Tinc draps bruts

Un en recordeu de Pont aeri? Segur que sí. No, home, no, la discoteca txumba-txumba, no, on vas a parar! La sèrie. La sèrie! La millor sitcom catalana de la història, sens dubte. Tothom se’n recorda. La interpretaven els actors Manel Martínez i Xavier Bonet, que feien de Fernandes i d’Òscar. Compartien pis i tenien una veïna mig hippy que sempre els robava el Cacaolat de la nevera. La comèdia es va acabar després de set temporades. Aleshores, el Xavier Bonet va quedar-se a Catalunya i el Manel Martínez se’n va anar a Madrid, on ha triomfat els últims anys amb una sèrie espanyolíssima titulada Portero automático. Ja sabeu de què i de qui estic parlant, oi? O potser no?

Pont aeri, el debut en català de Víctor Recort, és una novel·la breu i amena que combina molts elements de la cultura popular catalana fàcilment reconeixibles. Narra la història del retorn de l’actor Manel Martínez després d’uns anys de feina a Madrid. Fart de Portero automático i de treballar en castellà, decideix tornar a Catalunya per reprendre el contacte amb el Xavier Bonet, l’actor amb qui va formar una cèlebre parella còmica que va arribar al zenit de la popularitat amb la sèrie Pont aeri.

La casella de partida, doncs, és òbvia. I resulta inevitable llegir la novel·la i no imaginar els personatges —la seva manera de parlar o de comportar-se— com la dels actors Jordi Sánchez i Joel Joan a Plats bruts. O més ben dit, com els personatges que encarnaven: en Josep Lopes i en David Güell.¹ Seguint els mateixos paràmetres, l’obra de Recort avança d’una forma àgil i ràpida com si també fos una comèdia de situació. Capítols curts, marcats per diàlegs enginyosos i situacions còmiques, transgressores o patètiques, també camina empesa per la xafarderia i el morbo d’imaginar quins són els motius que s’amagaven darrere la separació del duet còmic. No podem oblidar, però, que Recort escriu una nova obra de ficció. I que tot i que els referents esmentats siguin transparents, som davant d’uns altres personatges que espremen una vegada més (semblava impossible!) l’èxit de Plats bruts, la sitcom catalana per excel·lència.

Llegida només en aquesta sintonia, és una obra de consum en el bon sentit del terme. Sap jugar amb diversos recursos literaris i també televisius, amb ironies verbals i de situació. El “tria la teva aventura” (p. 55), el running gag (p. 124), o el ganxo dramàtic per saltar de capítol en capítol que ens porta a descobrir el presumpte titular del segle (p. 63). Igualment, si un dels èxits de Plats bruts era comptar amb uns personatges cínics i egoistes, cretins egocèntrics que no tenien cap escrúpol per trair-se si així aconseguien allò que desitjaven, ara els dos protagonistes actuaran d’una manera semblant. Amb l’afegit que, avui en dia, comportaments dèspotes o masclistes generen un conflicte a l’interior d’un protagonista que, tanmateix, tampoc és capaç de gestionar-los. L’amistat interessada que mantenien els personatges a la sèrie es trasllada ara al món novel·lesc, i permet veure les dinàmiques vicioses de les relacions al llarg del temps.

Hi ha una tasca encomiable a l’hora d’encarar uns diàlegs que imiten l’estil de Plats Bruts. Aquella paraula viva que reproduïa, depenent del personatge, girs genuïns —com els del Lopes, la Carbonell o la Iaia— amb d’altres barbarismes ja imbatibles —com els de l’Emma, o el David— i que Víctor Recort és capaç de mantenir a l’hora de fer parlar els seus personatges. Hi ha, també, una tendra paròdia de contrast en el personatge de la Bego (a Plats bruts, Mònica Glaenzel, l’Emma), una mare responsable que ha viscut sempre més a l’ombra del seu gran personatge, tot i intentar mantenir una carrera d’actriu còmica que no ha tornat a aixecar mai més el vol. Recort, per tant, fa una aposta valenta —i no tan habitual— per jugar amb referents contemporanis i un marc (senti)mental català. La novel·la resulta ben entretinguda, per llegir amb esperit jocós.

Ara bé, crec que aquesta novel·la no només és això. Més enllà d’entendre-la i divertir-s’hi com un roman à clef, em sembla una obra clarament política i feridora. Radiografia la societat catalana dels últims anys a partir de l’èxit aconseguit per una parella icònica. Un reconeixement que aleshores semblava normal però que el pas del temps ha anat destenyint. Bàsicament, que un producte en català pugui tenir popularitat entre població que no el parla. Pont aeri es desplega com una reflexió sobre la identitat catalana i quins referents passats i actuals han aconseguit assentar-se o no amb el pas dels anys. El duo format per Martínez i Bonet, les seves respectives trajectòries, esdevenen simbòliques per explicar els canvis culturals dels darrers lustres.

Així doncs, l’obra de Víctor Recort es mou entre la nostàlgia i l’anhel. O, potser millor, la nostàlgia és el motor cap a un anhel impossible, que és el punt de partida de la novel·la. L’escriptor santboià fabula amb un argument improbable però que seria el somni humit de molts catalans: un actor que ha triomfat a Espanya torna a Catalunya cagant-se en tot i negant-se a parlar mai més castellà. És així com és capaç de presentar-se a una discoteca de Cornellà, Malalts de Festa (he, he!), com a famós de la tele espanyola d’aquests a qui contracten cinc minuts per sortir a saludar des de la cabina del DJ. Aleshores, aprofita per fer un abrandat i sorprenent discurs en defensa de la llengua catalana dient que n’està fins als collons de “regalar la meva sensibilitat a l’enemic” cada vegada que ha d’escriure o actuar en castellà (p. 37). O, més endavant, cita el gran Josep Murgades —a qui, altrament i a gratcient, aprofito per saludar des d’aquí i desitjar-li una feliç i tanmateix productiva jubilació— i afirma que pensa fer “objecció de llengua” (p. 108). Són escenes o diàlegs altament còmics, però alhora àcids, perquè imaginen una situació que per a uns quants (m’hi incloc) seria desitjable. Ara bé, també sembla impossible, ara per ara, quan ja obrim el xampany per 20 segons de la iaia de la Rosalia parlant en català.

Recort toca un tema espinós: l’ús i apropiació de la llengua com a signe d’identitat. És el nostre pa de cada dia. Martínez, quan torna, ho fa a L’Hospitalet de Llobregat, a casa sa mare. I són habituals els capítols en què s’alterna l’actualitat de la trama amb records d’infantesa i joventut en aquesta ciutat: com una educació i uns referents catalans —el professor de guitarra— l’acosten a una llengua que no és la del seu àmbit familiar. Aquí cal tenir present la trampa temporal que l’allunya del referent real. El personatge de Manel Martínez és algú que va viure la immersió lingüística, amb profes de mates com el Miquel “Notenenc” —que respon això sempre que algun alumne li parla en castellà (p. 99). És per tant, més jove que el referent real en què s’inspira —Jordi Sánchez és del 1964 i segur que no va fer immersió lingüística. Detalls cronològics a banda la situació és la mateixa. Som un sol poble però Manel Martínez és capaç de reconèixer ràpidament qui el reconeix pel carrer com a personatge de Pont aeri o com a personatge de Portero automático. El titular del segle que deixa anar Bonet en una entrevista, iconoclasta, provocador, burlesc, fa trontollar la falsa progressia del país.

És en aquesta línia que Pont aeri, tot i tenir un plantejament i un desenvolupament lúdic, acaba tenint, a la vegada, un rerefons agre. El retrobament entre les dues estrelles posa de manifest que si bé tots dos han estat capaços de guanyar-se les garrofes en solitari, són conscients que no han tornat a aconseguir una plenitud i una felicitat com la que havien tingut junts de joves. I amb la vida d’aquests dos personatges Recort ens posa a tots nosaltres —els espectadors potencials de la ficció però també als reals que la llegim i entenem perfectament de qui ens parla— un mirall al davant. No hem tornat a tenir una altra sèrie que sigui un fenomen comparable al que a la novel·la és Pont aeri i a les nostres vides Plats bruts.

Què ha passat durant tots aquests anys perquè el que semblava un èxit natural hagi acabat esdevenint una sèrie mítica? De causes, n’hi ha moltes, internes i externes, cadascú posarà l’accent on més li plagui. Però és evident que Plats bruts és tot allò que podríem ser i no som com a país, com a cultura. Una sèrie hilarant, irreverent, sense complexos, transgressora i que, partint d’uns referents autòctons,² podia mirar a la cara qualsevol producte similar fet per anglesos o ianquis. A la novel·la, aquest Pont aeri, esdevé també la metàfora d’aquell passat esplendorós i sembla que irrecuperable.

El nom de la sèrie, irònic i profètic pels protagonistes i per nosaltres, és aquesta necessitat d’unió entre les dues capitals. L’obsessió per mirar a Madrid, per mantenir-hi uns vincles, com si per triomfar de veritat calgués anar-se’n-hi. La novel·la de Recort, però, amb el retorn de Manel Martínez, demostra que no forçosament ha de ser així. Farien bé de llegir-la els capitostos dels mitjans públics catalans, que fa anys que estan més preocupats per ensenyar-nos un robatori de maduixes a Huelva que una manifestació a Perpinyà. Més enderiats a omplir programes amb tertulians espanyols que no amb experts catalans.

L’acte (heroic?) de Martínez, quasi una distopia paròdica, fa evident la farsa en la qual vivim immersos. I, per exemplificar-ho, res millor que el retrobament entre els dos actors es faci en un teatre. Interpretaran El professor guillat. Moixiganga sobre moixiganga. El públic s’entusiasma i exhaureix ràpidament les entrades. Tothom és a punt per arrebossar-se en la nostàlgia. Per continuar amb la pantomima de creure’ns que podem recuperar allò que vam ser: “Déu nostro senyor donant-nos un minuts de pròrroga” (p. 105). I tothom al país, catalanoparlant o no, seguirà de nou aquest retrobament (p. 135).

Sense la sèrie Plats bruts no existiria la novel·la Pont aeri. O, el que és mateix, Víctor Recort no hauria escrit una novel·la com aquesta en català. Quins productes actuals poden forjar vocacions per als autors de la literatura catalana del futur?