Ho deia fa dies a un amic, l’enèsim que s’acostava amb un somriure preguntant si no em xiulaven les orelles. Ell m’intentava convèncer que féssim algun comunicat explicant el «cas Cussà», perquè li anaven arribant pestes d’aquí i d’allà i la gent, em deia, si no contestes, s’han de quedar amb el que senten. Però no: em sembla que cadascú és responsable de com filtra el que li diuen i de les preguntes que fa o no fa. Encara m’ho sembla.
Laura G. Ortensi va presentar Les muses a la Fàbrica Lehmann fa pocs mesos, així que m’ha sorprès que no hagi preguntat res a Comanegra sobre una sèrie de coses que diu en aquest article. La redacció de La Lectora em convida a respondre-hi, i procuraré anar directe al que no em sembla (vaja, no és) ni just ni veritat.
Primer un paràgraf de síntesi bàsica. Després de la publicació d’El primer emperador i la reina Lluna i Les muses (i tres traduccions importants en dos anys; a Ortensi se n’hi escapen dues), la família Cussà decideix confiar les reedicions de quatre novel·les clau de Jordi Cussà a Comanegra: Cavalls salvatges, Formentera lady, La serp i El Ciclop. Quatre novel·les que estaven sense contracte o amb contracte caducat quan l’autor va morir, i que s’havien de regularitzar. Les tres primeres novel·les, a més, amb revisions importants que va deixar-hi fetes l’autor; les més grosses a La serp i Formentera lady. Això tampoc podia saber-ho, Ortensi, quan escrivia el seu article, i m’hauria agradat molt parlar-li’n.
L’article comença fent una breu crònica de la festa organitzada a la Llibreria Calders el passat 8 de setembre, i parla de l’absència de Comanegra i el silenci «sepulcral» que va guardar l’editorial. I primer penso: més cridanera va ser l’absència de la família Cussà, oi? Bé, el cas és que ningú de Comanegra ni ningú de la família va rebre invitació a aquella festa. Hauria estat prou estrany, d’altra banda: «Vine, que volem penjar-te». Què n’havíem de dir, d’aquell acte? D’altra banda, l’aire festiu de lectura pública que hi havia anunciat i la gent que hi havia convocada eren inqüestionables.
Era estranya, la situació, tenint en compte que teníem uns contractes signats des de la primavera passada que ens habilitaven per reeditar immediatament les obres que s’hi celebraven, cosa que no hem tingut cap pressa per fer ni per anunciar fins avui, que l’article d’Ortensi ens ha forçat a avançar una nota de premsa i a contestar coses que dibuixen una realitat falsa. No teníem pressa, entre d’altres coses, perquè entenem que està bé que els editors que tenen aquestes obres en circulació tinguin marge per vendre els exemplars que tinguin impresos. La imatge que incentiva l’article presentant un editor que força un altre editor a destruir llibres no sé d’on surt, tampoc, i Ortensi la podria haver aclarit amb una simple trucada.
Quan Ortensi parla de «les circumstàncies en les quals s’ha dut a terme l’operació» en diu més d’una de torta. El cas, tornem al més elemental, és que la família es troba unes obres sense contracte o amb contracte vençut quan mor l’autor, i pregunten als editors que l’havien publicat quin projecte poden oferir a l’obra de Jordi Cussà. A Comanegra també. Comanegra planteja una proposta de compromís estable i de recorregut i la família decideix que els dos cicles principals de Cussà han de sortir junts en una mateixa editorial. Comanegra garanteix aquesta possibilitat. Sobre compromisos i converses mantingudes amb l’autor (Ortensi en cita alguna), callaré, per molta porqueria que s’esquitxi, perquè em sembla d’una brutícia que no sé descriure.
En tot cas, aquí hi ha una cosa important: la família no decideix donar aquestes obres a Comanegra per raons econòmiques, sinó pel projecte de continuïtat que presenta (i pel compromís mostrat prèviament amb les obres de l’autor). Posar-se el barret de Cal Misèries ja m’acostuma a fer nosa, però que algú se’l posi per acusar un altre de bandit capitalista que tot ho guanya amb la bitlletera em sembla tractar la gent d’estúpida. A banda de ser d’una hipocresia que fa caure les dents. El que costa empènyer dia a dia una casa com Comanegra s’ho podria imaginar Ortensi o també podria preguntar-ho. Jo sí, que ho sé; sé d’on venim, on anem i en quines condicions econòmiques tirem endavant projectes com aquest. No va d’això, aquest article.
Ortensi diu que el compromís de Comanegra trontolla perquè anem a les obres amb més anomenada de l’autor. Ortensi no vol recordar que Comanegra comença editant una obra de Cussà que l’autor pensava que no veuria publicada mai (i mirem ara la llista de reconeixements a l’Emperador), o que Les muses (que tanca la Trilogia de la Civilització que agruparem aviat) tampoc no despertava cap interès de ningú. L’autora podria veure que La serp és el llibre de Jordi Cussà que fa més anys que està descatalogat, també. I el cas de La serp és exemplar, diria: Cussà hi estampa un «continuarà» al final de la primera edició (2001) perquè té El Ciclop encarat (en una entrevista de fa un parell d’anys narrava com l’hi va rebutjar el mateix editor que li havia publicat Cavalls salvatges i La serp, i quina va ser la seva reacció). Aquell «continuarà» ha d’esperar quinze anys a materialitzar-se i ho fa a L’Albí, que no hem de descobrir res: ha estat el principal valedor de l’obra de Cussà durant una bona colla d’anys. Segurament, no va ser un gran negoci. Ara intentarem fer arribar els dos cicles un pas més enllà del que han arribat fins avui, i el repte no és poca cosa.
