Tradicionalment, dins i fora dels estudis històrics, s’ha parlat d’una història escrita en majúscules, la dels esdeveniments transformadors, transcendents, que modifiquen el transcurs de l’existència humana, i una altra escrita en minúscules, consubstancial a l’anterior, que expressa les nimietats de l’esperit i que, simplement, ens aida a fabular i a conviure amb el pes inexorable de la primera. A simple vista, aquesta dicotomia no és res més que una mera convenció. La història, en el fons, té a veure amb una perspectiva mediatitzada de l’esdevenir passat, independentment de llur magnitud o de llur transcendència. No obstant això, en els darrers anys del segle xx varen estar molt de moda les historiografies que reivindicaven els espais liminals dels grans relats —història oral, història de la vida quotidiana, història de la bogeria, etc. com a espais d’història substantiva. Aquestes historiografies insistien en la necessitat d’ampliar l’estretor de mires de l’acadèmia i en promoure una mirada més transversal i inclusiva. Tanmateix, aquesta tendència no era neutra. Bevia dels excessos del relativisme postmodern i de la sensació d’una suspensió del temps històric o, en darrera instància, com va dir Fukuyama, de la fi de la història. Aquest totum revolutum finisecular ens ha llegat, més de vint anys després, una història necessàriament plural i en plural, unes històries, al cap i a la fi, i una tendència pendular, tot fent honor als «corsi e ricorsi» de Vico, que oscil·la entre l’ocurrència i el context, entre la dimensió micro i la dimensió macro.
Tot aquest excurs inicial simplement ens hauria de servir per justificar la idoneïtat o, més ben dit, la pertinència, del títol que avui ens ocupa, La breu història dels Estats Units, de Raquel Pena Martínez. Aquesta obra va ser guanyadora del sisè premi Francesc Garriga, corresponent a l’edició de 2021, publicat per Edicions del Buc, Adia Edicions, Labreu Edicions i Cafè Central, en una coedició única que, d’ençà que va començar a caminar el premi, agermana bona part de les editorials de poesia més rellevants del país amb l’objectiu de donar a conèixer cada any una ploma inèdita i que, fins ara, ha publicat les opere prime d’autors amb clara projecció com Guillem Gavaldà (Fam bruta, 2016) o Pol Guasch (Tanta gana, 2018). I Raquel Pena, ho advertim, no queda enrere.
La breu història dels Estats Units fa un recorregut pels principals símbols que constitueixen l’imaginari col·lectiu de l’american way of life contemporani i dels quals, per activa o per passiva, ens en sentim forçosament deutors i partícips. Però no és una història de fets i d’esdeveniments. No és, ni tan sols, una història d’anècdotes i facècies. És un viatge emocional a cavall dels versos a través del sinistre segle xx i de l’encara més sinistre segle xxi que s’albira. Anem per parts. En relació amb l’evolució de l’imaginari col·lectiu, almenys d’ençà de la II Guerra Mundial, els Estats Units d’Amèrica han esdevingut el nucli neuràlgic de producció i exportació simbòlica, no només a Europa, sinó a tot el món. Lluny queden els temps en què entorn de París i Berlín pivotaven les darreres tendències artístiques i en què els cafès, parafrasejant Zweig, esdevenien el nucli de la identitat nostrada. I és que en els darrers vuitanta anys, la nostra història ha estat la història d’Amèrica, o del racó metonímic del nou món que n’ha usurpat el nom. Són els referents que, a través del cinema de Hollywood, en primera instància, i a través de la música —i de la cultura pop, en general— després o, en els darrers temps, de les sèries televisives, ens han irradiat amb un nombre incomptable llocs comuns i amb una cosmovisió que ens travessa de dalt a baix. En són un reflex la moda, el consum de tot tipus de productes culturals o, malauradament, de cada vegada més, la gastronomia. El poemari de Raquel Pena, però, no ens proposa un recorregut circumstancial per aquesta geografia representada. Ens proposa un viatge a través de les vísceres d’un imperi amb peus de plom que ha estat bastit sobre la competència despietada, la indústria de la guerra i, sobretot, una violència estructural que, seguit-seguit, rebrota i es cobra víctimes arreu, ja sigui a Síria, a l’Afganistan, «War bless America!», entre la comunitat afroamericana o a les escoles de Texas o Colorado. La violència n’amara tots els racons i acompanya una geografia concreta, la de les ciutats i pobles dels cinquanta estats. Així doncs, al costat d’Alabama, Wyoming, Massachusetts, Tennessee, Dallas, Kansas, Idaho, Atlanta, Nevada o Hollywood, els espais concrets de l’imaginari que desfilen en el llibre com quadres d’una exposició, hi apareixen tot de referències recurrents:
«Llavors onejo a mig pal
i m’hi deixen tres dies
perquè ha mort molta gent».
«Com ploraven! Aquells cowboys deslletats de la pàtria, i sí, trenta-dos arrestos i un mort».
«Viurà per aproximació al vermell que s’explica per les bales,
d’un cap obert com el d’una gamba feta clofolla
al faldó d’un Chanel robat».
La violència estructural s’escola a través de diverses violències particulars: la cultura de les armes, la pressió estètica, la carrera nuclear, el neocolonialisme, el patriarcat o la repressió política, entre d’altres. Però no només és aquest el leitmotiv nuclear del poemari. Aquesta visió dura i escèptica del poder i de la cosa social, es combina amb una mirada sorneguera tenyida d’icones contemporànies que ocupen l’espai del mite, talment personatges sense rumb ni consciència. És com si haguessin perdut els atributs, el pes específic en el relat, i restessin enlluernats per la dimensió ferotge dels esdeveniments, els passats, els presents i els futurs. Com si s’haguessin convertit en estereotips sense relleu. Com si fossin meres captures de Twitter o d’Instagram:
«La meva preferida sempre ha estat la Cyndy Lauper».
«Rere els binocles de la impunitat fas guàrdia,
on agosarat traces la instantània del
– no soc ningú, soc una trampa –
de Charles Manson».
«Martin Luther King fa vint minuts que és mort
– La ràdio del veí està massa alta –».
Al marge d’aquestes consideracions temàtiques, no endebades, el poemari ve precedit d’una dedicatòria, «A nosaltres, l’anonimat», que ja ens dona algunes pistes de l’orientació eminentment política del recull. Aquest «nosaltres» anònim, entre el qual el jo poètic se subsumeix, tal vegada fa referència a l’emmirallament perplex envers el qual aquest «nosaltres», aquest referent de cada vegada més desdibuixat de l’alteritat en la comunitat, l’essència d’allò col·lectiu, contempla, estupefacte, els esdeveniments d’aquesta història d’Amèrica, que no és res més que la de la modernitat tardana, la de la postmodernitat i, més enllà encara, la de la història que està per escriure en l’horitzó entenebrit que se’ns dibuixa segle xxi endins. Desconeixem si aquest «nosaltres» resta expectant, a l’aguait o pretén intervenir, irrompre, com un actor més, enmig de l’escenari del caos.
«Hem vingut de visita a inventar l’univers».
Tampoc no sabem si aquest nosaltres és autènticament resilient o, per contra, s’està fonent a la intempèrie d’un món inhabitable.
«Que tothom ha passat de llarg
i tu estàtua de sal
com un paratge t’hi aveses».
En qualsevol cas, els trenta-un poemes del llibre mostren una solidesa i una capacitat evocativa més que notables. Tots estan titulats en un guiatge deliberat que pretén alliberar la lectura de la necessitat inexorable de fer emergir qualsevol sentit inherent. Cada títol, en si mateix, és prou concret, prou denotatiu, per sintetitzar una idea-força més que clara («La bandera tatxonada d’estels», «Miss Idaho potato», «Mrs. Lauper», «Bonnie and Clyde», etc.). El poema, doncs, n’és l’exposició, com si es tractés d’una tesi doctoral o d’un manual acadèmic. Aquest recurs es converteix, doncs, en l’analogia perfecta de l’atribut, de l’enunciat històric. Al mateix temps, les quatre parts en què es divideix el recull («Part I: Estepicursors; Part II: Neighborhood; Part II,5: Cartes a Carl Sagan; Part X: Alenar) generen una certa equivalència amb els cicles o períodes en què la ciència històrica ha convingut en dividir qualsevol temps passat. Funcionen com un referent extern, inalterable, com una categoria immòbil. Encara més si tenim en compte la ironia amb la qual es gestiona el pas de temps entre les esmentades etapes: de la part II es passa a la II,5 i tot seguit a la X, com si les el·lipsis (els espais de temps que no mereixen consideració o que narrativament no són rellevants, com ocorre en la narrativa tradicional o audiovisual) fossin part necessària i indestriable d’aquesta història, però sense tenir una presència real o efectiva.
En conjunt, en el recull, hi predomina un estil discursiu amb recurrència de la prosa poètica, molt adequada per reforçar la idea mateixa de l’exposició de motius, d’un argumentari o d’un relat. En la mateixa direcció apunten les abundants citacions que combinen l’ús de referències poètiques (Maria Callís, Silvia Plath, Pere Quart) amb l’ús, altra vegada, de declaracions o impressions d’icones pop de la cultura nord-americana (Bonnie Parker, Jackie Kennedy, Dolly Parton, Cindy Lauper).
En conclusió, podem dir que la veu poètica de Raquel Pena, i més tractant-se d’un primer llibre, es mostra ferma i decidida i no cedeix davant els efectismes o la retòrica lleugera. A més, destil·la una contemporaneïtat absoluta, tant en el lèxic com en els referents, sense caure en llocs comuns o imatges precuinades. Al mateix temps, s’endinsa en els terrenys sempre pantanosos que conformen la identitat individual i col·lectiva, a pesar dels esculls teòrics que això suposa. Tot i que pot semblar un llibre breu, La breu història dels Estats Units ens enganya. Perquè no hi ha cap història breu. Només la hi converteix el biaix del transcriptor. I aquest llibre és prou dens i conté prou matèria poètica com per fer envermellir alguns sèniors de la nostra malaguanyada poesia.
