Una lectura (més o menys plagiària) de Plagia millor!

A mode de coordenades

Sabem (o se suposa que sabem) que ni en Art ni en Literatura mai es crea a partir del no res, ex nihilo, sinó que es parteix sempre d’algun lloc (ni en Art ni en Literatura, ni probablement en l’Univers mateix, ni en res, però millor que deixem les diatribes teològiques per una altra ocasió). És en aquest sentit que la història del plagi en la literatura ve marcada per la història de la literatura mateixa, inseparable de la seva relació amb la societat, que n’ha anat reformulant els conceptes, entre els quals, el de de plagi (en un sentit ampli): des de Plató i Aristòtil (recordem que Aristòtil formulà, en la seva Poètica, el concepte fonamental de poiesis com a acte de creació i construcció poètica íntimament afí a la mimesis, és a dir, a la imitació; i que això cal posar-ho en context: la contraposició amb les idees platòniques, que molts consideren l’envit fundacional de la civilització occidental), passant  pels copistes medievals, per la imitatio dels renaixentistes (amb la mirada sempre posada en els clàssics llatins i grecs) o de neoclassicistes com Nicolas Boileau, entre d’altres, fins a l’especial rellevància que pren el plagi, justament per la seva criminalització, a partir del Romanticisme «quan el valor de l’escriptura literària s’hi posa pel mig». Més endavant, amb la mercantilització de la literatura i «l’autoria directament lligada al guany econòmic», aquesta criminalització agafarà més volada, especialment en allò tocant al mercat/sistema literari i al concepte mateix d’autor tal com l’entenem avui, tot i que poques vegades afectarà al fenomen literari en si.

«Hi haurà plagi quan es vulgui enganyar i, en canvi, no n’hi haurà si el que es vol és crear per la banda transtextual». En el cas que ens ocupa, el que més interessa és el plagi «crític i transformador», el plagi entès com una de les belles arts, nucli vertebrador de l’assaig de Manel Ollé. El títol del llibre, Plagia millor! (Periscopi, 2022), extret d’una pseudomàxima de Samuel Beckett, és en si mateix tota una declaració d’intencions. Ollé ens explica com Beckett, cansat que la seva coneguda dita «fracassa millor» fos utilitzada pels gurus d’autoajuda per «vendre postals de superació i llaunes de resiliència envasada», va contraatacar, etzibant amb sorna: «Plagiarize again. Plagiarize better». Bromes a banda, la frase fa diana en allò relatiu a la concepció de l’acte creatiu. Tant en el contingut que manifesta com en la forma que pren, essent un exemple de plagi (en aquest cas autoplagi) reeixit, en tant que reformula creativament el text d’on parteix. Perquè plagiar millor també fa referència a «com trobar el desllorigador a la paradoxa aparent de plagiar justament per poder expressar-te amb una veu més personal». En efecte, la paradoxa és aparent però toca el moll de l’os que, en literatura, articula la pròpia escriptura creativa. Tampoc això és nou. Es tracta d’una concepció del plagi que ja trobem en el Renaixement (de la mà d’Erasme de Rotterdam i Michael de Montaigne, entre d’altres). Tanmateix, en paraules d’Ollé: «es va torçar quan al segle xviii l’autor es va convertir en propietari i beneficiari de la seva obra. I va aparèixer llavors la idea confusa del plagi com a crim contra la propietat intel·lectual». No és que actualment hi hagi una sola concepció del plagi sinó que coexisteixen de forma més o menys problemàtica, essent però la concepció pejorativa del plagi la que acostuma a fer més soroll, probablement perquè és la que ofereix més espectacle, en el sentit banal, morbós i alienador del terme.

Al voltant del terme plagi

Un dels problemes amb què podem topar en aquest llibre és el sentit que es dona al terme plagi. Perquè es tracta d’una paraula que pot englobar sentits prou diferents segons els usos que se li dona i que, naturalment, la historia ha anat magrejant segons els interessos de cada època. Una de les intencions de l’assaig d’Ollé és justament clarificar aquests usos i posar-los al seu lloc, al mateix temps que reivindica el lloc actiu i preeminent del plagi dins la literatura. Davant el possible dubte raonable per part del lector sobre l’ús del terme plagi en un sentit positiu, creatiu i vertebrador de la literatura, Ollé explica que: «algú podria adduir que podria haver estat més enraonat i clarificador haver optat per ajustar-nos a les terminologia acadèmiques, i no parlar de plagi literari en aquest sentit vindicador i positiu, i per contra parlar d’apropiació, de palimpsest, de transtextualitat, de meta literatura o d’intervenció conceptual o derivativa. Però el plagiarisme a cor obert reclama el dret a sortir del clos enrarit de l’ombra culpable». Hi ha, per tant, en tot plegat, una clara voluntat militant: una apologia del plagi. Ja ho hem dit, el plagi entès com una de les belles arts. Però el llibre no és només una defensa d’aquesta manera d’entendre el plagi literari , sinó que ofereix, des d’un enfoc taxonòmic i didàctic, tot un ventall de concepcions plagiàries diferents, ubicant-les tant en el terreny de la tradició com en el de la invenció.

En última instància, ens dirà l’autor, el concepte de plagi depèn «de les normes, de les convencions, dels criteris que cada República de les Lletres ha posat en circulació, en un moment o altre». En aquest sentit, cal fer-se càrrec de la problemàtica del plagi criminalitzat que sovint ens ve al cap, no tant com a «falsificació, suplantació de l’autoria o apropiació indeguda» —tot i que en part ho sigui—, sinó com aquell que «arriba amb el capitalisme i del concepte burgès de propietat privada de l’autor». En qualsevol cas, l’interessant del plagi, afirma Ollé, és capir-ne les capacitats crítiques i transformatives. Perquè, al capdavall, la originalitat que no vol avergonyir-se del seu nom ha de passar a través del plagi. Fet i fet, dirà, és «a base de no assemblar-nos a res, que vam començar a calcar-nos d’amagat i a les palpentes».

No estem, doncs, davant d’aquell plagi entès com a simple picada d’ullet a algun text o «broma metaliterària», sinó del plagi concebut com a «propietat fonamental i pertorbadora de l’escriptura literària»; no com a quelcom accessori, sinó com a propietat constitutiva i fonamental de la literatura. Perquè els plagis de què parla Ollé no tenen res a veure «amb la submissió mimètica, endormiscada i servil de la còpia literal i mandrosa, [i] encara menys tenen res a veure amb la idolatria literària de l’academicisme submís», sinó amb un plagi creatiu, amb «el plaer literari, i amb el potencial expressiu i cognitiu de la invenció». El plagi entès com a sedàs creatiu, la qual cosa no vol dir que el llibre, en tant que assaig que treballa i pensa i fila i desenfila el tema, no tingui en compte ni expliqui les concepcions pejoratives típicament associades al plagi. Si ho fa, però, és justament per tal de poder-les problematitzar.

Fet i fet, el llibre esdevé un equilibri entre dues propostes que van de la mà: 1) Fer palès el plagi entès com a propietat creativa fonamental en l’escriptura literària, mostrant-ne tot un ventall de possibilitats, i 2) Evidenciar com «el malentès de la criminalització del plagi ha contribuït […] al desprestigi de la pràctica legítima del plagi literari», com el fet que «la dimensió criminal del plagi literari fraudulent i enganyós condueix més sovint a la reprovació moral que no pas al càstig judicialitzat», cosa que ha provocat que «el joc legítim i imprescindible del plagi creatiu que hi ha en qualsevol forma d’escriptura hagi acabat quedant en la banda fosca de les pràctiques literàries sospitoses i culpabilitzades». En tot cas, tracta de denunciar, més que l’estafa textual (ja s’ho faran, afirma l’autor, els qui juguen aquest joc), «la línia d’argumentació de la defensa» que disfressa de pràctica intertextual el saqueig textual i el mal plagi, aquell que no reescriu ni manipula el material que manlleva, i acaba essent una «mercenària pràctica del saqueig de tombes».

Cal fer-se càrrec, per tant, que el plagi s’entén no només com a mera eina sinó com a actitud de recepció i escolta i com a exigència vers la literatura, tot operant-hi a mode de vasos comunicants.

Perquè a Plagia millor! també es planteja el plagi com una forma d’honestedat literària, com una forma de subversió davant l’ortodòxia política/literària de fons, tan prescriptiva, i com una forma de gaudi (sigui de la literatura en general, sigui «dels plaers culpables del món de les lletres: la violència, el sexe, l’humor, la paròdia, el pulp…»). Al capdavall, «el plagi radical no és mecànic ni mimètic: és pur contagi d’entusiasme», la qual cosa no treu que exigeixi molta feina al darrere així com la conformació d’un criteri fort, sigui en forma d’escriptura, de lectura, de saber covar l’experiència a partir de la qual partirà l’escriptor, o d’una barreja de totes les anteriors.

En l’escriptura literària, tant el Nou («el potencial expressiu i cognitiu de la  invenció») com el Vell (l’herència, el fer ressonar d’altres textos literaris en el propi) juguen un paper fonamental, essent el plagi crític i transformador allò que opera com a argamassa entre ambdós. L’autor ho sintetitza de manera molt eficaç a través d’una imatge de Julien Gracq, la del piano que cal ser tocat amb les dues mans: «malgrat les aparences, la literatura s’escriu en realitat a dues mans, com es toca la música del piano. La línia, la melodia verbal, s’enlaira recolzada pel baix continu de la mà esquerra que ens recorda la presència en segon pla del corpus de tota la literatura que ja ha estat prèviament escrita».

Després de llegir el llibre

Plagia millor! està dividit en cinc parts («Plagis i transtextualitats», «Invencions i tradicions», «Contagis i malplagi», «Plagimaníacs i atracadors» i «Derives i represes»), al seu torn subdividides en subtítols de nom prou eloqüent, un punt cridaner. Estem davant un llibre breu però prou dens. I, tanmateix, àgil i desenfadat, distès i rigorós al mateix temps, que es llegeix bé, potser perquè l’autor sap sintetitzar el considerable aparat teòric de fons emprat i presentar-lo sota una certa aparença lúdica. Hi ajuda, sens dubte, l’ús de metàfores actuals en les seves explicacions, no desproveïdes de sentit de l’humor i que saben captar l’atenció de lector. En tot cas, l’autor va per feina però pensant sempre en el lector. Sense intenció exhaustiva però oferint un mosaic prou complet del plagi en totes les seves variants, i de manera molt ben exemplificada. En destaquen: el plagi de guerrilla (que provoca curtcircuits; es menciona, per exemple, el situacionisme de Guy Debord), el plagi derivatiu (que furga i arriba a llocs a primer cop d’ull insòlits o inèdits), el que aborda les possibilitats de la transformació plagiària i transformativa en l’era digital (tot exposant les idees de Kennet Goldsmith al respecte), o fins i tot el «hackerisme literari». Es parla també de la pròpia invenció del plagi, de plagis per anticipació (es tractaria d’aquell estil propi «capaç de conjurar un ascendent cap els seus precursors, de manera que la tirania del temps gairebé es capgira. Es produeix la sensació curiosa que aquests escriptors que se’n surten són imitats pels seus predecessors, que tot just arriben a oferir des del passat una pàl·lida versió esmussada insuficient i incompleta de l’original complet que podem ara llegir»; també, sent una mica menys dràstics, el cas d’aquells escriptors que aconsegueixen que llegim els seus precursors amb una nova llum), de plagis sofisticats, dels tradicionalistes del plagi, de plagis a escriptors inexistents, d’imitacions dionisíaques, d’imitacions que s’assemblen a rituals de pas, d’influències que provenen de més enllà de la literatura (la música (i, dins d’ella, la petja de l’art musical de la fuga i de certes concepcions jazzístiques en certa literatura), el còmic, la fotografia, la pintura, el cinema, etc.), de tot de malentesos entorn el plagi, de plagis inesperats (recordem que no només es pot plagiar la trama, sinó també l’estil i tot de coses que es dibuixen a contrallum del text). Es parla de palimpsests i intertextualitat, dels «negres» literaris, d’algunes zones grises del plagi-no-plagi que són de mal resoldre, d’escriptures zombis, de «plagimaníacs acusadors» (per exemple: l’afer Goll que va patir Paul Celan) i d’alguns casos de plagis força sonats (alguns nostrats). Es parla del subgènere de les cançons d’opòsits per tal de mostrar els mecanismes de reformulació de recurrències poètiques i imatges codificades que es van passant i plagiant, al llarg de diferents èpoques i diferents autors. Es parla de malplagis (relacionat sovint amb la cultura de masses i amb una certa repetició superficial i amb tics superbs, d’idees preconcebudes, sense entusiasme autèntic, i que acaba caient necessàriament en la redundància) i també de com saber plagiar (i per tant, d’on no plagiar: una biografia lectora també està feta dels llibres no llegits). Es parla, per descomptat, de la teoria de l’angoixa de la influència de Harold Bloom (Si Bloom, diu Ollé, afirma que per superar l’influx del predecessor, el poeta l’ha de desllegir, malinterpretar i, en definitiva, «l’ha de versionar al seu gust. Aquí en aquest llibre diríem que l’ha de plagiar a consciència», tirant, però, més per la banda del plaer, plaer del plagi, que no pas de l’angoixa). Es parla, fins i tot, de com les teories sobre el plagi influeixen en les maneres de traduir i/o versionar les obres literàries. Ollé repassa totes les ramificacions on ha tret el cap el fenomen del plagi, en alguna de les seves variants, i aconsegueix arbrar-les de forma coherent. 

Abans he comentat que el llibre també destaca per la quantitat i varietat d’exemples que ofereix per corroborar allò que teoritza. En aquest sentit, potser val la pena destacar el cas de dos autors catalans: 1) El de Josep Palàcios, qui practica una escriptura sovint articulada al voltant del joc del plagi, tot assenyalant-lo, posant-lo a treballar tot portant al paroxisme les seves possibilitats i contradiccions per poder recalar així al cor mateix de l’escriptura literària, donant forma a un jo poètic que (a través d’un joc de fugues i miralls, d’un sentit de humor i unes passades de volta tanmateix estrictament cavalcades) fa diana de ple en la seva època, al mateix temps que afegeix una baula més a la tradició a la qual pertany. (Palàcios: «no voldria haver d’acabar justificant-me d’una acusació de plagi llançada per mi mateix sobre mi mateix»1; i 2) El de Josep Carner. Perquè, pel camí, Ollé allunya el poeta català del tòpic noucentista estereotipat que sovint se li atribueix, per fer-nos saber, en paraules del mateix Carner: «Quant a les influències, es combinen i es disfressen de cara a una unitat nova; com més ens allunyen de la imitació per acostar-nos al geni, més llur nombre aguanta: si la mediocritat té molt poca gana, el geni, en canvi, és voraç». No en va, Carner planteja una fórmula prou general que podem trobar també en l’escriptura que practica el propi Ollé en el seu llibre, on, per dir-ho a la manera de Montaigne, no dubta a utilitzar les paraules d’altres per expressar-se millor, per plagiar millor. El llibre acaba essent també una font de citacions, val a dir que articulades, és a dir, al servei de la idea vertebradora de llibre i no a l’inrevés. D’entre tantes citacions com hi ha, ens ve de gust explicitar aquesta del colombià Nicolás Gómez Dávila: «La mera novetat s’inventa. L’originalitat s’elabora espontàniament a través de la reminiscència i la còpia». Enric Casasses ho formulava de manera similar quan escrigué, fent treballar aquella càrrega de veritat que poden contenir els estirabots: «La creativitat, en | art, només fa nosa»2 o «Només funciono amb | l’oli dels altres».3

Ben mirat, el que ofereix Plagia millor! és una cosmovisió de l’escriptura literària: «Posats a escriure (i, per tant, posats a plagiar)», «llegir com un plagiari confés: com un escriptor»), una escriptura que conversa amb «els llibres i les ficcions que la precedeixen i l’envolten», esdevenint aquesta una condició de base necessària de tota escriptura literària que es vulgui com a tal o que, si més no, mereixi la nostra atenció. Es tracta de quelcom estructural en l’acte d’escriptura, ja que cal tenir en compte que el plagi creatiu no es dona només conscientment, sinó també quan, en l’acte de llegir i/o escriure, s’activen associacions i pòsits de les diferents lectures acumulades «que es disparen alhora i de sobte en totes direccions». Una escriptura en el sentit ampli, de fons necessàriament dialògic i que inclou, és clar, la lectura, esdevenint les dues cares de l’espai literari: «Plagiar és escriure llegint: és permetre que aquest tercer vessant, el de la conversa entre ficcions [i subjectivitats], carregui de sentits i ressons les altres dues converses».  

Un parell de consideracions breus al voltant de la relació entre plagi, llenguatge i pensament, diguem-ne

El material previ que s’empra és punt de partida del text, més que no pas d’arribada. El plagi implica digestió d’allò pres, assumpció camaleònica d’allò que potser no som però que ens acaba definint, implica resementització. En aquest sentit, si ens posem una mica fins, és tracta d’una articulació que podem trobar ja en la pròpia conformació del llenguatge: o la sedimentació de diferents parles i consensos anteriors no forma part del nucli d’una llengua? O una llengua no és el propi fruit sempre  madurant i tornant-se a plantar i així rebrotar de nou (amb permís (sic) de les plagues globalitzadores i de la desertització etnicida)? Quan diem «bon dia», no fem ús d’una fórmula que trobem ja feta per disposar-la al nostre gust? No es tracta d’una fórmula que, al mateix temps que limita (i justament perquè limita, obligant a una certa concreció consensuada), ens permet vehicular una informació que es vol transmetre? I encara: la metàfora no és ja una cristal·lització d’una alenada singular a partir de la qual construïm actes de parla? Al capdavall, no podem afirmar, amb Compagnon, que «allò que aquí importa és que el treball de la citació no difereix [tant] del joc del llenguatge en general»?4

Fet i fet, i sabent que el text mai parteix de no-res, és que hi pot haver diguem-ne «substància poètica» sense el treball de resementització? Yves Bonnefoy arriba a afirmar, portant l’assumpte a l’extrem, que, ras i curt, «no hi ha plagi possible, en poesia»,5 en tant que per ell la poesia ha de constatar que «bona part del que és significació en la paraula comuna queda atrapat per la seva formulació conceptual, la qual implica l’oblit del temps viscut i del caràcter absolut de les circumstàncies atzaroses que cada persona ha de viure. I, per tant, la poesia intenta transgredir d’entrada aquesta mena de significança: això equival a viure l’escriptura com un impuls des de dins, tan continu com irresistible, alhora que garanteix a la forma que pren en el poema alguna cosa irreductiblement singular, tot i que, essent això, encara serà més rica d’universalitat».6 Per l’escriptor francès, un poeta, «per més que volgués pouar en algú altre que no fos ell mateix, un poeta —un veritable poeta en el seu acte poètic—, no se’n sortiria, ja que el manlleu es transformaria tot seguit en un significant d’ell mateix».7 Una altra cosa ben diferent és si allò que anomenem poesia és sempre poesia. (Es tracta però d’un assumpte que, per complexitat i extensió, i perquè ens desviaria massa del tema concret que aquí ens ocupa, cal deixar al tinter).

Un petit colofó

Per concloure, voldria assenyalar que la proposta que exposa el llibre em sembla especialment coherent en el cas de l’autor que ens ocupa, perquè al llarg de la seva obra predica amb l’exemple. A  part que el llibre en concret ens sembla una prova reeixida de la teoria que ell mateix exposa (un llibre articulat en bona mesura a través de citacions d’altres però que, tanmateix, té un segell ben personal; la sintaxi que endreça i combina les citacions resulta prou original). En concret, ho veiem a l’obra poètica: sigui emprant les citacions com a punt de partida del poema (Mirall negre, 2002) o fent més o menys explícit alguns dels plagis emprats en forma de paratext final (Bratislava o Bucarest, 2014; Un grapat de pedres d’aigua, 2021). Al cap i a la fi, l’originalitat d’Ollé va plena de gent. Com dient: passeu, passeu, que qualsevol nit pot sortir el sol. Potser perquè, fet i fet, ja ha passat: com si la literatura pogués ser també una mica això, que passi (lluny tanmateix del sentimentalisme però a prop del sentiment). Perquè (tot parafrasejant Andrew Marwell) mai aturarem el sol però bé podem fer que segueixi el seu camí. I, potser, pel camí, aprendre alguna cosa que valgui la pena.

  1. Joan Todó, Enterrar els mestres. El plagi en Josep Palàcios, L’aiguadolç, 40, 2012
  2. Enric Casasses, Canaris fosforescents, Empúries, 2001.
  3. Ibídem.
  4. Antoine Compagnon, La segunda mano o el trabajo de la cita, Acantilado, 2020.
  5. Yves Bonneffoy, Allò que va alarmar Paul Celan, LaBreu Edicions, 2014.
  6. Ibídem.
  7. Ibídem.

(Santa Julià de Vilatorta, 1981) és, acadèmicament parlant, llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Catalana, Arquitecte Tècnic i màster en Filosofia i Cultura Moderna. Ha publicat, entre altres llibres de poesia, EL cel dins un pou, i col·labora en diverses revistes literàries. Actualment està establert a Sevilla.