El vèncer i la por

Vista de lluny, la vida de Ferrater sembla ben llaminera per fer-ne literatura, té alguna cosa de caricaturitzable: el poeta genial, el faldiller, el bevedor —o el maleït, que és el que llegim a la faixa de la traducció castellana de Vèncer la por. El cas és que el llibre de Jordi Amat no explota res d’això —cosa que no vol dir que no hi insisteixi: a cada capítol se’ns diu diverses vegades (i al final, amb potser massa insistència) que Ferrater beu, i que beu molt, i que Ferrater és genial, molt genial; però això no és mai l’argument del relat. Per dir-ho entre la pedanteria i la cursileria, Amat fa els possibles per retratar la persona, i no el personatge. I ho fa, primer, fent servir fonts sobretot primàries (textos i materials, si no de Ferrater, si més no del seu moment —poc enllorats per la memòria—), i, segon, a partir d’establir retòricament una distància clara amb la figura de Ferrater, amb un to que gairebé sempre vol ser de transcripció d’alguna cosa —informativament és un llibre completíssim— i amb les intercalacions puntualíssimes d’una primera persona del singular, que donen més pes a aquest to de transcripció.

Aquesta distància li permet no romantitzar el personatge o, si més no, separar-lo de certa boira de mitificació —que els anys fa prou temps que han començat a esbandir (crec que, per la gent de menys de quaranta o quaranta-cinc anys, aquest mite potser no ho és tant). No crec que hi hagi pròpiament cap ús capciós de Ferrater —tuiter va ple de desconfiances—; i és un llibre (gairebé sempre) seriós. Amb això vull dir que no és un llibre de tesi (en aquest sentit), sinó que, més aviat, el relat s’omple, ara aquí, ara allà, d’una sèrie de coses que són les percepcions i idees d’Amat, cosa absolutament esperable en un llibre com aquest. Però ja sabem que prendre distància, en aquests casos, sempre és una qüestió d’estil. En major o menor mesura, totes les peces que hi ha disponibles per a la construcció del relat hi són, i podem veure com hi juga Amat. Ara bé (i perdoneu l’expressió), una cosa són les peces i l’altra és el tauler en què es col·loquen.

Per exemple: llegim que Ferrater escrivia a la mare i al cunyat: «You might as well teach the kids Catalan, not Spanish which is disgusting», i quina gràcia, quines sortides —i segons com, un judici que era primerament polític passa a semblar un judici (un estirabot) tot just estètic (d’altra banda, tota estètica arrossega una ètica; no cal entretenir-s’hi). Hem llegit un estirabot perquè dins el flux del relat que se’ns proposa una frase així agafa la forma d’un estirabot més o menys genialoide. Jordi Amat ha dibuixat el que per ell és Ferrater: un autor que va fer versos en català, imbricat naturalment en la cultura (espanyola) que es va fer a Barcelona durant els cinquanta i els seixanta. El problema que hi podem veure, no cal dir-ho, és aquest naturalment. Enlloc es mira d’explicar amb una mínima profunditat què ha passat amb la Barcelona d’aquells anys, que fa que un noi de Reus hagi de prendre el castellà com a llengua principal de cultura, o perquè una revista com Laye, en castellà i que en alguns aspectes semblaria problemàtica pel règim, va poder anar sortint uns quants anys, mentre que una revista tan doctrinalment inofensiva com Poemes, de Joan Colomines, va haver de fer les mil i una per anar fent la viu-viu i, amb tot, va ser clausurada al cap de poc sortir. Ferrater és un escriptor català que ha d’escriure en castellà si vol fer algun duro, i aquesta decisió, que semblaria que ha de tenir més d’acceptació que no pas de tria, no es qüestiona en cap moment. Abans de la guerra, Sagarra havia pogut escriure en català i malviure’n, Riba s’havia pogut dedicar a la cosa de les lletres tenint com a centre indiscutible i natural de la seva activitat la llengua catalana. Als anys cinquanta i seixanta, l’edició en castellà a Barcelona era un negoci (un molt bon negoci, fins i tot) i l’edició en català (si més no fins a mitjan seixantes) gairebé sempre un activisme. I molts etcèteres que no queden gaire perfilats i que explicarien moltes coses.

Vèncer la por és un llibre escrit des d’un marc cultural espanyol i per a un lector culturalment espanyol, tot i que sembla que vulgui haver estat escrit malgrat aquest marc —amb la tranquil·litat que aquest marc provoca. I això hi és una cosa molt gran i una cosa molt petita al mateix temps: és molt gran perquè és el taló de fons de tot el llibre —molts cops tan de fons que es fa imperceptible o, directament, irrellevant—, i molt petita perquè gairebé mai és el tema principal del relat, cosa que permet fer una lectura que en prescindeixi gairebé del tot —o sense haver-ne de fer gaire cas. Ara bé, indubtablement, la manera que tenim de percebre com Ferrater se situa respecte la societat i la cultura de cada moment seu n’acaba depenent.

 M’explico: un esforç important que fa Amat és mirar de perfilar el nucli moral —el «ser ètic», en diu— que mou la vida de Ferrater; per tant, el lloc aquell des d’on es relacionava amb els altres i, sobretot, amb ell mateix. L’estructura més gran amb què veiem que Ferrater se les heu directament és això: un grup d’amics o, com a molt, una empresa —i llavors, potser ja saltem cap a les preocupacions pels diners. Sí que ens queda ben esbossada l’auge i caiguda de la burgesia reusenca, i com això afecta la vida pràctica de Ferrater. Ara bé, com a intel·lectual que es vol professional de la cosa de les lletres, la figura queda dibuixada en una mena de cultura que és bàsicament —naturalment, repeteixo— l’espanyola i, secundàriament —fins i tot, sufragàniament—, la catalana. És a dir, l’estructura que entenem darrere del relat d’Amat és el d’una cultura catalana que té un marc més gran en la cultura espanyola; per tant, participar de la primera voldria dir participar de la segona, i el salt d’una a l’altra seria més o menys obvi. I, amb tot, aquesta estructura cultural i els seus fonaments, bàsics per entendre com Amat planteja aquell nucli moral, mai passen a un primer pla, perquè aquest no és l’objectiu del llibre. Esclar que no cal (espero) que ens tornin a explicar el franquisme, però potser sí que hauria fet falta explicar —explicitar, potser— com el franquisme afectava la vida pràctica d’un intel·lectual català professional nascut l’any 1922, per qui la cosa castellana era poc menys que una imposició i, finalment —necessàriament—, una acceptació, com deia. No es pot confondre la feina mal pagada a hores amb el projecte d’obra (encara que aquesta feina mal pagada pugui servir per vehicular-hi uns interessos que si no haurien quedat en algun calaix del cervell). No es pot confondre l’interès per Machado amb la imbricació de Ferrater en una tradició castellana; i, malgrat l’ocurrència —prou lúcida, i útil— de Valverde, Ferrater tampoc era un poeta anglès que escrivia en català, sinó que era un poeta català que escrivia en català —tan senzill i tan complicat. Una cosa són les tradicions personals —que tenen poc més que la forma d’una dèria— i l’altra són les tradicions literàries, que són, per dir-ho així, la fossilització en uns textos concrets de l’evolució d’unes idees i d’una llengua (literària). «Hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal, i ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu», escrivia Ferrater a la nota final de Da nuces pueris.

Un cas paradigmàtic (i segurament banal) d’això que dic és, per exemple, que en parlar del «Poema inacabat», la referència crítica sigui Edgardo Dobry —no hi ha referència a cap altre estudi sobre la poesia de Ferrater, i no crec que el text de Dobry (res en contra seva, al contrari) hagi estat mai central per entendre-la. També trobem que per parlar del valor crític de Ferrater, en un dels moments en què es fa amb més ímpetu, es posa d’exemple l’informe de lectura sobre un llibre de Luis Martín-Santos, un senyor que ha tingut una empremta absolutament anecdòtica en la literatura catalana. Amat coneix l’obra de Martín-Santos i li agrada el que en diu Ferrater, i ho destaca perquè també en deu conèixer més o menys la bibliografia crítica; i una petita dèria d’Amat passa a ocupar gairebé tres pàgines de la vida de Ferrater, quan per ell no en devia ser ni una anècdota. Amat —i és més o menys normal que ho faci— mira de situar Ferrater en unes coordenades culturals que són les seves, les que ell s’ha mirat de bastir, amb tot el gruix d’ideologia —dit en un sentit diguem-ne neutre— que això comporta. Ni es menciona que la recepció de la poesia anglesa moderna a Catalunya es deu, en bona mesura, directament o indirectament, a Ferrater —pensem en Oliva, Comadira, Pessarrodona o Parcerisas; o Subirana, per dir algú d’una generació més jove—; ni que la recepció crítica de Maragall o Riba o Foix, per exemple, fa un tomb absolut a partir d’ell; o que llegir Carner, avui, passa per tenir en compte les coordenades que ell i son germà van establir. Llavors llegim frases com: «Ferrater pensa els grans autors de la literatura catalana amb la mateixa exigència, posem per cas, que Kafka. Val per a Foix […]. Ningú l’ha pensat amb tanta ambició». Per què no l’hauria de pensar amb «la mateixa exigència»? Per què ara hem de parlar d’«ambició»?, una ambició que parlaria més d’una generositat —d’una dèria— de Ferrater que no pas d’una capacitat dels textos de Foix. Quan es pren distància respecte d’un punt, el camp visual s’omple de coses que passen a ser secundàries, i que hi són per donar sentit i objectivitat a l’objecte principal; quan es pren una distància moral, aquestes coses secundàries són indefectiblement coses morals —ideològiques—, i gairebé sempre sortides de qui observa.

Deia que Amat escriu des d’un centre que és una suposada cultura espanyola, i en aquesta cultura espanyola hi posa Ferrater, que s’hi desenvoluparia, dins l’anormalitat del franquisme, amb una certa normalitat. L’anormalitat cultural que Amat dibuixa per a Ferrater és semblant —deixant a banda el canvi de generació i les implicacions que això comporta—a la de Joan Petit, sí, però —i aquí és on hi ha el perill— també és molt semblant a la que dibuixa per a un Barral, posem per cas. Esclar que Barral va tenir problemes amb el franquisme —alguns ens els explica Amat—, però un problema que no va tenir mai és el de la llengua i la cultura —ben al contrari. Qualsevol persona que hagi volgut escriure seriosament en català sap que no es podrà relacionar mai amb certa normalitat amb la cosa castellana i, el que és pitjor, sap que no es podrà relacionar mai amb certa normalitat amb la cosa catalana. No vull continuar per aquí perquè, com deia, tot plegat, malgrat ser el coixí sobre el qual s’aguanta el llibre, no acaba d’aparèixer mai en un primer pla, i crec que molts lectors catalans sabran veure sense gaires problemes tot això que potser m’he allargat massa a explicar.

Tot plegat —i acabo— ens porta a un tema, present més o menys en tot el que he dit fins ara i que només vull apuntar: la qüestió de la diguem-ne consciència de pertinència cultural de Ferrater —allò que n’hauríem anomenat el sentiment de pertinença nacional—, que voldria dir alguna cosa així com quin era per Ferrater el contingut d’una frase com «soc català» o «soc un escriptor català». És una qüestió que ens hauria d’importar relativament, però com que som a Catalunya, que és un país ple d’anormalitats (pròpies i, sobretot, imposades), és un debat que hi és i ens l’hem de menjar (aquest textet, fet des de la mandra més absoluta, en seria una mostra). Només un parell de coses, doncs. Primer, que cal evitar la confusió entre identitat, ideologia i alguna cosa així com la consciència de pertànyer a una cultura —a una educació—; són coses que es toquen, però no són la mateixa —i, per dir-ho lleig, ontològicament són coses oposades: podem suposar que, en aquest sentit, Ferrater, com a persona sensata que era, estava en contra de qualsevol mena d’identitat i entenia els perills inherents a les ideologies, però també sabia la inevitabilitat de la cultura (l’educació, la llengua) com a cosa compartida entre els individus. Ferrater és, sobretot, un agent (un agent necessari, diria) de la cultura catalana, i que és així com es veia crec que queda clar de seguida que llegim algunes de les entrevistes que va fer. Segon, i dit ràpid: és evident que Ferrater sempre va dir pestes d’aquella «màquina de tortura» que era el catalanisme (de la Lliga o més o menys de qui sigui, amb les seves herències, com ara l’autocompassió que es practicava des d’alguns sectors del resistencialisme); i, esclar, una cosa és el catalanisme i l’altra la cultura catalana, i per tant renegar de a no vol dir renegar de b; ara, renegar del catalanisme (que s’assemblaria molt a una ideologia o a una sèrie d’ideologies emparentades) no vol dir —i crec que en el cas de Ferrater és evident— simpatitzar amb alguna mena pax espanyola. Ja ho sabem, i més o menys ja ho he dit: ser culturalment espanyol garanteix una sèrie de tranquil·litats i de sobreentesos, malgrat tot, com ara la llengua i la relació amb la tradició; ser culturalment català és un neguit, un cansament i una estupefacció constants, sobretot davant la cosa espanyola, que tot s’ho menja; i les coses que es fan amb neguit, cansament i estupefacció —i el catalanisme de la Lliga, posem per cas, segurament en seria una—, és massa fàcil que generin uns altres neguits, cansaments i estupefaccions. Una concatenació de tot plegat seria el malestar cultural —la «ira»— en què vivia Riba. 

Dit això, el llibre sembla escrit amb més o menys presses, però amb una eficiència d’estil —i l’eficiència va vencent progressivament l’estil— destacable; hi ha, per exemple, alguns estilemes —l’ús de frases entretallades, de presentacions de subcapítols dins el cos del text, a principi de paràgraf, etc.— que es miren de perfilar en les primeres pàgines i que s’abandonen al cap de poc; llavors es reprenen puntualment, pàgines enllà, de manera més o menys arbitrària. Hi ha algunes (no gaires) repeticions d’informacions (o d’ocurrències), que tenen la forma més de descuit que no pas de represa o de resituació del relat en un context ja presentat. Però això són minúcies per tocar el voraviu: com deia, l’eficiència de l’estil és remarcable, i tot plegat —això i el que he dit més amunt— no invalida que el llibre, a part de ser absolutament llegidor, sigui plenament informatiu per qui vol conèixer o ordenar-se amb cert detall la vida de Gabriel Ferrater.

Com llegim al final de la «Nota de l’autor», aquest, en tot cas, és el Gabriel Ferrater de Jordi Amat, i el llibre pot ser una peça important perquè cadascú es faci el seu.

(Muntanyola, 1989). És llicenciat en filosofia i ha publicat els llibres de versos Quanta aigua clara als ulls de la veïna (2014) i Un arbre molt alt (2018; Premi Ausiàs March i Premi Cavall Verd - Josep Maria Llompart). Ha traduït Memorial, d'Alice Oswald (2020; Premi Jordi Domènech de traducció de poesia); també tradueix teatre. És membre del consell de redacció de la revista Reduccions i és baixista del grup Obeses.