Una anotació de diari
A «Societas Pandari» (que ve a ser la forma llatina del pander’s hall de Shakespeare), Pàndar sembla que sí que hi fa de protagonista, actuant-hi per triplicat. Els tres discursos que ocupen tot el poema (menys els dos versos de la imprecació final) responen del tot al prototiupus de «trader in the flesh» que encarna el troià, però no en la seva actuació cap a Cressida sinó cap a Troilus, és a dir en la seva funció d’introductor del noi inexpert en el món dels adults a través de l’agençament d’alguna historieta carnal. En tots tres casos hi ha un component afegit de ressentiment cap a les dones: el primer parlant esmenta «el deute que no vaig cobrar», el segon insinua la seva ignorància de «com una dona es gira a ser feliç» (per això, més endavant, «seré jo qui t’escolti»), el tercer parla sense embuts de la conquesta d’un reialme mitjançant la força. A més, cadascun dels tres discursos conté indicis clars de com judica les dones la psicologia del paio que parla: el primer—a part del deute ausiasmarquià—les troba bledes («En el dubte, | riuen»); el segon, cagadubtes o xafarderes pendents només de comparar-se amb les amigues; el tercer els nega tota vida racional, cap camp d’experiència que no sigui un terreny per trepitjar-lo l’home (s’aboca a la prostitució). D’altra banda, tots ofereixen coses diferents al neòfit: el primer, «la clau del meu estudi | on no hi haurà ningú»; el segon, el consell de l’experiència («Jo et diré | com pots persuadir-la que t’accepti»); el tercer, i ja de bones a primeres, diners. Pots dir, doncs, que el focus d’interès no és en la diversitat dels personatges, sinó en els trets comuns de la maniobra característicament mascla que els agermana.
Fixa-t’hi bé: no sembla que hi hagi més cohesió, entre totes tres veus, que el fet que corresponen a membres del mateix gremi, professionals de fer-se l’home i de fer home a qui encara no ho és. Tampoc sembla imprescindible que el destinatari de cada discurs hagi de ser el mateix jovenet inexpert: en qualsevol cas, el parlant que pronuncia la imprecació final no pot ser de cap de les maneres el destinatari de cap de les tres arengues, perquè parla, justament, des de l’experiència: ell no espera cobrar cap deute, ell sí que sap com una dona es gira a ser feliç, ell sí que es veu clar (almenys ara, madur com te l’imagines: però ¿i quan acabava de sortir de l’ou?). És això, en el fons, el que li permet d’objectivar aquells tres discursos com a manifestacions matisades d’una mateixa psicologia, i demanar un sol i mateix càstig per totes elles—en el benentès que una imprecació, alhora que el càstig de l’altre, demana sempre que el seu crim no ens afecti: com l’insult, té indiscutiblement un component apotropaic.
Per això, justament, és clar que als dos últims versos no hi valen aclariments mitològics: Isis de plata i la Cara del Lleó s’invoquen perquè tenen la força d’un conjur per rebutjar aquella aliança de professionals de l’alcavoteria, i no pas perquè facin cap funció específica en cap sistema precís. Ara bé, el fet que pel parlant es tracta, aquí, de conjurar el que en podries dir moments distints d’una mateixa psicologia, ¿no et fa sospitar que és possible—per bé que cap indici no et permet de confirmar-t’ho—que, de la mateixa manera que aquests moments podrien haver estat viscuts pel parlant que expressa la imprecació final, quan era jove, com a destinatari d’aquelles veus, també podria ser que les tres veus haguessin estat en alguna ocasió, ja de més gran, veus d’ell?—Tant o més que un Èdip, potser els homes tendim a portar tots un Pàndar a dins, que es manifesta en fanfarronades de l’ordre de les d’aquests discursos, sobretot quan estem en companyia d’homes.—Al capdavall, quan el Troilus de Shakespeare avia l’alcavot (i dóna amb el seu nom l’etimologia del substantiu pander: «Hence, broker lackey! ignomy and shame | Pursue thy life, and live aye with thy name!»), ¿no et sembla molt clar que està conjurant també una part d’ell mateix: la que va acceptar de seduir Cressida per mitjà de l’oncle?
¿I no és semblant, també, el cas de Mr. Archibald Olson Barnabooth, el milionari de Valery Larbaud? (Va ser el Joan, també, que va fer que t’hi fixessis: aquest cop, però, per telèfon.) En la primera anotació del Journal intime (Pléiade, p. 86) diu que de Bolonya fins a Florència va anar en un vagó de tercera en companyia d’uns capellanets alemanys («jeunes Pfaffen prussiens») d’una primarietat il·limitada. Quatre dies més tard (l’anotació porta data de dijous 15 d’abril), se’ls troba a la Loggia on hi ha, molt a prop l’una de l’altra, dues estàtues cèlebres: el Perseu i el Rapte d’una sabina, que també en diuen Rapte de les sabines (el Journal intime no ho fa explícit, però són estàtues de Cellini i de Giambologna, respectivament):
Avec des sourires de paysans qui regardent la vitrine d’un grand bijoutier, ils commentaient le groupe des Sabines, et je voyais bien qu’ils le trouvaient… hé, hé! petits polissons!—Et dire que la tête de Méduse, que Persée leur présentait, ne les a pas pétrifiés! [ed. Pléiade, p. 91]
L’actitud del parlant, en els dos últims versos de «Societas Pandari», és exactament la mateixa que la d’A. O. Barnabooth escrivint el seu diari a l’hotel Carlton de Florència (i no seria abusiu que diguessis que l’actitud de Ferrater és la mateixa que la de Valery Larbaud): tots dos rebutgen en els altres unes actituds diguem-ne baixament masclistes (unes actituds que, d’altra banda, tots dos entenen molt bé: fixa’t, en el cas de Barnabooth, en el sobreentès implícit que amaga el «hé, hé! petits polissons!») i tots dos, per fer-ho, recorren a símbols mitològics. Entre el discurs de Barnabooth («I pensar que el cap de Medusa no els ha petrificat!») i el de «Societas Pandari» («Castiga’ls, Isis de plata, amb la Cara del Lleó») hi ha la distància formal que imposa en cada cas la distinta circumstància temporal de l’enunciació (posterior i distanciada en el primer cas, contemporània i immediata en el segon), però hi ha un mateix contingut apotropaic.
Provant d’insistir en la semblança entre els símbols mitològics de Barnabooth i de «Societas Pandari», pots establir fàcilment una relació entre el cap de Medusa (amb la cabellera de serps) i la Cara de Lleó (amb la crinera que li pertoqui). Pel que fa a «Isis de plata», recorda la història d’Atenea i la Gorgona. La versió d’Ovidi ja serveix: al final del llibre quart de les Metamorfosis, Perseu explica el perquè de la cabellera de serps de Medusa dient que era una jove molt atractiva, i que un dia el rector pelagi (Neptú) la va deshonrar al temple de Minerva, la deessa casta per excel·lència; aquesta es va tapar la cara amb l’ègida i, perquè allò no quedés sense càstig,
Gorgoneum crinem turpes mutavit in hydros:
nunc quoque, ut attonitos formidine terreat hostes,
pectore in adverso quos fecit sustinet angues. [Met. 4.801-3]
tornà els cabells de la Gorgona en serps horrendes:
perquè els seus enemics deixi immòbils el pànic,
encara avui, a la pitrera, du aquells rèptils.
Expressat per Don Pedro Sánchez de Viana, que no es pot dir que no sigui una mica massa reblós:
Porque no se alabasen de haber hecho
sin pena desacato tan patente,
cada cabello de oro a su despecho
en víbora se torna prestamente.
Y agora en la armadura de su pecho
ha puesto por blasón claro excelente,
para dejar los hombres admirados,
los cabellos en víboras tornados.)
Qui exhibeix la cabellera de serps de Medusa per petrificar els seus enemics, per tant, no és Perseu sinó Minerva: i els enemics de Minerva són els enemics de la puresa femenina. D’altra banda, a Roma, almenys en temps de Domicià (Piganiol, Historia de Roma, p. 270), el culte de Minerva no es distingia del d’Isis (i amb Minerva s’hi confon, per exemple, aquella Anna Perenna—«sunt quibus haec Luna est», Ovidi, Fastos, III.657—que Mart vol fer servir d’alcavota perquè li porti Minerva al tàlem, i ella l’enganya i es posa, «tegens voltus, ut nova nupta, suos», al lloc de la dea: quan Mart vol fer-li un petó, li veu la cara i, reconeixent-la, es reconeix burlat. Tantes històries, i s’assemblen tant!). Afegeix a la Gorgona, per reblar la simetria amb la parella Minerva/Isis, aquella deessa egípcia, Sekhmet, que porta cabellera de lleó i atemoreix els homes perquè és sanguinària en la guerra (almenys així la pinta el Sinuhé), i aleshores podries establir les següents equivalències:
Isis de plata Cara de Lleó
(lluna) (sol)
Isis Sekhmet
Minerva Gorgona
A la columna de l’esquerra tot serien símbols de puresa femenina; a la columna de la dreta, tot serien símbols de la violència femenina. (També el sol, és clar: recorda, d’una banda, que a «La platja» és «el lleó de fúria total» i, d’altra banda, que Ferrater—baudelaireanament: Le soleil s’est noyé dans son sang qui se fige («Harmonie du soir»)—té tirada a veure’l menstruar.) De tot aquest galimatias simbòlico-mitològic, però, ¿què en treuries? El que ja sabies abans: que la imprecació de «Societas Pandari» (fixa’t que el títol també al·ludeix un mite que és un símbol de llarga tradició literària) és proferida per un home en contra d’uns altres homes de l’actitud dels quals es vol desmarcar, i que és adreçada a una instància femenina perquè l’actitud que el parlant censura en els seus consemblants és precisament el tracte d’aquests cap a les dones. (Amb ganes d’embolicar la troca—uf!—, podries intuir també que el parlant mascle s’adreça a una divinitat femella perquè reconeix, vés a saber si conscientment o inconscientment, que la possibilitat de canviar els hàbits inveterats de mercadeig dels homes amb les dones no és en mans d’aquells sinó d’aquestes—o, pitjor encara, en mans de divinitats caduques, és a dir de ningú: «Et dire que même pas Isis d’argent…». Quina lata.) Pensa-ho així: el fet que es tracti d’una imprecació (d’una petició de càstig, d’una forma accentuada de rebuig) qualifica la veu del parlant oposant-la a les altres veus, i el fet que es tracti amb tota propietat d’una imprecació (d’una petició adreçada a una divinitat) qualifica més en general la situació en què el parlant es troba, en la mesura en què t’indica que no és al seu abast de castigar els que han parlat, sinó únicament de rebutjar-los. Per tant, aquests dos versos són alhora l’expressió d’una revolta i d’una impotència—i ho rebla, aleshores, el fet que la fórmula d’invocació triada pel parlant exclou de socarrel tota possibilitat de malinterpretació (si hagués invocat alguna potència en què poguessis creure que ell podria creure, el seu rebuig potser se’t tenyiria de fe o de misericòrdia, i no seria tan radical com és evident que el vol).
Ni se t’ocorre, doncs, de pensar que Ferrater tingués aquest galimatias mitològic al cap a l’hora de formular la imprecació (més aviat deuria ser una associació ocasional com la del Cellini i el Giambologna al fragment de Valery Larbaud): però pots estar segur que, si se n’adona, algun professional del ram dels articlets provarà de treure’n partit pro curriculo suo. Per la teva banda, del passatge de Larbaud ja en treus prou partit en la mesura en què et corrobora, íntimament, la lectura del passatge de Ferrater: perquè t’ajuda a acabar de decidir-te a veure-hi una imprecació furiosa per damunt d’altres coses que altres vegades has pensat que hi pesaven més (verbigràcia, considerar sobretot les equivalències «lluna» i «sol», per exemple, i sentir la frase com una invocació perquè als personatges ofuscats se’ls aclareixin les idees: ¿que no és Minerva la dea de la raó?).
I és que això de Barnabooth i «Societas Pandari» és el mateix que passa amb la corda que es trenca al final d’«Amistat del braç» i a L’hort dels cirerers de Txèkhov. Més clarament encara, és com allò de la flor groga de «Kensington» («No, si la flor no compta. És que era tota | groga. Te m’he tornat una flor groga») i aquell passatge de les Investigacions filosòfiques (II, § XI) de Wittgenstein:
Die sekundare Bedeutung ist nicht eine ‘übertragene’ Bedeutung. Wenn ich sage «Der Vokal e ist für mich gelb», so meine ich nicht: ‘gelb’ in übertragener Bedeutung—denn ich könnte, was ich sagen will, gar nicht anders als mittels des Begriffs ‘gelb’ ausdrücken. [ed. UNAM, p. 494]
El sentit secundari no és un sentit ‘translatici’. Si dic «Per mi, la vocal e és groga», no vull dir ‘groga’ en un sentit translatici—perquè, el que vull dir, no ho puc expressar de cap més manera sinó per mitjà del concepte ‘groc’.
Són coincidències il·luminadores, però no hi vegis esquers: que piquin els cretins de la crenètica, que ells sí que tenen ànima de peix.
4.07.1994
