Estratègies de despersonalització a Sol, i de dol de J. V. Foix (II)

La reescriptura de Cavalcanti, Petrarca i Ausiàs March

El segon exemple de reescriptura que proposo es fa a partir del Canzoniere de Petrarca. En aquesta obra la solitud del poeta esdevé un lloc comú: no essent correspost per Laura, rebutja qualsevol contacte amb la societat. En la vessant positiva, que correspon a l’home intel·lectual, és ell qui tria allunyar-se’n, gest que comporta l’alliberament de les passions. La solitud de l’individu enamorat, però, també pot ésser entesa en sentit negatiu com l’efecte inevitable d’aquestes, segons escriu Sonia Gentili en un capítol titulat «Solitudine» del volum Lessico critico petrarchesco (2016). Aquesta és la solitud que cerca ansiosament el jo líric de Petrarca al cèlebre poema 35 del Canzoniere, que arrenca amb el vers «Solo et pensoso». Acompanyo la versió original en llengua italiana que segurament devia llegir Foix de la traducció catalana de Miquel Desclot:

Solo et pensoso i più deserti campi
vo mesurando a passi tardi et lenti,
et gli occhi porto per fuggire intenti
ove vestigio human l’arena stampi.
     Altro schermo non trovo che mi scampi
dal manifesto accorger de le genti,
perché negli atti d’alegrezza spenti
di fuor si legge com’io dentro avampi:
     sì ch’io mi credo omai che monti et piagge
et fiumi et selve sappian di che tempre
sia la mia vita, ch’è celata altrui.
     Ma pur sì aspre vie né sì selvagge
cercar non so ch’Amor non venga sempre
ragionando con meco, et io co·llui.

(Sol i pensós, els més deserts confins
vaig mesurant amb pas feixuc i lent,
i l’esguard a fugir duc amatent
dels rastres de petjades de veïns.
     No trobo altre refugi que els camins
per burlar l’adonar-se’n de la gent,
perquè en tot acte d’alegria absent
es veu de fora estat com cremo endins:
     tal que ja crec que cingles i ribatges
i rius i boscos saben de quin tempre
és el meu viure, als altres amagat.
     Però senders tan aspres i salvatges
trobar no sé que Amor no vingui sempre
enraonant amb mi, i jo al seu costat.)

D’acord amb el coneixement científic de la baixa edat mitjana, l’ésser humà estava format per la combinació de quatre substàncies: la flegma, la bilis groga, la bilis negra o malenconia i la sang. Es creia que els individus d’excepcional enginy es caracteritzaven per tenir un excés d’aquest tercer element, cosa que degenerava en una tendència natural a la tristesa. Aquest és l’estat del jo poètic de Petrarca al sonet que acabem de llegir. Malenconiós, erra per camps deserts tot fugint de l’indret «ove vestigio human l’arena stampi», a la cerca d’un lloc que no estigui petjat per l’ésser humà. El segon quartet fa conèixer el motiu d’aquest estat deplorable: tots els seus actes són igualment tristos («d’alegrezza spenti», llegim al vers 7) i reflecteixen externament el seu estat anímic, de manera que la solitud és l’única via que té d’evitar ésser objecte dels comentaris del poble. Se n’aparta perquè no vol que se sàpiga fins a quin punt la passió amorosa el crema. Als tercets, el paisatge pren més importància i esdevé un personatge més. Potser el poble no percep les passions del jo poètic, però sembla que els elements naturals, sí. Per això té la sensació que muntanyes i platges, rius i boscos coneixen les seves inquietuds, totes ocultes a la societat («sappian di che tempre | sia la mia vita, ch’è celata altrui», diuen els versos 10-11). Apartar-se cap a llocs ben inhòspits, desolats i lluny de la civilització és en va, tanmateix, atès que el jo líric no és capaç de trobar un indret prou inaccessible perquè Amor no acabi seguint-lo sempre. No troba la solitud absoluta i tampoc no aconsegueix alliberar-se de les passions, de tal manera que la pena amorosa el segueix arreu.

El 1927 se celebra el sisè centenari de la trobada de Petrarca amb Laura a Avinyó. A Itàlia i a França es fan actes de commemoració i, des de Catalunya, la revista sitgetana L’Amic de les Arts, dirigida per Josep Carbonell, s’hi suma amb un número monogràfic sobre el poeta d’Arezzo. Foix hi publica el sonet «Pistes desertes…», que reelabora el tema específic del jo errant i dolençós de Petrarca. Diu així:

Pistes desertes, avingudes mortes,
Ombres sense ombra per cales i platges,
Pujols de cendra en els més folls viratges,
Trofeus d’amor per finestres i portes.
     ¿A quin indret, o ma follia, emportes
Aquest cos meu que no tem els oratges
Ni el meravellen els mòbils paratges
Ni els mil espectres de viles somortes?
     No sé períbol en la terra obscura
Que ajusti el gest i la passa diversa
De qui la soledat li és bell viure.
      ¿No hi ha caserna ni presó tan dura,
No hi ha galera en la mar més adversa
Que em faci prou esclau per ser més lliure?

Foix ha estranyat la situació amorosa plantejada a «Solo et pensoso» i l’ha adaptada a les seves inquietuds de tipus filosòfic. Sí que segueix el model, en canvi, a l’hora de presentar un paisatge inquietant marcat per la solitud (si bé cal notar que el seu resulta més modern perquè al·ludeix a pistes i avingudes). Exactament com el jo de Petrarca, qui parla en aquest poema se sent reconfortat per la solitud (a l’onzè vers diu que «la soledat li és bell viure»). Camina errant, no pas mogut per la follia amorosa, sinó perquè desitja trobar uns límits dins el seu món per tal de poder comprendre’l i situar-s’hi, com expressa la paradoxa final: «Que em faci prou esclau i ésser més lliure?». Pistes i avingudes, tal com apareixen descrites, recullen el sentit dels versos de Petrarca, perquè es tracta d’indrets desèrtics i solitaris. S’assimilen al lloc no petjat mai per l’ésser humà que Petrarca va cercant. Ara bé, pistes i avingudes també són espais moderns i urbans, com els que Foix podia recórrer. És molt important notar quina és l’operació del poeta a «Pistes desertes…»: imagina plàsticament el paisatge de Petrarca, de manera que, en reformular-lo, és capaç d’actualitzar-lo i afegir-hi elements que aquesta visió li suggereix. Les «avingudes mortes» en són només un exemple. També hi incorpora un conjunt d’imatges inquietants, de gust surrealista: «Ombres sense ombra» i «Pujols de cendra» (v. 3-4) i «mil espectres de viles somortes» (v. 8). En aquest aspecte, pot dir-se que Foix és bastant avantguardista. Després de llegir el sonet de Petrarca, va jugant amb les seves imatges i expressant el que li inspiren, com si es tractés d’un exercici d’escriptura automàtica.

En qualsevol cas, «Pistes desertes…» dona compte de l’interès de Foix pel plantejament del sonet «Solo et pensoso» de Petrarca. Foix hi devia trobar un especial potencial per poder concretar imaginativament les seves pròpies inquietuds, perquè el 1928 torna a reescriure aquest motiu al conegut poema que donarà títol al llibre, «Sol, i de dol»:

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.
     I dic: —¿On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? ¿Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?
     Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i, en desert sense estany
     O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany!

La solitud obre la porta a uns instants de transcendència. D’aquí que el jo líric afirmi al novè vers «Sol, sóc etern». És a dir, l’individu errívol ha trobat en aquest aïllament la via per reflectir-se en l’home universal, per trobar-se a ell mateix en temes absoluts («Per heure’m tot», diu al final del poema) al marge de la contingència dels éssers humans. Per a ell, passat i present ja no difereixen sinó que són u. Reconèixer-se en aquesta figura universal, afegeix el jo poètic, pot ser més o menys positiu («de Déu, el parany» v. 12) o bé negatiu («O del diable engany», v. 14). Dit d’una altra manera, tan aviat pot ser una visió que respon a la voluntat divina com una temptació del diable.

Aquest sonet constitueix una operació poèticament més ambiciosa i filosòficament més complexa que «Pistes desertes, avingudes mortes». Demostra, d’entrada, una lectura més atenta de «Solo et pensoso» que no pas el sonet publicat a L’Amic de les Arts. Els elements que ara pren del model de Petrarca s’integren completament en les preocupacions metafísiques de Foix, és a dir, han estat reinterpretats. La situació de l’individu errant que s’aparta de la societat i que gaudeix d’aquest aïllament reapareix, ara però totalment al marge del tema amorós. La solitud té un paper preeminent. No en va, el poeta de Sarrià decideix imitar l’íncipit o arrencada de Petrarca (corresponent als mots «Solo et pensoso») i començar el seu sonet amb el sintagma «Sol, i de dol». De fet, hàbil versificador, Foix segueix fins i tot la distribució accentual del model: a la manera del sonet de Petrarca, posa un accent secundari a la primera síl·laba. La referència a la solitud del jo líric és insistent, més enllà del primer vers (tot seguit parla de «fosques solituds» i, al primer tercet, diu precisament «Sol, sóc etern»). A banda d’errar sol, el poeta està dolençós, és a dir, afectat d’un mal. És un estat equivalent al «pensoso» de Petrarca, que podríem traduir per ‘malenconiós’. Foix també pren del model italià el paisatge desèrtic per on camina l’individu a la deriva, tot i que el refà. El lloc no petjat per l’home, lluny de la civilització, de «Solo et pensoso» es correspon amb els «prats ignots» del tercer vers del sonet de Foix.

Solitud i paisatge, doncs, són dos motius petrarquescos fonamentals a «Sol, i de dol» i apareixen en altres sonets de la primera secció del llibre. Com ja hem vist al que obre el llibre, el poeta els reinterpreta perquè s’avinguin a formular el problema de la identitat. Tornem a trobar la solitud petrarquesca al poema «Bru i descofat…».

Bru i descofat, i descalç, d’aventura,
En dia fosc, per les platges desertes
Errava sol. Imaginava inertes
Formes sense aura ni nom, i llur pintura.
     I veia, drets davant llur sepultura,
Homes estranys amb les testes obertes,
Un doll de sang en llurs ombres incertes,
I un cel de nit fent dura llur figura.
     Entre sospirs, el seny interrogava
Si veia just: les imatges funestes
¿Eren en mi o en la natura brava?
     I m’ho pregunt encara en mil requestes:
Les ficcions —i jo en visc!— ¿fan esclava
La ment, o són els seus camins celestes?

Com a «Sol, i de dol», en aquest sonet la solitud és el pas previ a la formulació de qüestions transcendentals. De nou, el jo líric camina sense rumb fix alhora que visualitza unes imatges inquietants («Formes sense aura i nom, i llur pintura», com diu el vers 4) o bé directament sinistres, com la dels individus amb el cap obert i sang a les ombres, al segon quartet. Aleshores, es demana si aquestes imatges són originades per la seva ment o bé si existeixen en la realitat externa. Més encara, es pregunta si la fantasia s’oposa al real o tot el contrari. Totes les imatges se situen en un paisatge marítim inhòspit, «En dia fosc, per platges desertes» (v. 2). Aquesta vegada, Foix reprèn els llocs de Petrarca ad litteram. Extreu de «Solo et pensoso» les peces lèxiques que li han abellit més —«piagge» i «deserti»— i les recompon d’una altra manera. Ara bé, l’operació no és tan senzilla com pot semblar a priori. El paisatge de «Solo et pensoso» de Petrarca es combina amb un altre, més proper a Foix. En efecte, Rossend Arqués té raó quan afirma a l’article «Tenues huellas del Canzoniere en catalán» (2005) que «Solo y dolorido, el yo lírico del soneto 5 de Sol, i de dol se imagina deambulando por el paisaje que nos ha descrito en el primer poema, construido sobre evocaciones del Cap de Creus».

Ja hem vist que la solitud, a voltes, té un efecte summament positiu. A «Sol, i de dol», per exemple, el jo poètic errant d’origen petrarquesc aconsegueix sentir-se com l’home universal i situar-se al marge del temps. El fenomen es dona, de nou, al sonet «Jo tem la nit», en el qual qui parla es mou en un paisatge nocturn força allunyat per experimentar un retrobament espiritual amb ell mateix semblant al que hem vist al sonet «Sol, i de dol»: «Sol, sóc etern».

Jo tem la nit, però la nit m’emporta
Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;
En llum morent la cobla es sent, confosa,
Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.
     Negres carbons esbossen la mar morta,
L’escàs pujol i la rosta pinosa,
Però jo hi veig una selva frondosa,
I en erm desert imagín una porta.
     La fosca nit m’aparenta pissarra
I, com l’infant, hi dibuix rares testes,
Un món novell i el feu que el desig narra.
     Me’n meravell, i tem —oh nit que afines
Astres i seny!—. La mar omples de vestes,
I una veu diu: «Plou sang a les codines».

La nit infon terror al jo líric i l’atreu «vora la mar sutjosa». Com si es mogués d’esma –i, doncs, amb un moviment erràtic–, ell ha fugit del contacte social, tot i que la civilització encara és perceptible a través del so llunyà d’una cobla. En aquesta situació, afirma el jo líric, es produeix el moment transcendent de descoberta d’ell mateix («Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta»). Immediatament després, la nit estimula la seva imaginació, gràcies a la qual és capaç de transformar el paisatge que l’envolta: «L’escàs pujol i la resta pinosa» del sisè vers esdevenen, al següent, una «selva frondosa». De la mateixa manera, a «l’erm desert» hi fa aparèixer una porta. El jo, en suma, gaudeix d’una mena de sensibilitat infantil, perquè la seva fantasia li permet crear un món alternatiu («I, com l’infant, hi dibuix rares testes, | Un món novell i el feu que el desig hi narra», llegim als versos 10-11). Aquesta capacitat el fascina, però també li produeix certa por. Les respectives imatges de les testes i de la mar plena de vestes tenen un caràcter oníric. Cal situar en la mateixa línia l’afirmació, aparentment desconcertant, del darrer vers («Plou sang a les codines»), que Foix va sentir realment i que decideix incorporar al sonet com si es tractés d’un objet trouvé, és a dir, d’un objecte quotidià que l’artista desproveeix de la seva funció habitual per conferir-li una dimensió estètica en un nou context.

La glossa que hem fet del poema ha d’ajudar a veure com s’ha inserit el motiu petrarquesc de l’individu solitari i errívol en el teixit de preocupacions metafísiques de Foix, que aquesta vegada orbiten entorn del dubte de què constitueix exactament el real (i quin paper hi té, en tot plegat, la fantasia o facultat imaginativa). El jo deambula per un espai costaner deshabitat i identificable amb el Cap de Creus. El paisatge, esbossat metonímicament a partir de la mar, el pujol i els pins d’un pendent, continua associat a una sensació de pertorbació, ja vista als sonets anteriors. Diguem-ho de seguida: es tracta d’un espai misteriós i inquietant que esdevé un personatge més dins del poema, ja que és el que indueix el jo poètic a allunyar-se de la societat i també el que propicia que tingui visions oníriques que el captiven i l’espanten alhora.

El tercer exemple de reescriptura a Sol, i de dol que voldria plantejar no es troba en un motiu, sinó en una figura retòrica. Concretament, al sonet «Com el pilot…», Foix reprèn el símil hiperbòlic propi de la lírica marquiana.¹ Llegim la peça parant atenció sobretot a la retòrica dels dos quartets:

Com el pilot que força els governalls
Quan ix del Prat, i per salvar un pollanc
Arrisca incert, el vol, i en tòrcer un branc
Tem pel país, ell que menysprea els falls;
     Com en mar gros i fosc cerca els tremalls
El vigorós pescaire i pel barranc,
Febrós i nu, desafia el calanc
I salva aquells i encara aferma els ralls,
     Entre la gent o en l’estudi reclòs,
En nit d’esglai o en verdejant solà,
Per tots dalesc, i sense plany ni plors
     Jo salt barranc i branc, torrent i clos,
I al bo i al mal em don i allarg la mà:
No tem la mort si a d’altri calen flors.

El jo poètic d’aquest sonet assegura que es pot posar en situacions extremes o arriscades sense haver de fer escarafalls. Es presenta com un home tan dur com el pilot o el pescador que actuen amb valentia en situacions adverses. Aquest tema es pot posar en relació amb el lema de la secció I de Sol, i de dol, precisament extret de la poesia de March: «No·m clam d’algú qu·en mon mal haja colpa», en què l’autor valencià dona a entendre que no es lamenta de qui tingui culpa del dolor que l’afligeix.

Tot i que no li pertany en exclusiva perquè es tracta d’una figura retòrica ja recurrent a l’èpica d’Homer i també a la poesia trobadoresca, és cert que el símil adquireix en la lírica de March un gran potencial expressiu. De fet, és aquest el recurs que forneix els seus versos, generalment abstractes i més aviat reflexius, d’una imatgeria que tendeix a impressionar el lector per la seva extensió i, sobretot, exageració: a banda de navegants en perill, són malalts, paralítics i altres persones igualment torturades les que desfilen pel corpus marquià per donar compte del dolor amorós del poeta. Per tenir-ne una idea podem pensar, per exemple, en la composició 81, que comença amb el vers «Axí com cell qui·s veu prop de la mort». Qui parla en aquesta esparsa es compara a un navegant que veleja en un mar brau i que, essent a punt de naufragar, adverteix una possibilitat de salvar-se que, malauradament, se li escapa. De la mateixa manera, l’enamorat pateix enormement per culpa de l’amor i, tot i que la dama pretesa podria posar fi als seus mals, no ho fa. Llegim el fragment en l’edició de Pere Bohigas (2005):

Axí com cell qui·s veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo loch on se pot restaurar
e no y ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig affanys passant,
e veig a vós bastant mos mals delir.
Desesperat de mos desigs complir,
iré pel mon vostr’ergull recitant.

El sonet «Com el pilot…» de Foix reelabora aquest tipus de símil. Posar-lo a l’inici del sonet, com March fa en tantes peces, constitueix una mena d’avís per al lector. El caràcter extrem dels que esmalten els versos del poeta de Gandia reapareix aquí a través de les figures heroiques del pilot d’avions i del pescador que posen en risc les seves vides amb l’objectiu de salvar allò que més s’estimen: la pròpia terra i la feina al mar, respectivament.². En qualsevol cas, el jo poètic s’identifica amb el pilot i el pescador perquè, igual que ells, no tem arriscar la seva vida en favor del bé dels altres. Finalment, hi ha un aspecte fonamental en la reelaboració d’aquesta figura retòrica que no em puc estar d’assenyalar: l’autor de Sarrià els confereix una dimensió molt més moderna. No en va, un dels protagonistes és un home dels nous temps capaç de manejar una maquinària de tecnologia punta com l’avió.

Amb aquest ja són tres els exemples de Sol, i de dol en què veiem que Foix utilitza el model dels poetes medievals per concretar les seves inquietuds metafísiques, val a dir que ben modernes: el problema de la identitat i el fonament de la realitat mateixa. Una de les dificultats a les quals s’enfronta el poeta contemporani és la de configurar una identitat textual, ho hem dit al començament. Els motius, la situació comunicativa i la formulació retòrica dels antics l’ajuden a crear-ne una. T. S. Eliot, amb qui hem començat aquest article, va escriure que la sinceritat és un exercici d’estil, és a dir, que a la lírica contemporània es val de l’artifici per impostar una veu convincent i prou distanciada perquè en cap cas no la puguem confondre amb l’autor real. A Sol, i de dol la veu dels poetes medievals serveix a Foix per posar-se una mena de màscara. Per això mateix, la reescriptura de Cavalcanti, Petrarca i March resulta també tan innovadora i moderna (ho és ja als anys trenta quan el poeta configura el llibre i també quan finalment es publica el 1947) com les peces avantguardistes: la societat de les primeres dècades del segle XX gairebé havia oblidat aquestes formes poètiques, no les sentia com a pròpies.