Més és més: UN NU NU, de J. P. (I)

Hi ha una idea que s’està convertint en un clixé d’escriptor entrevistat, o que potser ja ho és: la noció que millorar un escrit és sobretot destil·lar, treure’n, sostraure paraules sobreres, de tal manera que com més s’hi treballi, en aquell text, més volum textual se’n descartarà, més es cenyirà l’escriptor a l’essencialitat, més nua, més breu, més depurada serà l’obra, fins a arribar a la màxima simplicitat, qui sap si fins a reduir-la, una mica com el Joseph Grand de La pesta, a una única frase perfecta, definitiva. En el món de la poesia, és una noció reforçada per la tendència a la concisió, que és un dels preceptes de la filosofia de la composició de Poe: el text s’ha de poder llegir d’una tirada. «One sitting, diu Poe. Per això el poema llarg, encara que hi és, no deixa de ser un problema.

Qui a finals de l’any passat va rebre a casa un llibre titulat UN NU NU i va córrer a comparar-lo amb UN NU, el llibre molt semblant que, si va tenir lloc aquell fet, és a dir, el fet de rebre UN NU NU, ben segurament ja tenia des del 2009, es podia adonar no tan sols del fet que el llibre supera de llarg el temps d’aquella tirada sinó també que, en aquests dotze anys, els 3.333,3 estramps del poema, segons diu la «façana àtica» que l’obria, han esdevingut 5.555,5. Es va aturar a comprovar-ho? Probablement no: el que eren 165 pàgines, en qualsevol cas, ara en són 204. Segurament tampoc va patir gaire pel fet que el text no està, estrictament, signat: aquella mateixa «façana àtica», la qualitat del paper, l’elegància del disseny, els jocs paratextuals, la indicació «A la Ribera del Xúquer» a la contracoberta i dos signes on no costa gaire reconèixer-hi una J i una P que es dupliquen en el seu reflex simètric, tot plegat, si rebies aquell regal, ja sabies de qui era.

Potser no és tan accessible l’origen de tot plegat: Xavier Folch fa setanta anys és un volum no venal, editat el 2008 en ocasió del setantè aniversari de l’editor d’Empúries, amb textos de setze autors de la casa. Són textos que, típicament, oscil·len (de vegades en un mateix autor) entre la dedicatòria allargassada i la raresa desada al calaix de baix. I hi són els autors que podríem esperar, ordenats alfabèticament: Casasses, Comadira, Fonalleras, Mesquida o Puntí, entre d’altres. I entre ells, entre Dolors Miquel i Perejaume, hi ha un J. P.¹ que li adreça a Folch el que es titula així:

SERMÓ SIL·LABEJAT MÈTRICAMENT EN UNS CINC-CENTS CINQUANTA-CINC NO SÉ SI ESTRAMPS, ¿MILLOR EXTREMS?
ALGUNS DELS QUALS VALEN PER TRES I ALGUNS, POTSER ELS MATEIXOS, PER RES,
D’ALTRES ELIMINATS PER LES MANIES PERSONALS O PER LA PRÒPIA CENSURA DE L’INSTANT,
MÉS DEU DE TÍTOL ACÍ EN EL FRONTAL I UNS GRAONS POST-ESCRITS DE DAVALLADA,
AMB UNES QUANTES LLIBERTATS DE COLOR ROIG, OBERTES A COLTELL,
ATRIBUÏBLES A LA DESMESURA, NO A UN VAGUE INTENT DE REFINAR LA QUALITAT,
ANANT I RETORNANT A REBOLCONS,
ENTRE EL FANG I LA POLS DE LA NOSTRA HISTÒRIA
SEGONS L’ESTACIÓ DE L’ÀNIM,
PERQUÈ, DE VERSOS FINS, NO SABEN FER-NE NI ELS POETES FINS

I el que segueix, durant divuit pàgines, és un poema de 555 versos, en efecte, que avui ja només es poden llegir com un esbós preparatori per a UN NU, el poema que va aparèixer publicat a les Publicacions de la Universitat de València un any després d’aquesta primera versió. D’entrada, aquests deu «de títol» que hi ha aquí mostren què seran aquests «estramps» (versos no subjectes a rima, segons l’Alcover-Moll): versos en el que Salvador Oliva anomena «mètrica complexa», la resultant d’encadenar mesures simples. El primer, per exemple: un decasíl·lab («Sermó sil·labejat mètricament»), seguit per dos octosíl·labs («en uns cinc-cents cinquanta cinc», «no sé si estramps, ¿millor extrems?»). La majoria dels versos que seguiran aquest títol, i la majoria dels d’UN NU, són descomponibles així: tetrasíl·labs, hexasíl·labs, octosíl·labs, decasíl·labs, dodecasíl·labs o alexandrins se succeeixen però també s’ajunten per formar versos llarguíssims, veritables versicles, en algun cas vertaderes monstruositats mètriques.

L’efecte és el d’un vers lliure que, malgrat tot, manté la ritmicitat pròpia de la mètrica, o d’un vers mètric amb la llibertat de moviments de la prosa retallada: un discurs aparentment descurat, espontani, de caires abruptes, generalment antilíric —però amb la possibilitat d’enlairar-se—, més obedient al pensament, fins i tot a la conversa, a l’acudit instantani, que a un esquema preconcebut, cosa que el diferenciaria, per exemple, del «Poema inacabat» ferraterià amb què comparteix tantes coses.²

 Amb UN NU, per altra banda, apareixen dues alternatives formals: les tirallongues monorimes, generalment burlesques i formades per versos curtíssims i la visualitat, més que cal·ligramàtica, concreta.³ Si unes línies més amunt parlàvem de la ductilitat que permet la polimetria, en aquests moments és tot el contrari: l’esquema formal se superposa al text fent-li violència, esbotzant paraules fins a la impronunciabilitat. Tot plegat, fet i fet, són variants d’un mateix principi: la llengua entesa com a estructura visual, a la banda oposada de la teoria que només hi veu una oralitat reproduïda.

Si Alfabet era, en les seues diverses encarnacions, una aventura tipogràfica, UN NU accepta jocs puntuals en què el text adopta la disposició visual d’una diana, o d’una creu. I, d’alguna manera, això concorda amb la preferència per la representació per sobre de la vida: de les dues ales del llenguatge, la visual és la més allunyada de la corporalitat. J.P. es troba, de fet, al pol oposat de la nostàlgia pel cos; perquè no és res més que nostàlgia de la realitat aquesta invocació constant, aquesta evocació que des del llenguatge, mitjà immaterial, gira obsessivament al voltant de la presència, del contacte, de la relació immediata, tàctil, corporal. Per la mateixa llei que regula la relació entre realitat i desig (parlar constantment del que no tens), J. P. sembla venir des de l’extrem contrari: embafat de materialitat, enyora la neutra distància del mot, la netedat de la representació imaginativa. La distància de la imatge.

Aquella primera versió del poema, de només 555 versos, feia perceptible un altre fet: l’organització del poema a partir d’una exclamació: «Estic fart, Xavier…». Bona part del poema és només una expansió d’aquesta afirmació bàsica, que s’hi va repetint anafòricament a mesura que apareixen fàstics diversos. Si el primer és encara imprecís («Doncs estic fart […] | que els ocells tinguin ales | i que refilin maragallianament»⁴), els següents es concreten en noms: noms de compositors (Bach, Beethoven), pintors (Picasso, Miró), filòsofs (Kant, Hegel), escriptors catalans (començant per Josep Pla), escriptors estrangers o poetes. El fàstic, així, forneix el text d’un motiu impulsor, però també d’un esquema: el poema es desplega a partir d’una llista implícita d’afartaments que és un repàs, una col·lecció d’obsessions. Qui ha acabat fart de Bach, al cap i al fi, no és perquè l’ha escoltat en excés? No ve, aquest fàstic, d’un amor, tal com admetrà un passatge del poema? Cap al final, un cop finit aquell catàleg, J. P. afirma:

Poeta, em dic,
mai no ho seràs
si no et prens tota
la llibertat que et lliura la paraula
mort,
de tornar a donar, bé que amb la boca closa,
un nou so i un sentit més veritable a la llengua que sols tu posseeixes,
perquè s’hi tanca la paraula que et pertany:
Mort.

Aquí hi ressona, i potser això era més evident en les versions precedents, el joc mallarmeà amb les paraules de la tribu, i es combina amb la noció que la Mort (amb majúscula) és el que defineix la singularitat personal. Tot el «sermó», de fet, haurà estat la progressiva preparació per a la mort del seu emissor, una vasta liquidació final. Què vol dir, al capdavall, «Estic fart»? Hi ha, d’entrada, l’excés; després, el sentiment de rebuig fruit d’aquell excés. Per això el poema és un autoretrat, l’autoretrat (nu) d’un home vell, que al llarg del text va fent recompte de les seues obsessions i en fa el recompte abans de deixar-les enrere. Tot el poema va cap al final, tot ell és un final, alhora que una certa por d’acabar el presideix:

jo ja he afegit un munt de ximpleries
per a allargar la cua del paó.
I és que tinc por d’arribar a la fi:
senzillament, pots sospitar-ho, perquè és la fi.

El llarg poema (que és llarg, doncs, perquè morir serà deixar d’escriure) ve presidit, doncs, per la senectut, per la imminència de la mort, comuna a l’autor i a qui n’ha estat, en totes les versions, el destinatari. Perquè també en això hi ha hagut modificacions crucials. En saltar del poema circumstancial inclòs en un volum de regal no destinat a la venda al llibre exempt publicat el 2009 i reeditat el 2021 a Publicacions de la Universitat de València, un volum que qualsevol persona podia comprar a les llibreries, aquest últim, l’autor, passa a controlar-ho tot. Tot el llibre, entès com a objecte físic, està tractat com una obra artística, on tot detall té un sentit i cada signe ha de ser interpretat, abans i tot d’obrir-lo. Tots els elements habituals en una publicació són re-interpretats: UN NU apareix, ens diu el colofó, l’any 71 de l’Era Definitiva, i aquesta datació caldrà lligar-la amb tres versos que apareixen llavors a la façana del llibre: «Avui ni tan sols Déu | creu, essent Déu, en Déu, | i per això és Déu.» Si Déu, pel fet de no creure en Déu, és Déu, l’home que no creu en Déu (ni, de fet, en si mateix) s’hi iguala, esdevenint susceptible de crear una cronologia (com Jesús o com els revolucionaris francesos). Hi ha, igualment, un motiu persistent: el doble o el reflex, la duplicació sobre un eix de simetria, el palíndrom que presideix el poema des del títol.