu artístic, «gairebé de sang», especifica (p. 37). «En tots dos casos hi ha una síntesi misteriosa de passat i present com a experiència fundacional i en tots dos casos hi ha l’embriaguesa que produeix la seva interacció secreta» (p.37). No és en va que parli d’experiència fundacional. El lector podria jutjar aquesta analogia d’exagerada, massa mística i poc post-moderna. Jo la trobo encertadament sublim. De fet, aquesta experiència fundacional podria ser el tema central que desplega l’obra. Parlem d’una actitud creadora i fèrtil, en ambdós casos: «Tant a l’amant com al creador, creadors tant en fills com en les seves obres, els reconeixem pels seus entusiasmes naïfs, que són impossibles de valorar objectivament» (p. 40). Les precisions que es poden fer d’aquesta concepció, d’un cantó, és valorar-ne la impossibilitat d’objectivitat que connecta amb la parcialitat anunciada tot just les primeres línies del llibre. Per un altre cantó, la relació de l’experiència creadora amb la religiosa, ja que sense cap pudor afirmarà que tenen «alguna relació amb Déu» (p.41). Així, l’autora també valora l’impuls interior d’elevació i idealització que suposen els tres: eros, art i religió. 

El lector podria considerar més o menys encertades les especulacions filosòfiques de Lou Andreas-Salomé, tanmateix, allò que fa excel·lir l’obra és la seva aplicació mundana. És a dir, què fer-ne d’unes intuïcions gairebé místiques-especulatives? Què en fem de la bogeria? L’autora recull totes les consideracions i les dota, si ho voleu, de contingència social.

Amb més o menys reticències, d’una banda, ens explica que la superació del fenomen arriba amb l’engendrament biològic: «punt en què l’amor sexual i el social es reconcilien i es complementen l’un a l’altre» (p. 50). El retorn social de l’experiència eròtica és la procreació, la qual «s’encarrega de fer sortir els amants del somieig amorós» (p.50). Tot seguit, Andreas-Salomé indaga en la qüestió de la maternitat, tema que, certament, aixeca polseguera des d’una mirada contemporània,1 a causa d’una estretor de mires que avui per sort hem eixamplat donant cabuda a altres expressions de la maternitat.

Andreas-Salomé estudia la psique femenina vinculada a la qüestió de l’eros, una aposta que podria caure en un pou de tòpics. Però no és així, la filòsofa parla de la bogeria amorosa no com una tara de la condició femenina, sinó que simplement en fa una anàlisi rigorosa i objectiva. A més a més, i tenint en compte que el llibre va ser escrit fa més d’un segle, el seu valor és revolucionari. Òbviament, la lectura contemporània d’avui hi troba temes ja caducs, però cal adequar-nos al marc històric. En aquest sentit, la crítica al masclisme de l’època hi és molt present, especialment, en assenyalar la injustícia que permetia a l’home «ser més maldestre que la dona» (p. 56) o també aquesta reflexió lúcida:

de la mateixa manera que no hi ha cap nom masculí per a prostituta, per designar l’abús sexual d’un cos purament passiu, tampoc no n’hi ha cap pel prototipus de Madonna, per al concepte en positiu de sagrat; si ens referim a l’aspecte sexual, l’home només pot ser un sant negant la sexualitat en el sentit que proposa l’ascesi (p.55). 

La posició de Lou Andreas-Salomé és ferma: l’únic que diferencia l’home de la dona és la qüestió creadora.

Per anar acabant, L’erotisme és un assaig que gairebé de manera quirúrgica analitza el valor de l’erotisme. «El desig eròtic se subordina a unes lleis delirants». I afegeix: «és una tragèdia que no només s’expressa en la seva caducitat permanent sinó també per dir-ho d’alguna manera, en la seva aspiració esperpèntica a l’eternitat» (p. 70). Un desig malaltís i tensional, que segons la seva proposta, «així com la necessitat eròtica dels amants acabaria en pura esterilitat espiritual si la divinització recíproca continués sense fi, i així com el seu fill (que és una dedicació cap a l’ésser més absolutament primitiu) suposa l’entrada “real” en l’altre i, per tant, en la vida, el mateix val per l’erotisme en general» (p.70). 

En definitiva i per anar acabant, Andreas-Salomé ens adverteix que només des de la calma es pot con-viure amb els fruits de l’erotisme ja que, tal com indica, «un vincle de vida només pot establir-se quan s’acaba aquest primer afecte eròtic i quan arriba un altre afecte amb més voluntat de durar, que se sap prou valuós per assumir sacrificis» (p. 72). Febre amorosa i estima són expressions molt diferents i Andreas-Salomé en detecta la distància: «és cert que l’amor eròtic és l’element decisiu per fundar un vincle de vida», però també és veritat que «la quotidianitat és l’única possibilitat que té per expressar-se» (p. 73). Precisament, en aquesta afirmació llegim l’excel·lència de la filòsofa russa, la rellevància de l’erotisme rau a convertir allò espiritualment inabastable en una experiència quotidiana. És a dir, fer l’impossible possible, sabent que en la possibilitat, tot i la imperfecció, hi ressona aquella transcendència originària. 

 

  1. «És interessant que sigui en la dona, que és més propensa a les idealitzacions més exagerades de la vida amorosa, sobre qui tinguin més influència els plantejaments socials de l’erotisme. En l’amor de la mare —elogiat per això i, en els últims temps, precisament també infravalorat per això—, un amor que estima sense elecció, indiscriminadament i sense considerar els mèrits del seu objecte» (p.50). Avui sabem que aquesta visió idealitzada de la maternitat pot ser perjudicial. Malgrat tot, en copsa una concepció molt fina: «ser mare no acaba amb l’abastiment de la cria sinó que és un intent de la mare per donar l’ànima de la mateixa manera que en el seu moment va donar el cos» (p.53). I continua: «la culminació de la maternitat arriba quan la mare situa conscientment allò que li és més propi a fora de si mateixa, com un estrany, com algú amb entitat pròpia; d’aquesta manera, fent un últim gest dolorós de generositat, en un despreniment elevat, va portar al món el seu fruit i ha de deixar que es desprengui de les seves branques: ara ha d’acceptar la seva pròpia tardor» (p.53-54). Poèticament excels, però amb connotacions que avui s’adjudicarien als dos sexes.

(Sant Vicenç dels Horts, 1999). Graduada en Humanitats i màster en Pensament Contemporani i Tradició Clàssica. Actualment és investigadora JAE Intro al CSIC i doctoranda amb una tesi sobre l’estètica en el pensament d'Emmanuel Lévinas. Guardonada amb diferents beques que li han permès fer estades de recerca, actualment viu entre Barcelona, Madrid i Brussel·les. També és la responsable de la Secció de Filosofia de l'Ateneu Barcelonès i membre cofundadora de Mentrimentres.