Després de l’Octubre
Com apuntava a la primera part d’aquest article llarg, de la mateixa manera que va passar en el si del moviment independentista català, es produeix un abans i un després en les ficcions novel·lístiques que han volgut tractar el context polític i la temàtica. Tornant a l’article de Milian (2019) sobre les novel·les de l’l d’octubre, un dels primers relats que es va publicar va ser el conte «Dia U» inclòs en el llibre El que pensen els altres de Clara Queraltó. Publicat per Proa i guardonat amb el premi Mercè Rodoreda aquell mateix 2017, el relat, diu Milian, està escrit des de la perspectiva d’un policia que intenta transformar tota la seva inseguretat en violència. A més, l’autora mateixa, feia èmfasi en el fet que l’havia escrit impulsivament entre l’1 i el 7 d’octubre, mentre afirmava que no era un conte gens polític, sinó que el va escriure des de la necessitat.
Al relat de Queraltó, cal sumar-li la novel·la, també mencionada en l’estudi de Giral, La tardor de la llibertat (2018) de Víctor Jurado, publicada per Columna. Curiosament, aquesta obra també incorpora la mirada policial, per mitjà d’una història d’amor —inversemblant fins al punt que arriba a generar certa vergonya aliena en el lector— entre una guàrdia civil d’Altea, poble de la Marina Baixa, País Valencià, catalanoparlant i fan del grup Zoo, i un militant del moviment de l’Esquerra Independentista, Arran, durant els mesos de setembre i octubre del 17. A més, Jurado també incorpora la mirada d’un escriptor precari i escèptic amb el moviment polític català. Clixés i estereotips d’ambdues parts del conflicte a banda, la novel·la intenta reproduir les vivències dels policies nacionals i guàrdia civils que van estar setmanes atracats al port en el famós vaixell, conegut popularment, com Piolin, amb els que treballa la Irene, la protagonista. El que es fa evident d’aquests dos exemples és que fan explícita una necessitat d’explicar, mitjançant la ficció, com havia sigut possible aquella violència policial que es va viure a les escoles i en els diferents punts de votació. Violència que, com sabem, va suposar un veritable trauma nacional, i que vist el panorama posterior, mereixia, com a mínim, ser literaturitzat.
Ara bé, la paradoxa es produeix quan s’observen les narratives post 1 d’octubre una mica més de prop: aquestes constaten la necessitat de donar alguna mena d’explicació a la violència exercida per part dels cossos policials espanyols —fins aquí tot bé, tenint en compte que el nivell d’autocolonització mental i política dels catalans és i era tal, que no es va preveure en cap moment que el mínim que podia passar és que Espanya ens vingués a pegar; està bé que aquestes novel·les n’hagin volgut deixar constància. El problema és que ho fan de tal manera que, la focalització del punt de vista es centra en intentar humanitzar o piscologitzar la mirada i la posició d’aquells actors que van executar la part física de la violència que l’Estat espanyol va exercir contra el poble de Catalunya, desplaçant així totalment el motor i la condició política d’aquells fets.
Al meu entendre, aquest desplaçament lliga amb la tensió a la qual apuntava a l’inici quan feia referència a l’article del Serés. Part de la seva crítica era que l’independentisme no ha sigut capaç de generar una cultura pròpia, un imaginari col·lectiu conjunt d’alliberament nacional, i que lluny d’això, ha passat ja a l’estadi de la dispersió i a la derrota post 1 d’octubre. De fet, ell mateix en l’article és preguntava:
Com s’ha de descriure el bassal fangós sense embrutir-nos més del compte?
(…) tenim un forat negre al mig del país i ens hem de preguntar en què consisteix per poder-lo representar, per fer-ne narrativa, per explicar-lo, per fer-ne imatge i forma. Perquè no s’empassi la matèria de tot el que encara tenim. I, sobretot, per evitar el xantatge polític de la gestió del trauma.
En queda la necessitat de projectar una societat cultural que vol poder decidir com bregar amb el futur.
Molt probablement, Serés segueix tenint raó quan afirma que l’independentisme no ha sigut capaç de generar una cultura pròpia en paral·lel, però tampoc deslligada, com jo plantejava, d’instàncies polítiques i institucionals que s’han mostrat incapaces, i que no només es van veure sobrepassades també pels mateixos fets de l’octubre del 17, sinó que van participar activament de la desmobilització posterior. Fets que, al seu torn, també van desbordar el marc de tot allò que s’havia imaginat fins al moment.
A banda del relat de Queraltó i la novel·la de Jurado, es van publicar al llarg del 2019 altres obres relacionades amb la temàtica que estic tractant com ara: La revolució de les formigues de Teresa Saborit —novel·la sorgida a Twitter—, Octubre de Teresa Solana, El crit de Blanca Busquets o Boira, octubre, revolta de Xavier Vernetta, textos que amb prou feines van ser ressenyats. La majoria mantenen encara la prominència del gènere negre i de la ficció històrica que comentava en la primera part de l’article, i són cròniques molt reactives i força romantizades del que van ser els mesos d’octubre i la posterior aplicació del 155. A partir de llavors sembla que la pandèmia i els indults han engruixit més aquell fangar del qual parlava Serés. És massa aviat encara per poder-ne dir res dels fets, del trauma, del desencant o hi ha altres condicions d’impossibilitat que afecten el marc cultural, mental i imaginatiu de la cultura catalana?
L’escriptor i articulista, Miquel Bonet, fa poc publicava, al Catalunya Diari, un article que titulava: «Als amics que escriuen», a manera de retret esmolat i fent ús del seu estil punyent i sarcàstic, Bonet també apuntava i recollia algunes de les coses que jo mateixa he plantejat i que lliguen perfectament amb les reflexions del Serés. Deia Bonet:
Ara bé, el que ja no és tan normal és la manera com els catalanocòsics hem projectat les nostres frustracions al món exterior i hem optat per esborrar deu anys de vivències i deliri col·lectiu de la nostra producció cultural. Més enllà de la moda un pèl farisaica de sortir a dir que el Procés és un engany. Com si no fes mesos que ho sabéssim. Ja sé que el nostre conflicte ha estat d’un altre grau i que només vam rebre quatre cops de porra. Fins a cert punt és lògic que no hi hagi cap reacció d’orgull havent fet una revolució tan carnavalesca, tant de pa sucat amb oli. La defensa dels catalans contra l’opressor és més procliu a la vergonya que a l’èpica. I de la vergonya només en poden sortir sàtires i sainets…
Serés i Bonet tenen raó quan apunten que no hem creat una literatura èpica (o com a mínim una literatura que ens expliqués que era possible guanyar) vinculada al Procés Independentista i a la construcció de la nació. La poca literatura que hi ha pre 1-o és minoritària i poc coneguda, a banda també, de dubtosa qualitat literària. La literatura post 1-o és literatura reactiva, psicologista i derrotista. Aquest fet podria explicar també, en la línia del la miopia que assenyalava Bonet, perquè un García-Tur guanya el premi Sant Jordi el 2021 amb una novel·la enquadrada en el context del referèndum del Quebec del 1995, sense cap mena de relació ni paral·lelisme explícit amb la situació catalana —context que havia d’estar vivint el mateix autor quan escrivia!—, és clar que el lector les podia establir, però crec que precisament d’aquí plora la criatura. En aquesta mateixa direcció, Edgar Illas, analitzava, molt agudament, el gran fenomen contemporani de la literatura catalana, el Canto jo i la muntanya balla de la Solà, com un exemple claríssim de novel·la que ja contenia efectes desnacionalitzadors i despolitizadors, que lligava perfectament amb el marc transicional, pacificador i conciliador, de la taula de diàleg que imposarien Esquerra Republicana i el govern PSOEComuns. Això, sumat a les novel·les despolitizades de l’l d’octubre que comentava, no només és problemàtic per si mateix, sinó que ho és sobretot si a l’altre costat tens un Javier Cercas guanyant el premi Planeta 2019 amb una novel·la titulada Terra Alta, un thriller protagonitzat per un Mosso d’Esquadra arribat a Catalunya quatre anys abans del present narratiu de l’obra, ambientada en ple Procés, on la trama criminal és un mer pretext perquè l’autor faci grans dissertacions «de cosas que nunca había tratado y que me preocupan mucho: la ley, la legitimidad de la justicia, la venganza, la traición…». No em sembla agosarat assenyalar l’operació Cercas com una veritable operació d’Estat, que a més a més, no només va tenir un enorme èxit de vendes i de públic, sinó que també ha tingut continuïtat amb la publicació, l’any 2021, d’una segona part, Independencia, situada en una Catalunya on el Procés i la Covid són ja esdeveniments d’un passat històric superat.
Seria injust acabar aquest article sense fer menció a dues novel·les que crec que, en algun punt, reverteixen la tendència despolititzada, acomplexada i figurativament autocastradora, que contenen la majoria de textos que he anat comentat. Aquestes excepcions, ambdues publicades el 2019, serien: L’Angèlica i Rafael de Miquel de Palol, text inclòs en la col·lecció Matar el Monstre, editat per Comanegra, i, El dinovè protocol d’Àlvar Valls, editada per Volaina. Per una banda, Palol profetitzava tant la implicació del CNI en els atemptats de les rambles del 17-A, tot reproduint una conversa entre Felip VI i Soraya Saéz de Santamaría, com alhora, avançava ja el caràcter fantasiós i farsant de tot el processisme en general. Per l’altra, Valls escrivia l’única novel·la, de les que jo he llegit fins ara, on es ficciona, a més de manera quasi programàtica, què hagués passat si en lloc de fugir a l’exili i desarticular el moviment com ho van fer, el govern de Puigdemont, el 27-o s’hagués atrinxerat a la Generalitat i hagués defensat, fins a les últimes conseqüències, la implantació de la República Catalana, per mitjà del desplegament del dinovè protocol. D’aquesta novel·la només n’he trobat una sola ressenya de Xulio Ricardo Trigo al Serra d’Or de juliol-setembre de 2020.
En definitiva, i a banda del que s’acostuma a dir sobre la necessitat de tenir certa perspectiva històrica per poder parlar bé dels esdeveniments importants i del passat recent del país, les incapacitats i les problemàtiques que presenten la majoria de les novel·les que he anat comentant, ens expliquen altres coses. Coses que tenen a veure amb malestars històrics i amb deficiències culturals i polítiques que arrosseguem com a país. Més enllà de la literatura i el Procés, però, crec que és una obvietat afirmar que resulta difícil pensar en una hipotètica Catalunya independent mai realitzable per si mateixa, mentre aquesta no sigui primer capaç d’imaginar-se èpicament possible i victoriosa en les seves ficcions narratives. El dubte és el de sempre, si som o hi serem a temps, o no, d’arribar a Ítaca, i si encara queda o quedarà algú que vulgui comandar la nau.
Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.
