Abans de morir, a més de plantar una xicranda i publicar un llibre recull d’articles de La Lectora, m’agradaria completar la col·lecció de l’Obra Completa de Josep Pla. És un repte que vaig entomar de jove, just després de llegir fascinat El quadern gris —robat a la meva àvia, Biblioteca Bàsica d’El Periódico— més o menys els mateixos dies en què hauria d’haver estat estudiant per a la Selectivitat. Que cada setembre facin aquella Fira del llibre vell del Passeig de Gràcia em facilita la feina. He anat adquirint un volum cada any (de forma aleatòria) i ja compto amb tretze exemplars de llom vermell que fan prou patxoca a la meva prestatgeria de luxe de l’IKEA. La febre planiana no minva amb el pas del temps, ans al contrari. Com més vell em faig, més m’agrada. Si el temps i la salut m’ho permeten, compto acabar la col·lecció abans de cancel·lar la hipoteca (ara que hi penso, un altre objectiu vital).
És, doncs, a causa d’aquesta febre que aquest estiu he aprofitat per rellegir el llibre d’Enric Vila El nostre heroi Josep Pla. No es tracta pas d’una novetat. La primera versió d’aquest assaig va aparèixer l’any 2009, a Contravent, i aquest 2022 l’autor el recupera amb una generosa i treballada reescriptura. Començant per la dedicatòria, per cert, que ha ampliat l’homenatge filial. L’endreça a Lluís Prenafeta del 2009 s’ha convertit, ara, en una més genèrica, «Als meus pares» que qui sap si també l’inclou (espiritualment). Vila (re)presenta, per tant, el que segurament és el seu llibre fetitxe a Bon Port Edicions amb una coberta que diu «Edició definitiva». Ara parlaré del llibre, però abans, un moment, si us plau: acabem amb aquesta farsa de l’edició definitiva. Ja sabem que s’han de vendre llibres però prou d’enganyar el personal amb adjectius impropis. Servidor, el juny del 2010, amb tota la il·lusió i la innocència del món, es va comprar un Les dones i els dies en què també posava «EDICIÓ DEFINITIVA», en majúscules. «Mira quina sort, tu, aquest llibre et servirà per a tota la vida.» Ha, ha! Després resulta que el 2018 en surt una edició crítica amb no sé quines correccions, poemes encara més inèdits i altres comentaris del senyor Cornudella. I tu fent cara d’enze, el pam de nas i la teva edició «definitiva» que no té ni deu anys.
En el cas que ens ocupa. ¿Ens hem de creure que és una «segona edició revisada definitiva» (així surt als crèdits) la que conté errors com Otapija per Opatija (p. 63) o repeticions de frases senceres de forma consecutiva en un salt de paràgraf (p. 73) o fragments redundants (p. 297-300) respecte d’altres parts de l’obra? Espero que si això es corregeix doni lloc a una «Tercera edició definitiva revisada». I, després, encara, a una «Quarta edició definitiva revisada definitivament» i així ad infinitum. Prenc aquest llibre com a exemple, i ja sé que aquest paràgraf compleix amb tots els requisits del tòpic del filòleg perepunyetes, els assumeixo, però és que amb tantes pols d’errates i baguls plens d’inèdits que hi ha pel món, que encara surtin amb edicions definitives fa pujar la mosca al nas.
Ara sí, anem a la teca. El nostre heroi Josep Pla és un llibre calculat al detall, tant pel que fa a l’estructura com al contingut. Es tracta, evidentment, d’un gran homenatge a l’autor palafrugellenc i una reivindicació sense reserves del seu llegat. Un text escrit des de l’esperit de combatre la imatge de l’autor que s’havia venut des del franquisme i que encara perdura entre molts catalans. La de l’escriptor bilingüe, col·laborador amb el règim feixista, aquell payés del Ampurdán que es confeccionava cigarrets salivosos sota l’atenta i profunda mirada de Joaquín Soler Serrano (¡No, por Dios! ¡Yo no sé nada de nada, todos estos libros los ha hecho el señor Vergès!).
A grans trets, El nostre heroi és un llibre que es pot analitzar des de dues vessants. D’una banda, es tracta d’una investigació periodística que cerca de ressituar la figura de Pla dins de la cultura catalana, dotant-la d’un paper central que la fama de col·laborador franquista li ha escatimat. De l’altra, a més, també funciona com a text que fa de mirall del seu autor. Creant vasos comunicants entre la vida i l’obra de Pla i la vida (i l’inici) d’obra de Vila. De la mateixa manera que El quadern gris, entre moltes altres coses, és el dietari d’un jove Pla que es forma en l’art de l’escriptura; El nostre heroi és també un escrit que, de forma progressiva i programàtica, va conformant i assentant les bases de l’escriptor que vol ser Vila. Per aquest motiu, segurament, també pren la forma de (fals) dietari. Una estructura pràctica per ordenar informació i pensaments, tot i que en diverses parts del llibre de Vila, acaba resultant més aviat anecdòtica. És a dir, El nostre heroi funcionaria igual amb la mateixa separació per capítols i subcapítols que el mateix autor ja posa a l’inici dels mesos en què es divideix —de novembre del 2007 a agost 2008. Perquè sovint la llargada d’algunes entrades excedeix, de llarg, el que podria esperar-se d’un dietari. Amb un format similar al que faria servir posteriorment a Londres, París, Barcelona (2014), el llibre fins i tot guanyaria.
Tanmateix, no és un problema important perquè el moll de l’os del que planteja Vila és una investigació periodística historicoliterària. Tot i l’aparença de dietari, el llibre té un clar sentit narratiu, amb un objectiu concret. Partint de la base que s’ha donat una imatge deformada del geni empordanès, l’escriptor barceloní inicia una recerca per demostrar la importància de Pla com a personatge central i imprescindible per al manteniment de la cultura catalana durant el franquisme. L’espurna que encendrà la dèria escriptora de Vila és un número de la revista Sàpiens que intenta demostrar el paper de Pla com a espia franquista durant la guerra civil i com a personatge afecte al règim posterior. La resposta a aquesta teoria és El nostre heroi Josep Pla, que planteja la idea contrària: en realitat, Pla va ser un heroi de la resistència interior catalana. Un Severus Snape que (disculpeu l’espòiler) va accedir a fer el paper de dolent a ulls de la majoria però que, en el fons, va tenir un comportament heroic per al manteniment de la nostra noble causa.
Per demostrar-ho —i resulta convincent, és clar que ser fan de Pla com jo també hi ajuda—, Vila fa un repàs a la ingent bibliografia generada pel mateix autor i per alguns dels seus contemporanis i estudiosos. De manera que cada mes de l’any es vincula a alguns dels aspectes de la narrativa planiana mentre es van posant en relleu les seves diverses facetes com a narrador. Hi trobem la recepció personal i de la societat contemporània, la posició com a periodista durant els anys vint i trenta, la relació amb les dones, les putes, o la misogínia, la modernitat dels enfocaments de les seves biografies, el mestratge a possible deixebles com Luján, la relació amb La Vanguardia, els traumes de la censura, els llibres de viatges i els vaivens editorials a l’hora de preparar l’Obra Completa, etc.
Ensems que Vila comenta i, de fet, reinterpreta l’obra de l’autor dels Homenots, també es va construint, davant dels lectors, una visió alternativa de la biografia de Pla. No com aquell traïdor egoista que va accedir a escriure en castellà, sinó com aquell autor que, tot sol, va escriure i reescriure sense parar unes memòries immenses, inacabables, per deixar constància de la seva gent i del seu país (dono per fet que l’hipotètic lector coneix l’anècdota del “Bon dia!, Bon dia!” per definir els límits del darrer concepte). Pràcticament tots els capítols es defensen amb solidesa, tot i que n’hi hagi algun, com el dedicat a les «Dones de Pla» que sigui afusellat directament del llibre homònim de Xavier Febrés1 o algun altre, com el del «Pla viatger» que es fa una mica curt i on es té la sensació que no se li ha tret tot el suc possible. Segurament, en part, perquè Vila porta els textos que més li interessen al seu molí per a la teoria que vol demostrar i, en aquest sentit, alguns articles són més aprofitables que d’altres.
Durant la recerca i redescoberta planiana, apareixen diversos personatges que ajuden a complementar el retrat de l’escriptor. En aquest sentit, és fantàstic el testimoni que recull Vila de l’entrevista amb Amadeu Cuito (p. 120-132) i valentes les pàgines dedicades a desemmascarar la figura de Martí de Riquer (p. 278-283). Al mateix temps, és divertit de comprovar qui són tota la corrua de personatges que acompanyen Vila en la seva recerca: «per no haver de fer el ridícul sol he tret a ballar una caravana de gegants i de capgrossos» (p. 12). A banda dels experts en l’obra planiana com Xavier Pla o Cristina Badosa, treuen el cap amics com Salvador Sostres, patums convergents com Macià Alavedra i Lluís Prenafeta o periodistes amb interessos generacionals com Jordi Finestres. Destaca, però, el paper de dos personatges que, en el moment en què es planteja el dietari, ningú podia imaginar que tindrien la projecció pública que han tingut els últims anys.
Es tracta de Quim Torra i de Jordi Amat. Dues figures falsament ingènues, dos cínics. De Torra —que, de fet, acabaria sent l’editor de la primera versió (no definitiva) d’aquest llibre— se’n fa una descripció entre la crueltat i la tendresa i se’n conclou que «Potser és un vampir i necessita explotar les il·lusions dels altres per sentir-se viu» (p. 82). Seria profètic, tenint en compte el seu pas per la Generalitat, si no fos perquè aquesta és una de les parts afegides a la primera forma del text del 2009. Llàstima, tot i que no deixa de ser divertit. Jordi Amat (p. 156), per la seva banda, és presentat com un pobre filòleg hispànic amb més voluntat que talent. Autor de Las voces del diálogo —no podem descartar un llibre amb aquest títol signat per Oriol Junqueras el pròxim Sant Jordi—, Amat és una figura útil, per a Vila, perquè representa el paper del manipulador de la cultura catalana que intenta accelerar l’assimilació espanyola del país.
La figura i l’obra de Josep Pla, defensa Vila, ha estat també una víctima d’aquest intent de manipulació. Com se’n va sortir, però, l’empordanès? Doncs amb molta mà esquerra, paciència i empassant-se uns quants gripaus. Amb una insubornable voluntat de ser tant lliure com els límits històrics i polítics li ho permetien i, sobretot, vocació. Una vocació per «aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure».2 Justament la mateixa actitud amb la qual vol encarar la vida Enric Vila. Una víctima més, i en són uns quants, d’aquells versos d’inspiració marquiana que fan: «Que convergent só, mas Convergència no m’escalfa».3 Això ens porta al segon enfocament de l’obra. La vinculació constant entres les trajectòries de Pla i les de l’autor barceloní. Aquesta segona mirada dona un relleu literari valuós que fa que l’obra agafi gruix i superi l’interès purament periodístic. Això es veu tant en l’estil que a estones empra Vila, com en el contingut del que escriu.
Així doncs, de la mateixa manera que Vila comença o acaba algunes de les entrades del seu dietari amb descripcions paisatgístiques molt plàstiques que emulen les del seu ídol (Gènova, p.233; o Cadaqués, p. 336), teoritza sobre el periodisme i la posició social de l’escriptor (p. 230), també fa sentències sobre la política catalana (p. 285) o aventura, a la planiana manera, judicis morals a través de l’aspecte físic de les persones —els casos de Quim Torra o Jordi Amat són els més paradigmàtics. A banda de les múltiples asseveracions i aproximacions sobre què suposa escriure (p. 17, 49, 80, 111, 229, 238, 345 o 358). Al mateix temps, deia, l’estil de Vila manté sovint aquest to —podríem dir-ne notarial— categòric, de voler deixar constància escrita de com funciona la societat catalana en un període concret.
Més enllà, però, podem trobar també una estreta vinculació entre la vida de Pla i el passat familiar de Vila. Tot i que Vila és conscient, i ell mateix ho diu, que el llibre guanya quan parla de Pla (p. 148), va creant al voltant de la figura de l’empordanès tot un joc de perspectives que entrellacen la seva existència amb la del seu heroi. És en aquest sentit que es pot lligar la fermesa i impermeabilitat al franquisme que Vila relata dels seus avantpassats amb l’actitud de resistència íntima que va mantenir Pla. L’historiador també explica alguns viatges a Bucarest i Gènova, emulant les rutes a l’estranger del palafrugellenc. I fins i tot insinua un viatge a París a la part final del llibre que concorda perfectament amb el final d’El quadern gris. A més a més, homenatjant l’habilitat de Pla per al reciclatge literari, Vila aprofita per colar al dietari un capítol de la seva tesi doctoral sobre Néstor Luján (p. 209-231) o una de les classes que feia sobre el mateix Pla a la Universitat (p. 295-308). Finalment, passant directament a la idea de plagi, no té cap problema per reproduir i retocar pàgines senceres de l’homenot dedicat a Ramon Godó (p. 250-262) que, al mateix temps, Pla ja havia copiat en gran part de Gaziel i la seva Història de La Vanguardia.
Dins d’aquest joc intertextual podem veure com, en el fons, Vila juga a presentar-se com una figura orgullosament hereva de Josep Pla. I mostra l’actitud amb la qual ell creu que Pla encararia la seva tasca davant la situació actual de Catalunya. La llibertat i l’individualisme, concentrat a crear una obra que el temps posarà (o no) al seu lloc. Segurament per això apareix de forma (massa) recurrent una expressió que, de fet, ja és habitual en l’articulisme de Vila com és la de «fer mitjana» (p. 17, 185, 204, 315). La idea que el més important és escriure una obra tan ambiciosa i treballada com sigui possible i que, després, ja es veurà quina posició ocupa en relació amb la resta de textos que van conformant la literatura catalana.
Això no vol dir, tanmateix, que la identificació sigui total i incondicional. La prosa de Vila, tot i presentar alguns passatges còmics, deixa molt de banda la cèlebre finor irònica i la falsa ingenuïtat de Pla. De fet, diria que algunes de les descripcions de Vila, sobretot la relació amb la família, tenen un aire de candidesa que contrasta bastant amb la seguretat de les afirmacions polítiques. Una mica més enllà de la meitat del llibre és ell mateix qui declara que, als mestres, cal saber quan deixar-los anar:
Els herois serveixen per prendre impuls, per avançar durant la primera part del camí, quan encara no et sents prou segur per suportar tot sol el pes de les teves idees. Però són com aquestes parts del coet que salten automàticament quan s’ha vençut la resistència atmosfèrica. Hi ha un moment que necessites desenganxar-te dels herois. Si no, tard o d’hora quedes estrafet o et traeixen, i la traïció esdevé una llosa, un desengany que pot aixafar-te. (p. 246-247)
L’autoconsciència sobre el procés d’escriptura —aquesta construcció del personatge Enric Vila-escriptor que es va conformant a mesura que avança el dietari— es completa a les darreres pàgines de l’obra, en què es planteja la qualitat intrínseca d’allò que escriu. I juga també amb la idea de la captatio: «Si algú creu que he de seguir escrivint perquè ho faig molt bé que es desenganyi, totes les frases bones són copiades» (p. 358). El dietari culmina amb èxit el doble objectiu proposat de bell antuvi: primer, explicar i compartir la fascinació i la nova mirada sobre Josep Pla. Per aquest motiu el que a l’inici del llibre és «el meu heroi» (p. 13) acaba sent el «nostre» (p. 359). I, segon, comprovar com la investigació el porta a la maduresa i a la consolidació de la seva escriptura. És per aquest motiu que el nou volum (també vermell) d’El nostre heroi Josep Pla no desmereix gens al costat de l’obra de l’ídol que, cada any, va omplint-me la lleixa.
- Les dones de Josep Pla, de Xavier Febrés, Ed. 62. Llibres a l’abast, 1999. ↩
- El quadern gris, entrada del 23 de desembre del 1918, p. 357, Biblioteca Bàsica d’El Periódico, Destino. ↩
- En aquest bloc de Vilaweb podem trobar la poesia paròdica completa. https://blocs.mesvilaweb.cat/odisseu/convergent-so-mas-convergencia-no-mescalfa/ Dono les gràcies al filòleg Enric Blanco per la referència i la seva sempre prodigiosa erudició. ↩