(Aquest article tanca una sèrie involuntària que va començar, de manera inesperada, amb una crònica sobre la projecció d’Alcarràs, la pel·lícula guanyadora de l’Os d’Or de la Berlinale d’enguany. La sèrie va seguir amb l’arribada de refugiats ucraïnesos a Berlín i s’acaba després que una pregunta em fes ordenar les darreres notes de la llibreta. Gràcies a tothom per les lectures i pels comentaris.)
«Com estàs?», li pregunto per whatsapp a un amic. «Amb mainada. Partits de futbol, covid i cangurs. Parlem demà», em contesta. Al cap de cinc minuts em pregunta: «Tu, el salvarem, el món? I el nostre?».
Sé que m’ho pregunta com a historiador, però també com a pare, perquè pensa en la història i en les seves filles, és a dir, en la doble escala del temps amb què juguem tots: la personal i la del món. Com a bon historiador sap amb què s’ha fet el passat i veu que aquesta matèria arriba fins al present. També sap que es projecta en el futur de les seves filles i que conté tots els interrogants que ha estudiat. «El món, a l’engròs i en general, i molt diferent de com l’imaginàvem, molt més dur, potser sí que té esperança. El nostre (cultura catalana), ho té molt més difícil», teclejo tan sincerament com puc i sé. «Agree. Nínxols no sostenibles» i «els petits ho tindrem més magre encara», missatges seu i meu, tanquen la conversa . Si en parlem és perquè ha llegit les dues cròniques que vaig publicar sobre l’arribada dels refugiats ucraïnesos a Berlín. Les podeu trobar, la primera a Vilaweb i la segona a Núvol.
En un moment en què s’ha de lluitar perquè les distòpies no es converteixin en profecies autocomplertes, tenir tractes amb el passat no és cap ganga. Una de les millors pel·lícules de la dècada passada, Interstellar, mostrava un món polsegós que exhauria els darrers recursos disponibles. La solució a l’atzucac consistia a buscar un altre planeta, és a dir, que no hi ha alternativa a la Terra. Pensar que podem abandonar el Sistema Solar amb naus espacials com si fossin les carretes dels pioners de l’Oest és un argument interessant a Hollywood, però res més.
El meu amic no vol veure patir les seves filles i ha pensat molt seriosament a anar a altres països. Tot i així, com a bon historiador, sap que els refugis sempre són temporals i que la història no dona mai garanties sobre les forces que governen els homes i els temps. Ni l’estat del benestar suec podrà aturar la sequera a les regions més boscoses del nord ni el secret bancari de Suïssa retornarà el gel a les glaceres dels Alps. Si arriba l’escassetat, tenir mil milions d’habitants potser un gran desavantatge. Ni els països endreçats ni els poderosos viuen aliens als avatars de les èpoques.
El meu amic escriu i pensa sota la influència dels temps que vivim, és clar. Ha viscut una pandèmia i ara intenta entendre una guerra. Sap que les conseqüències seran globals, que el sisme arriba fins a Catalunya. Pensa en els efectes dels sotracs en la seva família, que també té una història, un patrimoni cultural, un llinatge compartit amb els de la seva —meva, nostra— cultura. Reconeix, finalment, que un tret distintiu de les seves filles és la llengua, i ho sap —d’això n’hem parlat altres vegades— perquè és fill de la immersió lingüística en una població del Baix Llobregat on les coses mai no van ser fàcils.
Pantalles: finestres obertes o finestres tancades?
D’aquí a pocs dies s’estrenarà Alcarràs, la pel·lícula de Carla Simón, guanyadora de l’Os d’Or a la darrera Berlinale. «Ja pots anar-te’n lluny, ja, que el país et ve a buscar», em va escriure una autora que admiro molt després de llegir la crònica que vaig fer per al Diari Segre. Vaig pensar que tenia tot el sentit que l’article sortís allà, que era bo que les primeres impressions de la pel·lícula arribessin al Segrià i al Baix Cinca a través d’un diari que hi té la seu, els periodistes i els lectors. Com si en parléssim al carrer o a casa. Encara que siguis lluny, el país és el país.
Vaig tornar deu dies per feina i mentre anava d’Olot a Saidí i vaig passar per Alcarràs per veure com la pel·lícula ressonava i fregava en narratives que ja havien estat explicades. L’art sempre acabava revelant alguna cosa, encara que sigui de manera brusca o velada, ja podem fer, ja, que sempre ens ve a buscar: els pagesos que intenten oposar-se als camps de plaques solars, a la pel·lícula, són l’actualització d’aquells habitants de la Mequinensa desapareguda que Moncada ens narra a Camí de sirga? En part, ho són, aquí l’electricitat no la generarà l’aigua d’una presa, la produirà l’energia del sol, però la depredació sobre la terra s’assembla massa per mirar cap a una altra banda. A tots dos llocs hi ha el mateix contrast de l’argila seca i daurada contra el gris blavós de les plaques solars o de l’aigua embassada de l’Ebre. És impossible no recordar La terra retirada i veure una altra forma de delimitar usos i propietats, jurisdiccions i canvis. Els canvis socials i culturals que s’anunciaven en el llibre de Mercè Ibarz —l’art sempre s’anticipa— s’han anat fent realitat de mica en mica. Hi ha mil maneres de retirar la terra: el mercat en trobarà unes, l’administració unes altres i qui sap si la natura també té coses a dir.
És també una part de La pell de la frontera, sobretot en la part que explica els límits que entre un temps i un altre, entre una economia més o menys comprensible i un neoliberalisme que ens amenaça amb mitjans tan sofisticats que hores d’ara ja són críptics. No en direm cobdícia i explotació, en direm progrés i llibertat. El «I el nostre?» es transforma en un «I nosaltres?», i és d’això, en el fons, el que li fa por al meu amic.
Durant molts anys als llibres que parlaven de l’abandó de la terra se’ls podia penjar la llufa fàcil de la queixa i la nostàlgia. És normal, a la manca de representativitat i de poder dels llocs descrits s’hi afegia el desig de festa dels 80 i dels 90 i l’acceleració posterior fins a l’aturada en sec de 2008. A mi també m’agrada, la festa, però de vegades no la pots triar perquè no vols trair, al cap i a la fi som i vivim també en la nostra memòria, en el punt de vista des del qual mirem el món i des del qual, també, el volem moure. Moncada, des d’allà on sigui —és a dir, des del record que en tingui cadascun dels lectors, des de l’imaginari col·lectiu—, somriurà i pensarà que la roda continua girant i que l’esforç no va ser en va.
Temporers africans als afores d’Alcarràs
El cabal del riu no s’atura, però. Els punts de vista s’acumulen i ens troben els punts cecs, potser per això a Alcarràs sobta l’absència de migrants, perquè contradiu la voluntat de veritat i de proximitat que té la pel·lícula, aquesta necessitat d’acostar-se als personatges que ja no s’entenen sense la gent que ha anat arribant durant les darreres dècades. A la pel·lícula, els temporers tenen una presència tan testimonial que acaba contrastant amb la que tenen a Alcarràs. Hem après a treballar amb ells però encara no sabem com fer-ne una narrativa continuada. I la necessitem molt, s’acumulen tants interrogants i arguments que començo a pensar que necessitem urgentment els seus punts de vista. Un noi de Burkina em va dir un vegada que els negres ens torben perquè són la nostra imatge al mirall, el negatiu, el lloc de què provenim i cap a on anem: «veniu de l’Àfrica i aneu cap a l’Àfrica». «I el nostre món?», semblava que em preguntava.
A les palpentes
Tinc un veí nou, als pisos d’Olot, en Roman. Ve de Ternópil, d’Ucraïna. Els ucraïnesos que vaig entrevistar a La pell de la frontera eren també d’aquesta ciutat. He anat a buscar el capítol on en parlo i veig que hi surt també en Juan —sí, de vegades oblidem part del que hem escrit—, el mecànic que va recórrer els pantans que es feien als Pirineus i que va arribar a Saidí després d’establir-se un temps a Mequinensa, el país troba a tothom. Hem parlat, amb en Roman, dels mil problemes que tindrà Ucraïna a partir d’ara. Si ja en tenia, doncs ara, més, i he pensat en una altra pel·lícula que vam anar a veure a la Berlinale, Stop-Zemlia, que explica —d’una manera semblant a la de Simon—, la vida d’un grup d’adolescents al Kíiv d’abans de la guerra. Es va rodar l’any passat i, sí, un altre Kíiv era possible.
Presentació de la pel·lícula Stop-Zemlia al cinema Palast de Berlín
Abans de començar, la presentadora del cicle ens va venir a buscar. Treballa al departament d’eslavística de la Universitat Humboldt i aquests dies ha de gestionar tota mena de posicionaments, documents creuats i comentaris, cada paraula se sobreinterpreta. La guerra física arriba a les paraules dels correus. Està a punt de plorar, quan surt. Ha de fer una glosa de la pel·lícula i ha de llegir el text que li ha enviat la directora, que és a Kíiv i demana ajuda, que explica les dificultats de fer cinema a Ucraïna i demana ajuda, que parla dels bombardejos i demana ajuda, que diu que és injust i torna a demanar ajuda, fins que la veu de la presentadora tremola i comença a plorar. No és l’única que plora, la paraula devastaded és freqüent, aquests dies.
Stop-Zemlia és el nom que té el joc de la gallineta cega en ucraïnès, un joc al qual els adolescents encara juguen. La metàfora funciona, en aquesta edat que inaugura l’època de la vida —des d’aleshores endavant, també— en què anem donant pals de cec per trobar persones, significats i projectes. Stop-Zemlia, la pel·lícula, parla dels interrogants d’una societat plausible, culta i digna, on els adolescents haurien de tenir dret a enamorar-se i a sentir-se insegurs de la mateixa manera que ho fan en les societats on no cauen bombes. Aquests interrogants, ara, es resumeixen en un de sol, la necessitat de sobreviure per poder explicar-ho. «I el nostre?», es demanen. Els cineastes ucraïnesos, els artistes i els escriptors tenen davant seu un material riquíssim, tràgic i viu, i el repte i la responsabilitat de fer-ne alguna cosa memorable, perdurable, bella.
A l’hotel dels refugiats ucraïnesos miro de fer el darrer torn del dia, el del sopar, el de recollir-ho tot fins l’endemà. Coincidim sovint amb en Saixa, un treballador de la ONG que ajuda la gent sense llar. Li caic bé, diu, perquè parlo sovint amb els refugiats —els alemanys són molt secs i aquesta gent necessita alguna paraula amable. També, una mica emfàticament, em diu que està bé que n’hagi escrit alguna cosa, que és important que en quedi algun rastre de tot el que està passant en aquest hotel. Jo li he explicat que això ho vaig veure, d’una altra manera, a Saidí durant els vuitanta i els noranta. I que no pateixi, que aquesta història de l’hotel —d’aquest hotel o de qualsevol altre centre de refugiats— l’explicaran els que hi són ara mateix, o els seus fills. N’estic segur.
La ficció i la realitat
Fa tres anys, durant la meva vida anterior, el president Torra em va cridar al seu despatx. No em van voler dir de què es tractava i vaig pensar que volia aclarir alguns extrems de la sèrie d’articles que li vaig dedicar, quan va fer el seu primer discurs com a president al Teatre Nacional. No van ser pocs i no van ser, precisament, amables.
He de dir en el seu favor que va demostrar cintura obviant el tema durant la reunió i que la pregunta que va plantejar era interessant. Em va demanar per què creia que l’independentisme no havia creat un moviment cultural. Com que jo també ho havia apuntat en algun article, tenia la resposta a punt: l’independentisme havia anat en paral·lel al govern de la Generalitat, i la Generalitat mai no havia estat un element de referència prou fiable per a la cultura catalana, ens havíem de remuntar als 80 per trobar un projecte sòlid i continuat. A més, als convergents la cultura els havia interessat tant com als socialistes el català. A títol personal, s’hi va sumar una part de la cultura. Les seves obres, no.
Avui hi afegiria una segona resposta. Li diria que l’art en sap més que no pas nosaltres i, que tot i ser artifici, suporta malament la mentida. El Procés independentista no va crear teatre, no va generar guions ni novel·les i reproduïa les cançons dels setanta perquè es necessita un temps per demostrar que hi ha un mínim de veritat en la vivència. L’art demana una certa perspectiva que permeti trobar arguments i metàfores per bastir al·legories i mites. Ara que s’ha acabat el Procés, tenim poques veritats i massa mentides. I no, no és fàcil trobar la pietat necessària per escriure sobre una república de vuit segons, ni sobre la mínima dignitat que hauria d’animar a personatges que s’han dedicat a treure’s els ulls els uns als altres. Hauríem d’obviar que tothom va declarar en castellà a Madrid —sí, tothom, tothom. Vull recordar que mentre es feien manifestacions massives es produïen aquelles converses en què els líders del Procés, vespres de l’1-O, admetien que no hi havia res preparat. Hi ha gravacions que semblen de Plats bruts. Els articulistes no vam fiscalitzar prou uns polítics que arengaven les masses, que ara s’exclamen que on anàvem i que darrerament han arribat a l’extrem de la delació. Sí, el periodisme va fallar greument, tot, però els errors dels uns no eximeixen els dels altres. No es pot salvar ni el Tsunami i, així, el desemparament històric és tan gran que si alguna cosa ha de fer la cultura és pensar com s’ha de fer net. Com s’ha de descriure el bassal fangós sense embrutir-nos més del compte? No serà fàcil. I encara menys quan a l’altre costat d’Europa veiem que un comediant va rebutjar la protecció personal dels Estats Units perquè volia resistir, perquè no podia deixar sol el seu poble. Si és veritat, ningú no fuig, ningú no es lliura.
En queda l’1-O i la gent que va aguantar estoicament la policia. En queda la necessitat de reparació de la repressió, la presó i l’exili. En queden les urnes, els advocats voluntaris, i en queden més coses que són certes: en queda la resistència cultural i social i la voluntat de construir, la veritable raó de tot plegat, però tenim un forat negre al mig del país i ens hem de preguntar en què consisteix per poder-lo representar, per fer-ne narrativa, per explicar-lo, per fer-ne imatge i forma. Perquè no s’empassi la matèria de tot el que encara tenim. I, sobretot, per evitar el xantatge polític de la gestió del trauma.
En queda la necessitat de projectar una societat cultural que vol poder decidir com bregar amb el futur.
Que visquis temps interessants!
«Tu, el salvarem, el món?»… Una guerra fa pagar un preu massa alt si el que volem és aprendre’n alguna cosa. De lluny, actua com una vacuna, però res ensenya tant com l’experiència. La cultura ens prepara, dona indicacions per sobreviure i fa història de les situacions que s’han passat. En la mesura que pot ser compartida, estalvia alguns aprenentatges dolorosos, però malgrat que hem llegit alguns metres de prestatgeria sobre diversos temes, de vegades no hi ha res com anar-ho a veure, en comptes que t’ho expliquin. De vegades no cal que et moguis perquè els fets arriben sols fins a Alcarràs, fins a Saidí o fins a Berlín.
«I el nostre?» No sé ni per on començar. Diuen que s’acaba la globalització tal com l’havíem conegut, la que es feia a costa del medi ambient amb combustibles barats. Durant la pandèmia es va especular sobre el reforçament de la idea de proximitat. Les ciutat s’havien de menjar el món i ara el món es menja les ciutats. No ho sé, demà en pot passar una altra i la fiabilitat dels analistes pot ser la dels endevins i fer ineficients totes les plaques solars que han substituït els presseguers que van substituir aquells conreus de blat, raïm i oliva. Els vaivens són tan forts i tan imprevisibles que, si més no, davant de la incertesa, va bé recordar els preceptes antics. En cas de dubte, valors bàsics: no mataràs, no robaràs, no mentiràs, dona menjar a qui te gana i casa al que passa fred, escriu el que et passi a la vora i mira de no posar-hi gaire més forma que contingut, ni gaires més paraules que veritats.
El nostre món no ha fet les paus amb si mateix i arrossega les mentides i els errors —més les mentides que els errors: errar és humà però mentir atempta contra l’únic que tenim: la fiabilitat del llenguatge i el pacte de la paraula— que fan bones algunes caricatures del Procés. Ningú no admet haver mentit i ningú no demana perdó per haver-ho fet, però el desengany és aquí, enorme, al mig del país, i mentre hi sigui, el país no podrà fer net. Admetre errors és dur, admetre errors conscients encara ho és més, però no queda cap altre remei si es vol construir, si es vol avançar. Sense aquests fonaments em temo que no podrem bastir res de sòlid, res de durador.
