Un homenatge amargament dolç i la inutilitat filosòfica

La primera vegada que vam poder llegir la filòsofa Simone de Beauvoir al català va ser el 1966 amb el llibre Une mort très douce, traduïda com Una mort molt dolça a càrrec de Ramon Xuriguera. Un text no estrictament filosòfic, la narració del qual es presenta com unes memòries que tot i el seu caràcter biogràfic, Beauvoir no desaprofita, amb més o menys consciència, per desplegar-hi simultàniament part del seu pensament. Avui, podem retrobar-nos de nou amb la seva lectura gràcies a la nova traducció que Margarida Castells Criballés ens ofereix des d’Angle Editorial. 

Quan pensem en Simone de Beauvoir, l’imaginari ens la recorda com la intel·lectual i feminista amb major incidència en qüestions de gènere dins el pensament occidental del segle xx. De fet, considerar-la així no seria un error. Però, sovint, la tendència general vol reduir-la a l’obra assagística, tot deixant de banda l’àmbit narratiu que també és fonamental per comprendre el seu cosmos. En aquest sentit, l’obra literària ens permet acostar des d’una òptica més personal, encara que ben igual de treballada, a les seves especulacions. Aquest és el cas d’Una mort molt dolça, però també La dona trencada o Les inseparables, aquesta darrera també publicada a Angle i de manera inèdita el 2020, entre d’altres. 

L’objectiu d’aquest article, però, no és ni una monografia ni cap estat de la qüestió de l’obra de Beauvoir, sinó una lectura atenta d’Una mort molt dolça per tal d’extreure’n allò característic del seu pensament, o simplement, les vacil·lacions d’un pensament ferm que la vida va demanar d’ajustar. En aquesta línia, descobrim en aquest llibre una faceta més humana de l’autora. Així doncs, per a aquesta anàlisi, primerament, és necessari contextualitzar la relació entre Simone de Beauvoir i la seva mare: Françoise Brasseur; un vincle que indiscutiblement no va ser mai fàcil. François, que havia acceptat sacrificar la seva vida en benefici de les seves filles i que s’havia resignat a la submissió malgrat les infidelitats del seu marit, era una dona complexa, plena de contradiccions i devocions. Turmentada pel profund ateisme de la seva filla gran, Simone, no obstant, aquesta era sens dubte la seva filla predilecta. Una preferència paradoxal que no venia causada per una afinitat d’interessos o postures vitals similars, ja que els escarafalls públics de Simone l’incomodaven, així com el contingut avantguardista de les seves publicacions. Tanmateix, l’enorgullia el seu èxit, i segurament s’hi devia realitzar. Per això l’admirava, perquè Simone havia aconseguit el que a ella li havien negat: la llibertat. 

Una mort molt dolça relata els últims dies de la mare de Simone de Beauvoir, el dolor d’una malaltia que escurça imprevistament una vida, també el patiment i el desgast emocional que això suposa, però especialment la transformació que aquesta experiència provoca entre el seu vincle matern-filial. De fet, la metamorfosi s’esdevé principalment en Simone, més que en la mare, la qual li permet reconciliar-s’hi i entendre-la des d’un nova mirada. Així, la mort es converteix en una excusa per tractar una munió de temes que si bé s’articulen literàriament, tenen un rerefons filosòfic que deixa entreveure les preocupacions que més van capficar a la pensadora. En aquest sentit, la ficció permet ampliar o, si més no, visualitzar des d’un angle més personal qüestions tan abstractes com poden ser la por, el dolor, els tabús, la veritat o la mort; però també de més concretes com ara l’eutanàsia, el cos i el plor. 

La narració engega amb l’ingrés de la mare a l’hospital a causa d’una caiguda, moment en el qual es descobrirà que més enllà de l’esllavissada anecdòtica, la Françoise té un càncer fulminant. A partir d’aquí, el relat es desencadena fins a posar punt final als seus dies. 

El que destaca per sobre de tot, deixant de banda la mort com a trama central, és l’homenatge que Simone de Beauvoir fa a la mare. Certament, l’escriptura es troba en primera persona liderada per l’autora mateixa; no obstant, la protagonista indiscutible, malgrat el predomini dels seus pensaments, és Françoise, ja que tot passa com a resposta a les seves necessitats. Tanmateix, la història no només neix com una simple resposta, ja que aquesta queda intercalada per moments que s’abstrauen de la trama i remeten a períodes específics de la biografia de la mare que justifiquen l’origen de molts dels seus comportaments. Espais que, en part, són denúncies vinculades al pensament feminista de Beauvoir, com la crítica al patriarcat que li ha impossibilitat guanyar la independència i autonomia necessàries per alliberar-se d’un marit infidel que l’ha enclaustrada a falta d’alternatives possibles com a dona.

Però, posats a triar, el gran tema que vertebra el llibre és la dicotomia entre vitalisme i mort. «Avui no he viscut. Un dia perdut» (p.100), reitera constantment la mare. A les acaballes dels seus dies, només l’angoixa la seva impossibilitat per continuar la seva quotidianitat, tornar a casa seva i reunir-se tranquil·lament amb les seves amigues. Aquesta energia dificulta els pronòstics mèdics: «No es poden fer previsions, amb aquesta senyora, ¡té tanta vitalitat!» (p. 84) i és que és «dura feina, la de morir, quan algú s’estima tant la vida» (p. 95). La necessitat de viure, paradoxalment, s’acompanya amb l’oblit de la seva devoció cristiana: «estava massa ocupada a curar-se per imposar-se l’obligació de les pràctiques religioses» (p. 72). És així com les reaccions de Françoise arranquen un somriure compassiu al lector en llegir-hi sentències com: «Jo tinc molts bons tractes, amb Déu, però no hi tinc cap pressa per veure’l» (p. 72). De fet, la impaciència és tan minsa que no arriba a demanar ni l’extremunció. La relació amb la religió, així com qualsevol vincle, es transforma quan la mort protagonitza l’escena. Tal com Simone explicita: «la vida eterna, a la terra, significava la mort, i ella no volia morir: rebutjava la mort» (p.72). I el lector ho comprèn i s’hi identifica perquè «quan algú s’estima la vida, la immortalitat no és cap consol davant la mort» (p. 110). En definitiva, hi ha un Ars Moriendi de fons, o, ben mirat, tot el contrari, un Ars Vivendi a contrarellotge, com si Françoise desafiés un Déu, que després d’anys de desconsideració, ara li exigís una recompensa. 

En efecte, «els darrers instants d’un moribund poden contenir l’absolut» (p.76), i en la seva proximitat, també el seu neguit. Una mort molt dolça, per damunt de tot, posa sobre la taula l’experiència de conviure amb una mort anunciada. Simone de Beauvoir, una dona forta i de posat fred, ara de sobte «estava més unida a aquella moribunda» (p.91), alhora empresonada entre la mort i la tortura, i avergonyida en trobar-se alleugerida en saber la imminència de l’expiació de la mare. De cop i volta, l’eutanàsia no pot ser una opció, i aquesta inflexibilitat l’horroritza i la disgusta perquè estronca les seves fermes conviccions. Però, és la seva mare i tot i que l’allargament sigui minúscul, res és massa breu si es tracta d’ajornar aquest adeu. «Fins aquella nit, havia dominat totes les meves passions, les havia enteses racionalment; fins i tot quan em trasbalsaven, m’hi reconeixia. Aquella vegada, però, la desesperació s’escapava del meu control: algú altre plorava dins meu» (p. 36). És aquí on veiem l’autora enmig del desconsol; també hi apareix Sartre de fons, que es manifesta con un espectre sense veu que simplement l’escolta. 

L’escriptura de Simone de Beauvoir és una mostra d’humanitat absoluta. Les contradiccions, el dolor, el patiment, la incomprensió, són temes que gradualment li fan perdre el control de la situació: «la compassió m’esquinçava» (p. 37). Una versió personal que no l’atura a l’hora parlar de temes més tabús que la mort mateixa com: la nuesa corporal d’una dona vella. «Per a mi, cap cos no havia sigut tan inexistent», i afegeix «en aquells moments em va sobtar la violència del meu desgrat», xoc que s’agreujava a causa del «consentiment despreocupat de la meva mare», la qual «renunciava a les prohibicions, a les consignes que l’havien oprimida durant tota la seva vida» (p.23). Un cos que ja no es manté gairebé no es diferencia d’una despulla, fet que empitjora l’evidència final, perquè «la seva fi, com la seva naixença, se situava en un temps mític. Quan em deia: ja té edat de morir, eren paraules buides, com tantes. Per primera vegada, la veia com un cadàver en potència» (p.24). Mots expressats amb duresa que acompanyen un final sense remei.

La por de la mort, el seu patiment i la seva experiència són tan presents com ho és també la mentida. Davant d’una situació com aquesta, cal compartir amb el moribund el seu desenllaç? Cal fer-lo partícip de la seva mort de manera conscient? És lícit infantilitzar un vell o un malalt? Una vegada més, a Beauvoir se li enderroquen els pilars del seu pensament en pro d’un benefici humanament comprensible, i compassivament aprovat per les amigues de la mare, però críticament pel seu entorn menys proper. 

Tanmateix, una precisió interessant seria entendre que, més enllà de la mort, la narració parla del morir-se, és a dir, del seu procés en trànsit. «La mort en si no m’espanta pas, el que em fa por és el salt» (p.18), i, per tant, la importància de l’acompanyament del qui se’n va. Un tema que ens ressona pels temps que corren. Les dues germanes, Simone i Hélène, conviuen els darrers dies de la seva mare i el seu calvari. La seva vida es redueix a les quatre parets de l’hospital sabent que malgrat tot «no fem mai tot el que podem per ningú», encara que «sense la nostra vigilància obstinada, la mama hauria patit força més» (p. 112). En aquest sentit, la mare té una mort molt dolça, o bé aquesta és la creença dels qui es queden i han d’aprendre a viure des de la seva absència.

«És inútil pretendre integrar la mort a la vida» (p. 119), sentencia finalment Simone de Beauvoir. La mort és sempre la dels altres i cadascú ha de viure-la sol, tanmateix, i des de la consciència que no pot ser d’altra manera: «per què la mort de la meva mare em va trasbalsar tant?» (p. 123), conclou a les darreres pàgines. Una dona que no havia despertat mai gaire sentiments en ella, de sobte la seva mort la colpeix infinitament. Però la mort, que com a fenomen biològic és tan natural, és humanament irracional i incomprensible. Com és possible que una persona, de la nit al dia, desaparegui al no-res? La mort, en l’autora, es presenta com un accident que la travessa i l’esbocina, un buit que omple amb paraules i literatura. Fer-ne filosofia seria pervers, no hi ha raons de pes que justifiquin o expliquin lògicament la seva pèrdua, només l’escriptura i el gest literari podrien fer-ne de testimoni, un homenatge amargament dolç.

(Sant Vicenç dels Horts, 1999). Graduada en Humanitats i màster en Pensament Contemporani i Tradició Clàssica. Actualment és investigadora JAE Intro al CSIC i doctoranda amb una tesi sobre l’estètica en el pensament d'Emmanuel Lévinas. Guardonada amb diferents beques que li han permès fer estades de recerca, actualment viu entre Barcelona, Madrid i Brussel·les. També és la responsable de la Secció de Filosofia de l'Ateneu Barcelonès i membre cofundadora de Mentrimentres.