A propòsit de la publicació, aquest febrer a Raig Verd, d’una nova versió catalana de la tercera novel·la d’Albert Camus, La caiguda (1956), esplèndidament traduïda per Anna Casassas, m’he introduït en Camus, el filòsof i escriptor existencialista. Enfrontar-se a un autor encara no conegut, a un context històric i literari relativament distant, és sempre una espècie d’experiment. Si tota lectura ja és en certa manera un exercici d’hermenèutica, un intent de copsar, des de nosaltres, el nostre bagatge literari i la nostra concepció del món, un altre bagatge literari i una altra concepció del món més o menys allunyades als nostres, de posar-los en diàleg, l’hermenèutica s’accentua quan es tracta d’una primera coneixença. Com si ens presentessin algú d’una altra edat, un altre país, una altra tradició, una altra època i volguéssim entendre’l, també en una primera lectura cal activar l’empatia i fer un petit esforç per salvar les distàncies.
La caiguda està conformada per una sèrie de converses (hi ha algú que l’escolta però no en sabem les rèpliques) que manté Jean-Baptiste Clamence al Mexico-City, un bar d’Amsterdam. Com que l’interlocutor és anònim i silenciós, és ben bé com si Clamence es dirigís directament al lector. Camus escriu La caiguda i la major part de la seva obra després de la Segona Guerra Mundial. És a dir, escriu marcat per una responsabilitat intel·lectual extrema: cal dirimir els assumptes morals, cal assenyalar la humanitat per tots els seus crims. Per això, probablement, Camus és un escriptor que no deixa mai de ser filòsof. Com es percep en aquesta novel·la, mostra una clara voluntat de reflexió conceptual, ja que a mesura que avança la narració, l’argument va diluint-se a favor de les discussions filosòfiques (dites en boca del personatge protagonista). La forta càrrega moral i simbòlica de l’obra, al meu parer, ens pot distanciar de Camus, però això no treu que La caiguda sigui una obra interessant literàriament i que exposi qüestions que ens ressonen encara avui en dia. Anem, però, al text.
Jean Baptiste-Clamence, protagonista de l’obra que ens ocupa, explica a l’inici de la novel·la que sempre ha tingut una especial predilecció per les altures: «preferia l’autobús al metro, les calesses als taxis, els terrats als entresols» (p. 20), i el seu ofici satisfeia a pler la seva vocació per les posicions elevades: era advocat d’èxit a París. Relata: «em situava per damunt del jutge, a qui jo jutjava, i per damunt de l’acusat, que forçava a sentir-se agraït. Consideri atentament això, benvolgut senyor: jo vivia impunement» (p. 21). I és que Clamence estava dotat per a la vida, disposava espontàniament de nombroses qualitats: «pocs éssers hi ha hagut tan naturals com jo» (p. 23). Però era, per sobre de tot, un egoista i vanitós: «No vaig recordar mai res que no fos jo mateix» (p. 41).
Ara bé, tot això ho explica des d’on té instal·lat el seu despatx, el bar Mexico-City, al barri dels mariners d’Amsterdam. Allà no és en cap cim, sinó al cor de les coses, a baix de tot: «S’ha fixat», pregunta al seu interlocutor, «que els canals concèntrics d’Amsterdam recorden els cercles de l’infern? L’infern burgès, naturalment poblat de malsons. Quan es ve de l’exterior, a mesura que es passen els cercles, la vida, i per tant tots els seus crims, es fa més densa, més obscura. Aquí som a l’últim cercle» (p. 13).
Al llarg de la novel·la Clamence reflexiona sobre la seva vida per traçar el periple —la caiguda— que l’ha portat de la glòria parisenca als baixos fons holandesos. Vegem-lo. A París, la superioritat natural de Clamence en molts aspectes li permetia lliscar per la vida per camins traçats i amb nocions clares. Se servia d’una perfecta combinació de cinisme, vanitat i bones qualitats per obrar en cada cas exactament com calia. I n’era perfectament conscient. Ell mateix afirma: «és clar que coneixia les meves mancances i que em sabien greu. Però continuava oblidant-les amb una obstinació força meritòria» (p. 62). I encara més: «Jo, en tot cas, sí que sé què hi posaria, al meu rètol: una doble cara, un Janus encantador, i, al damunt, el lema de la casa: “No us en fieu”. A les targetes: “Jean-Baptiste Clamence, actor”» (p. 39). Sabia que «només estava de la banda dels culpables, dels acusats, en la mesura exacta que no [li] causaven cap perjudici» (p.45). És més, sovint es descobria uns plaents somnis d’opressió (p. 45). Al cap i a la fi, però, a efectes pràctics l’objectiu aparentava ser noble: «semblava ben bé que la justícia dormís amb mi cada nit. Estic segur que si vostè aleshores m’hagués pogut sentir hauria admirat l’exactitud del meu to, l’encert de la meva emoció, la persuasió i la passió, la indignació controlada dels meus al·legats. […] com que era a la banda correcta, ja em semblava prou per tenir la consciència tranquil·la». (p. 15-16). Més per habilitat i conveniència que per moral, però fos com fos, dins dels bàndols de la justícia, que brillaven nítids i acollidors, ell se situava en el dels bons, defensava els dèbils, feia justícia als innocents, i per tant, la resta de retrets, el cinisme i la vanitat, esdevenien menors.
Una matinada de novembre, però, tornant cap a casa pel pont Royal, presencia com una noia es llança al riu. Clamence queda paralitzat. Pensa alguna cosa com ara «massa tard, massa lluny…», i finalment marxa i no en diu res a ningú. L’incident queda en un racó de la ment de Clamence fins que al cap d’uns anys, mentre camina cofoi pel pont de les Arts, sent una rialla. Es gira i no hi ha ningú. Al vespre, sent riure sota casa —uns joves—, i quan s’observa al mirall, aquest li retorna un somriure doble. La rialla, que esdevindrà un eco recurrent al llarg de la seva vida, obre una esquerda que farà trontollar el seu elevat tron, perquè tots aquells que formaven el cercle del qual n’era al centre, ara són de sobte en una sola fila, com al jutjat (p. 64). Tot d’una, la facultat de jutjar, de què semblava disposar de forma tan lliure i indiscutible, es gira en contra seu. Se sabia cínic, egoista i vanitós. Però, ell podia ser jutjat també?, podia ser culpable? La culpabilitat no era exclusiva d’aquells que cometien grans mals?
I és que la caiguda física de la noia al riu és l’inici de la seva caiguda emocional. És, segons afirmarà més endavant en retrospectiva, el seu baptisme. A partir d’aleshores Clamence descobreix la debilitat, se sent susceptible a ser jutjat: «només et perdonen la felicitat i els èxits si acceptes de compartir-los generosament. […] En el meu cas, la injustícia era més gran: em condemnaven per alegries antigues. […] El dia que ho vaig advertir, em va arribar la lucidesa. Vaig rebre totes les ferides alhora i vaig perdre les forces de cop. Aleshores tot l’univers es va posar a riure al meu voltant» (p. 65). Calia, desesperadament, tapar aquesta gotera.
Primer, després d’analitzar la situació i entendre que «tothom s’afanya a jutjar per no ser jutjat» (p. 65), que «tothom exigeix ser innocent, al preu que sigui, encara que, per ser-ho, hagi d’acusar al gènere humà i el cel» (p. 66), decideix tornar a reprendre les seves males arts, però aquest cop més accentuades: «Feia la guerra per mitjans pacífics i a la fi obtenia, pels mitjans del desinteressament, tot el que cobejava» (p. 69). Excel·lia sobretot en el menyspreu: «Els qui ajudava eren sovint els qui menyspreava més. Educadament, amb una solidaritat plena d’emoció, cada dia escopia a la cara de tots els cecs» (p. 70). A la vegada, era una forma de destruir la seva afalagadora reputació, llançar-se a l’escarni públic i destapar la seva duplicitat abans de ser descobert: jutjar-se abans de ser jutjat. I ho feia de forma descarnada: «anunciava la publicació d’un manifest que denunciaria l’opressió que els oprimits exercien sobre la gent honrada» (p. 74); «vaig començar a escriure una Oda a la policia i una Apoteosi de la guillotina» (p. 75). Però a pesar dels seus «esforços desordenats» el riure continuava flotant al seu voltant (p. 77).
Després d’actuacions diverses i debats interns, Clamence decideix refugiar-se en les dones. Té, confessa, una certa necessitat d’amor. Però no en sap, d’estimar algú altre: «Feia més de trenta anys que m’estimava exclusivament a mi mateix. Com esperar perdre aquest costum?» I com que tampoc aquest camí no calma la seva inquietud («Al marge del desig, les dones em van avorrir més enllà de tota expectativa i, visiblement, jo també les avorria», p. 83), aposta per la disbauxa, que li promet alguna cosa molt semblant a la immortalitat. La beguda, les nits en locals sòrdids i en llits de prostitutes li procuren per un temps un succedani de la felicitat, que en realitat no és altra cosa que una espècie de boira que l’encega i apaivaga la rialla (p. 86). Ara bé, la vitalitat va disminuint i els mals del cos el van avisant que aquesta vida no és sostenible.
No és fins un dia, sent dalt d’un vaixell, quan veu un punt negre a l’aigua i de seguida s’espanta de pensar que és un ofegat, que s’adona que no cal fugir més, la rialla no cessarà, que «[…] aquell crit que, feia anys, s’havia sentit al Sena, darrere meu, no havia deixat d’anar pel món, […] que m’hi havia esperat fins a aquell dia que l’havia trobat. També vaig entendre que em continuaria esperant pels mars i els rius, pertot on hi hagués l’aigua amarga del meu baptisme» (p. 88). No hi havia escapatòria, només podia acceptar la culpabilitat. I és aquí, potser, on la novel·la fa un gir més clar cap a la reflexió i va abandonant l’argument.
Clamence entén aleshores que cal viure en el malconfort. És també el nom, explica, que donaven a l’edat mitjana a una masmorra de dimensions especials perquè «no era prou alta per poder estar-hi dret, ni prou ampla per poder-s’hi ajeure. Calia estar-hi engavanyat, viure-hi de biaix, dormir-hi era una caiguda, estar-hi despert un aclofament. […] Cada dia, per la limitació immutable que li anquilosava el cos, el condemnat assimilava que era culpable i que la innocència consisteix a estirar-se alegrement» (p. 89). És viure en la irremeiable incomoditat, conviure amb la culpabilitat intrínseca a tots. Navegar a cegues per un mar gris, sempre a la intempèrie. Més endavant, l’estada en un camp de presoners a Trípoli, durant la Segona Guerra Mundial, reforçarà aquesta idea indefugible de la impossibilitat de la innocència. Hi és escollit “papa”, i s’ha d’encarregar de distribuir els pocs béns disponibles. Explica: «diguem que vaig arribar al cap del carrer el dia que vaig beure’m l’aigua d’un company que agonitzava. […] em vaig convèncer que els altres em necessitaven a mi, més que no pas al qui de totes maneres es moria, i que m’havia de mantenir per ells» (p. 103).
Sembla irresoluble, però Clamence, «profeta buit per temps mediocres», vanitós insatisfet, afirma que ha trobat el desllorigador, que sap com elevar-se altre cop. La solució recau en la figura del jutge-penitent, professió que exerceix actualment des del seu despatx del bar Mexico-City. Clamence entén que l’única manera d’evitar el judici i silenciar la rialla és ampliant la condemna a tothom, i així deixatar-la. Com més s’acusa, més dret adquireix per jutjar. Per això, practica la confessió pública: crea un retrat, de tots i de ningú, perquè, al cap i a la fi, exerceixi de mirall, perquè l’acusació passi de ser individual a col·lectiva. Davant de la desorientació i por que suposa la llibertat resultant de la falta de llei, Clamence comprèn que «[…] el que compta és deixar de ser lliures i obeir, en el penediment, algú que sigui més deshonest que nosaltres» (p. 110). Per això, convida els seus interlocutors a condemnar-se, a acceptar una llei i uns amos, per molt arbitraris que siguin, i així guanyar la llibertat —tranquil·litat— d’obeir i a la vegada desactivar la condemna.
Clamence té la solució: ha acceptat la duplicitat en comptes de doldre-se’n. Per això, en lloc de fugir de les aigües que li recorden la seva culpabilitat, s’ha traslladat a Amsterdam, a una immensa pica baptismal, a l’últim cercle. Des d’aquí, així, finalment, regna: «He tornat a trobar un cim, al qual soc l’únic que s’enfila i des d’on puc jutjar a tothom. De vegades, de tant en tant, quan fa una nit bonica de debò, sento una rialla llunyana, torno a dubtar. Però de seguida ho esclafo tot, criatures i creació, sota el pes de la meva feblesa i ja em revifo» (p. 114).
Dins del seu despatx del Mexico-City Clamence hi guarda el panell original del retaule de Van Eyck L’anyell místic. S’anomena Els jutges justos i va ser robat de la catedral de Sant Bavó, a Gant. Un client del bar el va vendre al goril·la a canvi d’una ampolla una nit de borratxera, explica Clamence. No veu la necessitat, però, de tornar-lo perquè «d’aquesta manera, tot està en ordre, amb la justícia definitivament separada de la innocència, aquesta a la creu i l’altra a l’armada, a mi em queda el camp lliure per treballar segons les meves conviccions» (p. 106). Sempre, al llarg de la seva confessió, espera descobrir que el seu interlocutor és policia i el detindrà per aquest robatori. També aquest cop, però resulta que aquesta vegada qui l’ha estat escoltant exerceix la bella professió d’advocat a París: «Ah! Ho suposava, veu? Aquest curiós afecte que sentia per vostè tenia sentit. […] Doncs va, expliqui’m, si us plau, què li va passar una nit als molls del Sena i com va aconseguir no arriscar mai la vida» (p. 118). Aquest cop l’altre, que és l’interlocutor, que és el lector, és ben bé ell mateix, és a dir, l’interlocutor, el lector, no és pas millor que aquest personatge desvergonyit i mesquí que és Clamence. Ell i els altres són un, la condemna pot estendre’s infinitament. Finalment, acusant tothom per exculpar-se ell, ha trobat la forma de viure a l’infern sense cremar-se: «si els arlots i als lladres els condemnessin sempre i a tot arreu, la gent honrada es creuria en tot temps innocent, benvolgut senyor. I a parer meu, […] això s’ha d’evitar sigui com sigui» (p. 33). L’abolició de la innocència permet la tranquil·litat moral. I només ell en té la clau. A baix de tot, allà on inevitablement ha anat a parar, pot continuar sent per sobre de tothom. És finalment, altre cop, feliç.
A La caiguda Camus escriu, amb el ressò de fons de les seves idees sobre l’absurd, en referència a la complexitat de la moral, la hipocresia i ambigüitat de la innocència, i l’arbitrarietat de la justícia, sobre la falta de llei i la intempèrie en què deixa la llibertat. Escriu, recordem, després de la Segona Guerra Mundial. Hi trobem tot això en La caiguda, però a través de la visió de Clamence, que a més de ser un home perseguit per una rialla (allò que desactiva les regles), per la por al judici, per una idea de justícia que se li peta a les mans cada cop que l’intenta agafar, també és algú eminentment egocèntric i de moral dubtosa des d’un bon inici. Existeixen la vergonya i el penediment en Clamence? O és tan sols l’ego dolgut, la constatació de la feblesa, el que el fa escèptic sobre la justícia? Com l’acusació que Clamence fa d’ell mateix, l’acusació de la justícia i la innocència pot semblar també completament interessada. Obeeix la lògica de la vanitat més que no pas la de l’ètica. És que potser aquesta sempre se sotmet en última instància a beneficis particulars? Així, Camus afirma i desmenteix, ens presenta unes idees que es desactiven en boca de qui les diu. Mostra una complexitat dins d’una altra, perquè l’escoltem i en dubtem a la vegada. La caiguda és un text formalment enrevessat, explicat per un personatge ambigu, sobre la complexitat d’allò que anomenem justícia. Llegint La caiguda, és a dir, la confessió del jutge-penitent Clamence, esdevenim el seu interlocutor, i per tant, topem amb un mirall on hi trobem la pròpia desorientació i equívoc morals, i la vanitat i la condemna indefugibles: xoquem amb la densitat de la vida. En la seva tercera novel·la Camus ens convida a aquesta caiguda lliure, ens guia en l’inevitable descens fins l’últim cercle on de fet —potser— tots pertanyem.