Apunts sobre alguns intertextos ferraterians

Classificar és angoixant, i el cap em fa que sí quan llegeixo Georges Perec parlant d’aquesta pràctica ancestral: «Suposo que com tothom, a vegades m’agafa un deliri per l’ordre; l’abundància de coses a ordenar, la quasi-impossibilitat de distribuir-les segons criteris prou satisfactoris, fan que no acabi mai, que no passi d’ordenacions provisionals i poc clares, amb prou feines més eficaces que l’anarquia inicial». Però la classificació que ara proposaré és minsa i no surt de cap deliri per l’ordre, sinó d’haver trobat una excusa per ordenar (és diferent…) alguns apunts sobre una sèrie de poemes de Gabriel Ferrater. L’objecte de la classificació, en particular, són els intertextos que trobem en aquests poemes, entenent per «intertext», amb Gérard Genette, «la presència efectiva d’un text en un altre».
Del primer tipus en podríem dir intertextos del gust. Ens hi interessem per les ganes de saber què era del gust de l’autor que llegim, o, eventualment, del nostre autor. En aquest darrer cas volem saber què ho era per seguir desenvolupant la nostra sensibilitat, que s’ha format amb ell, o que directament li hem manllevat; volem descobrir el soterrani d’un gust que ens hem anat apropiant però que no hem format nosaltres. I no ho fem necessàriament moguts per les ganes de reconstruir-lo, és a dir, de comprendre’l. Així, sovint consulto l’exemplar de Da nuces pueris amb anotacions autògrafes de Gabriel Ferrater, digitalitzat al web de la Càtedra Màrius Torres, i m’entretinc recordant —com a norma general només això— que «el cos amb quatre cames i dos caps» del poema «A l’inrevés» (v. 7) surt del «Plain-chant» de Cocteau. Aquests intertextos del gust se circumscriuen a una forma de desig lector particular, concentrat, que s’acontenta momentàniament: «que interessant que li agradés la imatge».
Hi ha intertextos, en canvi, que fan més minuciosa la percepció de l’especificitat intratextual de què participen, de les coordenades del poema en què els trobem —i dic «coordenades» en el sentit que no té profunditat, capes. Entenent aquests intertextos, la comprensió del poema fa un pas més en l’adequació a la seva individualitat, el veiem de més a prop. És el cas, per exemple, de «Maîtresse de poëte». El nucli anecdòtic del poema té a veure amb una relació amorosa frustrada, i a mesura que el desxifrem veiem que el final de la relació i els retrets que es fa la veu lírica tenen a veure amb no haver sabut viure aquesta relació sense projectar-hi la seva imaginació poètica. És, per tant, un dels poemes contra-poètics de Ferrater. Però si la rima interna de «desfici» i «ofici» que trobem al primer vers és un intertext d’un poema de Carner titulat «De mal registrar», aquesta crítica a la poesia se’ns torna més àmplia, i ens apropa encara més a la mena de «desfici» que era, per a Ferrater, la poesia. Perquè té a veure amb la seva incapacitat d’escriure, viure, i viure amb relació a l’escriure com ho feia el poeta a qui més admirava, Carner, que a partir d’un pretext tan mundà com el d’haver d’omplir amb les seves entresenyes el llibre de registres d’un hotel, es deia, sense cap inquietud: «No sé qui sóc, d’on vinc. El meu ofici / és fluctuar perdut, fins que m’abissi, / al ritme encar d’una cançó de bres» (vv. 7-9). L’intertext d’un altre poema de Carner, «El mol·lusc inspirat», en un altre poema de Ferrater, «Literatura», no només forma part del mateix tipus d’intertext, sinó del mateix tipus de possibilitat d’entendre el lligam (unilateral) entre tots dos poetes.
Entremig d’aquesta classe d’intertextos que he comentat n’hi hauria un altre. Un intertext que ni participa del fonament de sentit formalitzat en el poema ni és, diguem-ne, mera pinzellada. Aquests intertextos, tal com me’ls imagino, donen la idea d’un moviment discretament significatiu, i aquest moviment és més interessant com més ens permet de veure que el poeta ha esmolat, en el seu poema i pel seu profit imaginatiu, una imatge o una idea que —com pel punctum d’una fotografia, potser— li va cridar l’atenció en llegir el poema d’altri. «La lliçó» és un poema terrible:

Te’m gires, en el moment que obres la porta,
i rius, i una vegada més he d’aprendre
>la lliçó de subjecció, dolça i sabuda:
que un teu posat se m’endú sempre, i com allisa
l’obstacle de rompents on m’aïllo, difícil
i encara personal. És aquest, és
aquest d’ara, el posat
com et gires, i el tors
decanta i desorienta, concedit
al moviment, la més pausada zona
on dorm la reserva del teu cos.

El jo líric fixa la seva atenció en el posat que fa la seva amant en el moment d’obrir la porta i girar-se. Aquesta és la primera part del poema. Fixin-se com s’insisteix en el present d’aquest posat als vv. 6-7: «…És aquest, és / aquest d’ara…». El poema acaba així:

(Quin horror innegable, quin horror
de matèria del món, quan penso
que em dono a compondre una rompuda falsedat
des d’aquí, d’aquest altre
lloc del món, mentre potser
que es gira, en el moment que obre la porta
d’una cambra on no em trobaré mai.)

Reaccionant al fals present de l’escriptura —la «rompuda falsedat» amb què s’ha fixat el posat de la noia («aquest, aquest d’ara»)—, el poema s’arreplega dins un parèntesi, com formalitzant que en el present real de l’escriptura, buit d’ella, res allisa «l’obstacle de rompents» en què el poeta, al v. 5, ens ha dit que s’aïlla. Em sembla que aquest poema devia sortir d’un poema de Brecht que, en la traducció que va fer-ne Ferrater, duia per títol «Descobriment en una noia» (la cursiva és meva):

L’adéu sumari del matí, una dona
dreta al pas de la porta
, i amb la fredor
me li he fixat que té un floc de cabells
grisos. I ja no me’n sabia anar.

Li he agafat un pit sense dir res.
I quan m’ha fet present que els tractes són
que l’hoste d’una nit se’n va al matí,
me l’he mirada i he dit sense embuts:

“Només et vull una altra nit. Em quedo,
però aprofita el temps. És una llàstima
que t’estiguis així al pas de la porta.

I no hi hem de gastar tantes paraules,
que ens hem distret de veure que ets caduca.”
I l’avidesa m’ha ofegat la veu.

Brecht hi fa servir el vell tòpic literari de la degradació de la joventut femenina —i per extensió, segons dicta el tòpic, de la seva bellesa— pel pas del temps. La noia amb qui el jo líric ha passat la nit és «dreta al pas de la porta», i l’atenció d’ell, ben diferent a la del jo líric de Ferrater, recau sobre un floc de cabells grisos que, en fer-li pensar en la fugacitat de la joventut d’ella, el porten a voler prolongar la seva companyia. La resta del poema s’entén perfectament. El que em resulta interessant és això: Ferrater trasllada la corrupció de la bellesa femenina al voltant de la qual gira el poema de Brecht a la poetització de l’experiència mateixa de veure el posat de la noia a la porta. Tota la corrupció passa a localitzar-se en el fet mateix d’escriure el poema, la «rompuda falsedat» que li fa sentir un «horror / de matèria del món». És el poema, que corromp, i que s’escriu per una forma d’avidesa.
Un darrer cas. «Signe», una mica com passa amb «Kensington», és un dels poemes de Ferrater en què el jo líric es tracta cordialment sense deixar de banda la sagacitat i la sinceritat d’observació moral que caracteritza la seva obra. Diu així:

Quin pinzell d’orient
obeïu, que us dibuixa
un signe de carícia?
Ratlles d’un cos i un altre
no es destrien. Deixeu
que us avingui l’abraç
esbalaït. La mà
se’t vincla lluny. Un peu
et prem la cara.
Veus
que ella no el llegirà
com tu, l’ideograma
de l’instant, el traç d’esma
que us estreny aquest nus?
Ella calca un fantasma.
Tu compliques records.
Riu d’haver-ho gosat.
Rius que vulgui, flexible,
resseguir-los amb tu.

Són dos cossos fent-ne un, i la interpretació del moment per part del jo líric, tot i identificar que cadascun d’ells l’interpreta a la seva manera, no obre una escletxa de malestar ni fractura la unitat. El riure dels dos manté la coherència aparent de «l’ideograma / de l’instant». «Ella calca un fantasma»: perquè és jove, sota el seu paper de calcar no hi ha res de real, d’experimentat anteriorment, però aquest res que hi ha tampoc és ell, tampoc no fa d’ell l’origen d’una cadena de còpies. Ell —desdoblat en un «tu»— complica records: té passat, experiència, i hi suma una nova variació; estar amb ella tampoc és, del tot, estar amb ella. Són motius suficients perquè un poema ferraterià es revincli; xoquen amb l’ètica de l’actualitat i l’especificitat que regeix la seva poesia. I, tanmateix, això no passa. Riuen. Ella, per l’atreviment. Ell, perquè l’atreviment d’ella suposa la voluntat de fer reviure junts, en un present compartit, l’anterioritat de la seva experiència.
Les divergències, la diferència d’edat i la complaença surten, em temo, del sonet 138 de Shakespeare (la cursiva és meva):

When my love swears that she is made of truth,
I do believe her though I know she lies,
That she might think me some untutored youth
Unlearnèd in the world’s false subtleties.

Thus vainly thinking that she thinks me young,
Although she knows my days are past the best,
Simply I credit her false-speaking tongue;
On both sides thus is simple truth suppressed.

But wherefore says she not she is unjust,
And wherefore say not I that I am old?

O, love’s best habit is in seeming trust,
And age in love loves not to have years told.

Therefore I lie with her, and she with me,
And in our faults by lies we flattered be
.

[Traducció en prosa de Salvador Oliva: «Quan el meu amor em jura que és feta de fidelitat, / la crec, tot i que sé que menteix, / per tal que es pensi que sóc un jovenet poc sofisticat / i inexpert en les falses subtilitats del món. // Així, vanament pensant que ella es pensa que sóc jove, / tot i que ja sap que ja he viscut els meus dies millors, / dono crèdit sense reserves als seus llavis que diuen falsedats; / així tant l’un com l’altre reprimim la pura veritat. // Però ¿per què no diu que és deshonesta / ni, en conseqüència, jo no dic que sóc vell? / Ah, el millor hàbit de l’amor és semblar constant, / i l’edat, en amor, no vol que siguin dits els anys. // Així, doncs, jo jec mentint amb ella i ella amb mi, i, jaient amb mentides, tots dos ens sentim afalagats»]

Ferrater conjuga les mentides i la diferència d’edat, convertint-les, amb poquíssimes paraules, en dues operacions o maneres de fer anar el present que, un cop enteses, podrien deslligar els dos cossos. Els seus amants no es menteixen, sinó que estan junts i alhora no ho estan, perquè el que fan té més a veure amb ells mateixos que no pas amb l’altre, que és qui permet de fer-ho. Però ho accepten de bon grat. I no és que se sentin afalagats: riuen! No és fàcil, d’imaginar el riure de Ferrater en llegir el sonet de Shakespeare?

(Barcelona, 1997). És investigador predoctoral a la Universitat Pompeu Fabra. Fa una tesi sobre l'escriptor Juan Benet.