De la poesia de Tosquelles a la bogeria de Ferrater (I)

Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. […] però
hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No.
Així en deia aleshores. 

Gabriel Ferrater, In Memoriam

Quan va publicar Funció poètica i psicoteràpia: Una lectura d’«In Memoriam» de Gabriel Ferrater a Reus, Francesc Tosquelles tenia setanta-tres anys. Malgrat ser català, Tosquelles ha estat, fins fa poc, més reconegut a França que aquí. Al seu llibre Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia, 2021), Joana Masó es pregunta sovint per les causes d’aquest oblit. El seu estudi, que llegiré en paral·lel amb la reedició recent de Funció poètica i psicoteràpia a l’editorial Arcàdia (2022), mostra la importància de Tosquelles per al seu temps i per pensar el nostre: la relació que hi ha entre la política i la cultura travessades per la història del segle xx a Catalunya, la que hi ha entre cultura i subjecte, entre subjecte i llenguatge, llenguatge i poesia, poesia i follia i institucions i Estat. És per aquest apropament entre l’art i la vida, i la reflexió sociopolítica que genera, que dedicaré aquest primer article a introduir Tosquelles, abans d’anar cap al seu diàleg intertextual amb Ferrater.

«En bon català, se’n diu “deixa’t de punyetes”» (Tosquelles, p. 121)

La recopilació acurada que Joana Masó ha dut a terme dels detalls de la biografia de Francesc Tosquelles és tan rellevant com la recuperació de la seva obra, perquè per entendre’n les reflexions, estretament lligades a la pràctica, cal fer-se càrrec del context en què es van desenvolupar. La Guerra Civil espanyola —la que va esclatar quan Ferrater tenia catorze anys— va sorprendre Tosquelles quan era un jove estudiant interessat en la psicoanàlisi, en Freud i Lacan, seguidor de les investigacions d’Emili Mira i de l’institut Pere Mata, on treballaria durant la guerra. Els seus forts ideals polítics el van portar a la militància activa amb el POUM; va anar de Reus —la ciutat natal— al front d’Aragó, a Extremadura i al camp de Setfonts, per acabar a Saint-Alban (França), on fundaria l’hospital psiquiàtric en el qual va desenvolupar el seu mètode psicoterapèutic. El 1968, finalment, va tornar a Catalunya, on va continuar investigant fins al 1994. L’esperit crític amb els feixismes, el marxisme i la lectura molt personal de la funció de l’Estat es reflectien constantment en els seus escrits, la importància que donava al resultat pràctic d’allò que feia i la traducció d’això a tots els aspectes de la seva vida —fins i tot, a la seva manera de parlar.

A les entrevistes en francès, el marcat accent català que té crida l’atenció. No només l’accent; en llegir les seves entrevistes en català, o el seu llibre sobre Ferrater, l’abundància d’expressions populars, renecs i elements de la cultura d’aquí —i especialment la de Reus— es fan notar: «Sempre he tingut la teoria que un psiquiatre, per ser bon psiquiatre, havia de ser estranger o fer veure que era estranger. Per exemple, és una coqueteria —no és una coqueteria— que jo parli malament el francès. Aleshores cal que el malalt, fins i tot l’individu normal, que no m’entén, faci un cert esforç per comprendre. Han de traduir» (dins Masó, p. 14). És per això que Bassols es va sorprendre, també, quan el va sentir parlar català amb ell: «És un accent estranyament familiar, com el d’un francès que parla català. No és l’accent d’un català parlant francès, que era ben bé la seva especialitat. Després sabré que aquest és un tret singular de la persona singular que és Francesc Tosquelles, estranger a l’estranger, sempre èxtim (terme de Jacques Lacan per dir l’estranger més familiar i el familiar més estranger). Tosquelles canvia d’accent segons li convé i amb qui li convé» (Bassols, Miquel (2021): «Tosquelles, la psicoanàlisi a l’inrevés», dins Desescrits de psicoanàlisi lacaniana).

Situat en l’extimitat, doncs, no només de les llengües sinó de l’Estat i de l’Acadèmia, Tosquelles en demostrà les deficiències, i les va esquivar fins a obtenir uns índexs altíssims de cures —dit en termes taxonòmics i despersonalitzats, tan freqüents en l’àmbit mèdic— al seu hospital de Mont-Alban i a l’Institut Pere Mata.

«El destí de la bogeria és l’essència de l’home» (Tosquelles, dins Masó, p. 92)

Si bé és difícil resumir un pensament com el de Tosquelles, que es va anar modulant arran de la pràctica analítica d’arrel freudiana i l’experiència vital, amb èxits i fracassos, hi ha uns eixos entorn dels quals es construeix la seva teoria en evolució.

Una de les idees més repetides per Tosquelles és que «l’Estat és sempre feixista» (dins Masó, p. 83) en tant que «establiment» (établissement). D’aquí la seva oposició sistemàtica a les institucions que, tot i ser necessàries segons la definició de Tosquelles, sovint s’acaben confonent amb una presa d’estat, una altra forma d’establiment: «Què cony l’estat de gràcia! De desgràcia! La gràcia és una manera de sortir-se’n de l’estat» (dins Masó, p. 83). En la línia de Gilles Deleuze a Instincts et institutions, Tosquelles veu les institucions necessàries, com una forma humana d’organització que requereix un treball constant per progressar i autorepensar-se i gràcies a la qual es podrà dur a terme una teràpia que implicarà els subjectes com a tals i amb els quals establirà un gest recíproc d’autotransformació. Per això, cal introduir la psicoanàlisi —tal com l’entén Tosquelles— a totes elles, siguin l’escola, l’Església, la Guàrdia Civil o la família (vid. Masó, p. 87). En la teràpia institucional —sovint Tosquelles beu de la noció de «psicoteràpia institucional» de Frantz Fanon— és aquella en què les persones estan en un procés constant de pensar la institució i de pensar-se a si mateixos. És per això que Tosquelles decidirà anomenar els seus centres psiquiàtrics «escoles de llibertat» (dins Masó, p. 148). 1.

Així, per exemple, contra la lectura foucaultiana del manicomi com un centre disciplinari en què el poder actua amb més insistència, Tosquelles afirma que «existeix per protegir el malalt de la família, primer, i, de segones, de la societat» (dins Masó, p. 84). El manicomi, com una institució tosquellesiana —contra la definició foucaultiana d’aquesta com un centre d’exercici de la biopolítica i proper a la idea de Deleuze que aquestes pràctiques de poder s’han deslocalitzat—, subverteix el que el psicoterapeuta anomenarà, des del pensament més marxista, «alienació social». Tosquelles explica, d’acord amb les tesis de Lacan i de Freud a Psicopatologia de la vida quotidiana, que tothom té la seva bogeria, i l’important és encertar-la —la línia que divideix els bojos de la resta és, en última instància, una forma de l’exercici foucaultià del poder, fet que es demostra en contextos com la guerra, en què els límits de la norma es desdibuixen—:

Els bojos que anomenem malalts són persones que, per raons molt diferents, no han «triomfat» en la seva bogeria (…) la política sectorial o, per utilitzar el bla-bla-blà anglosaxó, la psiquiatria en comunitat, rebutgen el problema de la bogeria com una simple mecànica del dins i el fora. Em sembla molt poc operatiu i alhora perillós; per a mi, és fins i tot còmic que s’hagi pogut parlar de psicoteràpia institucional com si es tractés d’un desig de «mantenir» els bojos «a dins»! (dins Masó, p. 286).

De fet, la bogeria és la condició necessària per a la constitució d’un subjecte, que necessita una alteritat davant la qual construir-se com a tal (Tosquelles explica el procés més detingudament en la lectura que fa de Ferrater, que desenvoluparé al segon article). La follia és la forma de relacionar-se amb l’altre i, per tant, és implícita en el procés d’autoconeixement 2:

Lacan parla seriosament, i ell ho explica millor: parla de la situació límit de l’home, de la seva llibertat, és molt bonic, ves. Però en realitat és així, estimada senyora: si no esteu boja esteu fotuda, perquè no teniu cap accés a vostè mateixa, i no podreu donar res al vostre altre (dins Masó, p. 92).

És difícil no fixar-se en l’aparent manca de «seriositat» de Tosquelles, en els renecs que intercala en les seves frases i en l’humor amb què apel·la constantment al receptor. L’humor, a més de fer-lo més accessible, funciona en el seu discurs com un element humanitzador; són els seus acudits —essencials per a Freud— el lloc on es manifesta la neurosi de Tosquelles, la seva personalitat, la seva intervenció poètica en el llenguatge: «tenia un pacient que era un cleptòman i el vaig engegar a fer punyetes després de tres dies perquè m’havia robat el rellotge i no ho vaig poder tolerar» (dins Masó, p. 78).

La mostra de la fal·libilitat pròpia és conseqüent amb la voluntat —també present en Lacan, Emili Mira, i d’altres psicoanalistes, metges o terapeutes— de trencar amb la posició autoritària que l’establiment havia atorgat al metge o al psicoanalista i de tractar el pacient com un subjecte i ja no com un objecte, i fugir així de la mala pràctica que Tosquelles anomenava «psicoanàlisi de clientela». El tractament fred i mecànic, que sovint és útil en medicina, és també un dels problemes del sistema sanitari actual: ens entestem a tractar la ment com un mecanisme i oblidem la particularitat que hi introdueix cadascú, aquell qui ha estat en un hospital es queixa sovint del tracte inhumà… I no només en l’àmbit mèdic; no cal que repeteixi el tòpic que tant les humanitats com l’ètica han quedat subordinades a la ciència i la tecnologització. El factor humà de l’individu sempre queda oblidat enmig dels mecanismes del mercat, les màquines de producció kafkianes i «l’estricta abstracció xifrada de les estadístiques que agrada als buròcrates polítics i científics, abstracció que descarta les contingències del subjecte en joc als nostres treballs professionals» (dins Masó, p. 344). Així,

La psiquiatria que Tosquelles va ajudar a civilitzar (…) s’ha reduït avui, en l’època dels marcadors biològics, a la neurologia i a la tècnica farmacològica. I res més. La paraula del subjecte queda fora de joc perquè és equívoca, imprecisa, massa poc «objectiva». I per aquest camí acabarem tots muts. I Tosquelles feia parlar la bogeria que hi ha en cada subjecte. I és bo que ara faci parlar de nou, encara (Bassols, 2021).3

Tosquelles no se centra, però, en el «jo» autoconscient de la tradició cartesiana-il·lustrada, sinó en el «subjecte de l’inconscient» —el terme ve de la psicoanàlisi—, és a dir, en aquella part del subjecte que s’escapa del control de la raó i de la consciència i que es manifesta en el llenguatge: «El “subjecte” esdevé el centre d’interès de totes les tasques de la psicoteràpia, només quan s’entreveu en el mateix niu que el llenguatge li fa» (Tosquelles, p. 23). D’aquesta manera, l’autor entronca amb la concorreguda frase de Jacques Lacan «L’inconscient est structuré comme un langage» (la importància de la imatge i el llenguatge en la construcció del subjecte s’expliquen millor al segon article).

Hi ha sempre una resistència en ubicar-lo a qualsevol escola ja que, si bé ell es declarava més kleinià que lacanià per la seva pràctica —segons ell, perquè Klein es va ocupar dels nens i els psicòtics que, a diferència dels pacients de Freud, no podien restar quiets en un divan (vid. Masó, p. 76) —, Bassols es fixa com «el Tosquelles més lacanià és el que es declarava kleinià, per tot arreu i encara que no li preguntessin, només per fer la contra a la moda francesa de l’època, per fer-s’hi una mica més estranger encara si podia». De la mateixa manera que omplia la seva parla d’accents estrangers fins a deixar-hi la marca de la seva bogeria personal, la seva teràpia només es pot entendre des de la particularitat del seu context i d’ell mateix. Tosquelles no nega, tanmateix, que beu dels estudis de molts psicoanalistes, psiquiatres, filòsofs, poetes, i bojos: des d’Emili Mira o Salvador Sarró, passant per Freud, Klein, Lacan, fins als seus pacients i els artistes que van passar per Saint-Alban —Paul Eluard, Georges Canguilhem, Tristan Tzara, Jean Dubuffet, Antonin Artaud, etc. —, diverses obres dels quals formaren part de l’exposició «Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat» de Joana Masó al CCCB.

 

«Don Quixot es va anar guarint, i arribà un moment que se’n tornà cap a casa seva dient que ja no era don Quixot sinó Alonso Quijano el Bueno. I la va dinyar, curat» (Tosquelles, dins Masó, p. 355)

Hi ha un ritme, un moviment, que és la manifestació d’allò propi de cada subjecte, la forma, el gest. Perquè es formi, cal un procés creatiu, l’acció de construcció d’aquest ritme per part de cada individu, i que sovint els professors i les autoritats substitueixen per un d’establert:

només uns quants poetes i uns quants bojos s’escapen d’aquesta imposició. El boig està condemnat al fracàs, el poeta combinarà alguna cosa… i serà l’única manera més o menys tolerada de protestar en societat (dins Masó, p. 254).

En l’ús poètic del llenguatge, doncs, la funció poètica que Tosquelles esmenta sovint des de Jackobson, és on es manifesta aquest ritme, el subjecte quan és ell mateix i no els discursos que el travessen: «Els fets compten; però compten pel que fa al subjecte, solament quan esdevenen tema d’una construcció literària» (Tosquelles, p. 310).

En el pensament creatiu és on el subjecte pot escapar de l’alienació social, de les lleis de l’Estat o, en termes psicoanalítics, de la «funció del pare». Precisament, l’acció del psicoterapeuta és descobrir aquesta emergència de la identitat de la persona: «l’acció del terapeuta no és fer de papa, sinó construir ponts» (dins Masó, p. 261). El terapeuta ha de construir un vincle entre allò que li diu el pacient per ajudar-lo a trobar la posició del propi cos entre els diferents espais que el disciplinen, la llibertat que li permeti ser responsable i, conseqüentment, la seva identitat.

Per aquesta tasca cal, primer de tot, un treball amb la paraula, amb el llenguatge, un estudi del ritme que el subjecte inscriu en la paraula que fa de tercer mediador entre el seu cos i ell mateix. Tosquelles se situa en la idea lacaniana que perquè es formi una identitat cal un treset inicial: perquè es faci possible la identificació entre un element i un altre i puguem dir que “jo (el primer element) soc jo (el segon)”, cal un tercer element que elimini la diferència entre l’un i l’altre i que, en posar èmfasi en allò que es repeteix entre ells, els unifiqui. El llenguatge, que Lacan sovint anomena el Simbòlic, seria sempre aquest tercer element. És per això que cal, com ja feia Freud, un estudi «dels talls, dels esborranys, dels lapsus, repetits» (dins Masó, p. 269), una anàlisi de les diferències o talls entre significants i significats –Lacan deia que «Le signifiant est ce qui représente un sujet pour un autre signifiant»– per tal d’accedir a l’inconscient.

Aquesta anàlisi dels silencis a través dels quals s’expressa el cos són allò que Tosquelles analitza en Ferrater, la poesia del qual es mostra com un espai privilegiat en què s’expressarà aquesta «altra cosa» que esmenta a «In Memoriam» i que mai no arribem a saber del tot què és.

 

«Em va tocar una mica els collons que es passés en silenci tot el que hem fet aquí» (dins Masó, p. 74)

He esmentat, a l’inici, un oblit generalitzat de la figura i l’obra de Francesc Tosquelles a Catalunya. Miquel Bassols veu com un episodi representatiu de la voluntat de silenciar la psicoanàlisi lacaniana a Catalunya el que documenta Joana Masó (vid. p. 229). Tant Tosquelles com Lacan havien de participar al IV Congrés Internacional de Psicoteràpia  que va tenir lloc a Barcelona l’any 1958, el primer amb ponències i un film mut, el segon amb una conferència titulada «La psicoanàlisi veritable i la falsa». Aquest últim acte, però, va quedar substituït a l’últim moment per una conferència sobre psicoanàlisi i religió, i la intervenció dels dos psicoterapeutes van passar desapercebudes. La conferència de Lacan no es publicaria fins al 1992 a la revista Freudiana, després que, com observa Bassols,

la nostra col·lega Carmen Lafuente la recuperés dels arxius del psiquiatre Ramon Sarró, que havia presidit aquell Congrés i que mantenia la més cordial i acadèmica relació amb els representants de la psiquiatria espanyola de l’època (López Ibor & Cia)

El mateix Tosquelles era conscient que, per la seva condició de català, psicoterapeuta i revolucionari, seria censurat; ho veiem en una entrevista, per exemple, en què explica com l’Ateneu Barcelonès no els va admetre perquè estava a mans de la Lliga i ells eren del POUM, i com l’únic nom del seu àmbit que es recorda és el del psicoanalista Ángel Garma perquè va treballar a Espanya i no a Catalunya, o en una altra en què explica el següent:

Fa quatre anys vaig acabar un llibre que havia fet a propòsit de la funció poètica del llenguatge, sobre el llenguatge en la poesia d’en Gabriel Ferrater. (…) Són llibres que interessen tothom, fins i tot els poetes, a condició que no es parli de psiquiatria (dins Masó, p. 82)

Els seus atacs al poder es drecen a nivell català, a l’espanyol al mundial. Així, podem traçar una relació entre el seu oblit i el provincianisme reduccionista que s’ha volgut imputar a la cultura catalana des del franquisme i el postfranquisme. «Era a Barcelona que hi havia Viena» (dins Masó, p. 75), diu ell, demostrant que no veu Catalunya únicament a través dels folklorismes de la imatge a què es va intentar reduir, sinó una ciutat intel·lectualment internacional: 4

És per emfatitzar aquest problema de la identitat en joc que volia accentuar l’aposta oberta de la insurrecció militar espanyola: com en altres ocasions, volien esborrar la cultura, la llengua i la història de Catalunya (dins Masó, p. 123)

A part del problema català, Tosquelles veu en Espanya un altre problema:

Crec que haig d’assenyalar aquí quelcom que singularitza des de fa més d’un segle la psiquiatria francesa i que en realitat a Espanya no existeix[:] la llarga història de les pràctiques psiquiàtriques com l’exercici concret d’una funció pública (dins Masó, p. 317)

L’aïllament dels diversos sectors i la hiperespecialització que limiten Tosquelles a una funcionalitat únicament en l’àmbit de la psicoteràpia –i, si no n’hi ha, en cap– són aquells que desmantellen qualsevol possibilitat d’associació revolucionària; s’ha teoritzat sovint com la gran jugada del neoliberalisme ha estat substituir les lluites col·lectives per la lluita individual, que ja no atemptarà contra el sistema i es limitarà al joc de competitivitat a què l’Estat limita el subjecte. Per a solucionar això, cal apropar-se a les institucions com ho fa Tosquelles:

Ens sembla que ideològicament la continuació del franquisme no serà possible. Oblidem que els vincles que lliguen els pobles entre ells tenen una base econòmica primordial. Oblidem el caràcter de semicolònia econòmica del nostre poble. Oblidem que la victòria de les democràcies és, en certa manera, una amenaça contra el capitalisme. Oblidem que cap poble no s’ha alliberat encara de les seves cadenes econòmiques. Que el gran capitalisme no té pàtria (dins Masó, p. 299)

Tosquelles encara posa en dubte el nostre present construït:

A la indecisió internacional de la classe obrera, els estats en mans de la burgesia marquen un compàs d’espera. Qui temps passa, any empeny 5. Però nosaltres, que no oblidem que la història es teixeix en el teler de la lluita de classes, podem suposar que hi ha interès a mantenir la confusió actual (dins Masó, p. 300)

És significatiu que ara l’hàgim pogut recuperar. Potser l’Estat mundial ha esdevingut tan fort que ens permet obrir aquesta porta sense el risc d’entrar en crisi, o potser, per fi, hem obert una escletxa en el seu discurs. «El que passa és que molt sovint, els sans d’esperit encara tenen més por d’aquestes històries que els altres» (Tosquelles, p. 313-314). Per parlar de la por, de l’autocensura i d’allò que s’escapa als discursos establerts, entrarem —ara sí— en el diàleg que Tosquelles estableix amb Gabriel Ferrater a Funció poètica i psicoteràpia.

  1. Bassols (2021), graduat en l’escola lacaniana, ho explica millor que jo, i ho connecta amb les pràctiques d’avui dia: «una mena de psicoanàlisi a l’inrevés, on cadascú es fa analitzant el seu propi inconscient en la institució. Els efectes de subversió que això produeix en el “malalt institucionalitzat” són al principi d’un tractament de la bogeria que no té res a veure amb el de la psiquiatria —clàssica o contemporània— ni amb les derives, ja perdudes, de l’antipsiquiatria. Avui ho trobem desenvolupat en moltes de les seves conseqüències en el que anomenem, en l’orientació lacaniana, la “pràctica entre varis” (…), una pràctica institucional de tractament de les psicosis o de l’autisme que no té com a finalitat adaptar el subjecte a una suposada normalitat social sinó la d’incloure’s i incloure’l decididament en la seves invencions, per modestes i estranyes que siguin. Tosquelles n’hauria fet festa. Es tracta de fer de les invencions simptomàtiques de cadascú un veritable tret de lligam social»
  2. vid. Lacan, Jacques (1975): De la psychose paranoïaque dans ses rapports avec la personalité
  3. Al Festival Grec d’aquest any, Ostermeier va portar L’enemic del poble d’Ibsen al Teatre Lliure. L’actor principal, de sobte, trencava la quarta paret per dirigir al públic tot un discurs precisament sobre això: la transformació per part del neoliberalisme econòmic dels seus problemes estructurals en problemes individuals: depressions, fatiga, problemes del jo, de psicòleg. Cal curar la societat, predicava el personatge, crear comunitat, vincles que no mantinguin la hipocresia social com ho fa la família. L’eslògan deífic «I am what I am», d’una marca de vambes, servia per situar el problema de la identitat enmig d’aquesta reflexió. Des del «Coneix-te a tu mateix» de Sòcrates, passant per l’individu cartesià il·lustrat plenament autoconscient, la «psicoanàlisi de clientela» i fins avui dia, s’ha animat a l’individu a buscar la identitat profunda dins de si mateix i s’ha obviat així la importància de l’alteritat en el procés de construcció d’un mateix i el d’una ètica de cara a la resta —tot això s’ha tractat i teoritzat molt. Al final de l’obra, però, tot era un joc tancat: un actor interpretant un rol davant d’un públic més o menys culte. El públic va poder participar-hi, i tots van jugar-hi. A ningú no se li va acudir preguntar per la institució «establerta» que sustentava tot el debat. Ho vaig comentar amb els amics en sortir del teatre. No em va quedar clar si el teatre funcionava com el manicomi de Tosquelles, si l’únic que havíem fet era perpetuar els jocs de rol de l’Estat o si s’havien donat totes dues coses alhora.
  4. Un exemple d’aquesta imatge afeblida és la que presenten les Barcelonerías. Vid. Barcelona en postguerra: visions literàries II al cicle de conferències del MUHBA Vil·la Joana del 2022.
  5. Amb la mateixa frase feta, Joan Fuster començava l’article «I mai més ben dit, això», en què parlava de l’atemptat terrorista contra la seva vida de l’11 de setembre de 1981 i es ficava amb la classe política del moment

(Terrassa, 2000). Graduada en Estudis Literaris a la UB amb la Beca de Col·laboració amb el departament i cursant el màster de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Col·labora amb el Núvol, La Lectora i Els Marges. Fa altres coses.