«Why Don’t You Dance?» deu ser un dels millors contes de Raymond Carver. Està escrit amb aquell minimalisme que el va fer cèlebre i que sobretot devia a l’editor, a Gordon Lish, que encara viu i de qui no se n’expliquen gaires bondats. És un conte brevíssim, com la majoria del recull (What We Talk About When We Talk About Love, de 1981). Qui hagi llegit Quim Monzó potser sabrà fins a quin punt va trobar en Carver un cert estil que no va deixar de cultivar a estones mentre va publicar narrativa, ben bé fins a Mil cretins.
A «Why Don’t You Dance?» s’hi mostren més coses que no s’hi expliquen. Per això, comentar el conte sense haver-lo llegit és fer-lo una mica malbé. Llegiu-lo primer, si voleu, i torneu cap aquí. La història és memorable per tot allò que s’hi fa present, sense fer-se explícit. Aquest mostrar sense dir podria semblar un recurs cinemàtic, però no l’és. Si filméssim les accions del relat ja estaríem dient una altra cosa.
Abans de llegir-lo, penseu que als Estats Units els caps de setmana, quan et vols desfer dels trastos vells, els pots treure al carreró d’entrada al garatge o la finca, o exhibir-los a la gespa de davant de casa per veure si algun passavolant s’hi atura i te’n dona res. D’això se’n diu yard sale, garage sale o tag sale. El conte comença en un yard sale. Algú ha tret un dormitori de matrimoni a la gespa de davant de casa (mitja casa, de fet) i l’ha exposat com si l’hagués reconstruït tal com era a dins. Algú altre s’hi atura amb interès.
És un conte d’amor, de l’amor com el veu Carver en els relats del llibre, del cul de sac fosc on pot portar, de la desfeta vital. Una parella jove vol comprar un llit que veuen a aquell yard sale. Potser també voldran el televisor i li van fent ofertes a l’home de mitjana edat que es vol vendre tot allò. L’home les va acceptant sense negociar, alhora que obre una ampolla de whisky i els convida a beure amb tota naturalitat, mentre escolten música en un tocadiscs. Entre tot aquell mobiliari es comporten com si fossin dins de casa, si bé són allà fora, a la intempèrie. Aleshores l’home proposa als nois que ballin. És una situació una mica incòmoda, per bé que la parella no s’hi sap negar perquè són jovenalla i van mig pets. Potser amb un cert abús, l’home acaba ballant amb la noia.
El sentit del relat, el que el conte calla, és amagat a la frase que diu l’home quan la noia nota que els veïns els miren: «They thought they’d seen everything over here». Algú que es ven el dormitori i mitja casa, traient-la a la gespa un cap de setmana, no ho fa per guanyar-se uns quartos. L’han abandonat. Vol fer net. Ho ha perdut tot i el barri sencer en deu haver estat testimoni mentre s’ha anat produint la desfeta.
Passen unes setmanes i la noia mira d’explicar l’anècdota a algú, allò tan estrany de l’altre dia, quan van aconseguir totes aquestes coses del paio aquell del yard sale. Però, tot i intentar-ho, no sap explicar què va passar. Ho prova més d’un cop i desisteix. El narrador calla, però el conte diu que si la noia no ho sap explicar és per inexperiència. Per manca de claredat en el sentiment que li provoca el record del moment d’intimitat etílica amb el desconegut. Per no haver percebut que a casa s’ha endut les ruïnes d’una llar descomposta.
