Maria Mercè Marçal va anar escrivint la seva primera i única novel·la, La passió segons Reneé Vivien, durant deu anys. La novel·la narra fragments de la vida de l’escriptora anglesa d’expressió francesa Pauline Mary Tarn (1877-1909), que signava amb pseudònim. Pauline M. Tarn (Renée Vivien) va ser una poeta seguidora de les corrents estètiques simbolistes i parnassianes, i una de les primeres autores després de Safo a escriure obertament sobre l’amor per una altra dona. Va tenir un final prematur i una vida de viatges luxosos, amants sofisticades i rumbs complexos —tant emocionalment com intel·lectualment.
Les coprotagonistes de la novel·la de Marçal fan l’efecte d’haver viscut en una llibertat amorosa plena, al marge dels rigors de la moral del temps. Algunes es deixen imaginar menant una vida sumptuosa. Les immigrants americanes, per exemple, se’m representen una mica com el personatge d’Elena Olenska de l’Edat de la innocència, fugides de l’opressió de l’alta societat. Marçal pensa en els amors d’aquestes dones en llibertat vital i creativa. I s’hi emmiralla des de la distància, alhora que interposa narradors que són també personatges, amb referents reals o ficticis, per a evocar-les i, una mica, per a pensar-se a si mateixa a través de la vida de Renée Vivien.
La particularitat formal més determinant d’aquesta novel·la històrica deu ser la seva fragmentarietat. A La passió qui pren la veu no és Pauline Tarn, sinó un enfilall de persones que la van tractar, la van estimar, la van estudiar. Hi trobem també, sovint, fragments escollits de la seva poesia traduïts al català. El darrer capítol n’és un centó. La curiositat per la seductora biografia de Renée Vivien i les dones del seu entorn possiblement ens portarà a esperar que en algun moment del llibre es configuri un relat biogràfic de la protagonista que puguem llegir de forma ordenada. Encara que ens angoixi no trobar-lo enlloc, ni a l’epíleg —el 1994, sense internet, el desfici devia de ser superior—, a mesura que avancem la lectura ens adonem que aquesta relat no és imprescindible per a entendre l’escomesa de Marçal. Ho són les imatges, els símbols, el llenguatge, el pensament de l’obra. Si a La passió hi podem trobar a vegades la mateixa fibra de reflexió ètica que a Les memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar, la forma literària de Marçal és profundament avantguardista. (Altra cosa és que ja aniria sent hora que l’obra s’edités amb una bona introducció; fins que no la tinguem, potser ens podem emparar, per fer via, en l’article que li va dedicar el biògraf de Renée Vivien i corresponsal de Marçal, Jean-Paul Goujon, i l’espectacular ressenya que va escriure Neus Real per a Els Marges).
La passió està dividida en dues parts. Comença amb un introit i acaba en monòdia, termes que evoquen el subtext musical d’un títol que també està revestit d’altres ressons i ambigüitats. Però la coralitat de la novel·la ens mostra fragments de l’ànima de Renée Vivien d’una manera que fa pensar, més que en la novel·la històrica, en la seqüencialitat del poemari. Atorgar significat a un llibre de poemes a través de l’equilibri entre l’ordre de les composicions i l’autonomia de les seves parts és un principi que organitzava ja els llibres d’Ovidi, Tibul i Properci. Va ser Petrarca qui el va imposar com a manera de pensar l’escriptura de vers líric —deixem al marge la poètica particular del seu Cançoner. Marçal també va disposar orgànicament la seva poesia. Només a Bruixa de dol ja hi ensopegarem múltiples seqüències. Amb tot, a diferència dels llibres orgànics de poesia, la figura històrica que dona coherència al relat de La passió és la que evoquen uns narradors que són també personatges. La unitat no ve d’un subjecte, d’un jo poètic. Podríem dir que la vida de Renée Vivien, en objectualitzar-se, quasi rep el tractament d’una obra d’art i, per tant, que la novel·la en seria una ècfrasi.
Quan un poeta escriu la seva primera novel·la, pot ser que mantingui fins a cert punt l’hàbit de pensament líric i el transfereixi a la veu narrativa. És el que fa Eva Baltasar en algunes pàgines de Permagel. Certament, aquest hàbit es pot esbravar amb cada nova narració —cas també de Baltasar, que devia buscar un to adequat per a cadascuna de les seves narradores. També pot ser que el poeta no abandoni mai el to amb el qual està instal·lat al món sobre el qual escriu, i en capturi records i experiències mitjançant diferents gèneres. Així, Ocean Vuong en els dos poemaris i la novel·la que ha publicat fins ara. De fet, després d’On Earth We Are Briefly Gorgeous (traduïda no fa gaire al català), ha tornat al vers de Time Is a Mother. El món de l’infant i l’adolescent d’una família treballadora d’immigrants vietnamites a Connecticut i la veu narrativa o lírica que en parla són sempre força solidaris, d’una obra a l’altra. Finalment —i no cal dir que fins aquí no pretenia esgotar vies, sinó aprofitar novetats— pot ser que, com va fer Maria Mercè Marçal durant els deu anys que va treballar intermitentment en La passió segons Renée Vivien, mentre escrivia i publicava vers, la poeta trobi una forma d’explicar-se diegèticament sense deixar del tot d’escriure una altra mena de poesia.
