El dijous 8 de setembre una colla de persones ens vam trobar a la Llibreria Calders. Eren les set del vespre. Feia dies que els editors Jaume Huch i Ester Andorrà ens havien convidat a prendre part en l’acte «Celebrem Jordi Cussà», que s’havia de centrar, a priori, a llegir, comentar i rememorar les dues obres més conegudes de l’escriptor de Berga: Cavalls salvatges (Columna, 2000; L’Albí, 2016) i Formentera Lady (LaBreu, 2015). Així doncs, d’entrada, tot feia pensar en un recital festiu, intens i carregat d’absències. L’absència majúscula, és clar, era la de l’autor, mort el juliol del 2021, però també n’hi va haver d’altres que de sobte es van fer prou reveladores. Durant la setmana prèvia a la trobada, l’editorial que ha publicat les dues últimes novel·les de Cussà —Comanegra, sí, no cal que ho cerqueu al Google— va guardar un silenci sepulcral en referència a l’acte de La Calders. No en van dir ni piu, vaja. Un fet sorprenent si tenim en compte que Comanegra sempre està alerta i difon els actes que incumbeixen els autors del seu catàleg.
Les cares llargues dels editors de L’Albí i de LaBreu van fer entendre a tothom que l’acte del dia 8 —el primer de tota una corrua— tenia l’aparença alegre, però, a l’hora de la veritat, també un rerefons ben trist. Com a primera píndola i perquè ho entengueu de pressa: les dues editorials que van publicar Cavalls i Formentera no en podran vendre cap més exemplar a partir de l’1 de gener del 2023. Això vol dir que abans de Cap d’Any hauran de vendre tot l’estoc de què disposen o bé trinxar els llibres que han imprès i reimprès a la vora de Cussà tots aquests anys. Evidentment, enviar a l’abocador desenes d’exemplars és el pitjor malson d’un editor. Encara més, si es tracta d’obres de qualitat, ben polides, treballades conjuntament i singulars pel que fa al tema i l’estil. Com ja deveu intuir, això de posar-se a estripar les millors pàgines de Cussà no és pas un antull de quatre editors esbojarrats que en les hores més fosques han perdut l’oremus. LaBreu i L’Albí s’han de desfer d’una part de l’obra cussaniana per imperatiu legal. Perquè resulta que una altra editorial, més astuta i amb més recursos, n’ha adquirit els drets aprofitant-se de tones de bona fe, desgràcies cronològiques i llacunes contractuals.
En síntesi, Comanegra s’ha adjudicat Cavalls i Formentera després d’haver-ne negociat els pros i els contres amb l’agència literària Asterisc —concretament, amb l’agent Carlota Torrents, que ara representa els hereus de Cussà. No es pot dir que des de la fàbrica Lehmann hagin fet res d’il·legal, ans al contrari. Però sí que convé, al meu parer, remarcar les circumstàncies en les quals s’ha dut a terme l’operació. Jordi Cussà va signar el contracte amb LaBreu l’any 2015. Els drets de Formentera Lady estaven blindats fins l’any 2021. De fet, Cussà i Ester Andorrà ja havien parlat de renovar l’acord l’estiu del 2021, després de cinc reedicions i unes quantres reimpressions. Malauradament, l’11 de juliol l’escriptor va morir i no van ser a temps de segellar el pacte sobre el paper. La situació de L’Albí resulta igualment dolorosa. No calia conèixer gaire Jordi Cussà per adonar-se de la relació estretíssima que l’unia a Jaume Huch, editor de L’Albí. Al cap de cinc minuts l’autor de Cavalls salvatges de seguida amollava: «El Jaume és el meu germà». Diuen que la confiança fa fàstic, però en aquest cas, més aviat, feia goig de tan neta. Huch i Cussà sempre van treballar sense contractes pel mig, amb la bona fe que els caracteritzava a tots dos. Per a Cussà, Huch era un lector de capçalera. El primer. De fet va ser ell qui, aprofitant el conveni de col·laboració amb Columna a finals dels noranta, va dur Cavalls salvatges a l’editorial. Un cop llegit el text, Columna i L’Albí van convenir que la novel·la era de prou qualitat per ésser publicada a la «Col·lecció Clàssica» de Columna.
No és pas casualitat, doncs, que fos L’Albí qui edités una revisió de l’obra setze anys més tard. Convindria preguntar-se, ja que hi som, per què un puntal de la narrativa catalana com Cavalls salvatges es va passar més d’una dècada levitant pels llimbs de l’oblit. Però això, segurament (o no), ja són figues d’un altre paner. Cussà i Huch estaven habituats a treballar junts. N’hi ha prou a donar un cop d’ull a l’obra publicada per poder-ho afirmar: L’Albí en va editar set obres —entre les quals, una joia no prou coneguda com els Contes d’onada i de tornada— i va apostar per tota mena de gèneres: narrativa breu, novel·la, teatre, poesia… Amb papers pel mig o sense, L’Albí i Cussà van fer una feinada a l’hora de reeditar l’opera prima. Retoladors de colors poc ortodoxos (lila, negre i verd) engreixaven el text del 2000 per convertir l’obra del 2016 en una novel·la igualment torrencial, però ponderada i repensada després de deu llibres al sarró. Alhora, la nova versió de la coberta —una il·lustració d’Octavi Puntas que revisita el fresc Trionfo della Morte— en va engalanar la porta d’entrada i va brindar a l’edició de L’Albí un tret distintiu respecte de la primera: l’esquelet rosat que cavalca damunt d’un cavall verd entra pels ulls com una fletxa.
Explico aquesta tirallonga de circumstàncies perquè quedi ben palesa tota la feina que hi ha rere la construcció, el poliment i la impressió d’un llibre. Aquests detalls (els grans i els petits) són els que permeten que la relació entre l’autor i l’editor siguin, en cada llibre, única. Si una cosa definia Cussà és que quan parlava —loquaç com era— disparava directe a la diana, per bé i per mal. Quan convenia, maleïa els ossos als qui no li respectaven els drets laborals. I quan tocava, també, era agraït amb els editors i els lectors que li donaven suport. Si investigueu una mica, veureu que Cussà no va amagar mai que L’Albí li va fer de casa i de mecenes després d’haver anat fent tombs intermitents per diverses editorials. També descobrireu que el títol de Formentera Lady va florir dins del cap de Marc Romera, editor de LaBreu. Romera va ser qui va dir a Cussà que Formentera Lady agermanaria el díctic jonqui i el convertiria alhora en un díctic musical: vet aquí Wild Horses (The Rolling Stones), vet aquí Formentera Lady (King Crimson). Tot plegat, és clar, perquè el títol proposat per l’autor, Cavalls reciclats, era, en boca del mateix Cussà, dolentíssim.
Les relacions del berguedà amb Comanegra van començar arran de la traducció dels Contes foscos, d’Edgar Allan Poe —una tasca que va dur a terme conjuntament amb Anna Camps. A partir d’aquí, des de la Lehmann li van editar El primer emperador i la reina Lluna (Premi Crítica Serra d’Or 2021) i Les muses, que va aparèixer pòstumament. Amb Comanegra, Cussà va viure la dolçor del reconeixement, un analgèsic que feia anys que esperava. És ben sabut que com més diners tens, més opcions hi ha per lluir la bona teca. I que, gràcies a la bona feina de l’editorial, El primer emperador va gaudir d’una acollida que no havien tingut altres obres alienes al díptic jonqui. Per què El primer emperador sí i els Contes d’onada i de tornada no? Responeu-vos vosaltres mateixos. Durant els darrers mesos de vida, Jordi Cussà va fer confiança en Comanegra, per qui es va sentir molt ben tractat, però no va perdre mai de vista que a altres bandes, abans de sortir a Can Graset, li havien donat sopluig. I en circumstàncies molt més difícils. Tant és així que Cussà va encomanar la tasca d’editar els dotzets inèdits a Jaume Huch, que hi treballa amb Anna Casassas des de fa mesos. En altres paraules: Jordi Cussà va donar una part del pastís a Comanegra, però mai no va deixar sense nodrir els editors de les obres amb més recorregut —Formentera i Cavalls—, probablement perquè era conscient de l’esforç que havien fet perquè poguessin volar més enllà de Berga i el boca-orella.
Cussà era considerat amb els editors que el tractaven bé, amb tots, però mai no s’hauria imaginat que el seu llegat acabaria provocant un conflicte més proper al gust per fer diners que als compromisos adquirits. Durant aquests últims mesos, Comanegra ha convertit Cussà en una mena d’autor fetitxe a qui ha aconseguit canonitzar. Sota el discurs de la manca de reconeixement, Jordi Puig i l’agència Asterisc han bastit la justificació estètica perfecta: com que Cussà ha estat reconegut a Comanegra, cal que tota l’obra de Cussà sigui a la mateixa col·lecció. La teoria, però, trontolla de seguida. Resulta que Comanegra només ha adquirit els drets de les novel·les amb més anomenada: la trilogia de la civilització (La serp, El ciclop i Les muses) i el díptic jonqui (Cavalls salvatges i Formentera Lady). Sí, amb El ciclop passarà exactament el mateix que amb Cavalls salvatges. Quan a Comanegra li plagui —a finals d’aquest any—, L’Albí n’haurà de trinxar els exemplars.
Aquests dies, amb la boca petita, la gent s’ho explicava, però cap mitjà no ho ha dit ni publicat. Per què? Potser perquè vivim en un sistema cultural viciat, en què es normalitza que el factor humà i la complicitat entre els autors i els editors siguin elements prescindibles. El més trist d’aquesta auca és precisament això: la impunitat amb què les agències literàries grapegen el patrimoni dels autors per treure’n pessic, la naturalitat amb què unes editorials fan la punyeta a les altres per presentar-se com el millor postor.
L’estocada a L’Albí i a LaBreu ha estat dolorosa, però confio que quan els nous amos de la tinta editin les joies que són Formentera Lady i Cavalls salvatges tinguin un moment de lucidesa mental i recordin que fer un llibre és molt més que agafar un PDF, canviar-hi la tipografia i proposar una coberta segons el nínxol de mercat més adient. De les agències literàries que cerquen la millor oferta —com si l’herència fos un bluf que cal aprofitar i no un patrimoni que convé gestionar a llarg termini— en parlarem un altre dia. Llegiu Cussà, ara i així. Abans que ningú tingui la temptació de negociar amb més invitacions llamineres i tan poca honestedat.
