Respirar-nos en temps post-pandèmics o sobre el dol necessari

Sentir parlar de pandèmia fa mandra, de fet, només la seva pronúncia ja fa agafar esgarrifances. És per això que en llegir la contraportada d’una de les darreres publicacions d’Arcàdia que deia: «La pandèmia ha alterat la nostra visió del món», vaig allunyar-me’n ràpidament. Assumir la pandèmia com a nou tret identitari o com un condicionant irreductible esdevé tràgic perquè equival a acceptar que el món ja no tornarà a ser el que era, en definitiva, que no hi ha res a fer  —i, tanmateix, veure, contradictòriament, que tot torna a ser igual, que ben mirat és ben fàcil simular que ha estat una enganyifa.

¿Quina mena de món és aquest? Fenomenologia i pandèmia (Arcàdia, 2022) de Judith Butler són menys de 150 pàgines que reflexionen des d’una perspectiva fenomenològica sobre el nostre món, allò tràgic i el fet de respirar-nos. Perquè si bé la pandèmia no és l’origen de tots els nostres mals, Butler tampoc és la nostra heroïna, però sí que ambdues són excuses perfectes per repensar-nos.

L’assaig és correcte, lúcid i denuncia problemes que ja coneixíem i que assentim a mesura que la lectura avança. És per això, que una vegada acabem el llibre, el gest natural és col·locar-lo a la prestatgeria mentre digerim —un cop més— que el món no funciona com voldríem. Així, ¿Quina mena de món és aquest?, descriu filosòficament el nostre món, un desig que no vol descobrir allò que s’amaga, sinó mostrar l’evidència que es troba davant nostre i que, no obstant, no percebem1. Ara bé, de què serveix apuntar les ferides, quan aquestes ja són més que conegudes?

«La mort i la malaltia són, literalment, en l’aire» (p. 7), diu Butler a l’inici del llibre. És aleshores que en llegir-la ens preguntem: és possible un món comú? Què pot voler significar comú? Per començar, es pot dir que un món comú es tracta d’un món compartit, però sabem que el repartiment no sempre és equitatiu, que els privilegis existeixen i que en conseqüència un món comú també por pot convertir-se en un món salvatge. Butler escriu que, de fet, s’hauria de parlar de mons, en plural, «que se sobreposen», perquè «encara no hem assolit el que és comú» (p. 8) i, citant Rancière, també menciona aquells que no en formen ni part: els marginats, és a dir, l’escòria de la societat. En un món comú, de veritat, caldria un sentiment de pertinença, de reconeixement entre els seus membres. No obstant, no totes les vides es troben a la mateixa escala de valors ni gaudeixen del mateix dret a ser plorats en la seva absència. Percepció que, en part, la pandèmia ha agreujat, sí, però desenganyem-nos ja ho sabíem: la pandèmia no és l’origen de tots els nostres mals, només n’és un detonant.

Abans de continuar, però, cal parlar del món d’ahir, o del rastre d’aquell món que encara no vol defallir.  «Som conscients que se’ns ha desclòs alguna cosa que ens canvia la manera d’entendre què és i com se’n defineixen i se’n registren els límits» (p. 24), afirma Butler mentre es pregunta quina mena de món és aquest on fenòmens com els viscuts són possibles, i afegeix «el món ens ha sorprès d’una manera diferent», ja que la desgràcia «ens imaginàvem que sempre passava en altres llocs» (p. 24). Butler és conscient que aquesta reacció és pròpia d’algú qui viu en una bombolla plena de privilegis i sentencia que «potser no és un món ni una nova època, sinó més aviat la manifestació d’una cosa que sempre ha estat latent en el món i que només uns quants de nosaltres hem conegut» (p. 25). D’aquesta manera, seria fals admetre que el món ha canviat, perquè qui ho ha fet és només la nostra percepció del món i, conseqüentment, la imatge projectada d’aquest. Ara el camp epistèmic s’ha eixamplat. És cert, però, que la seva ampliació ha estat estrambòtica i seria discutible si ha estat eficient i efectiva. És a dir, hi ha moltes maneres d’assumir, si ho volem, els traumes, les ferides. En aquest sentit, les reflexions de Butler són fines. La pensadora distingeix, agafant-se a Freud, dues formes de reaccionar a la pèrdua: el dol i la malenconia. La primera consisteix en un procés de reconeixement de la pèrdua; la segona en el seu fracàs. Atenyent-nos a la nostra realitat, seria difícil endevinar en quin bàndol ens trobem. D’un cantó, hi ha les morts amb què individualment carreguem, però col·lectivament, deixant de banda les morts —si és possible—, quina dimensió ha pres el fenomen? Realment, s’ha produït un dol? O més aviat hi ha hagut un naufragi endut per un sentiment melancòlic d’un món que voldríem que tornés?

Butler no parla amb aquestes paraules, però se’n desprèn aquesta idea. El món, sense apuntar exactament a quin de tots, ha fracassat. «Els valors neoliberals de mercat no poden expressar el valor de les vides perdudes, perquè ells mateixos són part de la maquinària de la pèrdua, són vectors de la pulsió de mort, que estableix el valor dels mercats a costa de les vides que els mantenen oberts, en funcionament» (p. 107), i, tanmateix, el problema real no són les morts, que, de fet, són efectes de la catàstrofe, sinó preguntar-nos si «és possible, doncs, rescatar el món de l’economia? I desarticular de la creació d’un món en el rellançament del mercat?» (p. 69). I encara aniria més lluny. Butler, servint-se de Scheler, parla d’allò que és tràgic. El fracàs de la pandèmia ha estat causat per la incapacitat d’assumir allò tràgic, intrínsec a la vida. «Quina mena de món és aquest en què pot passar una cosa així» (p. 34), insisteix reiteradament Butler, tot fent evident la inevitable potencialitat destructora del món, i, no obstant, la sorpresa que suscita. Així, preguntar-se: «què vol dir, en condicions com aquestes, viure com un ésser viu, un ésser entre éssers, una vida enmig de processos vius?» (p. 37) és indispensable. S’ha de culpar l’obsessió per  «la salut de l’economia» (p. 67), és clar, però, sense fer el dol del vell món, no podrem deixar espai al nou món, i sols restarà l’autodestrucció perpètua.

Quan Steiner estudiava allò absolutament tràgic, parlava d’un esdeveniment inevitable, sense d’escapatòria, així com s’hi troba Èdip. L’heroi grec s’hauria pogut quedar a Tebes, però, a quin cost? El preu que pagarà la humanitat si no fa el dol d’aquest món que ja no se sustenta. «Potser ens vam equivocar de pensar, encara que per poc temps, que la pandèmia serviria per imaginar una igualtat més substancial i una forma més radical de justícia. No es pot dir que estiguéssim equivocats del tot, però no estàvem ben preparats per donar lloc al món que imaginàvem» (p. 67), justifica Butler.

Ara és el moment de posar en dubte aquella afirmació de la contraportada: “la pandèmia ha alterat la nostra visió del món” ? Sí i no. En primer lloc, no ha canviat perquè la relació amb el món continua sent, a trets generals, la mateixa. Però, tanmateix, en certs aspectes sí que ho ha fet.

Judith Butler, que al llarg del llibre es recolza en pensadors diversos, pren Merleau-Ponty com a pilar principal, especialment en el concepte l’entrellaçament entrelacs—. «De quina manera, doncs, repensem les relacions corporals d’interdependència, entrellaçaments i porositat en aquest temps?» (p.45), es pregunta la filòsofa. Reformular la nostra convivència és l’estratègia per obtenir satisfactòriament el desitjat món comú? Butler, que juga amb la distinció entre un món vivible en contraposició a un d’habitable, aprofita també per lligar-hi, el sentit d’aquesta vida. «Una vida no és vivible si el món no és habitable» (p.43) i en aquest sentit cal crear les condicions necessàries per aconseguir una existència amb significat. Per tant, més enllà de quina mena de món és aquest, cal preguntar-nos: «com hem de viure-hi, en aquest món?» (p.40). Un lector de Butler aquí ja hi pot associar la teoria a la qual ens té acostumats: vulnerabilitat, interdependència, col·lectivitat… Però, en un món com el nostre on, aparentment la relació amb l’altre, tant des de la seva corporalitat com l’artificialitat computacional, ha mutat de manera extraordinària i on la presència del tràgic ha perforat la nostra mirada, si no de l’ànima, com es fa possible el contacte, la proximitat sanadora?

«En condicions pandèmiques, els elements dels quals depenem per viure carreguen el potencial per llevar la vida: ens preocupa tocar, respirar, la proximitat, els crits d’alegria, ballar massa junts» (p. 36). Cal resignificar la dependència? És possible? Si bé «en el moment del contacte no puc eludir el meu propi tacte tocant l’altre» (p. 48), en influència de Merleau-Ponty: «la passivitat no arriba a ser mai absoluta» (p. 49). L’entrelacs és inevitable i això, ara mateix, suposa un problema —tràgic. En temps de pandèmia, de manera ressaltada «m’adono que el que jo faig no és meu, i que, a pesar que tu i jo som diferents, no podem defugir fàcilment aquesta relació d’implicació mútua» (p. 105). El dilema ètic en temps com els nostres es sobredimensiona. Són punyents les paraules de Butler quan apunten: «puc afectar els altres i els altres em poden afectar a mi», «em demanen que no mori i que no posi els altres en risc d’emmalaltir o de morir» i «és com si estigués unida als altres per la perspectiva de fer mal o patir-ne quan m’hi relaciono» (p. 52). Això és gravíssim i, no obstant, no forma part ni del vell ni del nou món, sinó de les condicions pròpies del món. Vivim en un món on necessàriament ens respirem els uns als altres, compartim superfícies i el contacte és irrenunciable.

Si un món com el descrit és o no habitable, això no és culpa nostra, però sí responsabilitat pròpia. «El món no era com un s’havia imaginat que seria, però no per això calia donar-lo per perdut», indica Butler, servint-se de Scheler i la seva concepció del tràgic i la seva destrucció. Si s’assumeixen aquests termes constitutius de l’essència humana és més fàcil reconsiderar les relacions i l’ètica que n’exigeixen. Aquí possiblement hi trobem la lucidesa de Judith Butler. Llàstima d’un final massa simplista o excessivament utòpic: «Si volem reparar el món, o més ben dit, el planeta, cal alliberar-lo de l’economia de mercat que trafica i es beneficia de la manera com distribueix la vida i la mort» (p. 125). Apel·lar a solucions m’atreviria a dir que generalistes és massa fàcil. Que l’economia no funciona com hauria de fer-ho, ja ho sabem, però hi ha d’haver algun fil al darrere que ens permeti desfilar els fonaments del sistema.

Les últimes paraules de Butler ens diuen el següent:

No podem viure realment sense estar els uns dins dels altres, sense entrar en els porus dels altres. Perquè aquí és on vivim, fora del jo limitat i de la seva vanitat, en relació amb un món que ens sosté, una planeta i els seus habitants, inclosos els humans, que depenen d’una política compromesa amb un món en què tots puguem respirar sense por del contagi, de la contaminació, de morir ofegats a mans de la policia, on el nostre alè es barregi amb l’alè del món, on l’intercanvi d’alens, sincopats i lliures, esdevingui allò que compartim —el nostre comú, per dir-ho així.

Paraules que sens dubte aplaudim, però, que ressonen a l’himne de germanor de l’Ode an die Freude de Schiller. I, companys, no és això, el llibre caminava cap a una altra banda. Això ja ho sabem i no en farem res de ser-ne conscients si aquesta realitat no s’acompanya d’altres idees més manejables. A les primeres pàgines, en canvi, s’incorporava una idea significativa: «l’objectiu és transformar la interacció perquè el cos pugui viure amb el que és nou i acomodar-s’hi, sense risc de debilitar-se o morir» (p. 20). Jo no gosaria suprimir aquest risc, tot i així, la claredat d’aquesta afirmació transcendeix quan la connectem amb les aportacions de Scheler sobre el tràgic. Cal un canvi epistèmic que repensi el vincle, però que no anul·li la consciència del perill intrínsec de qualsevol relació. Ara bé, la diferència rau a trobar una nova manera d’acostar-nos als altres sense la violència intempestiva a la qual el sistema —neoliberal i feixista, diran alguns— ens ha abocat. I per fer-ho, primer, cal un dol d’aquest vell món que ja no se sustenta per enlloc.

 

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

  1. Butler cita les paraules de Gayle Salamon, tot bastant-se en Foucault en relació a aquesta concepció de la filosofia. Salamon, G. (2018). «What’s Critical About Critical Phenomenology». Puncta. Journal of Critical Phenomenology. Vol. I Nº I. p. 14.

(Sant Vicenç dels Horts, 1999). Graduada en Humanitats i màster en Pensament Contemporani i Tradició Clàssica. Actualment és investigadora JAE Intro al CSIC i doctoranda amb una tesi sobre l’estètica en el pensament d'Emmanuel Lévinas. Guardonada amb diferents beques que li han permès fer estades de recerca, actualment viu entre Barcelona, Madrid i Brussel·les. També és la responsable de la Secció de Filosofia de l'Ateneu Barcelonès i membre cofundadora de Mentrimentres.