Literatura txeca més enllà de Kundera: traduccions al català (II)

Fa uns dies em proposava parlar de literatura txeca i, més concretament, volia fer una selecció de les obres que tenim disponibles en català. Vaig triar la novel·la més emblemàtica de Jaroslav Hašek, Les aventures del bon soldat Švejk, per encetar aquest viatge, i no ho vaig fer només per l’estima que tenen els txecs per aquest soldat rodanxó i irònic, que encarna a la perfecció l’antimilitarisme i l’escepticisme per la qüestió de la identificació nacional, sinó també perquè l’autor encaixava en una línia d’humorisme que, com ja vaig avançar, podem resseguir en altres autors contemporanis i que em sembla especialment interessant des del punt de vista català.

Un altre autor que ens podria encaixar en aquesta línia de la literatura humorística és Karel Čapek (1890-1938). L’escriptor, periodista i dramaturg és potser més conegut per les obres distòpiques i de ciència-ficció, en què mostra una preocupació per la cega confiança en el progrés tecnològic i en el creixement dels sistemes burocràtics —li devem, a més, el neologisme robot—,¹ però, fins i tot en aquestes obres que ens presenten futurs fallits, no perd el sentit de l’humor i aprofita l’ús de la ironia per fer «relluir l’estupidesa humana».² Segurament la més coneguda de les obres de ciència-ficció és La guerra de les salamandres, publicada originalment el 1936 i que constitueix una brillant crítica política i social de l’Europa del preludi la Segona Guerra Mundial —i que mostra, també, un do premonitori esfereïdor per part de l’autor. De fet, l’obra s’acosta més a la ucronia, o a una crònica d’història alternativa, en el sentit que l’interès de l’autor es decanta clarament per narrar les conseqüències geopolítiques del «descobriment» de les salamandres, que vehiculen també una denúncia de l’explotació laboral i el colonialisme.  

Però no tota l’obra de Čapek  entra dins dels cànons de la ciència-ficció o la distopia: em proposo veure’l des d’un altre vessant de la seva producció que, si bé comparteix alguns d’aquests temes i preocupacions, no hi coincideix en la forma: em sembla, a més, que és l’apartat en què s’acosta més al to satíric de Hašek, tant pel tractament de la matèria narrativa com per un altre aspecte que pot semblar secundari, però no ho és en absolut: el pes de la llengua oral i el diàleg per fer avançar la narració.

«La veritable i suprema justícia és tan estranya com l’amor»

«I us diré una cosa: allò a què ens referim quan diem la nostra vida no ho és tot, no és tot el que hem viscut: és una tria»³

L’any 1929, Čapek va publicar els volums Povídky z jedné kapsy (Contes d’una butxaca) i Povídky z druhé kapsy (Contes de l’altra butxaca), dos llibres que aplegaven vint-i-quatre contes cadascun, unes històries que podríem qualificar de «policíaques» o «detectivesques» —si bé, com veurem, aquestes etiquetes potser queden curtes per explicar de quina mena de literatura parlem. En català, Llibres del Mall va publicar el primer volum el 1984, i es va tornar a editar, amb l’afegit de tres contes del segon volum, a la col·lecció de «Les millors obres de la literatura universal. Segle XX» sota el títol D’una butxaca i de l’altra (1991): aquests vint-i-set textos (d’un total de quaranta-vuit) són, doncs, els «contes de butxaca» que tenim disponibles en la nostra llengua.

Karel Čapek, com a periodista i autor que cercava un públic ampli, era un brillant escriptor de prosa breu, tot i que sabia que el gènere no era tan popular entre els lectors. De fet, com molts altres grans contistes, va escriure’n una defensa, en què fins i tot afirmava que la lectura de contes és més exigent intel·lectualment i es planyia de com els crítics es prenien el gènere amb cert menyspreu, com si fos un art menor en comparació amb la novel·la. Considerava també que «per als relats curts calen moltes idees i experiències vives; escriure contes pressuposa una certa abundància interior en els temes, un coneixement de la matèria».⁴ En aquest sentit, els contes en què avui em fixo tenen certament algun element que els aproxima a una idea de mimesi, com ara l’acostament a la crònica criminal o la ja citada importància de l’oralitat del discurs i el pes de les veus dels personatges per sobre de la veu d’un narrador extern; és a dir, que predominen els contes que, o bé es basen en un relat en primera persona, o bé estan escrits de manera pràcticament objectivista, amb una majoria aclaparadora de diàleg i només amb algunes acotacions quasi teatrals.

Però això no ens ha de fer pensar que ens trobem davant de «prosa realista» en el sentit estricte del terme. En aquests contes, Čapek es mou dins dels codis de la literatura policíaca, però justament és per jugar amb les expectatives del gènere, trencar amb les convencions i desviar el focus cap a altres aspectes: sovint, ho fa deixant pinzellades d’irracionalitat o de fets inexplicables —un tret que a nosaltres ens pot recordar Calders—, com a «Les petjades», en què una filera sense final de petjades sobre la neu pertorben la tranquil·litat d’un veí pel «terrible» misteri que suposen. La reacció de les forces de l’ordre davant del ciutadà preocupat és un bon resum de la tesi i el to de pràcticament tot el llibre: «¿És que vostè es pensa que nosaltres busquem un lladre per curiositat? Nosaltres el cerquem per tancar-lo a la presó. Perquè hi ha d’haver ordre.» (p. 109); i «A nosaltres dels misteris se’ns en fot; ens interessen les coses il·legals» (p. 111), afegeix el comissari més endavant.

Perquè el món que ens hi dibuixen els personatges —ja hem dit que prenen la veu en la major part de les narracions— és reconeixible, però sovint incorpora aquests elements que ens indiquen que funciona amb una altra lògica: mètodes d’investigació poc convencionals (grafologia, cartomància i poders extrasensorials hi apareixen sovint, normalment tractats des d’un prisma còmic) conviuen amb tècniques potser més realistes, però bàsicament adreçades o bé a fer un retrat poc galdós dels cossos policials, que apliquen la justícia de manera arbitrària,⁵ o bé a desmitificar els mètodes científics habituals del gènere en favor d’una resolució basada en la lògica quotidiana.⁶ Aquest tractament de la matèria detectivesca permet a Čapek crear investigacions tan còmiques com genials: des de l’ús del comentari de text per resoldre un crim («El poeta»), fins a la resolució d’un misteri criminal del segle xv amb mètodes deductius («La caiguda de la dinastia dels Votický»), passant per un relat judicial situat al més enllà, en què es jutja un assassí que acaba de morir («El Judici Final»).

I tot i que aquest no és l’únic relat judicial del recull, el concepte de justícia no només apareix en aquests contes, sinó que travessa pràcticament tot el llibre. Čapek es mou en un territori en què l’humor coincideix amb la filosofia (s’ha arribat a parlar, de fet, d’aquests reculls com a part dels «contes noètics» de l’autor)⁷ i constantment aborda qüestions sobre com es pot aplicar —si és que això és possible— la veritable justícia. Els relats ens parlen de jutges i jurats que han d’aplicar la llei dels homes, però que poden arribar a pensar que hi ha una llei superior que estan contradient en fer-ho: per exemple, a «El crim de la casa de pagès», un home mata el seu intransigent sogre en una discussió sobre unes terres, o a «Un membre del jurat» el narrador ha de decidir si s’ha de condemnar una dona que ha assassinat el marit, tot i que probablement era una dona maltractada.

Aquesta relació conflictiva amb el que és just i el que no es resol normalment amb la constatació de la incapacitat humana d’impartir veritable justícia; com a màxim, l’home pot aspirar a aconseguir una aparença d’ordre. Part d’aquesta incapacitat rau en la desconfiança en el discurs, que no pot ser mai totalment equivalent a la realitat, i en la impossibilitat de conèixer del cert el pensament de la resta de persones.

(…) jo no crec en cap declaració, en cap coartada ni en cap explicació; no crec ni en l’acusat ni en els testimonis. L’home diu mentides sense voler i tot; així, per exemple, un testimoni et jura que no té cap enemistat contra l’acusat i alhora ell mateix no s’adona que en el fons de la seva ànima, subconscientment, l’odia per alguna enveja o per alguna gelosia reprimida. Tot el que declara el testimoni es pot dirigir amb intenció conscient o inconscient a ajudar o a agreujar el cas de l’acusat. Jo ja ho sé: l’home és un animal terriblement mentider.

En què crec, doncs? En la casualitat, Toník; (…). (p. 41)

En el xoc entre el discurs i la realitat, a més, és on es troben els escenaris més decebedors per als personatges, més especialment quan la línia entre la responsabilitat i la innocència no està prou ben dibuixada. D’altres contes prefiguren el conflicte entre l’individu i el sistema, que Čapek no es cansarà de retratar en obres posteriors —per exemple, «El fi d’Oplatka» o «El despatxat», sobre criminals que difícilment es poden reincorporar a la societat— i en alguns aquesta incomprensió i els conflictes amb la idea de responsabilitat li fan adoptar un to més allunyat de l’humorisme en favor d’un de més tendre o alliçonador. M’atreveixo a dir, però, que l’autor brilla més en els relats que desplega més clarament el seu característic tractament satíric de la matèria, i diria que fins i tot és aquí on és més modern.