El passat 12 d’abril Francesc Serés publicava en aquesta mateixa casa l’article titulat «Atura’t, terra». El text es presentava com una espècie de tancament a una sèrie que ell mateix havia començat arran de la projecció de la pel·lícula Alcarràs, l’arribada de refugiats ucraïnesos a Berlin, ciutat on viu ara, i que volia ser, també, l’espai on abocar-hi algunes de les darreres notes que tenia en la seva llibreta d’apunts. En la part central d’aquest, Serés narrava una trobada que va tenir amb l’expresident Quim Torra, quan aquest el va fer cridar a Palau per demanar-li:
Per què creia que l’independentisme no havia creat un moviment cultural. Com que jo també ho havia apuntat en algun article [deia Serés], tenia la resposta: l’independentisme havia anat en paral·lel al govern de la Generalitat, i la Generalitat mai no havia estat un element de referència prou fiable de la cultura catalana […]. Avui hi afegiria una segona resposta. Li diria que l’art en sap més que no pas nosaltres i, que tot i ser artifici, suporta malament la mentida. El Procés independentista no va crear teatre, no va generar guions ni novel·les i reproduïa les cançons dels setanta perquè es necessita un temps per demostrar que hi ha un mínim de veritat en la vivència.
L’afirmació de Serés és tan certa com problemàtica, i és problemàtica perquè és parcialment imprecisa. L’escriptor té raó quan assenyala el fet que, a hores d’ara, la impressió general que plana sobre el país és que l’independentisme català contemporani, no ha estat gaire més capaç que d’explotar el seu potencial mercantil a còpia de tones de marxandatge autoconsolatori: samarretes, pins, domassos, banderoles i llibres d’autoajuda —com els denomina Bernat Dedéu. Lluny ens queda ja aquell Lipdub per la independència que el 24 d’octubre de l’any 2010, batia, a Vic, el rècord mundial de més gent participant en un Lipdub, o del documental dirigit per Isona Passola, L’endemà (2014), que va ser finançat amb una campanya de micromecenatge que va quasi triplicar el pressupost inicial que necessitava. Aquestes són ja ara manifestacions escapçades i enterrades del que hagués pogut ser un moviment cultural fort, col·lectiu, massiu i popular, però també de culte, que generés el teatre, els guions, les novel·les i les cançons que necessitàvem per consolidar les bases d’un país que havia de ser capaç d’expressar-se i imaginar-se lliurement i en llibertat.
Així doncs, i ara ja centrant-me en la matèria que m’ocupa —que no és altra que la literària—, el que puc avançar d’entrada és que l’afirmació de Serés necessita ser matisada. El cert és que al llarg dels últims deu anys s’han publicat centenars de llibres sobre el Procés, arribant a esdevenir un veritable fenomen editorial i un gènere literari en si mateix. Dit altrament, també una moda literària, que evidentment no ha quedat exempta de tot un màrqueting editorial, subjecte a propagandismes i mediatismes de tota mena, que sembla encara no tenir fi. Sense anar més lluny, Eugeni Giral Quintana publicava l’any 2019 un recull bibliogràfic titulat Els 525 llibres del procés, on hi recull —i la categorització és meva— cròniques periodístiques, testimonis polítics, assajos reactius, lacrimògens, hiperventilats i tot el que us hi càpiga… Giral també hi incloïa un capítol dedicat a novel·les. Per bé que només en recull cinc títols i no especifica cap metodologia de selecció, cosa que fa pensar que sembla més aviat una tria totalment aleatòria i anecdòtica. Alguns d’aquests títols són Tres en ratlla (2012) de Santi Baró publicat a Rosa dels Vents/Penguin; Fora de galàxia (2017) de Nando Zanoguera editat per Viena o Un país en joc: Futbol, política, espionatge i independència a la Catalunya de l’any 2020 d’Albert Gener, llibre autoeditat l’any 2016… ja veieu que la cosa promet.
Per diverses raons, des de fa un temps m’he dedicat a explorar aquest camp immens i desconegut on narrativa catalana i independentisme, pre i post procés, s’entrecreuen. I malgrat que la cosa no ha estat de fàcil digestió, crec que és interessant començar a sistematitzar un primer corpus novel·lístic tan recent com inexplorat, però imprescindible com a pas previ per una anàlisi crítica de les obres. Una anàlisi que, al seu torn, permeti explicar-nos, o si més no esbossar, alguns dels símptomes, malestars i dificultats imaginatives d’aquesta mena de subgènere(s) literari, i de retruc, del país en general. Com deia, la meva proposta de temptativa classificació, que pot funcionar també com a panoràmica, es cenyeix a textos escrits en català publicats al llarg de la dècada de 2010-2020. En primer lloc, tindríem les novel·les pre-U d’octubre, aquelles que van emergir tímidament en el context d’un independentisme pre-Procés. Destaquen títols com Dafne abans de l’Alba (2010) d’Hèctor Bofill; A reveure Espanya (2010), de Jordi Cussà; o la ja citada anteriorment, Tres en ratlla. Avui és el dia de la independència de Catalunya (2012) de Santi Baró. Per bé que ara no m’aturaré a comentar els arguments d’aquestes novel·les, sí que vull destacar-ne un parell de qüestions que em semblen significatives: de la gran majoria de les ficcions polítiques explorades pre-1 d’octubre es desprèn una alta dependència (política, simbòlica, psicològica) amb la institució, especialment amb la Generalitat, i amb la política institucional, existent dins de l’imaginari polític, cultural i social de l’independentisme català, de portes cap endins, però també amb el focus sempre posat a Europa, com a bressol de la democràcia i garant del dret internacional. En cap dels caos apareixen revolucions populars o mobilitzacions massives organitzades –com després ho va resultar ser el Procés en diverses ocasions: Diades 11 de setembre, 9N, 20 i 21 de setembre, 1 i 3 d’octubre o ja durant el Tsunami democràtic. Les poques mobilitzacions que hi apareixen són sempre tutelades, i tampoc s’hi plantegen possibles models polítics i econòmics organitzatius diferents als que puguem conèixer dins de les democràcies occidentals contemporànies. Només la novel·la de Bofill en seria l’excepció, atès que s’hi aborda, de fons, la tesi al voltant de la violència i la necessitat o capacitat de qualsevol procés d’alliberament nacional de posar morts sobre la taula (tesi altrament arraconada dins de l’independentisme meanstream). D’aquesta manera, la màxima “revolució” que es planteja ficcionalment, passa sempre per una insurrecció policial per part dels Mossos d’Esquadra o per un pacte no traumàtic amb Espanya, que, en el cas de Cussà pren la forma d’una rocambolesca història de faldilles entre la futura presidenta de la República Catalana i la Monarquia Espanyola (Cussà encara era federalista quan l’escriu!). I en el cas de Baró, en canvi, es ficciona una sublevació policial que enfronta Mossos d’Esquadra i Guàrdia Civil, amb algunes baixes no-civils, però alhora juga amb la carta sentimentaloide d’una no intervenció militar per part d’Espanya, atès que la ministra de defensa és “catalana”, en aquell moment era Carme Chacón. Tant és així que, en ambdues novel·les, es fan evidents les dificultats figuratives per imaginar una Catalunya independent realitzable, possible o materialitzable pels seus propis mitjans i de forma col·lectiva abans de l’1 d’octubre.
A les novel·les pre-U d’octubre mencionades anteriorment, cal afegir una segon conjunt categòric que per bé que només mencionaré, no deixa de ser significatiu perquè forma part del fenomen literari i del boom editorial sobre narrativa i procés que comentava al principi. És el cas de la novel·la de gènere, en les seves dues variants més populars si es vol. Per una banda, la novel·la de gènere negre, sense cap mena de dubte la més conreada, la qual combina estil i temàtiques del gènere detectivesc amb el context històric del Procés i alguns trets característics de la ficció política. Alguns títols publicats també prèviament a l’1 d’octubre són: Independència d’interessos (2013) de Marc Moreno; La noia d’Abderdeen (2013) de Quim Aranda; Procés enverinat (2016) de Salvador Balcells, entre moltes altres. L’altra tipologia de novel·la de gènere destacable que s’ha conjugat amb el clima polític català és la de la ficció històrica —per bé que la gran majoria no ficcionen el Procés Independentista, sí que novel·litzen altres fets importants de la història del país, especialment la Guerra dels Segadors o la Guerra Civil. L’obra més destacable és el Victus (2012) de Sánchez Piñol, escrita originalment en castellà (i això ja és prou simptomàtic de tot plegat), traduïda l’any següent al català per Xavier Pàmies, fou la novel·la més venuda per Sant Jordi en ambdues llengües l’any 2013. Ambientada en la Guerra de Successió, va ser publicada també en el marc de la celebració del tricentenari del 1714. A banda de tenir una segona part, el Vae Victus (2015), s’ha traduït a set llengües, se n’han fet versions al cinema, en còmic i en jocs de taula, esdevenint així tot un producte editorial!. Altres títols menys coneguts, possiblement més alineats políticament amb l’autodeterminisme, i que a més van ser premiats són: Els ambaixadors d’Albert Villaró (Premi Josep Pla 2014) o el Jo soc aquell que va matar Franco de Joan Lluís-Lluís (Premi Sant Jordi 2017), entre d’altres.
Si apuntava abans el matís temporal del pre i post 1 d’octubre es perquè de la mateixa manera que va passar en el si del moviment independentista en general, tant al carrer com a nivell institucional, com sobretot a nivell repressiu, es produeix un abans i un després en les ficcions sobre literatura i independentisme català. Àlex Milian, al 2019, va publicar en el setmanari valencià El Temps, un reportatge sobre les novel·les de l’1 d’octubre on recopilava una primera selecció d’obres que s’afanyaven a literaturitzar aquells fets, i que constitueixen una variant del gènere narrativa i Procés, en si mateixa: Les ficcions de l’1 d’octubre. A diferència de les novel·les prèvies al d’octubre del 17, aquestes no són tan interessants per allò que expliquen, fets ja coneguts per a tots, sinó per com ho expliquen, i sobretot en què es focalitzen.
