Catedrals i joc d’equip: els Soliloquis de nyigui-nyogui

En una crònica de Montserrat Serra, feta en ocasió d’un acte de presentació dels Soliloquis de nyigui-nyogui d’Enric Casasses (Edicions 62, 2021), Jordi Cornudella destaca el següent: «L’Enric Casasses no és algú molt virtuós que sap fer cantar la llengua i que sap fer filigranes, no, les seves construccions són plenes de filigranes, però són catedrals, edificis construïts amb una solidesa enorme i això és indiscutible».1 Si aquí hi veiem una referència indirecta a Gaudí, i al costum, nostre i d’altri, de convertir-lo en un geni de butxaca, digerible per a les hordes de turistes, en forma de salamandra de trencadís per adornar un prestatge, diríem que l’editor vol reivindicar la dignitat i gravetat del poeta. Des de la concordança amb Cornudella, dubto si tem que la patumització acusada pel propi poeta2 derivarà en una apreciació superficial de l’obra, una lectura només embadalida per l’enginyós sortilegi verbal que no pararà esment a la profunditat conceptual dels versos.

El 1991, Julià Guillamon emprava també el símil religiós per descriure l’enrevessadíssim tapís barceloní de La cosa aquella, que Casasses havia publicat discretament anys enrere, i que aleshores Guillamon prologava: «El monument, en el darrer panorama de La cosa aquella  —escrivia— (seguint aquella idea a què ens hem referit al principi de la supressió de les diferències entre el dalt i el baix, el petit i el gran) és un temple on se sosté un microscopi gegant que enfoca, damunt el seu suport, la lluna, de la mida d’un terrat».3 L’exposició Re-conèixer Gaudí: Foc i cendres, comissariada per Juan José Lahuerta, és ben adient per entendre la naturalesa de la preocupació que pot assaltar als intèrprets d’un poeta que fa jocs de paraules, rimes efectistes, i solemnes florilegis. «Res no és, a darrera hora, inútil», deia Foix sobre les «follies de neòfit» dels avantguardistes, i potser és això el que temem: que el mèrit formal o estilístic faci passar l’obra per innocent.

Cornudella i Guillamon comenten tots dos un tipus concret de text casassià, el del poema llarg, que imposa al lector termes i condicions singulars, tot i la diversitat interna. La col·lecció Soliloquis de nyigui-nyogui inclou tirades llargues però unitàries de versos, escrits entre 1979, any de La cosa aquella que comentava Guillamon, i fins al 2020, any del poema a pes de braços, escrit durant els mesos aquells que vam passar tancats a casa i llegit en l’obertura del Barcelona Pensa. No són només els poemes narratius els que han provocat en lectors i intèrprets aquesta forma d’assentiment, que mira d’interpretar la humilitat i la petitesa dels materials i les tècniques amb què treballa Casasses des d’una perspectiva més àmplia, i els dona, així, un sentit global sòlid i catedralici. Així, Pol Guasch diu d’El nus la flor (Poncianes, 2018), col·lecció de poemes breus, petits textos i dibuixos, que «podria ser, perfectament, un sol poema que capta el món: un poema calidoscòpic que no vol dir les coses, no vol enumerar-les, sinó mirar-les».4 I, en comentari general de l’obra poètica, Víctor Obiols arriba al mateix punt per un altre camí: «És cert que, a voltes, el descordament forma part de l’estil, i les formalitzacions poden tenir petites potineries, rebaves, hipermetrismes, rebles i rimes empedrades de vacil·lacions vocàliques, vulgarismes, però… i què? ¿No es tracta de reflectir la vida, la vida bategant i sotraguejant de sots, neguits i nafres?».5

Entre la commodification, o dèria capitalista de convertir-ho tot en un innocent bé de consum, i la mistificació, que fa de les persones creatives, es diguin Enric Casasses o Carla Simón, portadors de totes les essències misterioses de la nació o l’espècie, els intèrprets del poeta miren de trobar la via medial que en posi de manifest l’originalitat, l’atractiu i les influències, sense deixar-lo caure en la banalitat, que s’enlluerna i dona per descomptat el mèrit, ni fer-ne ídol, objecte de reverència sense relectura ni relligament. Hi ha coses en Gaudí i en Casasses que, per sort, els fan immensament populars. Si ens n’amoïna la patumització, o que algú es tatuï o estampi al dors del portàtil «no haver-te conegut | seria terrible. | però terrible terrible» i etcètera, suposo que hem fet tard, però que la lectura de Casasses sigui joiosa i instagrammejable, cosa que potser tampoc no treu gaire la son al poeta, és d’altra banda potser inevitable: el poeta gaudeix amb la forma popular i amb el capgirament de la forma greu, amb una aforística escandida per acumulació i amb l’anècdota, i aquest és el trencadís amb què fa el parc, la casa de pisos i l’església. Com nota i justifica a bastament Marta Font, l’oralitat i el desig són característiques preeminents en l’obra de Casasses.6 Si hi afegim la dissidència i l’aventura, assenyalats per Manuel Guerrero,7 o la varietat aparentment infinita de temes i formes, tenim la descripció d’un poeta que percep la seva tasca com un acte comunicatiu que depassa els límits estrictes del poema escrit, o del poema recitat, o llegit, o interpretat. Casasses ofereix en la poesia (en totes les seves dimensions) una via de desplegament d’un gaudi que ens és propi: el de la celebració de la companyia. Amb la companyia de Llull («Matèria no atrau mas que ha apetit que sia atracta»), ho diu ben clarament a l’inici d’«Era al perer», segona secció de Som a l’era:

El de la barba florida
amb llengua d’avui retrau
>que matèria no atrau
Sinó que vol ser atreta (p. 470)

La companyia, la festa o el sexe són celebrats als Soliloquis i a les altres obres de Casasses des del prisma de la comunicació reeixida, de la possibilitat oberta entre els humans, dintre i fora de la poesia, d’oferir, rebre, compartir i gaudir més enllà (o més ençà, segur) de l’estat de coses. Ben al contrari d’una posició naif respecte al sofriment, la injustícia o l’irremeiable, la poesia esdevé exemple de la imperiosa necessitat de fer-ne multiplicar els contraris. El poeta troba mil llocs i ocasions en la vida, en el pensament i en l’art, en una anècdota o en una sardana, per inventar noves formes del gaudi. Per això, a banda de l’àgil joc sensual, que persegueix i proporciona la fruïció immediata, i de la tria temàtica tan diversa, el poeta tot sovint orienta els poemes llargs en forma de diàleg incomplet: ni reduït a la interlocució entre dos, ni circumscrit als límits estrictes de la poesia. Així acaba Ni cor ni res, on Casasses ha relatat la confessió d’en Mala Peça («entre boirines, | pors assassines, | somnis ingenus, | filles de venus, | venus fent morros | i fum de porros»; p. 151):

Està despert.
Està ben sol.
I fa com vol.
Un badall, fa.
Després se’n va
amb el cor ple
de re, de fe,
de fer camí,
cull romaní,
va a veure algú,
diu hola, tu,
i així acaba això

acaba… o… (p. 178)

El gest d’ajuntar poemes narratius llargs dona als Soliloquis, en aparent paradoxa, aspecte de conversa infinita, que podria no acabar mai —o que podria ser esclafada en qualsevol moment—, i aquest és també un tret de l’obra del poeta. Entrevistat per Joan Safont, Casasses presenta l’obra pròpia com un llarg diàleg amb coetanis i predecessors: «Ara parlo amb en Gaudí, ara parlo amb la Dolors Miquel», i tot just abans: «la poesia i l’art és un joc d’equip».8 Que el poeta s’entén d’entrada immers en l’intertext indefugible, i no només com a autor conscient de la relacionalitat dels seus textos amb els d’altri, sinó com algú que percep plurals i sempre en companyia els processos de gestació i producció de textos, es fa evident en llegir les narracions. En els primers versos de La cosa aquella, el poeta assenyala la semblança de la seva poesia amb la conversa o el recontament:

Ui, no sé pas com m’ho faré
Per dir-vos això que us diré,
Encara que allò que es diu dir-ho,
Per més que m’espio i em miro
El cap, el cor i el cos per dins,
No veig maneres ni camins
Que siguin trajectes segurs
Que em portin —com amb autobús—
On vull anar. Vaig refiat
Que no hi ha cap desgraciat
Que no pugui dir que què sent,
Per molt que sigui tan corrent
Pensar-se que és de molt mal dir
Perquè ens ho volen prohibir
Fent creure que hi ha especialistes
Del sentiment (com els artistes):
No m’ho empasso, això, ni amb samfaina…! (p. 27)

I segueix, i fa encara una altra comparació: «¿o no recordeu cap moixaina, | posem per cas, d’alguna mare». La carícia, paradigma de la traducció tàctil de l’amor incondicional, i la conversa, joc en equip dialogal que mai no pot caure en mans de pretesos especialistes del sentiment, són constants que retrobem arreu en l’obra de Casasses. A Que dormim?, diu d’ell mateix:

No sóc tan literata com això
ni de lluny
pel sol fet que escrigui en veu alta i parli
per escrit
i que a més tingui a més de mig fer
es pot dir que mig acabada
una entera catedral
tota una catedral d’escuradents. (p. 414)

I del manlleu de la forma poètica d’«El ánima de Sayula» (1871) de Teófilo Pedroza diu, a l’inici de Som a l’era:

Quatre-cents versos seguits
d’estrofa dada pel cul
per un fantasma gandul
que ronda pels cementiris

tot per explicar-me un conte
que ni té res de sodoma
ni toca la mort ni en broma
i això que és tot de moral (p. 453).

Aquests últims versos donen potser compte de la raó per titular la col·lecció Soliloquis, i insinuen també el valor definit que Casasses contempla per a l’acte de contar, no només unidireccional, sinó capgirat en tots els sentits possibles, fins al punt que ell és també receptor, oient o lector del conte. L’acte de contar reuneix totes les expectatives d’expressió del desig, i els lectors no hi juguen en cap cas un paper passiu, per tal com la companyia, com les carícies o les converses, són sempre mescla d’activitat i passivitat. La inseguretat que manifesta Casasses de totes maneres sobre la capacitat o possibilitat d’establir comunicació, contacte i correspondència ens recorda a una celebèrrima citació lul·liana, del Llibre d’amic i amat, que mai no entendrem del tot (perquè, per sort, tampoc no hi ha línies d’autobús ni trajectes segurs en les paraules d’aquest coetani nostre que és Llull):

[27] Cantava l’ocell en lo verger de l’amat. Vénc l’amic, qui dix a l’ocell: —Si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor, car en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat.

Maria Saiz, filòloga i lul·lista, em va fer veure que, des dels experts fins als estudiants que la postegen a Instagram, acostumem a oblidar-nos de l’última part de la metàfora lul·liana, «car en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat». Llull hi especifica el mecanisme especular que fa que Déu comparegui a la vista per amor, en una estilitzada exposició de l’amància, que acompanya per altres camins la ciència i que ajuda a apujar l’enteniment als indrets més subtils on els malentesos es desfan. Gabriel Ventura destacava en un article l’afinitat de Casasses amb les eròtiques lul·liana o bruniana, que relliguen el món per les paradoxes que l’amor, puixança d’abast inconegut, reuneix i dissol. Ventura també recordava aquest vers d’El nus la flor (Poncianes, 2018): «quan més m’estrenys, més m’eixamplo»,9 que tradueix en termes d’abraçada el tòpic trobadoresc i, és clar, lul·lià:

[287] —Foll, digues, què és amor?>
Respòs que amor és aquella cosa que los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat.

Casasses es deixa estrènyer i s’eixampla en lectures, concerts, recitals, intervencions, i llibres, i s’hi dona al temps que s’hi conta, a ell i a tots, la necessitat mateixa de contar, com a forma de cerca i troballa de la comunicació reeixida. Es miri on es miri, les interpel·lacions, fàtiques o emotives, i les mans que es busquen i s’agafen, són arreu. Els rodolins, jocs de paraules i al·literacions curosament desplegats per Casasses a El nus la flor o als poemes llargs dels Soliloquis, són atractius i enginyosos, i no menyspreen en cap moment la importància del gaudi i de la gràcia en l’art de contar.10 L’analogia i l’associació mental de les coses altes i les baixes, les profundes i les superficials, les que aparentment semblen inconnexes, es concreten per mitjà d’un desbordament infinit de creativitat culta i popular, una insistència en el valor de l’artifici i el sortilegi verbal.

Totes aquestes tècniques, que cerquen deliberadament la recreació de l’espontaneïtat ocurrent i enginyosa, deixen el narrador en una posició de certa vulnerabilitat perquè, en decidir-se pels recursos propis de l’oralitat, i en establir amb lectors o audiència una situació comunicativa fràgil, que sembla sempre a punt de trencar-se, hi reclama la més alta confiança. En les poesies trobem la vastitud i precisió dels mots i els sons de Víctor Català, i la sornegueria lúdica de J. V. Foix i de Joan Brossa, però, a més, detallisme microscòpic i digressions fractals, elements propis de les converses orals. El poeta és lògicament valedor de l’oralitat, ni merament casual ni únicament banal, i de les formes i els ritmes que ens atrapen al voltant del foc o del porró des que el món és món. I com les converses, les carícies i els contes, la poesia de Casasses depèn d’un mode de relació especial amb els lectors. És potser per això que els Soliloquis són de nyigui-nyogui, perquè com havia dit al El nus la flor, «de sol, res». En les seves últimes publicacions, les dues esmentades i els assagets dedicats a Paganini, a Gaudí i a Blanch i Reynalt (Poncianes, 2020), diríem que Casasses ha posat gran èmfasi en aquesta dependència pròpia del poeta, que no és res més que reflex augmentat de la dependència nostra, de cadascú.

Als Soliloquis de nyigui-nyogui hi ha temes i tons diversos, però hi ha també un fil comú que lliga tots els poemes, i potser també els d’El nus la flor i els assagets, i, per tant, bona part de l’obra de Casasses. A més de construir catedrals sòlides formalment i conceptual, i de descriure amb microscopi —però sense protocol estricte— la realitat bategant, el poeta fa poesia de la seva dèria d’anar-se’n per les branques, dels seus pensaments, greus o anecdòtics, i dels diàlegs amb els vius i amb els morts. El poeta diu: «amb motllos d’ahir faig poemes d’avui»,11 i en els seus poemes se’ns representen als ulls la sinceritat i els contorns del desig de qui no pretén dir l’última paraula, sinó fer comparèixer els altres en l’espai poètic. Els poemes, com carícies o converses sobre les quals no es podrà declarar mai perícia total, ens conviden a responsabilitzar-nos de la comunicació. Com l’artista o rhetor que seguís els deliris d’un Giordano Bruno convençut de poder trobar llocs des d’on parlar de les coses i retratar-ne la bondat harmònica, el lector topa amb tot de llocs que Casasses ofereix, llocs nous des d’on viure en companyia i confiança. El poeta mostra, amb cada narració dels Soliloquis, que aquestes nocions que avui semblen obsoletes poden transformar el món: hi ha un optimisme gran en els versos de Casasses, que no en té prou de descriure el món, sinó que troba els espais catedralicis perquè el fem millor.

  1. Serra, Montserrat (2021). «Les catedrals del poeta Enric Casasses», dins Vilaweb, 01.10.2021
  2. Mur, Gerard E. (2020). «Casasses, a la taula dels grans», dins Núvol, 21.10.2020.
  3. Guillamon, Julià (1991). «La Gran Via de les altures», dins Enric Casasses, La cosa aquella, Barcelona: Edicions 62, p. 7-16
  4. Guasch, Pol (2019). «Un món de mots: l’últim Casasses», dins Núvol, 15.02.2019.
  5. Obiols, Víctor (2021). «Soliloquis de nyigui-nyogui’ de Casasses, un títol savi», dins Ara, 15.12.2021
  6. Font Espriu, Marta (2013). Poètiques del desig. Alteritat i escriptura a l’obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses, tesi doctoral.
  7. Guerrero, Manuel (2003). “El mite Casasses,” dins La Vanguardia, 19.02.2003, reproduït a Joan Ducròs, Ciutat de Barcelona. Corpus literari
  8. Safont Plumed, Joan (2020). «Enric Casasses: la poesia és un joc d’equip», dins La Llança (El Nacional), 20.10.2020
  9. Ventura, Gabriel (2020). «La llibreta tentacular d’Enric Casasses», dins Núvol, 20.02.2020.
  10. Cisneros, Gerard (2019). «Notes sobre Enric Casasses a partir d’EL NUS LA FLOR», dins La Lectora, 28.05.2019.
  11. Puigtobella, Bernat (2021). «Soliloquis de nyigui-nyogui», dins Núvol, 30.09.2021

(Barcelona, 1994) és investigador predoctoral en Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. S'ocupa de la relació de la poesia contemporània amb la filosofia de Ramon Llull, per exemple, en Jacint Verdaguer, J. V. Foix o Josep Palau i Fabre.