Maurice Blanchot i una alternativa d’ésser-en-el-món

Aquesta vegada soc vinguda a parlar-vos de Maurice Blanchot i, específicament, del seu Thomas l’Obscur, llibre que podem llegir en català des del 2018 gràcies a la traducció que Arnau Pons va publicar a l’Editorial Flanêur.

Per situar-nos, podem dir que Thomas l’Obscur no és una lectura gens senzilla, tot al contrari, es tracta d’un relat extremadament feixuc, exigent i lent, que esdevé porta d’entrada a la seva producció teòrica. En aquest sentit i com a marc conceptual, Blanchot, que va dedicar la seva etapa universitària a l’estudi de la filosofia, tanmateix, va abandonar-la per lliurar-se al conreu i estudi de la literatura, en adonar-se que la filosofia era sols un conjunt de conceptes fossilitzats sense un significat real. Al contrari de la filosofia, la literatura no tendia, segons l’autor, a un final inaccesible, sinó que es dirigia cap a ella mateixa. És a dir, pel francès la mateixa literatura era resposta al motiu de la seva existència, sense més pretensions. No obstant, la filosofia no va desaparèixer tan fàcilment de Blanchot. La seva escriptura queda, sens dubte, vertebrada per l’expressió poètica i literària, però el caràcter i l’estil filosòfic continua bategant a la seva prosa. Així, totes tres formes creen un engranatge que pretén,¹ des d’una poètica filosòfica, desgranar cert neguit existencial.

Parlar de neguit existencial no és trivial. En definitiva, és un voler desxifrar allò impossible, és a dir, la causa final, o ben mirat la causa motriu, de la vida, però  també de la mort. Una inquietud que per la dificultat que suposa, no es pot resoldre en qualsevol estat: cal una transformació ontològica prèvia que abandoni el jo quotidià per inserir-se en una nova subjectivitat, o fins i tot a una no-subjectivitat,² que faci possible una nova percepció del món. Justament aquest és el tema que es respira a la novel·la: una exploració literària de les condicions necessàries per acostar-se a Allò incomprensible, així com mostrar quines experiències t’hi aboquen, com la literatura i l’amor.

Així, més enllà de la trama, de Thomas l’Obscur destacaria la posada en qüestió del cogito modern: «Penso, aleshores no existeixo» (p. 83), escriurà Blanchot. Per tant, una clara declaració de principis que s’oposa al discurs tradicional cartesià, tot posant l’accent en una nova formulació ontològica basada en la impersonalitat.

Entrant ja en matèria, i per tal de situar-nos, la novel·la descriu la metamorfosi³ de Thomas, el protagonista —personatge immers des de la primera pàgina en escenaris onírics mancats de lògica raonable.⁴ Primerament abduït per la literatura: «creient ser encara un lector profund, quan els mots, de sobte, ja s’havien apoderat d’ell i el començaven a llegir» (p. 21), Thomas abandona la seva subjectivitat per adquirir una nova identitat no-humana. És a dir, les paraules absorbeixen de tal manera a Thomas que li fan perdre la seva autonomia fins a emmalaltir i esdevenir de mica en mica en una existència sense existència, altrament dit, un cos sense ànima.

Immòbil i fascinat, Thomas comença un procés de despersonalització, on ja no és un jo que llegeix, sinó un objecte llegit en plena nit.⁵ És en aquest moment on es produeix un desdoblament ontològic que confronta l’antic jo amb una nova presència: «una mena de Thomas li va sortir del cos i se’n va anar a l’encontre de l’amenaça que s’escapolia» (p. 23) fins a convertir-se en «un ésser sense mirada» (p. 25), «la nit de la nit» (p. 26). «Ja no soc jo mateix» (p. 26), conclourà, i afegirà que «estic mort, mort» (p. 27). Tanmateix, sabent-se mort, «se sentia absent, totalment absent de la seva mort» (p. 28).

Indubtablement, és senzill desorientar-se enmig d’aquest desgavell d’idees. No obstant això, tot plegat amaga certa lògica interna. La literatura ajuda a desencadenar en Thomas un procés de despersonalització, fet que li desperta una sensibilitat no pròpia de l’ordre quotidià del dia, sinó d’un ordre mortífer que s’allunya de la comprensió humana. Per tant, obrint-lo a una nova percepció del món. En definitiva, Thomas pren una altra manera d’entendre i d’acostar-se a la realitat. Ara bé, aquest camí iniciàtic que ell ha començat no és compartit amb la resta de la humanitat. Justament aquest biaix és el causant del rebuig i fascinació que genera. Un tremendum et fascinans en tota regla. En aquest sentit, mig Thomas ja pertany a la realitat mística, atemporal i extraordiànria; mentre l’altra, la corpòria, encara reposa a l’esfera humana. El seu entorn, que simplement veu un cos sense existència, o bé en fuig o bé hi queda absolutament atret. I, pobre de que s’hi senti atret, ja que és a través de la seva adoració, o pitjor encara, enamorament, que sense voler-ho li desencadenarà el mateix procés d’impersonalització.

Aquest darrer cas és el segon fenomen de despersonalització que Blanchot relata: l’amor i, per extensió, el problema de la relació i la distància intersubjectiva; és a dir, de la infranquejable distància entre dos éssers que s’estimen, així com del malestar que provoca. «Era ben infantil confiar que totes les distàncies es podien suprimir amb una simple crida» (p. 29), afirma el narrador. Perquè és una crida el que sent Thomas, el protagonista, en veure Anne, coprotagonista de l’obra. Però serà Anne qui hi quedarà finalment fascinada, Thomas ja pertany a un altre ordre.

Thomas, com s’ha apuntat, viu un dolorós procés de despersonalització arran de l’experiència literària.⁶ Així, quan Anne coneix Thomas, aquest darrer ja és un anònim sense història (p.40), una figura neutral, un espectre posseït; si ho volem, un malalt infecte. «¿Però qui ets?» (p. 36), li pregunta Anne aterrada. Aterrada perquè jugar amb un foc incontrolat suposa cremar-se i viure amb un malalt contagiós implica encomanar-se.

Anne, doncs, es veia cremar, morir, els ulls i les galtes encesos, la boca entreoberta, exhalant les seves formes fosques a ple sol, talment un darrer alè, morta perfectament transparent al costat d’aquell mort opac que prop d’ella sempre s’espesseïa més i, més silenciós que el silenci, engolia les hores i foraviava el temps (p. 31).

Anne mor de mica en mica a causa del dolor que li provoca la incomprensió de la manera d’ésser de Thomas. «Anne, en sentir que dins ella entrava un esperit dolorós, una joventut fúnebre que estava condemnada a estimar, es pensava que tornava a ser ella mateixa» (p.34), una mort sentida —però és possible sentir la mort?, es pregunta el lector modern.⁷

L’escriptura penetrant de Blanchot no deixa reposar el lector que encadena frases lapidàries i reveladores plenes d’adjectius succedanis. «Aquells dos cossos nuats tan íntimament per lligams tan fràgils, es podia preveure un contacte que revelaria d’una manera espantosa la manca absoluta de lligams» (p. 35). Un lligam desigual, ja que «ell l’atreia, i ella s’enfonsava en aquell rostre que encara pensava acariciar en els seus contorns» (p. 35). No obstant, tot plegat «era un vertader intent de temptar Déu» (p. 36). Heus-ací la tragèdia: l’intent de temptar Déu. Com si l’amor fos la possibilitat d’accedir-hi, a canvi de l’angoixa del no-res del Tot. Però, la hybris té un cost: mort i follia: «era una manera tan grollera de tractar l’impossible que Anne de sobte va tenir la revelació de la terrible escena en què s’havia ficat amb els ulls embenats, i, en un instant, despertar-se de cop, es va adonar de totes les conseqüències del seu acte i de la bogeria de la seva conducta» (p. 37), «una conducta difícil de justificar» (p. 35).

La proposta blanchotiana no s’entén sense el mite d’Orfeu i Eurídicie. Si bé Orfeu, segons el mite grec, tenia prohibit girar-se i mirar la nimfa en el moment de recuperar-la de l’infern,⁸ Ovidi recorda que «tement que li fugi i àvid de veure-la, gira els ulls l’amant i tot seguit ella rellisca endarrere […] i rodola al mateix lloc».⁹ La impaciència d’Orfeu simbolitza el desig d’impossible que desencadenant bogeria i dolor, sols pot canalitzar-se en cant. Orfeu perd Eurídice perquè la desitja més enllà dels límits mesurats del cant,¹⁰ peca d’hybris i, a més a més, queda dislocat, subjectivament perdut. Resumidament, el desig de veure i posseir Eurídice és un moviment infinitament problemàtic, i ho és perquè tal com apunta Blanchot prové d’un ordre irracional. Així com ho explica el mite, el destí d’Anne i Thomas s’hi assimila: «En mirar per última vegada —suprem retorn d’Eurícide— cap allò visible, Anne també hi cau». Des de la mateixa confusió que la trama blanchotiana expressa, Anne i Thomas s’intercanvien els personatges del mite.

En conclusió, Thomas l’Obscur esbocina i enderroca el sentit lògic de la modernitat. No obstant això, tot plegat respon a un posicionament més coherent del que sembla. La novel·la és una resposta, així com ho van ser les avantguardes, a unes dinàmiques caduques d’un model sistèmic que abocarien a la humanitat al cataclisme més gran de la seva història. Aquí rau l’interès de l’autor i, en especial, d’aquesta novel·la. Thomas l’Obscur és una mostra del fracàs en aconseguir esvair la complexitat del món i l’angoixa que representa, i alhora una proposta d’una manera alternativa d’ésser-en-el-món. És per això que Thomas pot afirmar «Penso, aleshores no existeixo».

Finalment, la novel·la acaba de la mateixa manera que començava: al mar, com ho fa la literatura que neix i culmina en si i per a si. D’aquesta manera, Maurice Blanchot, aconsegueix mostrar, més enllà de l’estructura narrativa, una experiència-límit que tot fugint de obsessiva recerca de respostes satisfactòries, es resigna enfront d’un món que mancat d’aquestes s’aboca a l’autodestrucció. És així com l’autor resignifica el valor de les preguntes que són, en darrer terme, tot el que ens queda: aprendre a conviure-hi a través de la literatura.