Que sais-je?

La nit de Nadal de fa dos anys els reis d’Orient em van deixar sota l’arbre un gran embalum embolicat amb paper d’Snoopy que va resultar ser els Assaigs de Montaigne (Proa, 2008). Sense haver-los demanat, la sorpresa va ser absoluta. En molts moments n’he abandonat la lectura perquè la meua lentitud a l’hora d’analitzar cada capítol em frustrava. Aquell constant «hi estic d’acord o no?» Aquell no saber-ho argumentar que et fa sentir tan ignorant com quan llegeixes en un altre idioma i necessites el diccionari al costat.

Recentment, Jordi Bayod ha publicat La vida imperfecta: una introducció a Montaigne (Quaderns Crema, 2022). És un magnífic estudi, gens feixuc, molt lúcid, que s’ha de llegir després dels Assaigs perquè tingues temps a equivocar-te com a lector. Fullejant-ne la primera part, em resultava tot molt conegut, com ja llegit, com ja paït. De sobte ho vaig veure clar: podies canviar «Montaigne» per «Pla» i l’exercici funcionava perfectament. Que Montaigne era el tòtem de Pla és per tots sabut, però a la pràctica van ser tan diferents que no ho acabava d’entendre, fins que vaig pensar que Pla hauria triat el camí del francès de no ser per la situació política.

Montaigne era un alliçonador, un moralista, però la seua intenció sempre va ser representar les ondulacions d’una època marcada per les guerres cristianes. Aquesta ondulació, aquest ara que està en perill, aquesta distinció aristotèlica entre «civilitzat» o «bàrbar», és la raó per la qual Zweig o Pla el tenien de referència, trobant-hi una mena de precedent del periodisme.

Pla vol ser un moralitzador, però per a moralitzar cal afirmar categòricament, i ell ha viscut tantes situacions impossibles que la por de l’error el porta a les vacil·lacions. El que viu de joventut, sobretot a Alemanya, el marca per sempre i fa que la seua concepció del món canvie. Aquell jove pretensiós que a París admira la gent amb diners, veu com amb la hiperinflació en la República de Weimar els bitllets només serveixen per a escalfar una olla i fer un brou aigualit.

El de Palafrugell necessita tenir el control, ser-ne l’amo. És per això que als 46 volums de l’Obra Completa només hi ha un tema que manca: l’amor. Al llibre Quaranta nits amb Montaigne (Blackie Books, 2014), Antoine Compagnon fa un magnífic retrat de la manera de viure de Montaigne mitjançat la seua afició per l’equitació, «la imatge del cavall sobre el qual el genet manté l’equilibri, els seus estreps precaris. Els estreps, vet aquí la paraula. Ell es mou i jo em moc», una filosofia que no dista gaire de l’anar fent planià. Montaigne és un reprimit que en l’amor no es deixa anar del tot: «m’hi complaïa, però no m’hi oblidava; una mica d’emoció, però cap desvari» (iii, 5, 891). Pla, però, quan el cavall de l’amor s’esbrava, no tiba els estreps, mata el cavall. Sap que l’amor condiciona la persona, deixem de ser nosaltres, abaixem la guàrdia. Pla entén la vida com una batalla, i les guanya totes, menys la de l’amor. Una batalla que ja sembla donar per perduda quan de jove, a la novel·la Relacions (1927), presenta en Romaní, el personatge d’un escriptor que es queda sol, a la intempèrie emocional per culpa del seu caràcter, i que «donaria la vida per un bri de tendresa» (pàg. 150)

La despreocupació de Montaigne, en contraposició a l’angoixa constant de Pla —pels diners, per la guerra, per l’excés de feina— fa que els Assaigs vagen de menys a més, del més general al més personal: «jo mateix soc la matèria del meu llibre». En l’obra de Pla la situació és a l’inrevés; la qualitat —malgrat que amb molts moments de geni— va en decadència, amb una etapa de joventut magnífica i uns escrits finals força repetitius i contradictoris provocats per dues raons: per la por de l’error i perquè el mite —el tòtem— ja era més personatge que persona. Quan Montaigne publica els Assaigs té cinquanta-cinc anys. Com apunta Bayod, la malaltia (còlics nefrítics) i les decepcions han fet que siga «un home massa sensat, massa madur» (iii, 5, 851). El seu propòsit en aquesta darrera etapa és rebaixar l’excés de seny evocant aquella feliç joventut. L’encert del vell Montaigne és que no creu en la suposada saviesa produïda pels anys. La veritat, diu, «per ser més vella, no és més sàvia» (iii, 9, 964). El Pla de finals de vida és un home a qui utilitzen, a qui caricaturitzen i a qui ningú no s’atreveix a parar els peus quan, per exemple, afirma que Cadaqués és una illa perquè pots veure-hi pirates. És un Pla deixat anar, com aquell borratxo a qui els amics donen més alcohol perquè els fa gràcia com balla.

La impossibilitat formal que comentàvem a l’inici —la de l’afirmació taxativa— el porta a defugir de Montaigne i arriba a una escriptura més proustiana. Aquella màxima sintàctica de «La porta és verda» que Pla té per l’abecé de tot bon escriptor, amb prou feines l’acompleix, sobretot quan vol ballar la censura, perquè sap que estructura senzilla vol dir missatge despullat. Pla és un dels escriptors que més censura pateix, malgrat el que molts pensen. El neguit dels censors el trasbalsa mentalment i físicament fins a l’extenuació, com bé es pot veure a La censura invisible de Josep Pla (SD Edicions, 2017), de Josep C. Vergés.

Arriba un moment en què Pla —que és el primer a adonar-se que es va equivocar de bàndol— empra la ploma per a revertir la situació, però ha d’anar amb cura. A aquell periodista que s’emprenya perquè al setmanari Destino el fan signar com a José Pla, ja no s’acontenta amb el canvi neutre a J. Pla, perquè en l’ocultisme encara hi veu la vergonya. La censura i la vigilància constant, però, l’obliguen a ser més fi, més subtil, i la lectura de Proust —amb aquelles oracions llarguíssimes que sovint fa que perdes de vista el referent— li fa descobrir un món literari en el qual se’n pot sortir. És l’opinar mitjançant la descripció; és el camuflatge sota una capa de quotidianitat de la realitat més magra de la postguerra; és el que li permet poder publicar un llibre com Viaje en autobús durant el franquisme, amb una imatge tan carregada de missatge però tan comuna com un autobús que s’atura en sec perquè els passatgers puguen veure un simple camp de patates. La falta d’aliments i la gana que s’hi vivia passaven pels censors com aigua fresca però enverinada.

La tècnica de Proust li fa obrir els ulls definitivament. Les nombroses citacions recollides per Joan Costan a la magnífica revista Recerques de la Societat Catalana d’Amics de Marcel Proust en són una bona mostra. Pla, però, sap que no pot elevar tant el discurs com el francès —malgrat que en té la capacitat— perquè no es pot permetre no ser entés pel públic. Ell, com sempre ha dit Antoni Martí Monterde, fa una literatura contra l’oblit. L’ànsia de descriure-ho tot no és cap altra cosa que el resultat de veure com el seu món s’ensorrava, i és la seua contribució a explicar que on hi ha les runes, abans n’hi havia els fonaments. Pla, com Proust, no escriu la vida tal com ha estat, sinó tal com la recorda; no és un pintor realista, és un pintor impressionista holandés que mesura el seu grau d’èxit en el que aconsegueix provocar.

La lectura de Proust —és un dels primers catalans a eixir en defensa del francès després del polèmic Premi Goncourt— li obre les portes a la representació dels col·lectius. La guerra deshumanitza i l’individu es despersonalitza, formant part d’un tot. Pla valora de Proust que «la seva obra contengui coses directament viscudes i coses viscudes per una quantitat de gent», és a dir, en destaca la capacitat de posar-nos al centre d’un imaginari col·lectiu —què és, sinó, El quadern gris? La necessitat d’informar però de transmetre és una constant en l’obra planiana, i imagine que la sensació que li va provocar la lectura de la Recherche és la mateixa que va provocar Ruskin en Proust quan va descriure la catedral d’Amiens com a «una bíblia de pedra»; li desperta aquell somni tan infantil del «jo també vull».

Aquesta obsessió per les descripcions narratives no ve de cap altre lloc que no siga de Proust. Pla ho tenia ben clar: «els detalls són la quinta essència de tota obra escrita», i sabia que, a l’hora d’escriure, un autor que sabés mirar el món trobava una quantitat nombrosa de detalls davant dels quals havia de triar. Seguir Proust no és una altra cosa que seguir els clàssics, i si Proust és rupturista és pel material humà que manipula, però que com ell, i com els clàssics, el que ha fet és no és cap altra cosa que «un retrat d’un home vivent i posar-lo sobre un paisatge i a dins d’una atmosfera operant i real». En la normalitat de Proust troba el contrast, ja que per a Pla «per culpa dels russos, hom ha cregut que per a fer una novel·la interessant era necessari posar-hi, almenys, un assassí, un desequilibrat o un anormal», en canvi, gràcies a Proust, «sabem que una persona que té un «de» al cognom i dos o tres títols pot ser tan interessant, literàriament parlant, com un idiota, un alcohòlic o un pertorbat».

Al bell mig de la vida Montaigne, com Pla, s’aïllen. L’un al Château, l’altre al Mas. L’un per voluntat, l’altre per obligació. Pla sap que des de Barcelona no hauria pogut escriure ni una ratlla, i que la llibertat es paga amb l’exili perquè la mà i el cor d’un escriptor no poden estar mai a dos llocs diferents. Això sí, no és casualitat que siga en aquesta etapa en què Pla es fa passar per pagès ignorant i adopte aquest posat de Que sais-je? que marca l’obra de Montaigne i que Pla, malhumorat, segurament hauria traduït per un: I jo què putes sé?, malgrat que, com Montaigne, en sabés molt.

 

 

 

* Les referències dels Assaigs —llibre, capítol, pàgina— corresponen a l’edició que fa servir Jordi Bayod a La vida imperfecta: una introducció a Montaigne (Quaderns Crema, 2022), que és l’edició francesa de Villey-Saulnier (PUF, 1988, 3 vol.)

Va estudiar filologia catalana a València. Col·labora amb diverses editorials fent informes de lectura i per a mitjans fent crítica literària. Actualment treballa a la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme de la Universitat de Girona.