Ramon Vinyes i els escriptors a l’ombra

Aquest darrer setembre, l’editorial Males Herbes publicava un llibre amb tota la narrativa de Ramon Vinyes, escriptor fantàstic de la diàspora exiliat a Colòmbia durant la primera meitat de segle xx. El llibre és una antologia amb tots els seus contes i porta per nom A la boca dels núvols. Entre sambes i bananes (2021). Molt lligat a aquest volum, també l’any passat la mateixa editorial treia una antologia del realisme màgic català —provablement la primera antologia de realisme màgic català— titulada Bromistes, tramposos i mentiders (2021), que recopilava contes d’aquells autors catalans de principi de segle que havien treballat amb el llenguatge fantàstic, abastant des d’Apeles Mestres fins a Pere Calders o Joan Sacs, passant també pel mateix Vinyes. És interessant connectar ambdós llibres i preguntar-se quina és la importància de la seva publicació a dia d’avui.

La prosa de Vinyes —tot contes articulats al voltant dels anys 40— té dues principals característiques. La primera és que la gran majoria d’històries són narracions que parlen de la diàspora catalana a l’Amèrica Llatina, i per tant barregen dues cultures: la catalana i la colombiana. Cal recordar que Vinyes és aquell home que García Márquez va anomenar «el sabio catalán». Així, aquesta obsessió per retratar la diàspora està present en la gran majoria de relats, que molt sovint mostren la cara més difícil i esperpèntica de l’exili. Un dels casos més evidents és la història de El Noi de Bagà, el relat que obre el recull i que ensenya la bogeria d’un noi berguedà que acaba dialogant amb vicunyes (una espècie de llama dels Andes). El narrador, apiadant-se del noi, acaba sentenciant que «l’Amèrica de l’or molt sovint és l’Amèrica de la pobresa i de l’impossible retorn» (p. 41). Una altra perla de l’antologia és El conte d’una casa de veïnat, una escena metaliterària en què una colla de refugiats catalans a Colòmbia s’inventen històries tot observant els veïns de la façana del davant. Vinyes parla d’un d’ells com «un xicot que contava, rient, les tragèdies més esglaiadores dels camps de concentració on havia anat a raure en sortir de Catalunya i abans d’arribar a Amèrica. De la sang, en feia pètals de clavell vermell» (p. 248). Malgrat el lèxic antic—algunes paraules en desús— d’alguns contes, el llibre encara manté la ironia i l’olor del tròpic d’un escriptor molt particular.

La segona característica en la narrativa de Vinyes és l’ús del realisme màgic, entès com aquest estil narratiu que mescla fets sobrenaturals i quotidians d’una manera no problemàtica, integrant la imaginació dintre de la realitat física. L’editor Ramon Mas diu al pròleg de l’antologia que Vinyes fou «el pont entre aquell realisme màgic nascut a la Itàlia d’entreguerres i l’obra de García Márquez».1 Però més enllà de l’escenari americà, el realisme màgic d’aquests escriptors catalans que Mas recopila a l’antologia té una idiosincràsia pròpia. L’estil de cada escriptor és diferent, però pot afirmar-se que tots comparteixen unes característiques comunes com ara l’humor i la ironia: «tenim un substrat de cultura popular molt abonat als contrasentits i a la broma absurda» (p. 22) afirma l’editor. El realisme màgic català també fou important per oferir una realitat polifacètica que qüestionava els dogmes positivistes que havien guiat a l’home de la modernitat industrial. Molts dels relats que es troben a Bromistes, tramposos i mentiders ironitzen al voltant dels avenços científics i de la «veritat oficial». A L’home que agafà una estrella de Joan Sacs el protagonista aixeca el braç i agafa un estel. Sacs confabula una història en què els científics, un cop els treus de la seva teoria, no tenen resposta davant dels fets extraordinaris: «La veritat, senyor jutge, els astrònoms de tan a prop no hi entenem res».2 I si bé és cert, com defensa Mas, que hi ha un escenari de realisme màgic català i de literatura fantàstica catalana durant la primera meitat del segle xx toca preguntar-se per què hi ha tan poca publicació referent a aquest escenari i per què —més enllà d’alguns contes de Calders— el tenim tan poc integrat al nostre imaginari col·lectiu.

Per respondre aquesta pregunta, en primer lloc, s’ha de mirar el camp català d’aquella època, que bàsicament és un camp català a l’exili. La majoria dels mestres del relat fantàstic d’aleshores tenen moltes dificultats a l’hora de publicar la seva obra i ho han de fer, principalment, en revistes catalanes a l’exili. Per tant, és una literatura que costa de fer arribar al públic català en temps franquistes. En segon lloc, per això, cal també tenir en compte que quan la Dictadura comença a afluixar, les obres de Vinyes, Calders i la resta de fantàstics segueixen sense ser valorades degut al cànon literari català que imposen Joaquim Molas i Josep Maria Castellet. Els dos teòrics literaris dels anys 60 publiquen un parell de textos—Poesia catalana del segle xx (1963) i Literatura de postguerra (1966)— on hi defensen el realisme històric i la literatura compromesa. Dins del cànon d’aquestes institucions, el realisme màgic de Calders o Vinyes no és benvingut perquè «tendeixen a l’evasió històrica».3 Sense voler debatre al voltant d’aquest emblemàtic picabaralla literari entre Molas i Calders, és important reflexionar sobre com el propi debat ha influenciat a la tradició literària catalana. És possible que haguem estat massa temps focalitzant-nos en drames històrics i ens costi sortir a vegades d’aquesta tendència?

En una cultura petita —i, perdó pel tòpic, oprimida— com és la catalana, costa de fer-hi cabre contracultures —potser perquè la pròpia cultura hegemònica ja està polititzada— i molt sovint aquestes no són valorades fins al cap de molt de temps. És el que li ha passat a Vinyes i a la resta d’escriptors màgics. El mateix Calders, provablement el més popular d’aquesta fornada, no va ser reconegut fins que Dagoll Dagom va estrenar l’obra de teatre Antaviana. Aquí és on hi entra la feina de Males Herbes a l’hora de reeditar aquests escriptors fantàstics que van haver d’avançar a l’ombra. L’editorial ha fet la feina de recuperar-los i de publicar també els autors contemporanis que d’alguna manera han seguit aquesta tradició de l’humor irreverent i el fenomen sobrenatural, com poden ser Víctor Nubla o Valero Sanmartí. Ara que l’editorial —precisament en el seu desè aniversari— es troba en un bon moment d’èxit i publicació, és una senyal de regeneració literària que aquests autors a l’ombra del cànon català comencin a ser, cada vegada, una mica més canònics.

 

  1. MAS, Ramon (2021). Bromistes, tramposos i mentiders. Editorial Males Herbes, Barcelona,  p. 15
  2. SACS, Joan. L’home que agafà una estrella. Dins Bromistes, tramposos i mentiders. Editorial Males Herbes. Barcelona, 2021, p. 97
  3. MOLAS, Joaquim (1966) La literatura de Postguerra. Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 9

(Barcelona, 1996). És graduat en Cinema i actualment cursa el Màster de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la UB. Té experiència com a llibreter i està interessat en el camp literari i cultural català.