Literatura txeca més enllà de Kundera: traduccions al català (III)

Sobre Trens rigorosament vigilats

Quan vaig tenir la fortuna de començar a escriure per La Lectora, i més concretament quan vaig encetar aquesta sèrie sobre literatura txeca traduïda al català, em va passar pel cap que, si realment aconseguia interessar els lectors per les meves fílies literàries, els estava condemnant a buscar les obres de què parlo en fons editorials o, en el pitjor dels casos, vagar dies i dies per mercats de vell fins a tenir sort: aquest és el destí al qual jo mateixa m’he abocat, és clar. No m’hauria imaginat que podria escriure un article sobre una novetat editorial, i encara menys una de tan especial com Trens rigorosament vigilats: gràcies a l’editorial Navona, tornem a tenir disponible la traducció de Maria García Barris (i el pròleg de Monika Zgustová) que havia quedat descatalogada —i que era prou difícil d’aconseguir, em podeu creure. Bohumil Hrabal (Brno, 1914 – Praga, 1997), a diferència d’altres autors interessants de la literatura txeca, ha estat pròdigament traduït al català, tot i que la majoria d’aquestes traduccions són dels anys noranta i això fa que, per desgràcia, algunes siguin força complicades de trobar.

Una de les coses que més s’ha destacat de l’escriptura de Hrabal és la relació que estableix amb la realitat de l’autor:¹ això no ens ha de fer pensar, però, que ens trobem davant d’una literatura «mimètica», ni de bon tros. Hrabal és una mostra d’una literatura que barreja el surrealisme, l’experimentació, l’angoixa existencial i les històries transmeses a través de la llengua oral: una barreja tan atípica com captivadora.

Trens rigorosament vigilats com a novel·la de formació

La novel·la de què parlem avui és una reescriptura d’un relat anterior, «Kain» («El romanç de Caïm»), que porta el subtítol de «conte existencialista» per la seva inspiració en L’estrany de Camus. Tot i que l’adequació o no del contingut amb l’adjectiu «existencialista», o bé si aquest existencialisme és o no proper al de la literatura camusiana, es podria debatre,² ja ens dona alguna pista de quin tipus de narració trobarem. Hrabal va escriure que aquest relat era sota el «patrocini i inspiració» del clàssic existencialista de Camus, «el seu propi trauma amorós amb el suïcidi, amb un intent de matar-se»,³ una definició que es podria estendre a Trens rigorosament vigilats, si no fos que això suposaria una simplificació excessiva.

La novel·la arrenca al més pur estil de novel·la de formació, amb la veu del protagonista, Miloš Hrma, que ens explica la seva història familiar. Ve d’una nissaga d’inadaptats, de gent odiada sobretot per la seva poca aportació social: un besavi que, com a soldat retirat de l’Imperi Austrohongarès, vivia d’una pensió que gastava en rom i tabac fins que va morir d’una pallissa; un avi hipnotitzador que en arribar els alemanys a Praga havia intentat inútilment deturar els tancs del Reich amb la força de la ment i un pare jubilat des dels quaranta-vuit anys que es dedica a recollir ferralla. A més d’aquesta curiosa herència, també coneixem des d’un bon inici un aspecte clau per aquesta història: Miloš ha de tornar a la seva feina com a aprenent de factor a la companyia ferroviària estatal després d’haver-se intentat suïcidar tres mesos enrere.

La pulsió suïcida del personatge principal —un motiu que no és gens estrany en la literatura de Hrabal— recorrerà totes les pàgines. En un primer moment, aquesta inadaptació heretada, aquesta incapacitat per ser un membre vàlid de la societat, sembla un dels motius principals de l’intent de suïcidi, però a mesura que avança la novel·la veurem que el personatge ofereix moltes altres raons. El problema fonamental de Miloš Hrma és amb el concepte d’«home de veritat» (p. 79), però entès sobretot de dues maneres: com a home jove, el fet de ser un mascle, comprendre les dones i l’amor i superar la por del sexe (i l’eyaculatio precocs que explica que li han diagnosticat, talment com si fos una malaltia terminal); com a txec sota l’ocupació nazi, tenir el valor que va tenir el seu avi i plantar cara a l’invasor (fins i tot si això comporta acabar amb el cap arrencat i aixafat entre les cadenes d’un tanc, com el seu avantpassat).

És en aquest sentit que trobo que podríem considerar Trens rigorosament vigilats com una novel·la de formació, però una amb uns aprenentatges molt particulars, és clar, i un tractament del tema passat pel prisma humorístic: són hilarants, per exemple, les escenes en què un Miloš Hrma molt preocupat demana ajuda per trobar una dona gran que pugui «ensenyar-li a ser un home», tal com li han recomanat. Així, podem pensar en aquesta novel·la com el camí del jove protagonista cap a la pròpia identitat, cap a una recerca de què vol dir ser un home i, finalment, actuar en conseqüència (evidentment, en els dos sentits que hem apuntat). En aquest aprenentatge, tindrà dos models força caricaturescs: Hubička, el company factor despreocupat, indecent i faldiller; i el cap d’estació, un home purità (i hipòcrita), moralista i ridículament obsessionat amb els coloms i amb la idea de formar part de la noblesa. El cap, totalment obnubilat per la seva idea d’ordre i d’amor a la «sacralitat» de la feina, ni tan sols té nom a part del càrrec. Sempre vol ser una bona influència per Hrma i fer-lo anar per bon camí, perquè progressi dins de la companyia. Ell no ha estat, però, assimilat pel poder i la ideologia nazis (per exemple, en començar la guerra decideix desfer-se de tots els coloms de Nuremberg per substituir-los per uns de polonesos), sinó que el seu desfici per la feina i l’autoritat ferroviària rau en la idea de progrés social i de «ser com cal».

«En algun lloc hi ha un terrible atac aeri». La guerra com a escenari

Una altra possibilitat de lectura seria llegir aquesta novel·la com una petita història de la resistència de la Txecoslovàquia ocupada contra els nazis, si bé parlar-ne exclusivament en aquests termes seria limitar-ne l’abast. La primeríssima línia de la novel·la ens situa l’any 1945, en què els alemanys, presents al país des de 1939, ja estan perdent el control de la zona i s’aboquen a poc a poc cap a la desfeta. És per això que l’anècdota principal, la participació en el sabotatge d’un «tren rigorosament vigilat» (un transport nazi) per part del protagonista i els seus companys (l’un actiu, Hubička; l’altre per connivència, el cap d’estació), té un punt d’inútil, de poc pragmàtic, de confirmació de la pulsió suïcida i alhora d’autoafirmació.

Fins al clímax final, en què es resol aquesta anècdota, hi trobem alguns motius comuns a moltes obres de guerra representatives: com l’atzar juga un paper clau en el destí dels personatges principals i secundaris, com la «història petita» i els periples personals ens poden parlar molt més del que sembla sobre la Història (en majúscules), com les zones ocupades gestionen la seva pròpia identitat davant la invasió (des de l’acció directa, a la subversió més passiva, passant pel col·laboracionisme més convençut; posem per exemple d’aquesta darrera actitud la del conseller Zednicek, que «parlava l’alemany malament i s’havia apuntat als alemanys eliminant els signes diacrítics del seu cognom», p. 67)).

La guerra, per altra banda, s’hi retrata com la bogeria última i absoluta, i l’obra no defuig l’assenyalament d’uns culpables molt concrets: els alemanys («Jo també estava una mica boig, però a costa meva exclusivament i, en canvi, els alemanys sempre a costa dels altres», p. 46). En el camí d’aprenentatge del protagonista també hi ha el fet d’establir clarament l’enemic, de reconèixer-se el dret a la revolta i d’actuar en contra de la pietat natural quan és necessari, perquè finalment «només [els alemanys] podien tenir llàstima de si mateixos» (p. 98).

Hrma es troba en una posició contradictòria: com a treballador d’una companyia estatal, no deixa de representar l’autoritat i un minúscul engranatge més del poder del Reich, així que pesa encara més sobre seu la vergonya de l’aparent inacció contra la invasió. El paper dels tres personatges en un inici és el de ser passius i fer els ulls grossos quan saben que s’organitzen els sabotatges, però en cert moment es planteja l’opció de passar a l’acció directa. És llavors que la responsabilitat de Hrma ja no és només una herència familiar (recordem que l’avi havia estat el primer i únic «resistent» davant de l’ocupació nacionalsocialista, per molt que fos amb un mètode més aviat inefectiu, com ho és l’hipnotisme), sinó una responsabilitat històrica i social.

A partir d’aleshores, la gent de tota la regió solia discutir. Uns cridaven que el nostre avi era boig, els altres, que no del tot, que si tots haguessin plantat cara als alemanys com el nostre avi, amb les armes a la mà, qui sap com haurien acabat els alemanys. (p. 22)

La companyia ferroviària funciona com un aparat assimilador, imitador de la vida militar amb els seus uniformes, els seus rangs i les seves lluites internes. Fins i tot amb els «consells de guerra»: una de les escenes de més gran comicitat és un «judici» (dirigit ni més ni menys que pel conseller Zednicek i el cap de moviment Slušný, que en txec vol dir ‘decent’), en què s’intenta establir si els jocs sexuals en el lloc de treball de Hubička amb la telegrafista Zdenička, que va acabar amb el cul ple de segells de l’estació, mereixen un càstig —una sanció que, de tota manera, seria totalment hipòcrita, ja que secretament tots admiren el comportament de Hubička.

Mentre s’analitzen les proves i es pronuncia un «Aquest cul és de vostè?» (p. 68), a fora, a les vies, hi ha un tren hospital que ve del front. Hrabal descriu un seguit d’imatges terribles, desoladores, que contrasten extremadament amb el «judici» grotesc que se celebra dins de l’estació. Aquest contrast és constant: les descripcions del deplorable estat dels animals de l’exèrcit (mostra de com els alemanys són uns «porcs» insensibles) s’encadenen amb les situacions ridícules de l’estació; les històries divertides que podríem sentir en qualsevol hospoda (‘taverna’), amb el gràfic retrat de l’intent de suïcidi del protagonista. Sense anar més lluny, tot i el caràcter còmic de la novel·la, l’escena final, de la qual no vull revelar gran cosa, és agònica i potent, d’una lentitud cruel.

«Saben què són els txecs? Unes bèsties somrients»

Aquesta frase és la conclusió a què arriba el conseller Zednicek (que, com hem dit, ell mateix és txec, però un d’«assimilat» pel nazisme) després del «judici» a Hubička. En realitat, es tracta d’una cèlebre sentència pronunciada per Reinhard Heynrich, governador del Reich a Bohèmia i Moràvia,⁴ que sanciona la tendència dels txecs a l’humor negre i la seva capacitat de riure’s sempre del mort i de qui el vetlla.

És un bon resum, també, del to d’aquestes pàgines de Hrabal, que barregen la bestialitat de la guerra amb la comicitat tràgica dels seus personatges. Com apuntàvem a l’inici, de Hrabal se’n destaca sovint l’ús que fa de «l’ambient de l’humor negre, d’anècdotes que un borratxo conta a un altre en una cerveseria plena de fum»,⁵ una afirmació que és especialment certa a la primera meitat de la novel·la, en què s’enllacen moltes històries de personatges caricaturescs, que podríem imaginar com a facècies explicades entre parroquians. No sé fins a quin punt m’he guanyat lectors amb aquests articles sobre literatura txeca, però si és així potser algú recordarà que aquest era també un dels punts forts de Jaroslav Hašek i el seu Švejk. Tenen, trobo, altres aspectes en comú malgrat la diferència evident de poètica, com per exemple aquesta actitud en certa manera resistent a l’autoritat i «antimilitar»,⁶ que s’expressa en subratllar l’absurditat i la comicitat de la burocràcia castrense i en les reaccions del protagonista a les ordres, i que també sorgeix en un individu que té la pàtria segrestada (Švejk, a la Primera Guerra Mundial, perquè participa d’un estat que li és aliè, l’Imperi Austrohongarès; Hrma, a la Segona, perquè Txecoslovàquia ha estat anexionada al Reich). És més que evident, és clar, que el contrast del to amb el contingut (la guerra) són també un enllaç entre aquests dos grans clàssics de la literatura centreeuropea.

Tornant a les coincidències entre la vida i l’obra de Hrabal, que potser no són territori d’allò literari, sinó més aviat d’allò humà, n’hi ha una de prou dolorosa: l’autor moravià va morir en caure del cinquè pis de l’hospital on estava ingressat, mentre donava menjar a uns coloms. Mai s’ha arribat a establir amb seguretat si es va tractar d’un accident o d’un suïcidi.