Distòcia o la natura natural

No sé ben bé quan va començar,¹ però segur que ho heu notat: d’un temps ençà, s’ha escampat una moda (anava a dir com una moda) retòrica (o més aviat antiretòrica) que consisteix, sobretot en el llenguatge oral, a posar un adverbi com abans de cada substantiu i de cada adjectiu (i de pràcticament cada mot de l’oració, en els casos més greus), de tal manera que totes les frases atributives (i tota mena de frases, de fet) passen a tenir un matís de comparació, un deix de poeticitat, una boirina d’inefable. Em sembla que ho fa, sobretot, la pobra gent de la meva edat i tots els desgraciadets que ens venen al darrere. Parlant del cinquè màster que cursen, per exemple, n’hi ha que diuen: «Vam haver de fer com un treball que era, no sé, com molt difícil d’entendre», que traduït vol dir: «Ens van fer fer una parida del tot innecessària». Aquests coms, evidentment, no tenen gens de ganes d’establir cap mena de comparació, ni són gens poètics ni volen acostar-nos a cap veritat inefable: són crosses que, més que no pas ajudar-lo a caminar, empunteguen el discurs. Arriba un moment que hom perd el fil i només sent els coms fent saltirons entre bassals fangosos de balbucejos i silencis. D’una manera semblant —o si més no a mi sempre m’ha semblat que era un fenomen que s’hi podia connectar per l’efecte que em provoquen com a receptor—, molts textos literaris escrits avui dia estan desorbitadament poetitzificats:² és com si tots supuressin comparacions, són una hemorràgia de metàfores, una erupció de furóncols d’hipèrboles i d’anàfores i antítesis i polisíndetons, amb hectolitres d’al·literacions, de metonímies, d’epítets, d’asíndetons. En fi, perdó: que arriba un punt que un lector mitjanet tirant a fluixot com és ara servidor de vostès, després de llegir un vers, un paràgraf o una estrofa, exclama (o etziba, que diuen a les novel·les): «Però, aviam!, tot això què vol dir!». Que pot molt ben ser que el text vulgui ser hermètic, que en diuen, o que no vulgui dir res, i ja estarà bé, però de tant en tant només volem llegir, coi, no cal que ens intentin fer caure de cul a cada línia (bàsicament perquè, més enllà del metro o d’algun cas de ciàtica, solem llegir asseguts o més o menys estirats). Vinga, va, no ens encantem, que és tard i vol ploure i la burra no es vol moure: ja ho deia al principi de l’argument, l’efecte d’aquesta mena d’obres és el mateix que el dels coms superflus, tanta figura retòrica desfigura (perdó…) els textos i el lector pot ser que es perdi.³

Tot això, si és que ve a tomb d’alguna cosa, és per dir que quan, la primavera passada, just abans de Sant Jordi, vaig veure el flamant premi Documenta —Distòcia (L’Altra Editorial, 2022) de Pilar Codony (Banyoles, 1987)— a la llibreria que hi dona nom, se’m van activar (uuuiiiuh, uuuiiiuh, uuuiiiuh!) tots els llums d’alarma dels prejudicis literaris: una novel·la amb un mot provinent de l’argot científic per títol, que parla, des d’un territori barceloninament rural,⁴ «de parts complicats, i de maternitats doloroses» i de «la Goja, que té un neguit encallat a dins i està plena de cabòries»,⁵ vaig pensar: «Ui, ui, no, no, fuig, fora; una altra, no, si us plau».⁶ I, en un primer moment, la vaig deixar estar. Però, si ho hagués fet, aquest article no existiria («i tot això que ens estalviaríem», penseu, eh, murris?): m’hi vaig repensar, doncs, i la vaig comprar. Només de llegir-ne les primeres línies (bé, les primeres, no, que justament són una comparació; vaig llegir fins a un tros més avall), ja em vaig adonar que allò feia tota una altra flaire. Les oracions (subjecte, verb, complements) s’encadenaven amb alegria i vivor, i la veu narrativa, un narrador omniscient que, a mesura que avança el relat, es va centrant en la protagonista i que flirteja amb l’estil indirecte lliure,⁷ no era ni afectada ni desmenjada, ni saberuda ni infantívola: era una veueta propera i entenedora que no s’embardissava en cap selva retòrica per explicar-me una història. La història senzilla (però no pas insignificant) de la Goja, els animals que l’envolten, els amics i companys de feina que té, i totes les pressions i tots els barrinaments que comporta la gestió de la maternitat. Que déu-n’hi-do, no és pas poca cosa.  

Suposo que entre l’Ara Llegim i en Graset⁸ ja us deveu haver assabentat que l’autora és veterinària, i ja deveu estar situats argumentalment. Així, doncs, n’hi haurà prou de recordar que la vida de la Goja (aka Glòria de naixement), de trenta-cinc anys, transcorre entre vaques, xais i altres animals, i que, professionalment, la protagonista ha de maldar amb uns quants embarassos i parts complicats en una granja de vaques. I només caldrà que us digui que, com podem llegir en una nota a la pàgina 166, un embaràs de vaca i un de dona (anava a dir «de persona» per no semblar sexista) duren el mateix, i que els títols dels capítols van de «Dia 42» a «Dia 59» perquè els vostres caparrons de lectora que llegeix La Lectora facin les connexions pertinents.

I jo em pregunto:⁹ va de la maternitat, la novel·la? Com que tots ja l’heu llegida, suposo que heu contestat que no, allargant feixugament la o i fent cara d’emoticona o d’actor de sèrie americana. I teniu tota la raó. Però ara sortirà el llest de la classe, que —confesseu-ho!— sou totes les lectores que llegiu La Lectora, i dirà: «No només», amb aquell èmfasi d’actor de sèrie americana o de recitaire de versos catalans que recalca l’última paraula de la frase. I també tindrà raó. Perquè —espereu-vos, no correu a fer-ne un fil de Twitter, encara—, tampoc no cal ser gaire llest, de fet; ho diu l’autora a les entrevistes: en part, el llibre tracta la maternitat com a element que ens acosta al món animal, allò que ens recorda que som bèsties. I em sembla que, a part del conflicte argumental central, aquest és l’eix de pensament més interessant que recorre el llibre: com ens relacionem amb l’entorn i els animals, com gestionem l’escissió que suposa que nosaltres, tot i ser, en el fons, bèsties, tinguem una cosa que es diu llenguatge i consciència i que això provoqui que ens mirem les bèsties bèsties amb certa superioritat (o, si més no, des de certa perspectiva) que, encara que ens hi esforcem, fa que ens costi moltíssim entendre com són i viuen, i alhora, això es reflecteixi en la manera que tenim de tractar l’entorn (el món urbà, el món rural, la cosa del paisatge, que deia aquell) i la manera de conviure, fins i tot, amb nosaltres mateixos com a bèsties humanes. Perquè, fet i fet, ens ho diu la novel·la, ser humà deu ser gestionar la pròpia animalitat, aprendre a fer que la raó i l’instint es complementin, visquin en harmonia. Ara això m’ha quedat una mica d’haver estudiat a la gespa de l’Autònoma, diguéssim, però no me n’he anat pas gaire lluny: la citació inicial de Derrida i les frases de la primera pàgina «són animals. Són innocents i savis alhora» em sembla que ja ens encaminen en aquest sentit. I les reflexions de les pàgines 98-101, després que una amiga digui a la protagonista que no es pot comparar amb una vaca «perquè una vaca és un animal», també giren al voltant d’aquesta idea i de la dificultat, al capdavall, de parlar-ne:

L’animalitat ha de ser alguna altra cosa, també, a part de violència i curiositat i llibertat. Una cosa important i difícil d’explicar. Una mena de fil invisible que ens lliga al món i ens sincronitza els uns amb els altres. Un sentiment que ens permet ser conscients d’allò que ens envolta, de la vida. Allò que fa que els ocells sàpiguen cap a on han de migrar i es posin a volar un bon dia, i no s’equivoquin. (p. 100)

D’acord, aquest fragment, així, aïlladet, potser sí que, com algú ha dit, pot semblar «massa didàctic».¹⁰ Però potser el qualificatiu també ve del fet que l’obra combina fragments de trama amb trossos en què el narrador descabdella idees a partir dels fets de la trama; en general, malgrat tot, tenint en compte que es tracta d’una primera novel·la, els discursos i les distàncies respecte als temes, així com la relació amb els fets narrats, em sembla que estan força ben controlats. A més a més, el narrador mateix ens confessa que el fragment que tot just ara citàvem parla d’una qüestió difícil de tractar i, per tant, és normal que, quan hi posem paraules, la cosa, poc o molt, perdi part de la gràcia, perquè resulta que les paraules són just el que ens allunya dels animals. De fet, potser la gràcia d’aquesta novel·la és que qui l’escriu sembla que no busqui que en tingui. Sí, és una lloança. Ho dèiem, mig de per riure, al principi, i només hi ha una petitesa que ens ho contradigui: els noms dels animals, i el fragment en què els personatges llegeixen poesia en francès a les vaques; un recurs potser una mica adolescent, ingènuament pedant. Amb tot, en general l’escriptora ha sabut fer servir les eines adequades per tractar els temes i les idees que volia transmetre, i ha mesurat bé els llocs on tot plegat podia anar a raure.

Concretem-ho: darrerament —potser la cosa ve de fa quaranta anys, però el canvi climàtic, la pandèmia i el confitament han fet que tothom se n’ompli la boca—, s’ha qüestionat la posició de l’ésser humà al món, tots ens hem plantejat on i com coi vivim; i això també s’ha traduït en un replantejament de com ens mirem el camp i la ciutat, de com gestionem la nostra presència al camp, quina ruralitat i quina urbanitat tenim, per dir-ho així; tot plegat s’ha filtrat a la narrativa que avui dia s’escriu i ha generat certa mena de discurs. I la veu que ens parla a Distòcia n’és conscient i mira de no cometre alguns errors a què aquesta certa mena de discurs pot portar. El primer, no caure en la idealització instagramaire de la ruralitat: al llarg de tota l’obra, el narrador intenta de no descriure’ns la bellesa de la vida al camp, tot i que de vegades no se’n pot estar, i es guarda prou de no repetir certs tòpics. Encara més: es plany del distanciament i de la colla de culs d’en Jornet¹¹ que aquest discurs idealitzador ha creat i és conscient que la mirada urbana del camp ha impregnat, fins i tot, la de la gent que viu a les zones rurals (pàgina 178). La segona temptació a què sembla que mira de no sucumbir Distòcia, ja que parla d’animalons i com ens hi relacionem, és no provar de combatre o criticar l’antropocentrisme a través, precisament, de la literatura:

La maternitat és un dels grans temes universals, […] com l’amor, com la guerra, com la mort, […] i més ara que les dones són més visibles que mai. […] Les persones, en definitiva, són el gran tema. Els animals, en canvi, no són grans temes universals. […] Per què ho haurien de ser? Si els grans temes es conceben des de ments humanes, és lògic que girin entorn de les persones. L’antropocentrisme és lògic, essent, com som, éssers humans. El que ens hauríem de preguntar és quin dret tenim d’exigir a un animal que els seus pensaments girin també al nostre voltant.

I al teclejador d’aquestes línies, ara que ha copiat aquesta citació de la pàgina 52, li han vingut al cap les carretades d’entrevistes i articlets que s’han publicat als mitjans sobre l’antropocentrisme, els animal studies i Canto jo i la muntanya balla, una novel·la en què els animals i tota mena de coses parlen com si fossin personatges d’obres de Mercè Rodoreda. «I què hi pot haver de més profundament humà que un personatge de Mercè Rodoreda?», pensa el teclejador, però, és clar, ja ho sabeu: el pensar fa burro. En fi, va, prou animalades: evidentment, la diferència bàsica és que Distòcia té un plantejament realista, no hi ha saltimbanquis de la diegesi i fuig explícitament de la visió romàntica i exuberant de la natura que presenta Canto jo i la muntanya balla. Però em sembla força diàfan que en el fons del fons de totes dues obres hi bateguen preocupacions semblants sobre el món, i està bé i és saludable que hagin donat novel·les formalment tan distants.

Distòcia transmet senzillesa, austeritat, sensibilitat, bellesa, vida. I el millor, com hem dit i repetit, és que no sembla que ho busqui: té clar d’on parteix i on vol arribar, i no li cal cap trama trepidant, cap castell de foc, cap traca. Ja sabem, però, que en aquest cas la claredat és un efecte buscat; el llibre va de dret, però segurament qui l’ha escrit ha fet marrada: la de saber que, a la vida, no ens fa falta pas gaire res per ballar-la i, en la literatura, n’hi ha prou de tenir traça per posar tots els ingredients en dansa.